dijous, 10 d’agost de 2017

El segrest del secretari de Flaçà

El segrest del secretari de Flaçà



El rellotger de Creixell, el Menut de Pins van ser ajusticiats per haver confessat ser autors del segrest i assassinat del secretari de l’Ajuntament de Flaçà. Durant el procés pel segrest i l’assassinat, el rellotger de Creixell i el Menut de Pins van ser acusats de ser els autors de molts crims comesos en la seva major part entre el 1868 i el 1876, període que abasta la Revolució deSetembre del 1869, la Revolta Republicana d’octubre de 1869 i la darrera Guerra Carlina. Els van atribuir ser els caps d’una xarxa de lladres de camins que actuava a l’Empordà i els actuals Gironès, Pla de l’Estany i la Garrotxa. Això no obstant, només els van condemnar pel segrest i la mort del secretari de Flaçà. L'execució del rellotger de Creixell i del Menut de Pins va ser un dels esdeveniments més concorreguts de la Girona del final del segle XIX.



El secretari de Flaçà (411 habitants-anuari Riera) ha estat pres per una partida de segrestadors, exposava el Pabellon Nacional del dia 26 de febrer del 1878. El redactor no es va estar d’escriure: «Visca la seguretat de les persones!». La ironia només tres anys abans no hauria tingut sentit. L’època començada amb la revolució del 1868 i continuada amb la Carlinada havia estat pròdiga en segrestos per motius polítics i no polítics, però estava acabada i la societat ja no estava disposada a aguantar inseguretats i abusos. L’opinió pública volia saber qui segrestava per demanar un rescat i assassinava les persones al costat dels camins i el govern de la Restauració Monàrquica de Cánovas del Castillo volia donar sensació de poder i de llei i ordre.

El segrestat era Josep Vilà, secretari de l’Ajuntament de Flaçà  i recaptador de contribucions. Una feina que va fer amb molta diligència durant el període de la Guerra Civil, del 1872 fins al 1876. Uns temps d’escassetat, en el qual els revoltats carlins i el govern es disputaven el cobrament de les contribucions. A més de recaptar, Josep Vilà era la mà que aplicava el règim liberal. A la pràctica controlava el registre civil, el registre de la propietat (amirallaments), el cens electoral i el cens de reclutes. Cal recordar que les primeres eleccions de sufragi universal, en les quals van poder votar els homes grans de 25 anys van tenir lloc el 18, 19, 20 i 21 de desembre del 1868 i per motiu de la revolució liberal del setembre del 1868 (La Gloriosa). A partir de la fi de la Guerra Carlina i la restauració borbònica es va tornar a implantar el sufragi censatari. Només podien votar els propietaris que acreditaven una determinada renda i els professionals liberals. Elsufragi universal no es va tornar a implantar fins al 1890. Pel que fa als reclutes, el sorteig el feien a l’Ajuntament mateix sobre la base de paperetes amb noms i d’una mà innocent. El sistema liberal de l’Ajuntament representava un canvi respecte al sistema de l’Antic Règim que era el que volien els carlins. El que haurien volgut els carlins era llibres parroquials de baptismes, casaments i morts en comptes del registre civil, un sistema de propietat feudal basat en l’emfiteusi i l’eliminació de les quintes. A més, volien uns ajuntaments amb menys pes polítics i amb regidors escollits a dit pels terratinents locals. Els liberals i guanyadors de la guerra devien favors a Josep Vilà i el tenien en gran consideració per tot plegat, el seu govern no estava disposats a deixar passar el segrest. Havien de demostrar que ells manaven i que ja ningú havia de témer l’abans poderós i arrelat carlisme. També cal dir que hi havia el partit liberal progressista més atrevit en els canvis respecte a l'Antic Règim i el partit liberal conservador més calmat i més d'acord amb la societat antiga. Llavors hi havia el partit Republicà que era el més ferm en l'aplicació del que es va conèixer com la revolució liberal: llibertat individual, igualtat davant la llei, dret a la propietat, dret a l'enriquiment individua i llibertat de pensament.

L’1 de març, La Correspondència de España de Madrid va publicar: <Ens escriuen de Girona que hi ha indignació general en aquell veïnat (Girona) pel segrest del secretari de Flaçà, el qual era alhora recaptador de contribucions. Es creu que ha tingut lloc a la muntanya dels Àngels. Com que la quantitat que exigeixen és  molt elevada es tem per la seva vida>.

El sometent va començar a cercar els camins i la Guàrdia Civil a indagar. Les orelles de la gent estaven ben obertes per escoltar bé qualsevol murmuri que suposés una pista. Es tractava de callar i escoltar. Dos dies després de la notícia del segrest, en un lloc molt apartat de Sant Martí Vell van descobrir un home de mal aspecte que tenia un paper escrit amb signes intel·ligibles que van pensar que era un codi. També hi havia el dibuix d’un ocell de forma ganxuda. El sometent va lliurar l’home a l’autoritat (La Epoca, 28 de febrer de 1878).

L’1 de març El Globo de Madrid de l’1 de març de 1878 va publicar que els segrestadors demanaven 4.000 duros, unes 20.000 pessetes per la llibertat de Josep Vilà. El redactor exclamava: «El progrés, l’ordre!». La ironia continuava: <Gràcies senyors assassins, fabricants de monedes falses, segrestadors, lladres petits, bandits grans; gràcies a totts perquè hem hagut de fer un diari més gran>. El 14 de març va transcendir que els segrestadors demanaven 50.000 pessetes .

La tranquil·litat va semblar tornar, quan El Imparcial va exposar: <Sembla que el secretari de Flaçà ha estat restituït a la seva família del segrest del qual vàrem donar notícia>.

Això no obstant, La Iberia del 14 de març havia explicat: <El diari francès L’Independant dels Pirineus Orientals diu que en aquell departament existeix una banda d’espanyols que sota la pretensió d’actuar per una causa política roba els viatgers amb una audàcia singular. En els darrers dies el banquer, senyor Roger va ser detingut per la banda a 100 metres de Figueres. La policia francesa ha apressat un individu portador de la carta d’un dels segrestats al pujol de Fourcat entre les Alberes i el Pertus. El pres es troba a la presó de Ceret i es d’esperar que es descobreixi la pista de tots els companys del bandit>.

El 17 de març el Pabellón Nacional desmentia l’alliberament de Josep Vilà emesa per El Imparcial i altres diaris. El van confondre amb Roger el banquer segrestat per una banda de carlins espanyols que actuava a la Catalunya del Nord. Roger estava a casa seva i els segrestadors presos per la policia francesa, però del secretari de Flaçà no se’n sabia res. Segons el Pabellón Nacional, el consul d’Espanya a Perpinyà va cridar els familiars de Josep Vilà per si coneixien alguns dels presoners fets en el segrest de banquer, Roger.


Van passar els mesos sense que hi hagués notícies del secretari de Flaçà. Això no obstant, el 18 de setembre del 1881, El Ampurdanes exposava: «Segons sembla, en els darrers dies, s’ha descobert la trama del fins ara misteriós segrest i assassinat del secretari de Flaçà. D’aquesta manera, s’han fet algunes presons de persones sospitoses i que es consideren complicades en aquell terrible drama i l’opinió pública es mostra molt indignada».

El 25 de setembre El Ampurdán deia: <A més dels tres individus detinguts pel estar complicats amb el segrest i mort del secretari de Flaçà, ho han estat també els masovers del mas Vilardell de Vilopriu per ser còmplices d’aquell delicte, Sembla que al poble de Valldevià a la casa ensorrada del Bastell es van trobar les restes del secretari. La guàrdia civil de Figueres, la de Sant Miquel de Fluvià i els caporals del sometent de Sant Miquel de Fluvià i de Flaçà i Lluís Gil de Massot han contribuït amb lloable zel a les captures>. Per les detencions i per desfer la complicació del segrest, més tard, serien condecorats amb la creu de primera classe al mèrit militar, Agustín Menéndez Martínez (alcaid) de la presó de Figueres), Lluís Gil de Massot (sots caporal dels sometents armats del partit de Figueres), Joan Vidal Bardalet (caporal de sometents de Flaçà) i Llorenç Masó (alcalde de Valldevià). Lluís Gil de Massot (+ Barcelona,, 31 de març de 1900) era vocal del comitè del Partit Liberal Progressista de l’Alt Empordà i un propietari important. (La Ibèria-1 de febrer de 1881).

La gent estava indignada i sorpresa, perquè coneixien els detinguts i no els creien capaços de fer cap mal. Entre els noms que havien transcendit hi havia el rellotger de Creixell, Narcís Serra. Es veu que el rellotger havia estat detingut per la Guàrdia Civil. Segons Josep Maria Bernils (los Sitios-4 d’agost de 1983). Una parella de guàrdies va presentar a casa del rellotger i li va preguntar pel domicili d’una persona. Molt amable, el rellotger es va oferir a acompanyar-los. Quan van estar enmig d’una passarel·la, el rellotger va quedar enmig dels guàrdies i que el van apuntar i el van detenir. Després el van dur a l’estació de Camallera. L’origen de la detenció estava en Ventura Gusó Frigola, el menut de Pins, el qual l’havia descobert en un interrogatori.

El rellotger era molt conegut, perquè era el proveïdor dels rellotges de peu que hi havia a les masies. Eren unes peces altes sense decoracions que ell mateix havia venut i que després reparava. Els rellotges van perdurar de generació en generació i van ser un element recordatori de la persona que els havia proporcionat i reparat. 

 Era una persona que anava de masia en masia a cavall d’una euga blanca. L’escena del rellotger a cavall de l’euga pel laberint camins puntejats pels campanars de les petites esglésies de l’actual Pla de l’Estany va ser recordada molt de temps. (Josep Pla, el rellotger de Creixells. Pp,85). En el registre que la Guàrdia Civil va fer a casa del rellotger hi van trobar un bagul ple de vestits de capellà. La roba de clergue va ser considerada una prova del fet que el rellotger es disfressava per entrar a robar per les cases. En aquella època era normal que els clergues visitessin les cases, però també cal tenir en compte que el rellotger era una persona popular que tenia entrada a les cases on reparava o venia rellotges. El registre de les cases dels acusats va reunir una gran quantitat de guàrdies, sometents i autoritats.

Sobre la base de la seva feina, visitava totes les cases i s’assabentava de tot el que passava. A més, segons Josep Pla, el rellotger de Creixell era un gran jugador de tresillo. Es tracta d’un joc de cartes que es juga entre tres persones. Són jocs que quan es juguen sense aposta o en apostes petites, els jugadors parlen de tot. Fins i tot, un jugador pot fer veure que està concentrat en el joc i en canvi escoltar el que parlen les persones de la casa. En tot cas una partida podia ser una gran font d’informació.


Era una persona tan coneguda i agradable, que a Camallera la gent demanava explicacions a la parella de guàrdies que se l’enduia pres. Segons la descripció que en va fer Josep Pla al llibre El rellotger de Creixell era una persona sense compromís polític clar en un temps de gent molt significada i de caràcter conservador i prudent. Li deien el rellotger de Creixell, perquè vivia en el veïnat de Creixell, al terme actual de Borrassà. Segons Pla, el rellotger era d’Ordis i estava casat amb una pubilla de Borrassà, amb la qual tenia un fill. Quan va haver passat tot, el fill va dedicar-se a buscar víctimes del seu pare i restituir diners. Deien que també tenia filles i que van existir nétes. Li agradava treballar a la vista de la gent. Banyava els rellotges amb aigua bullent per treure’ls la pols (Josep Pla, el rellotger de Creixell. Pp96)

El seu còmplice principal, era Bonaventura Gusó Frigola (el Menut de Pins). Vivia en una petita masoveria del segle XVIII situada prop de la carretera entre Camallera i el nucli de Vilopriu que encara és coneguda com a cal Menut. Bonaventura Gusó i Frigola era masover i home de confiança d’en Muní, un ric propietari de Pins. Es veu que el menut de Pins feia com de guarda espatlles d’en Muní en un temps de molta absència de servei de policia. Per exemple, el Menut acompanyava Muní al mercat i deia: «Si jo vaig amb vós, no heu de tenir cap por. Si algú s’acosta sabrà com les gasta el Menut» (J.Pla, El rellotger de Creixell.Pp,101). Això no obstant, el Menut de Pins tenia amistat amb els seus veïns que el tenien per una persona amable i bona.

Un altre detingut tenia per cognom Saballs i era conegut com el Renyoc (volia dir el més petit de la fillada o persona, animal o fruita que era migrada i que havia madurat malament). Estava acusat d’encobrir el crim. Era el masover de Vilardell del mal pas i una persona que tot i el malnom estava molt ben considerada. A l'època, la major part de la gent tenia més d'una denominació. La seva pròpia del bateig i del llinatge, la que li posaven els que no l'estimaven gaire i la que li posaven els que el volien més bé. Al final, en predominava només una que sovint era la que menys agradava a la persona denominada. 

De la casa de Vilardell no en queda gairebé res i el que queda està cobert de vegetació. Feia dècades les ruïnes encara eren visibles, però ara no i gairebé ningú sap on és apart dels membres de les colles de caçadors de la zona. Abans, ja havia estat notícia. El 10 de juny de 1854, la Guàrdia Civil hi va trobar una fàbrica de moneda falsa. La troballa va comportar la detenció dels 3 membres de la família Vilardell que hi vivien.


La Epoca del 21 d’octubre del 1881 va donar mes informació: «Notícies rebudes de Figueres ens proporcionen detalls sobre el segrest i assassinat del secretari de l’Ajuntament de Flaçà, Josep Vilà, fet el 18 de febrer del 1878. Els autors del crim han estat descoberts i reduïts a presó, gràcies a algunes declaracions dels masovers de Vilardell de Mal Pas. Un dels criminals denominat Narcís Serra, el rellotger, va ser qui després de morta la víctima, la va ruixar amb petroli i va reduir el cos a cendra. El 29 d’octubre, la Correspondencia indicava que els guàrdia civils que havien fet les detencions serien recompensats.

La gent complicada en la trama va començar a tenir por de veritat i les detencions de persones es repetien. La Discusión del 24 de novembre exposava: <El tinent de la Guàrdia Civil de la línia de Figueres ha detingut i posat a disposició judicial un taverner de Figueres complicat amb el segrest del secretari de Flaçà i amb algun altre delicte de robatori>. Es veu que existia una trama que abastava la major part de localitats de l’Empordà. A tot arreu hi havia lloques (informadors) que participaven en la preparació dels delictes, però no existia una banda permanent fora dels principals implicats. En paral·lel va començar una recollida de testimonis. De cop, molta gent havia vist com el rellotger manava els lladres o atribuïen robatoris fets en temps passats a la banda. Molta gent que tothom tenia per honrada i bona sonava com a complicada amb la banda del Rellotger de Creixell i era una cosa que en aquella època espantava molt.

El judici per l’assassinat del secretari de Flacà va començar el dia 5 de juny de 1882 al jutjat de Girona en audiència pública assistida per molts veïns de Flaçà i pobles de la rodalia. Segons exposaven els diaris de l’època, l’ansietat per saber el veredicte era impressionant.

També havia de ser considerable el que començava a transcendir. Acusaven els detinguts de la vora de trenta assassinats comesos entre el 1872 i el 1876 a l’Empordà, l’actual Pla de l’Estany i la Garrotxa. Es veu que planejaven els assalts al mas Vilardell i s’aprofitaven de la situació de desordre provocada per la guerra. Escoltaven les converses dels mercats i de les masies i quan sabien que una persona duia diners a sobre l’esperaven i la mataven, perquè el lema del grup era que els morts no parlen. Un dels fets més coneguts, és el de l’home que va explicar al rellotger al mercat que la seva dona s’havia endut els diners de la venda del vedell, perquè ell no els volia dur a sobre en el mercat. El Rellotger, de seguida, li va dir que havia d’anar a reparar un rellotge a Vilanant i va marxar. Mentrestant, el masover es va quedar a Figueres tot fent la partida. El Rellotger es va afanyar a anar a casa del masover, el mas Falgarona d’Avinyonet, i quan va arribar la dona del masover la va matar. El crim va ser vist per una nena que feia de minyona, però ningú la va creure fins que es va descobrir la trama (Josep Puig-Joan Trayter, dades demogràfiques d’Avinyonet de Puigventós). De l’assassinat de la masovera, el diari la Unión del 15 de maig de 1879 va exposar: <A Avinyonet (Figueres) fa pocs dies va ser robada i degollada una dona en absència del seu marit>. El crim va tenir lloc la diada de Santa Creu i –segons Josep Puig i Joan Trayter- la víctima era Teresa Caixàs.
Un altre segrest va ser el d’Esteve Arnau de Llançà. El 17 de març un grup d’homes vestits el van anar a trobar i li van reclamar contribucions. Ell els va dir que ja les havia pagades i els va mostrar rebuts. Li van dir que els acompanyés a mostrar els rebuts al cap de la partida i el van retenir 11d ies fins que el seus familiars van pagar 1.600 duros. La resolució d’aquest segrest també va ser obra de l’alcaid de la presó de Figueres (La Unión, 30/10/1881). Com he explicat, eren un temps de molts de desordre i els assassinats, segrestos i robatori eren abundants a tot l'Estat. 


Van començar a sortir notícies del que havia passat amb el secretari de Flaçà.
Segons explicaria mes tard la Ilustración, Josep Vilà havia estat dut al mas Vilardell del Mal Pas, a Valldevià, al terme de Vilopriu. En la trama del segrest i del que es descobriria després hi havia molta gent, però el nucli principal de la banda estava format per 5 persones, 4 homes i una dona. La Ilustración va exposar que els segrestadors van decidir escollir en sort quin d’ells mataria Josep Vilà. El designat el va matar -segons exposaven- d’una manera molt freda. El designat havia de ser el Menut de Pins. Després -segons van escriure- van escollir qui faria desaparèixer el cadàver que va ser Narcís Serra (el rellotger). Serra va ruixar el cadàver amb petroli i el va encendre fins reduir-lo a cendra. També s’explica, encara, que mentre cremava el cadàver els seus còmplices ballaven una sardana a l’era, però no està comprovat. Tampoc està comprovat que cremessin viu el secretari, com va ser llegenda després.
Segons Pla, El dia després de l’assassinat del secretari, Josep Vilà, a primera hora del matí, Narcís Serra va anar a reparar un rellotge a Orris. Ho va fer amb un ordre i una fredor perfectes, com si no hagués passat res. Bernils el va definir com una persona de tracte molt amable, que es guanyava la confiança dels pagesos rics fins al punt de demanar-li consell financer. Costa de pensar que si els pagesos benestants li feien confiança, ell no els n'hi fes i en conseqüència no tingués una influència important com en els afers de les eleccions. En aquell temps, les eleccions eren molt violentes. Sobretot perquè els que podien votar eren pocs i era sabut el color que votarien. Llavors, solia haver-hi qui intervenia en les decisions dels vots. 
El 4 de juny del 1882, L’Empordanès va demanar que si s’havia d’aixecar el cadafal que no fos a Figueres.

El 7 de juny el tribunal militar (els crims d'aquest tipus eren jutjats per militars) va condemnar a mort amb garrot tres dels acusats, Francesc Serra (rellotger de Creixell, Bonaventura Gusó(El menut de Pins) i Josep Saballs, conegut com el Renyoc i masover del Vilardell per encobridor. Va sentenciar, disset anys i mig de presó per Maria Canet (masovera) i nou anys i mig per Pere Saballs (fill dels masovers) encara hi havia 2 còmplices més, la pena dels quals no va ser publicada al diari. Segons, Josep Maria Bernils, per escoltar la sentència els havien fet agenollar. Es veu que Narcís Serra no s’ho esperava i va quedar molt abatut i que Saballs va demanar que li traguessin el jersei el donessin al seu fill que el tenia vell.

El cadafal va ser elevat al paratge de la Font del Rei, a l’areny de l’Onyar, a Girona i l’execució va ser programada a les 7 del matí del 28 de juny del 1882. Més tard, el 24 d’abril del 1930, un testimoni de l’execució Joan Vinyas va escriure al Diario de Gerona de Avisos y Noticias que des del moment de l’entrada en capella dels reus, s’iniciava un moviment general d’expectació a la ciutat. La gent -segons ell- no parlava d’una altra cosa. 

La gent parlava del que deien o feien els reus en les darreres hores. Va transcendir que el Menut de Pins no s’havia volgut confessar. Els va dir que no ho faria si no era davant d’una noia de quinze anys. Cal precisar que era una afirmació que s’atribuïa a la major part de condemnats que no es volien confessar i que la gent del carrer estava molt pendent del que deien en les darreres hores, però no ho sabien de primera mà. Josep Maria Bernils va explicar que, a primera hora de la nit, Narcís Serra va demanar paper i llapis i va fer la llista dels clients que li devien diners i va manar que la lliuressin al seu fill. Després es va discutir amb el Menut de Pins fins que els van haver de separar. A les 10 de la nit, el metge els va prendre pulsacions el Menut de Pins (92 per minut), Serra (88) i Saballs (100).


Joan Vinyas va veure passar la comitiva pel carrer Ciutadans. Exposa: «El més imposant eren els tres carros on anaven els condemnats». Anaven vestits amb una espècie de sotana negra, asseguts en una cadira al costat de les baranes del carro, amb un sacerdot assegut a cada banda. El gran Crist de la Puríssima Sang formava part del seguici que s’anunciava amb una campana. En el tercer carro hi anava Saballs que descriu com l’encobridor i afirma que anava més mort que viu.

Un altre testimoni del seguici va ser Josep Dalmau Carles (El Palafrugellense, 15 d’octubre de 1882): <Em vaig penjar de la meva habitació i carruatges homes i dones en babilònica tropa avançava cap al lloc on s’aixecava el patíbul>. No va veure res més.

Josep Maria Bernils va explicar que Bonaventura Gusó es va mostrar serè tota l’estona i que Narcís Serra es va desmaiar. Van voler esperar que es despertés, però el botxí no va voler esperar i va girar el cargol. Bernils no va parlar de Saballs. No està clar que Saballs fos executat. Potser va anar a parar a la presó per 20 anys. 

L’execució va ser seguida per milers de persones, però després va venir un silenci només trencat per les llegendes que s’explicaven a les masies.Tothom tenia un avi que havia conegut el rellotger de Creixell i el menut de Pins. Els avis deien que havien estat unes persones molt amables i bones i que ningú hauria pensat que eren responsables de tants crims abominables. De fet, només van poder provar el segrest i assassinat del secretari de Flaçà.




dijous, 6 de juliol de 2017

Els Voluntaris de la Llibertat de Sant Joan les Fonts

Els Voluntaris de la Llibertat de Sant Joan les Fonts


Els Voluntaris de la Llibertat de Sant Joan les Fonts van existir. Primer van participar en la revolta republicana de 1869 i després en la campanya electoral de 1871 i en la Guerra Carlina de 1872 al 1876. Com van sorgir? A Catalunya, des del 1820, hi havia partidaris de la monarquia absoluta, de la inquisició i del retorn dels drets feudals que es revoltaven. Es reunien en grups de 30 o 40 i anaven armats pels pobles a pressionar i castigar els alcaldes i regidors dels negres, així es coneixien els liberals. Els negres eren partidaris del sufragi censatari (votaven els propietaris i les persones amb càrrec), la llibertat de culte, i el respecte a la propietat privada i entenien la nació com un conjunt de propietaris. Eren moderns però implacables amb els pobres fossin masovers o treballadors. Això feia que moltes vegades els masovers preferissin el tracte amb els vells terratinents carlins que amb els rics liberals (militars enriquits, grans càrrecs de l’administració o industrials propers al règim...). En ambdós casos els pobres que podien arribar a passar gana i eren majoria només estaven per treballar i obeir i molt sovint els atreien a les files de negres o de blancs amb els diners de les pagues. Es van organitzar en sindicats i els industrials rics fossin carlins, liberals o republicans els reprimien.
El conflicte entre els  negres i els blancs ja va començar en temps de Ferran VII (1784-1833), durant el trienni liberal del 1820al 1823. Per tal d’evitar que les bandes absolutistes fessin el que volguessin, els governs liberals van recuperar la milícia nacional de voluntaris creada durant la guerra Napoleònica. Hi havia d’haver 30 milicians armats per cada 1.500 habitants. La milícia havia de ser pagada pels ajuntaments, se’ls designava entre el Govern Civil i l’Ajuntament i el Govern Civil decidia el cap. La feina era defensar els pobles liberals de les partides absolutistes fins a l’arribada de reforços de l’exèrcit i –en temps de calma- mantenir un ordre favorable als interessos dels governs liberals o de la Primera República(1873-74). Dins aquest ordre –sovint-, abusaven dels veïns denominats blancs, carques, o carlins. En temps de pau els vexaven i si hi havia conflictes els feien pagar contribucions que solien servir per pagar els milicians.
El 1869,  el municipi de Begudà i Sant Joan les Fonts  havia arribat als 1.948 habitants. Des de la conversió del Molífondo en fàbrica el 1841 i amb la transformació dels molins en petites fàbriques de fil, havia triplicat els habitants. La indústria afavoria la presència de liberals i republicans i el poble ja tenia prou habitants per pagar una milícia de 25 homes. La milícia va començar a constar a partir de 1869. És quan de resultes de la revolució de 1868 i de la decepció que van tenir amb la constitució monàrquica del 1869, els republicans van fer una revolta que va tenir un principi d’èxit aquí. A la zona d’Olot els manava Joan Deu (un home  benestant, casat amb la important i rica pubilla de la Cau). Joan Deu era l’alcalde d’Olot que havia resultat de les juntes de la revolució liberal del 1868.

La revolta de la tardor del 1869


Encesa la revolta, el 4 d’octubre de 1869, una columna manada per Joan Deu  (formada per milicians d’Olot, Sant Joan les Fonts i Castellfollit) va arribar a Tortellà, on ja hi havia 100 milicians del poble (era el poble més republicà) i uns 500 de la part de Banyoles, manats per Toribi d’Ameller (un jove de posició, fill d’una casa de tradició liberal de Banyoles), el qual va escriure: <Joan Deu cap i primer comandant del batalló amb les companyies d’Olot, Sant Joan les Fonts i Salt prenia la part de la muntanya, mentre que jo amb les de Tortellà i Banyoles baixava a recórrer la carretera (La Igualdad, diari republicà, 22 de gener de 1870) >
La revolta va fracassar a tot l’estat i els milicians van tornar als respectius pobles. No va ser senzill, perquè Joan Deu va haver de marxar a França i els ajuntaments de Palau de Montagut (ara Sant Jaume de Llierca) i Tortellà van ser dissolts. La revolta va encendre encara més el conflicte entre blancs i negres. El motiu era que els republicans revoltats havien practicat la repartidora. És a dir, havien cobrat per força sumes importants a gent de denominació carlista.

Obrer mort a trets

En l’àmbit d’una vaga de filadors, el 19 de novembre del 1871, Salvador Casals va voler anar a convèncer els esquirols que treballaven a la fàbrica del cap de Voluntaris de la Llibertat, Josep Targarona, a Socarrats. Quan el piquet va passar per la Canya, Targarona els va tancar el pas amb un revòlver a la mà i els va amenaçar. Casals i els seus van anar a Sant Joan a demanar suport a l’alcalde, però no els n’hi va poder oferir. Tot i això, van anar a parlar, però Targarona els va agredir i els va perseguir fins al mas Canya de Dalt, on va disparar contra Jaume Casadellà  i el va matar. Encara va ferir una dona i un altre sindicalista (Joan Barnadas- Orígens del moviment obrer a Olot. Pp, 67).  A Targarona no li van fer res i Salvador Casals va ser multat per mal parlar del rei Amadeu.
 Els diaris de Madrid van donar versions distorsionades dels fets. El Imparcial del 24 de novembre del 1871 va situar els fets a la plaça de Sant Joan que ja era el centre neuràlgic del poble. A l’acte, s’hi van aplegar la major part dels veïns i veïnes. Salvador Casals, un actiu sindicalista d’Olot, va voler prendre la paraula. Quan volia començar es va presentar el petit fabricant, polític republicà-federal i cap dels voluntaris de la Llibertat Josep Targarona amb un revòlver a la mà i en companyia d’homes armats. Targarona i els armats  van intimidar els assistents a la dissolució i van amenaçar que si no ho feien obririen foc. Els congregats no van voler obeir i els homes que acompanyaven Targarona van disparar. Van haver haver-hi molts ferits i un mort a terra. El mort va ser un noi de 20 anys i una dona va rebre ferides d’arma blanca. Els fets van deixar ànims de remenja. El Imparcial va definir el succés de fill de la  intolerància i de l’oposició a la Constitució del 1869. A més de a El Imparcial, els fets van sortir publicats a la Igualdad i a la Esperanza.
Pel març del 1872, Targarona va tornar a aparèixer en la repressió d’una vaga a Olot. Van actuar els Voluntaris de la Llibertat d’Olot, ell i els militars. El primer detingut va ser el delegat dels paperers de Sant Joan i regidor del poble, Josep Caula. El van dur lligat pels carrers amb una corda i el van tancar. Va ser posat en llibertat després de pagar 100 duros. De Targarona expliquen que entrava amb el sabre a la mà a les cases per caçar els obrers. Des de llavors, el moviment obrer va desconfiar dels partits burgesos fossin carlins, liberals o republicans (Joan Barnadas- Orígens del moviment obrer a Olot. Pp,75).
El 3 d’abril de 1872, va tornar a haver-hi eleccions estatals per causa de la divisió interna del partit Liberal Progressista, entre demòcrates radicals i constitucionals. A Begudà –exposa La Esperanza-, es varen presentar alguns alabarders (volia dir gent armada) i no solament van falsificar cèdules (carnets d’identitat), sinó que  a més les varen passar quan ja eren segellades. A Sant Joan les Fonts – també segons La Esperanza de 8 d’abril de 1872-, els voluntaris de la tirania (denominació que dóna als Voluntaris de la Llibertat), van envair el poble i van amenaçar de mort els electors susceptibles de poder votar la candidatura de l’oposició. Van detenir el regidor primer per haver impedit una agressió contra un elector. A Sant Joan hi havia un sector conservador i carlí que estava format al voltant dels pagesos i dels propietaris. El rector entre el 1852  i el 1889 va ser Joan Vergés. A Santa Pau, l’oposició havia guanyat la taula, però l’endemà els voluntaris d’Olot van impedir les votacions. A les Preses i Sant Esteve d’en Bas tampoc van poder votar per causa dels voluntaris que la premsa carlina nomena calamars. Al Mallol l’alcalde i el secretari van falsificar les cèdules. A la  major part de la Garrotxa, si podien votar, les eleccions les guanyaven els carlins amb molta majoria. El resultat a Olot va ser de 783 vots a favor del candidat carlí Domingo de Miguel Bassols contra 251 del ministerial Alexandre Roca.


Guerra carlina

El 15 d’abril de  1872, els carlins van fracassar en un cop d’estat que havia de revoltar les casernes. Fallat l’intent, els carlins van començar una guerra de guerrilles. Van fer partides que van seguir els pobles per desarmar els voluntaris de la llibertat, reclutar voluntaris i cobrar contribucions als industrials i càrrecs liberals i republicans per tal de finançar la guerra.
El 25 de maig, de nit i amagats pels boscos 100 carlins escollits van arribar de nit i van i van intentar capturar el cap dels Voluntaris de la Llibertat, el senyor Targarona i els seus principals. Van anar al cafè de la plaça, on es reunien els Voluntaris de la Llibertat, però no el van poder sorprendre i després d’un intercanvi de trets van marxar  (Jordi Moret-Memorial del general Estartús).  Més tard el 30 de juny del 1872, la partida de Josep Estartús (Sant Privat, 1811-1887) va passar pel camí de Riudaura (poble molt carlí) i va tornar a Sant Joan a desarmar els guardians del poble. Estartús era fill del mas Estartús de Sant Privat, havia estat seminarista i s’havia distingit com a militar en les carlinades anteriors. Una comissió de fabricants el va rebre per assegurar-li que la força d’homes armats, de la qual disposaven estava destinada a la defensa de les seves propietats. Li van dir que temien més els republicans que els carlins i que no passava un sol dia sense que algú els molestés. Així doncs Targarona i els seus homes estaven per controlar els obrers i vigilar els carlins.
Estartús els va contestar que la motivació dels carlins era la defensa de les propietats i dels drets legítims. Els va afegir que mentre es limitessin a defensar els seus interessos no tenia res a dir, si no passava que rebés ordres superiors.
El juliol, els carlins s’havien fet molt forts. El general Estartús s’havia hagut exiliar i el nou cap, Francesc Savalls (la Pera,1817-Niça, 1886), feia la guerra amb molta més virulència. Savalls era fill d’un mas important de la Pera. Havia estat a les carlinades i a les guerres de la unificació italiana als exercits de Modena i dels Estats Pontificis.  Els militars seguien els moviments de Savalls, però no els podien impedir.  Quan Savalls atacava un poble ho feia amb uns 500 homes i 15 cavalls i les partides més petites com la de Barrancot, el Tremendo, en Prat Vila, l’Isern o en Casademont a la vora, en grups de 50 i 60 vigilaven els camins. Així,  Savalls anul·lava, els voluntaris de la llibertat, els guàrdies civils, els carrabiners  i els mossos d’esquadra que entre tots formaven de 30 a 40 persones per poble o menys. A la primavera del 1872, va haver-hi una acció entre militars i carlins a Aiguanegra i Sant Joan les Fonts (La Iberia).
Segons La Esperanza  del 8 de juliol Savalls va entrar a Sant Joan les Fonts amb 400 homes i uns 80 cavalls i es va endur el senyor Targarona per haver atropellat electors carlins a les Preses, cosa que –segons els carlins- li havia suposat un ascens.
El Pensamiento Español de 5 de juliol dona més dades. <A les nou del matí es va presentar la partida de Savalls amb 600 homes i 28 cavalls, va desarmar 24 voluntaris i es va apoderar de les corretges. A casa del comandant, Josep Targarona, hi havia 38 armes de diferents calibres. El nomenat comandant es va resistir a obrir la porta van haver de destruir-la i un cop dins el van fer presoner. Explica que temps enrere hi havia hagut una certa efervescència al poble entre monàrquics i republicans  en motiu d’una vaga. Va haver-hi una descàrrega i un republicà va resultar mort. Es tracta de la vaga de filadors del novembre del 1871 i de l’assassinat fet per Targarona. Com que els republicans havien dit que volien fer de les seves, Savalls va decidir venir a Sant Joan a impedir-ho. Els carlins tenien espies a tot arreu. Un nen de 8 anys que guardava vaques, una criada, una vella beata, un capellà tots eren espies. 
Les notícies que arribaven de Sant Joan van crear confusió a Olot, però els carlins no van passar dels prats de Cuni, on segons el diari es van refrescar amb els licors presos al cafè liberal i després van seguir cap a Bianya. La Iberia diu el mateix, però hi afegeix que es van endur un cavall del senyor Capdevila.
Josep Grahit Grau (Última Guerra Carlista) dóna una altra versió. Segons ell, el 2 de juliol, els carlins de Savalls van entrar a Sant Joan i van provocar una gran sorpresa entre els veïns. No van poder desarmar els voluntaris i van fer presoner el senyor Targarona, que ell anomena Tarragona. Això no obstant, gràcies a la insistència de molts veïns el van alliberar. Sembla que Targarona se’n va sortir i els carlins no el van matar, com sí que van fer amb un republicà de Beuda, un de Besalú, un regidor d’Argelaguer i l’alcalde de Castellfollit. En tot cas, de cognoms Targarona a Sant Joan les Fonts n’apareixen a la premsa  i fins i tot el president de la junta de l’Ateneu Obrer del 1916 es deia Josep Targarona, però 43 anys després, potser era un familiar.
De fonts de Josep Oliveras, he sabut que el molí ara conegut com a can Gavarró (al terme actual de la Vall de Bianya-llavors parròquia de Sant Andreu de Socarrats) havia estat nomenat can Targarona o Tarragona. La ilustració Catalanaa de l’1 de setembre del 1889 mostra un gravat del Fluvià a la Canya. S’hi veu el pont del Patxe. Darrere el pont a la dreta hi ha el molí de can Daina, la de l’esquerra és el molí d’en Creu (fàbrica de barretines) i al fons una petita fàbrica de fils de llana que la Ilustració denomina can Tarragona. Potser tenia la fàbrica a can Gavarró i vivia al poble. El Eco de la Montaña del 10 d’agost del 1886 exposa en un inventari de béns la casa fàbrica de can Targarona, a Capsec, en un inventari de béns.

El 21 de juliol- segons La Esperanza- Savalls va tornar a Sant Joan amb 500 homes i va marxar perquè van arribar columnes de l’exèrcit. El problema dels militars era que de partides de carlins n’hi havia d’escampades per tot Catalunya i ells per controlar-les havien de dur soldats d’un lloc a un altre..
El 24 de setembre –segons Grahit-, Savalls va pernoctar amb 800 homes a Tortellà i a les 8 del matí del dia 25 va aparèixer a Sant Joan les Fonts. Alguns de la seva partida es van acostar fins al Bufador des d’on van disparar a la guàrdia del fortí de Sant Francesc (Olot). Després van fugir cap a la Garrinada Alta des d’on van marxar a la Vall de Bianya, on Savalls va saber que s’acostava una columna i va marxar pel Capsacosta cap a Sant Joan de les Abadesses.
Pel juliol del 1873, els carlins van segrestar l’industrial Miquel Torras i Mulleras, pel qual la seva família va haver de dipositar un rescat a Lloc Alou. Paral·lelament, l’Ajuntament, les empreses Salvador Torras i Cia, Fills de Josep Escubós i els senyors  Capdevila van pagar quantitats importants als comandant militar de la plaça d’Olot per a subministrament de la força que hi estava acantonada.
Els carlins aturaven les diligències d’Olot a Girona per prendre els cavalls  i obstaculitzar la ruta. També destruïen les línies del telègraf, perquè no se sabés el que feien. La impunitat cada vegada els feia més forts de tal manera que després de destruir  una columna de soldats a Alpens van atacar i van encendre  Tortellà (21-23 d’agost de 1873), on només van resistir els voluntaris refugiats a l’església  i després van  atacar Besalú, on els voluntaris van resistir un atac amb canons fins a l’arribada de l’exèrcit. 
Al març del 1874, Savalls tenia Olot assetjada. Per auxiliar va pujar una  columna de l’exercit i va tenir lloc el desastre del Toix. Al Toix no hi ha constància de voluntaris de la llibertat de Sant Joan i sí de Tortellà i d’Olot, entre els darrers n’hi podia haver de Sant Joan. El resultat del Toix va ser que els carlins es van apoderar d’Olot i van quedar amos de la zona durant uns 11 mesos. Va ser el temps de màxim domini carlí. Llavors per la zona n’hi havia uns 3.000 organitzats en forma d’exercit.
El gener del 1875, els militars van derrotar els carlins a Sant Julià del Mont, Santa Pau. El 20 de  març, l’exercit regular va ocupar Olot i part de la rodalia va haver-hi forts combats a Montolivet i a l’indret de la torre de Canadell. Amb baixes de consideració, el general Antoni Ortiz va aconseguir ocupar Castellfollit i les seves alçades (la Correspondencia). La torre de Canadell, amb força seguretat, va ser l’escenari d’un dels combats més virulents pel domini final de la rodalia d’Olot. La seva presa va ser clau per l’arribada de combois de vitualles i municions a Olot. Un comboi va dur els canons que van posar a la torre de Canadell durant un temps per allunyar els carlins de la carretera entre Olot i Girona.
Després d’una gran batalla que va tenir escenaris a Sant Andreu del Coll, Sant Miquel del Mont, Lloc Alou, l’Hostalnou i la Pinya, el 4 d’abril del 1875,  l’exèrcit  va fer marxar els carlins de les vores d’Olot.  Després va venir el  pacte de l’Hostal de la Corda (6 d’abril del 1875) pel qual els carlins van abandonar la rodalia d’Olot. Per assegurar-se que els carlins no tornarien, Martínez Campos va reforçar les torres de vigilància als cims de les muntanyes entre Olot i Besalú: Montolivet (Olot), Montsacopa (Olot), Canadell (Sant Joan les Fonts) i el Cos (Montagut). Els militars demanaven carros amb bous als ajuntaments per pujar les pedres a la muntanya i els soldats hi pujaven còdols des del riu muntanya amunt pel sistema de la cadena humana.
 Amb els carlins sense força a la zona,  els Voluntaris de la Llibertat, en general, van començar una autèntica cacera dels carlins que encara  voltaven a cobrar contribucions de guerra per les cases de pagès. Quan va haver acabat la guerra, el govern va desfer el cos de Voluntaris de la Llibertat, perquè ja no tenia raó de ser, perquè carlins, liberals i republicans tornaven a defensar els seus interessos en unes urnes, en les quals a la Garrotxa i Olot els carlins van tenir èxits de rellevància.








dijous, 29 de juny de 2017

Els afusellats de Santa Coloma

La captura, el judici i la sentència dels militars sublevats a Santa Coloma de Farners per tal d’instaurar la República van commocionar l’opinió pública del 1884. El compromís de la premsa, dels industrials i dels obrers a favor de l’indult dels dos condemnats a mort va remoure la societat catalana de l’època fins a dur-la a fer les primeres grans manifestacions de protesta pacífica de la història,


Davant de la fàbrica de Pujol, Vila i Companyia de Castellfollit de la Roca, a les 8 del matí del dia 3 de maig de 1884, els soldats de la caserna d’Olot varen fer 8 presoners. Els capturats feia dos dies que vagaven per les muntanyes en busca d’un pas per passar a França, però el coronel Camprubí ho tenia tot tancat. Els presoners havien passat per Santa Pau i per Mieres i unes hores abans de la detenció havien trucat la porta de la casa de les Funoses. Una masia voltada de blederes tendres, a la cruïlla entre els termes de Castellfollit i de Sant Joan les Fonts. A les Funoses, havien demanat un guia, però no els van donar. Van travessar el pont de davant de la fàbrica. El guàrdies i els soldats els van veure passar el pont i Baldomero Pujol amb 13 homes els va detenir, al costat del Fluvià, sota de la cinglera. Un quart d’hora després, el soldas van capturar-ne 6 més en una masia de la muntanya de Sant Eudald entre Castellfollit i Oix (Montsacopa 4-5-1884).

En total, els capturats eren 14, entre ells 1 comandant, 3 capitans, 6 tinents i alferes i 4 sergents. Per Olot i tota la Garrotxa corria el rumor que el coronel Camprubí havia donat ordres que els afusellessin. Els varen arrencar els galons i els van conduir a peu cap a Figueres custodiats per la Guàrdia Civil i la cavalleria. Entre els presoners hi havia un comandant de 58 anys.

En tot cas els presos estaven perduts. Segons exposa el Montsacopa del 8 de juny, «El dijous al matí va arribar a Olot, el brigadier senyor Camprubí acompanyat d’una escorta de 35 cavalls i va tornar a sortir el divendres a les 7 del matí». La gent escoltava el cops dels cascs de les cavalleries per damunt de la plaça del Carme i es persignava.

Els presoners eren els militars revoltats a Santa Coloma de Farners per tal d’enderrocar la monarquia i posar la República. A la nit del 27 al 28 d’abril van sortir de la caserna de Santa Coloma de Farners en direcció a Girona. Abans, havien declarat Santa Coloma vila republicana. Això no obstant, en la sortida cap a Girona no havien fet cap crit; ni un visca ni un mori (El Imparcial 4 de maig de 1884).

Havien sabut que la guarnició de Girona continuava fidel a la monarquia i havien tornat a Santa Coloma. El dia 30 van decidir marxar cap a la frontera. Només 2 militars de la caserna van quedar-se. A Santa Coloma, les autoritats es varen reunir i van donar part del que passava. Al cap de cop, es va saber que 2 sergents s’havien lliurat a la caserna de la Guàrdia Civil d’Amer. El diari La Lucha va publicar: «Abans d’ahir, va començar a circular per la ciutat, la notícia que oficials del dipòsit de Santa Coloma de Farners havien desaparegut de la seva destinació. Vàrem procurar assabentar-nos i vàrem saber que el matí del dilluns van desaparèixer un cap, alguns oficials, sergents i ordenances fins a 21 sense saber l ruta que van agafar. Abans d’ahir, van sortir de Girona forces de cavalleria i infanteria».


Només de fetes les detencions de Castellfollit i d’Amer i traslladats els presoners a Girona, el fiscal militar de Girona Gustavo Tuser ja estava fent la instrucció del sumari. Uns dies després va sortir de Barcelona cap a Figueres el coronel d’artilleria Josep Iranzo per instruir el sumari dels militars que havien desaparegut de Santa Coloma.

Mentrestant, les accions de les partides revoltades a l’Emporda deixaven constància del fet que la sortida de Santa Coloma no era una excursió i que formava part d’una conspiració preparada. La partida manada per l’exsecretari de Llers, Sebastià Estartus estava formada per 20 homes i havia aixecat els raïls de la via del tren a Sant Miquel de Fluvià i després a l’estació de Vilajuïga.

Una altra partida manada pel cisteller de Borrassà i formada per 14 homes havia desarmat els membres de sometent, però s’havia limitat a deixar les armes a Creixell.
Capitanejada per un tinent d’alcalde en exercici, la tercera partida es va apoderar dels fons municipals de Sant Llorenç de la Muga. La formaven 19 homes, la major part dels quals, quan van saber que la revolució estava fracassada, havien tornat a casa seva. El diari la Lucha de Girona encara explicava que una altra partida havia sortit de Vidreres en direcció a Llagostera. El diari el Dia del 7 de maig, atribuïa la revolta a l’augment de poder dels alcaldes pel fet d’estar més relacionats amb els impostos i sobretot perquè tenien influència en els electors que eren o propietaris o persones amb cabals o professions públiques.

El poder que tenien els alcaldes feia que a ells s’hi dirigissin els candidats a les Corts o al Senat i els conspiradors. En aquest cas, el conspirador principal havia estat el polític José Manuel Zorrilla que exiliat a París volia proclamar la República amb l’ajuda de l’Associació Republicana Militar. L’home fort per lligar la revolta a les comarques de Girona era Sebastià Estartús, un senyor de Tortellà que ja havia tingut càrrecs de responsabilitat a favor de la República en temps de la Revolució del 1868 i de la Carlinada. Estartús es va poder escapar a França, on el govern li va donar llicència de resident (Joan Barnadas, el Republicanisme a Olot).

El que van capturar de la partida d’Estartús van ser 3 grans cornetes que havien servit en la campanya. Capturades per la Guàrdia Civil les cornetes mesuraven prop d’una vara cadascuna. Van escriure: «Com a franceses que eren i impròpies de guerrillers espanyols». El Liberal del 21 de maig exposava que els darrers membres de les partides sublevades a les comarques gironines havien entrat a França per motiu de la persecució que els feien.

El tribunal que havia de castigar els revoltats treballava molt de pressa. El 27 de maig, va transcendir que el fiscal havia demanat pena de mort pel comandant Ramon Ferrándiz i cadena perpetua per l’oficial que estava de guàrdia Manuel Bellés. Al cap de poc, el Consell de Guerra va sentenciar els Ramón Ferrándiz a cadena perpetua i a Manuel Bellés a 20 anys. Els altres a penes de presó i els soldats a batallons disciplinaris. Això no obstant, el ministre de guerra i capità general de Catalunya, Arsenio Martínez Campos va recórrer la sentència per considerar-la benèvola. Així, el sumari va passar al Tribunal Suprem de Guerra i Marina.

La societat en general va pensar en el pitjor i van començar mobilitzacions per evitar una sentència de mort. Això no obstant, la mala notícia va arribar. El 23 de juny, el Imparcial exposava: «La ciutat de Girona es troba molt impressionada per la notícia que el Consell Suprem de Guerra i Marina ha condemnat a mort un comandant i un oficial fugats de Santa Coloma de Farners. Les corporacions envien telegrames al rei per implorar l’indult. Els Ajuntaments de Girona i Santa Coloma han dirigit exposicions amb moltes signatures al rei». El 25 de juny, la Dinastia exposava que els diputats i senadors catalans, sobretot els de Girona, gestionaven l’indult dels oficials sentenciats. El Tribunal Suprem de Guerra havia condemnat a mort el comandant Ramon Ferrándiz i el tinent Manuel Bellés i a cadena perpetua el capità Fernández Rodríguez, el tinent Reboredo i els alferes Cuevas, Lagaca i Valdano. També cadena perpètua pels sergents primers Martínez, Fernández i Finuesa, el sergent segon Domènech i el caporal Ferrer. Pel que fa als soldats, set van ser destinats al batalló disciplinari de Melilla. El càstig va arribar al tribunal militar que havia publicat la primera sentència, el president i els vocals van ser castigats a dos mesos d’arrest en un castell.

Al cap de poc els condemnats varen entrar en capella. Quan es va saber la notícia a Barcelona unes quantes persones van anar a trobar el capità general, el bisbe i l’alcalde per demanar-los que s’interessessin per l’indult. Era un divendres a la tarda i les botigues varen tancar en senyal de dol. Dues filles del comandant Ferrándiz varen sortir al carrer vestides de dol i darrera d’elles es va formar una gran multitud. En els balcons van aparèixer crespons negres. Vint mil obrers dels vapors, poetes, artistes, associacions arqueològiques van sortir a reclamar l’indult. L’artista Esmeraldina Cervantes va visitar vàries senyores de l’alta societat de Barcelona per interessar-les en els sentiments humanitaris. Després l’artista cediria els guanys d’una actuació al Teatre Líric als familiars.

La gran manifestació va recórrer els carrers de Barcelona fins al Govern Civil. El senyor Riba i Lledó va encapçalar la comissió que va demanar al governador, Zamora Caballero, que intercedís pels condemnats. Li va respondre que no hi podia fer res. Quan Riba i Lledó va donar la resposta als manifestants, aquests es van produir desordres que van ser calmats pels membres de la comissió. Després, la manifestació es va dissoldre de manera pacífica. A la nit, els teatres i sales d’espectacles no van obrir, però al final de tot plegat només van poder obrir una subscripció d’ajut als familiars.

Mentrestant, els condemnats conservaven l’esperit a la capella. A les 3 de la tarda, van demanar reunir-se i es van acomiadar dels companys de presó. A la nit, varen sopar i van dormir una estona. A les 3 de la matinada el viàtic va sortir de la catedral. La comitiva va ser seguida per moltes persones dels dos sexes. Els sentenciats els van rebre amb recolliment i van escoltar Missa agenollats. La consternació del veïnat era extraordinària i -segons el Liberal- no s’oblidaria en molts anys i un dia. A les set del matí del 28 de juny, el quadre de tropes per a l’execució es va formar al baluard de la Mercè. A les 8 del matí, els condemnats asseguts en cadires i d’esquenes van rebre les descàrregues. Cent persones -segons el Liberal- entre dones i mainada van presenciar l’execució. Els afusellats no van ser degradats, però sí que ho van ser els altres militars de graduació.

Després de la mort, van continuar les protestes a les Corts i al Senat. En els debats es va saber que havia estat clau la carta que havien rebut els condemnats per induir-los a la revolta. A la nota els oferien dues feines i els dos condemnats havien declarat que conspiraven. Van considerar que les infraccions de la llei es podrien haver dispensat si s’haguessin fet per un motiu noble i per un fanatisme polític. Van decidir no demanar l'indult al rei. 

dimecres, 31 de maig de 2017

El llamp de l’Aplec de Sant Andreu del Coll



Després d’una guerra llarga i plena de calamitats, un llamp va demostrar que la natura pot ser més cruel que la inconsciència i la maldat dels humans. Un llamp va trencar d’arrel l’alegria per l’arribada de la pau i es va endur els projectes d’uns joves que havien pujat a l’aplec amb el poc menjar que havien pogut reunir amb la idea de celebrar una festa que els hauria estat impossible només un any abans.


Des de temps immemorial els joves d’Olot, Riudaura i la Pinya pujaven a l’ermita de Sant Andreu del Coll per celebrar l’aplec. En aquell agost de 1876, hi havia més alegria, perquè després de cinc anys la Carlinada estava acabada. Olot, Riudaura i la Pinya havien vist la guerra de prop. Només de començar el conflicte, el 4 de maig del 1872 els combats van entrar dins de Riudaura. Al llarg del conflicte, Olot va ser assetjat, bloquejat, ocupat i va patir incendis. A la Pinya, el 6 d’abril del 1876, es va acabar la darrera càrrega de la cavalleria carlista per recuperar Olot.

No era estrany que un any després del setge de la Seu d’Urgell (la darrera batalla de la Guerra a Catalunya) a les comarques de muntanya hi hagués un ambient d’optimisme que es reflectia en enderrocs de fortificacions, en els cobriments de les trinxeres i en la celebració de festes.

Però més enllà de la perillositat bèl·lica, el mal de la guerra era que anava ajuntada a la manca d’aliments i a la conseqüent fam. Un neguit estrany, un mal de ventre, una tremolor i una ansietat que desespera la gent que ho pateix i no es calma sense menjar, encara que sigui una herba que després s’ha de vomitar. Després del neguit i de l’herba ve una feblesa que deixa assegut el qui la pateix. Aquell estiu la gent sabia que estava acabat haver de buscar els fonolls i els espàrrecs de la vora d’uns camins i d’uns boscos que estaven vigilats pels carrabiners, les patrulles de recapte carlines, per les rondes volants de la república i pels soldats.

També sabien superats els bloquejos de les forces en conflicte per dur aliments d’un poble a l’altre. Haver d’amagar els aliments i els animals al pas de les tropes també estava finalitzat. Les patrulles de recapte carlistes ja no s’enduien els cavalls i les eugues a canvi d’un pagaré a cobrar al final de la guerra. La mainada ja no cantava: Mare, mare vénen carlins; tites tites cap dedins/ Mare, mare vénen soldats, tites, tites cap als forats. Encara els quedava molt de temps de penúries, perquè la vida dels pobres era molt dura, però ja no hi havia perill i no s’havien d’amagar de res i podien tornar a l’aplec amb una botifarra del rebost per coure amb carbó entre una rodona de pedres, una ampolla de vi, un enciam, una ceba, patates, pèsols i fruita. Tot dins d’un cabàs de vímet ben ordenat i tapat amb un mocador.

En aquell temps, veure la gent pujar a l’aplec era un espectacle. Les jovenetes duien gipó clar, faldilla negra, davantal de puntes i alfàbrega penjada de les orelles, els nois amb la barretina i la faixa negra transportaven somrients el cabassos amb el millor menjar que havien pogut reunir. Els pagesos de casa grossa pujaven muntats a cavall dels matxos de bast. Cobert de picarols, campanetes i cintes vermelles, l’animal avançava amb el cap estirat i el cavaller mantenia l’esquena dreta i el cap alt. La mainada petita s’agafava a la cinta del davantal de la mare per poder pujar millor i quan eren dalt corrien els uns darrera dels altres. Ja a dalt, a les prades del costat de l’ermita, les rialles esborrajades de les noies corrien rabents per les rouredes i les prades i eren un crit a l’alegria de viure.

N’hi havia que pujaven amb el bastó ramejat amb una corona d’arç o de llaurer per fer-ne ofrena al sant. Tots cantaven goigs als sants o les cançons del moment que provenien de l’opera, de la sarsuela o eren cançons pageses de la sega. Era una eclosió de colors vermells, negres i blancs per sobre del verd ufanós de l’estiu.

Un cop la gent estava a lloc, començava l’aplec. Els aplecs consistien en una missa en honor del sant i a la sortida hi havia encantament de tortells. Era una subhasta pública dels tortells que duia molta emoció i en aquell 1876 més que mai. Després venia un àpat en el qual la gent s’escampava en grups per la rodalia de l’ermita. Feien focs per coure la carn, es procuraven un rierol per mantenir el vi i l’aigua en fresc. Després de l’àpat venia una ballada de les sardanes que tocava una cobla de 4 músics: 2 tibles, 1 cornamusa i 1 flabiol. Segons com, feien un ball de parelles. Aquell any, l’aplec va ser una festa com ja no es recordava. De fet, hi havia molts joves que no havien tingut ocasió d’haver participat mai en cap.

Potser per això, van voler repetir la festa i l’endemà,dia 13 d’agost, van tornar a pujar a l’ermita, com si en comptes d’un aplec fos una festa major de tres o quatre dies. Era un dia de molta calor. L’estiu del 1876 està documentat com el més calorós del segle XIX a la península. El 28 de juliol, Barcelona va arribar als 36,2 graus. El Diari De Barcelona exposava que a la calor se li afegia un aire càlid que abrasava. És de suposar que el 13 d’agost, al voltant de l’ermita de Sant Andreu fes molta calor.

Quan fa tanta calor i és mig agost i comença la tarda,el cel es tapa en poca estona. Va començar laconeguda i inconvenient tempesta d’estiu: llamps, trons i un devessall d’aigua. Els joves escampats per la muntanya van desar els aliments i van córrer a l’ermita a refugiar-se. Dins de la nau, es van reunir més de 300 persones. Mentre estaven dins de l’església a l’espera de la fi de la tempesta, un llamp va entrar pel campanar i va tenir lloc una de les desgràcies més grans que hi hagi hagut mai a la comarca.

Al cap d’uns dies la premsa donava compte de la tragèdia. El Boletin de Comercio del 19 d’agost de 1876 publicava: «Sobre la desgràcia ocorreguda a l’ermita de Sant Andreu, ahir, es donen encara més trists detalls. Ha arribat una carta escrita en aquell lloc que diu així: «Són les sis de la tarda, hora que ha arribat la fatal notícia que ha omplert de consternació aquest veïnat (Olot). Un gran nombre d’habitants d’aquesta ciutat, havien anat al santuari de Sant Andreu i l’església estava plena de gent.

En ella ha caigut un llamp que ha deixat sense coneixement a tots, sense que quasi cap pugui explicar el que ha passat. Quan hi ha acudit la gent de la rodalia, s’ha trobat amb una espècie de cementiri ple de persones mortes, ferides i la major part inconscients. De seguida, guàrdia civil, tropa, autoritats i molts particulars han anat al lloc dels fets i amb molt d’esforç han aconseguit recuperar, com aquell qui diu, la vida per molts ells, però 8 homes i una dona han deixat d’existir i molts dels ferits, segons es creu, moriran».

Uns dies després, La Correspondència del 22 d’agost de 1876 exposava que els morts pujaven a 14, els ferits a 21 i molts de gravetat. També detallava que en el moment de la caiguda del llamp hi havia 300 persones dins de l’església.

La Ilustración Española y Americana seguia el model de les grans revistes il·lustrades europees i seria el màxim exponent de periodisme gràfic espanyol del segle XIX. Van col·laborar-hi José Zorrilla, Ramón de Campoamor, Juan Valera, Leopoldo Alas (Clarín), Emilio Castelar, Miguel de Unamuno, Ángel Fernández de los Ríos i Francesc Pi i Margall, entre d’altres.
Primer la feien amb dibuixos d’actualitat estampats en gravats de gran bellesa, que són considerats instantànies d’una època històrica. Després la van fer amb fotografies gravades i va esdevenir el primer referent del fotoperiodisme.

La tragèdia va ser dibuixada pel mestre olotí del dibuix i la pintura de l’època, Josep Berga i Boix (1837, la Pinya-Olot,1914). Era una persona que coneixia bé el lloc, perquè era fill d’una família de masovers d’una casa de pagès de la Pinya. També havia de ser un dels més grans pintors de paisatges catalans i un dels pioners de la pintura a l’aire lliure. Berga i Boix va pintar almenys dos quadres dedicats a aplecs com els de l’ermita de Sant Andreu del Coll. Els guarden al Museu d’Art de Catalunya. El director de La Ilustración Española y Americana va encomanar el dibuixos dels fets al millor que va saber.

La crònica dels fets que va publicar el 22 d’agost la La Ilustración Española y Americana no està signada. Explica que l’ermita està situada a uns 4 quilòmetres d’Olot en direcció nord. Narra que a la Garrotxa com en altres llocs de Catalunya tenen lloc festes de camp que es denominen rosers. En el dia del roser al voltant de l’ermita de Sant Andreu hi havia una multitud formada sobretot per pagesos que volien divertir-se i gaudir de l’expansió i alegria de les festes populars.

En començar la tarda, el cel es va omplir de núvols negres i poc a poc sobre la base de llamps i trons va interrompre els modests banquets i els alegres balls i els concurrents van anar a refugiar-se a l’ermita. En plena força de la tempesta, una guspira elèctrica seguida d’un tro va caure sobre del campanar i va entrar dins del temple on hi havia més de 300 persones. Hi ha una descripció del que va poder ser el que va passar després de la caiguda del llamp.

Quan a Olot van saber el que havia passat, van pujar les autoritats i veïns. Van constituir un tribunal d’autoritats davant del temple. Mentre el tribunal prenia notes, els metges i els veïns ajudaven tant com podien. Al final van comptar 9 morts, 22 ferits greus i uns 50 ferits. Expliquen que 2 persones van morir unes hores després i 2 més l’endemà, per la qual cosa la xifra de morts hauria pujat a 13.

Uns anys més tard, l’historiador olotí, Joaquim Danés, va tornar a descriure el succés del llamp als seusPretèrits Olotins, amb el títol «El llamp del 1876». L’historiador Jordi Pujiula (1947-2011) va escriure de Joaquim Danés (Olot, 1888-1960): «Fou una d’aquelles figures excepcionals que amb el seu treball rigorós a comarques van possibilitar una Catalunya multicèntrica en el seu desenvolupament cultural, als primers anys del segle XX. Universal en la seva transcendència a través d’un localisme ben entès».

Danés explica que després de l’accident va haver-hi qui va atribuir la caiguda del llamp a la continuïtat dels balls i dels jocs exteriors dins del temple i a la conseqüent profanació d’un lloc sagrat. En tot cas, Joaquim Danés va exposar: «No emmascarem, però el record de les pobres víctimes, caigudes probablement per una deixadesa tècnica, perquè és més humà atribuir la tragèdia a la nostre possible imprevisió i negligència que a la Providència».

Danés va comptar els morts. Hi havia una noia de 18 anys, 3 nois de menys de 15 anys, 2 nois de menys de 25 anys, 1 de 26 anys i 2 nois de més de 30 anys. Tots eren joves a l’inici de la vida. Les víctimes eren d’Olot i de Riudaura. En aquell temps era costum posar sobrenoms a les persones per tal de fer-les més populars. Hi havia en Terme, en Pere Petit i en Cavalcós, els quals devien ser molt coneguts a la rodalia. No fa referències a les 4 persones que segons la Ilustración Española y Iberoamericana van morir dies després.

Explica que els morts van ser traslladats a Olot en dues carretes i que un dels vehicles es va bolcar sota la capella per causa de la tensió que hi havia.

Com hem dit, Joaquim Danés era metge i explica que la caiguda d’un llamp comporta estats de xoc traumàtic i d’inhibició en les víctimes i que la millor manera d’ajudar els afectats és ajudant-los a respirar. Apunta: « No sabem si hi havia o no parallamps, ni si la manca de serenitat i de prompte auxili i la pertorbació que fatalment havia de produir-se, no van ser els principals causants de la magnitud del cas».

La premsa estatal explica que cent anys abans dels fets ja havia passat un succés similar. Danés concreta que el 15 d’abril del 1821 un llamp va caure sobre el campanar de Sant Francesc i va davallar a la cisterna de l’estada de l’ermità, entremig d’una gran gentada. També apunta que el 10 d’agost de 1860, un llamp va entrar per la finestra del pis dels estadants de Sant Francesc i va traspassar dues persones. L’ermita de Sant Francesc està ubicada dalt del volcà Montsacopa sobre mateix del nucli urbà d’Olot.

Els llamps són un gran perill a la muntanya. Els caminants saben que moltes de les creus que troben als camins i els prats són per recordar la mort d’un pastor o d’un caminant per causa d’un llamp. Tot i que ara hi ha més parallamps i menys perill, hi ha estius en els quals els noticiaris ens deixen la trista notícia d’una vida perduda per la caiguda d’un llamp.