diumenge, 1 de gener de 2017

La primera Volta a Catalunya amb Automòbil




Fa 100 anys, el Reial Automòbil Club de Catalunya (RAC), fundat el 1906, va decidir organitzar una prova de regularitat i de turisme. La Junta estava presidida per Francesc Fàbregas i els vocals eren  Pere Monés, Joan Farnés, Lluís Capara, Josep Balcells i Joan Reynés. Salvador Andreu, presidia la comissió esportiva del RACC i el comitè organitzador de la Volta.
Havia de ser una prova que tingués els al·licients del turisme i alhora posar a prova el valor tècnic dels automòbils participants. L’objectiu era popularitzar l’automobilisme al país. Hi havia llocs que quan veien un cotxe li tiraven pedres. Fa 100 anys, l’automòbil encara no era el mitjà majoritari de transports de persones ni de passatgers. El servei ordinari de transport de passatgers entre pobles el feien amb tartana. Fins al 1921 Felip Mir de Ripoll no va registrar un autobús i al 1920 es va constituir l’actual Transportes Elèctricos Interurbanos SA (TEISA) a Banyoles.
Això no obstant, des del 1910 es celebrava el Ral·li de Montecarlo, es feien expedicions pel desert, s’acabava de fer un cursa de cotxes entre Barcelona-Madrid-Barcelona i la major part de les persones amb  possibles en volien tenir un. Un Hupsmobile de model 1915 valia 9.500 pessetes i el sou mensual d’un treballador qualificat voltava les 250 pessetes mensuals.

L’automòbil començava les primeres passes cap a la massificació i  ja feia funcions d’ambulància, de taxi. Hi havia camions per a tota classe d’utilitats. Això no obstant, l’automòbil encara tenia detractors. Havia d’acabar amb la tracció animal que tenia el domini del transport des del neolític.
El RAC va redactar el reglament de la Primera Volta Automobilística a Catalunya. Va establir dues categories segons pes (2 i 4 tones) i potència dels vehicles, van escollir un itinerari i van escollir la millor època de l’any el primer estiu. La primera etapa Barcelona-Girona-Olot era el 23 de juny, la segona Puigcerdà-Seo d’Urgell-Pons-Artesa de Segre-Lleida era el 24 de juny i la tercera i última Lleida-Montblanc-Valls-Tarragona-Vendrell-Vilanova i la Geltrú-Sitges-Barcelona era el 25 de juny. Van triar un recorregut de 635 quilòmetres amb carreteres no excessivament dolentes per l’època i localitats amb capacitat per hostatjar adequadament els participants.  Segons la revista Gran Vida, número 157 s’hi van apuntar 30 participants, però a la sortida només se n’hi van presentar 25.




Arribada a Olot
El soroll dels motors, les reduccions  de les marxes s’escoltaven de la llunyania. Els olotins els esperaven a les voreres i als balcons des de feia una bona estona d’aquell diumenge de juny. Les campanes de Sant Esteve i del Tura cridaven a missa, però la gent ara que havia escoltat el brogit que semblava haver de fer tremolar el terra no es movia.
En mig d’espetecs i envoltat de fum, per fi va arribar el primer. Els nens somreien amb els ulls oberts de bat a bat, alguns homes es treien la gorra o el  barret per fer-lo servir de bandera i d’altres el mocador. Les noies sentien el seu cor bategar sota els lleugers vestits florejats d’estiu i els nois imitaven amb la boca el soroll que escoltaven. El primer va elevar la pols del carrer. <És un Scripps-Booth Stutz, amb motor de vuit cilindres>, va indicar el mecànic de la localitat. Era un vehicle fet als Estats Units per una marca que va existir entre el 1912 i el 1923. En aquest temps van produir 34.000 vehicles. El senyor, Rafel Bianchi, conductor del primer cotxe de la Primera Edició de la Volta a Catalunya en automòbil  duia casc de cuir, ulleres de goma i un mocador al coll.  Un senyor amb barret de palla li va indicar el camí amb una bandera verda.  El públic va elevar una altra ovació,  el segon automòbil agafava la corba quasi tombat. Un gos corria esperitat, un gat s’enfilava per una canalera, un cavall renillava per un alliberament de mil·lennis i un clergue es  persignava. El segon estava en persecució i encara corria més. L’home del barret va batre la bandera amb més força. Quan enmig d’un núvol de fum i pols, el vehicle va entrar al passeig de Barcelona, el públic va esclatar en una ovació. Després va reduir i va entrar calmat al passeig de l’Estació, enmig d’un intens olor a benzina cremada.
Encara van entrar 23 automòbils més tots grans de molts cavalls i la majora amb senyoretes ben mudades d’acompanyants. Les regles establien que els cotxes amb dones darrera tinguessin punts addicionals per tal de donar un caire turístic a la prova. <És fàcil de comprendre que la prova serà més interessant i animada quants més passatgers i hagi  quant més abundi entre ells el bell sexe>, exposava la revista España Automóvil y Aeronáutica.
  Després de proveir de benzina a les voltes de la Plaça Clarà, els conductors van enfilar els cotxes cap les fonts de Sant Roc, on els havien preparat un bon dinar sota els alts plàtans centenaris. Va ser un gran àpat, però al juny a Olot plou i va començar a tronar, cosa que va precipitar el dinar i avançar la sortida. EL control de partida es va fer a l’Ideal Parc, des d’on els cotxes van marxar enmig d’un devessall d’aigua en direcció a Sant Joan de les Abadesses i Puigcerdà. Ricard Cabot (España Automóvil i Aerònautica del 15 d’agost del 1916) explica: <La marxa va ser penosa per carreteres dolentes entre Olot i Sant Joan de les Abadesses i pèssimes entre Ripoll i Campdevànol> . A Ribes de Freser van enfilar els 26 quilòmetres de la collada de Toses. Va ser una pujada de relliscades i d’una forta lluita.  
Ricard Cabot Montalt (1885-1958) va ser el periodista que va relatar la prova per la revista Stadium i després les altres revistes de l’època van agafar les seves cròniques. Cabot és considerat un dels pioners del periodisme esportiu a Espanya. Va fundar la revista Sports (1906), va ser un dels fundadors de la revista Stadium,  va ser cronista a los Deportes i el Mundo Deportivo.
 Va ser president de l’Associació de Periodistes Esportius de Catalunya, va estar a la junta del Futbol Club Barcelona, president de la Federació Catalana de Futbol i secretari de la Federació Española de Futbol.
Segons la revista olotina el Deber del 22 de juliol del 1916,  els participants a la primera etapa de la Primera Volta a Catalunya Automobilística van arribar a Olot provinents de Barcelona per la banda de Girona i es van aturar a l’Estació. Els van esperar Francesc Fàbregas, president del Reial Automòbil Club, Joan Tresserras i Jofre (1872-1934), alcalde d’Olot, i Josep Maria Torras i Juli Soler del Sindicat d’Iniciatives. Francesc Fàbregues (1857-1933) era metge cirurgià i havia treballat a Olot, on era molt conegut. Tant que a les eleccions generals del 1918 va sortir diputat de la Lliga Regionalista pel districte d’Olot. Quan va morir va donar la seva biblioteca a l’Acadèmia, les obres de dret a la Universitat de Barcelona i la pinacoteca al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Ricard Cabot va escriure una crònica a la revista Stadium, en la qual explica que van enfilar la carretera de la Cantina amb calma i sota la pluja, perquè el sòl era molt relliscós. Encara va ser pitjor de Ripoll a Campdevànol,  on van patir molt. A Ribes de Freser van enfilar els 26 quilòmetres de la collada de Toses, amb la voluntat de plantejar una lluita èpica. Segons la crònica, la brega es va entaular entre el Gobrón de Josep Andreu, el Lancia de Josep Freixa i l’Hispano de Marial. Els tres pilots es van alternar les primeres posicions. A Puigcerdà va arribar primer l’automòbil Elizalde pilotat per Huillier i propietat dels senyors Pujadas i Llobet.
L’alcalde de Puigcerdà, el senyor Josep Maria Martí (1837-1917) va lliurar les copes. Josep Maria Martí tenia una farmàcia, s’havia destacat en els setges carlins de 1873 i 1874. Ha passat la història com un dels personatges més actius dins la promoció de la cultura a Puigcerdà. Va promoure la Festa de l’Estany i el casino Ceretà. A l’estiu feia tertúlia amb Joan Maragall, Victor Balaguer, Jacint Verdaguer, Frederic Mistral, José Zorrilla. Era de la Unió Catalanista.

A la nit, els participants van ser obsequiats amb concert i ball al Casino Ceretà. Cabot relata que l’endemà van sortir 22 cotxes de Puigcerdà en direcció a la Seu d’Urgell. La carretera era bona i no van trobar pols fins als Hostalets. D’Organyà a Pons  la carretera es va tornar dolenta.
A la Seu d’Urgell, un grup de noies va rebre els automobilistes amb rams de flors per a tots. A 2/4 de 2 havien arribat tots,  per menjar al local de la societat recreativa. Hi feia molta calor, hi van menjar més o menys bé i van parlar de les incidències de la cursa. A mitja tarda, van sortir cap a Pons i cap a Lleida. En una mica més d’una hora van cobrir 40 quilòmetres.
L’endemà els cotxes es van dirigir a la carretera de Barcelona per cobrir la darrera etapa. A mesura que avançaven per la plana els públic augmentava. Al pas pels pobles es formaven fileres de gent a banda i banda de la carretera. El Lancia de Ricard Cabot va arribar a Tarragona amb una hora i mitja d’avantatge sobre l’horari previst. Segons explica perquè es va obsedir en la persecució al cotxe d’Andreu Rambler. Els va anar bé perquè van tenir temps de fer el vermut abans d’anar a dinar a l’Hotel París. Havent dinat, van sortir en direcció al Vendrell. De Tarragona al Vendrell la carretera no donava per massa, però el Gobrón conduït pel president del comitè organitzador del RACC, Salvador Andreu , corria molt per deixar enrere el Lancia de Josep Freixa. Els dos primeres eren seguits pel propi Ricard Cabot i després venien Joaquin Palazón (Scripps-Booth), Pere Catasús (Scripps-Booth), José Almagro (NSU), Rafel Bianchi (Scripps-Booth). El guanyador absolut de la prova va ser  el cotxe Elizalde, pilotat per Huiller, marca Nacional, dels senyors Pujadas i Llobet (Gran Vida 157).
 La primera Volta a Catalunya va acabar malament, perquè en la darrera etapa va tenir lloc un accident, en el qual van morir el conductor i una viatgera. Malgrat la desgràcia, la impressió final va ser bona. Ricard  Cabot va escriure: <Tan bella, tan agradable, tan seductora, ha resultat la Volta a Catalunya i fins al punt en tal grau és exacta aquesta impressió general que el que abans es va posar en futur bé pugui posar-se en temps passat>.

La van tornar a fer amb èxit fins al 1920.  Entre el 1954 i el 1956 la van recuperar, però el 1957 ja li van donar el nom de Rally Catalunya.

dimecres, 21 de desembre de 2016

L’Operació triomf d’un jove a la Cuba colonial.

Un antic vailet de diligències de les Planes convertit en soldat  va triomfar com  cantant a Cienfuegos i l’Havana. Gràcies a la seva habilitat com a cantant va poder tornar de la Cuba colonial. A la península, va cantar al teatre de Girona i al Teatro de la Zarzuela de Madrid.


Les mans a la cintura, el pit endavant, les cames obertes i el cap alt, Miquel Àngel Valentí Bantí de les Planes va entonar: <la Donna É Mobile qual pluma al Vento> de l’opera Rigoletto de Giuseppe Verdi. El públic del flamant  Teatre Tomas Terry de Cienfuegos a la Cuba colonial espanyola va emmudir. Quan va acabar, els aplaudiments no tenien manera de parar. L’èxit va ser tan gran que poc temps després, el 27 de març del 1890, Miquel Valentí va cantar cançons de les òperes Rigoletto i il trovattore al Teatro Tacón de la Havana i també va triomfar. Segons el diari La Iberia del 20 de febrer del 1890, <el nou  tenor, en el qual tenen grans esperances els professors músics que l’han escoltat és de les Planes, a l la província de Girona, te 23 anys i correspon a la quinta del 1886>. Uns dies després la Dinastia de Barcelona va precisar que Valentí donava el si bemoll sense esforç. En els primers escrits el denominen Àngel Valentí Vantí i en d’altres Miquel. Potser el nom era Miquel Àngel.
 Per fer Rigoletto, Verdi es va basar el drama El rei es diverteix de Victor Hugo. Des del dia després de l’estrena (11 de març del 1851) l’ària cínica del duc, La donna é mobile, es cantava pels carrers. El trovador també amb música de Verdi va ser estrenada el 1853. La trama està ambientada en el conflicte entre Jaume d’Urgell i Ferran d’Antequera per la corona del regne d’Aragó que va culminar en el Compromís de Casp.   La seva interpretació necessita de veus poderoses i de qualitat.
El teatre Tacón podia acollir 2.000 persones assegudes. Fundat el 1838, el Tacón era considerat el més prominent centre cultural de la Cuba colonial. El va fundar el català, Francesc Martí Torrens (Barcelona, 1786-l’Havana,1866). Pràcticament analfabet, però molt espavilat, va marxar de Barcelona durant les guerres napoleòniques. Es va establir a l’Havana, on va capturar un pirata. Convertit en empresari i comerciant es va dedicar –entre altres coses- al comerç d’esclaus. Va presidir la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya,

Després de les actuacions, la premsa cubana va difondre Miquel Valentí com el nou Julián Gayarre (Roncal, Navarra, 1844-Madrid,1890).  Gayarre, fill de família humil, amb 13 anys feia de pastor. EL seu pare el va enviar a Pamplona perquè fes de dependent. Rere el taulell, va escoltar una banda de música i la va seguir, fet pel qual el van despatxar. Va tornar a Roncal, on va fer de ferrer i mentre treballava cantava. El van sentir i li van oferir apuntar-se l’Orfeó Pamplonès. Gràcies a protectors de Pamplona, va poder estudiar solfeig primer a Madrid i després a Milà. Després, va triomfar a LaScala de Milà, al Teatre Real de Madrid, a Sevilla, al Liceu de Barcelona... Va ser un tenor de renom mundial. La relació entre Gayarre i Valentí estava en el fet que tots dos van néixer pobres i tenien una veu privilegiada. La gent encara tocada pel moviment Romantic volia que la història es repetís. Nogensmenys, el propi Giuseppe Verdi (Busseto, 1813-Milà, 1901) havia estat un nen pobre i de  poble.

Valentí havia nascut a les Planes, però no hi vivia de forma permanent. Amb 12 anys treballava de vailet a l’empresa Ribot i Rabasa. Feien la línia de transports de viatgers entre Caldes de Malavella i Sant Feliu de Guixols, uns 22 quilòmetres.  Feien sevir la diligència, un carruatge de quatre rodes estirat per cavalls o mules. Era similar a un autobús antic, però estirat per animals. Davant i defora hi anaven el cotxer i, en el cas de Miquel Valentí,  dins hi anaven els passatgers i dalt de tot hi havia la baca, on posaven,  paquets i maletes. A Sant Feliu de Guixols, les diligencies paraven a cal Loro.  Sobre l’anada a Sant Feliu en diligència, el viatger de l’època, Luciano Garcia del Real (Il·lustració Catalana, 15-1-1891) explica: <Les impressions saboroses pugen quan ens acostem i veiem les masies de la Vall d’Aro. L’entrada de Sant Feliu és també molt bonica. Té un aspecte senyor que indica riquesa i prosperitat>. La posada en servei del tren entre Sant Feliu i Girona va suposar una competència per les diligències, però els carruatges van conviure amb el tren fins l’arribada i l’expansió dels cotxes de motor.
En aquell temps, a la zona, hi havia un popular conductor de carruatges que es deia Antoní Valentí que podria ser el seu pare. Antoni Valentí va morir de sobte el febrer del 1900 a la Bisbal. En tot cas, Miquel Valentí va treballar 8 anys als carruatges de Ribot i Rabasa. En aquell temps, els vailets de diligència solien acompanyar el conductor. Estaven acostumats a la tralla (la regna de frenada) i el fuet. Freqüentaven els hostals i eren –en general- considerats uns nois entremaliats, molt avançats per l’edat en murrieries, de vida molt lliure i de molt  joves ja havien provat el tabac i el vi. 
Llavors, els nois entremaliats solien acabar destinats a Cuba, les illes Filipines o Puerto Rico. Leopoldo, Alas Clarin (Zamora,1852-Oviedo,1901) va escriure: <Per la carretera baixen els quintos que s’incorporen al regiment d’Amèrica. Hi van en Formatge i n’Esclop i tants d’altres de la seva condició. Un burgès se’ls mira i diu: Quina neteja. Mare de Déu, quina bona neteja. Un rodamón mutilat crida: Saludeu els que moriran per la pàtria!>.
Després de 15 dies de viatge, Miquel Valentí va arribar a Cuba i ho va fer en temps d’entre guerres La guerra petita (1879-80) havia acabat i la de la Independència (1895-1898) no havia començat.  Tot i ser un dels períodes menys dolents hi era fàcil de prendre mal o encara més morir per la malaltia del vòmit negre provocada per les picades dels mosquits. A Cuba, sense saber gairebé ni llegir ni escriure, es va aficionar a cantar. Es veu que l’habilitat li va sortir de manera sobtada al voltant del 1888. Es va posar a cantar i els que l’envoltaven el van animar, perquè el que van escoltar els agradava i li ho agraïen. A ultramar, els soldats escoltaven les cançons que els recordaven la pàtria que havien hagut de deixar.
Cantava d’oïda els èxits de l’època. La gent que anava al teatre repetia a casa seva les cançons que escoltava. Si volien gaudir de les cançons i de la música no els quedava altre solució que cantar i ho feien.  Les cançons els enaltien el patriotisme, els afavorien en l’amor i els alegraven la vida. Cantaven als camps, als camins, a les bastides  i als hostals, però molt pocs d’ells aconseguien ni tan sols en un sol dia de la vida assistir a una actuació dels grans tenors i les grans tiples de l’època. En tot cas, els que cantaven eren populars i estimats. Del paper dels nois que cantaven a la Cuba colonial en tracta la primera escena la pel·lícula La ciutat cremada.
Com que ho feia molt bé, els militars de la caserna li van propiciar la primera actuació a Cienfuegos, una ciutat fundada el 1819 per distribuir el sucre que arribava de les plantacions. Era una ciutat amb un port molt important d’on sortien els vaixells carregats de sucre. Tenia una guarnició espanyola molt nombrosa i amb una alta societat, no tota d’origen peninsular, de gran potència econòmica.  Hi havia financers de transcendència mundial. Els rics de Cienfuegos es van emocionar amb la veu de l’antic vailet de diligència que vestit amb l’humil uniforme de vímet dels soldats de Cuba els cantava temes  europeus. Els grans rics de Cuba van decidir ajudar-lo a ser un nou Gayarre, del qual no existeixen gravacions. S’ho van fer per llicenciar-lo i transformar-lo en un cantant de renom mundial. Llavors feia poc que Gayarre havia mort i les veus que havien quedat no el podien suplir.
El 20 de maig del 1890, el diari la República de Madrid avisava de l’arribada al port de Barcelona del vapor correu Veracruz portava un carregament de fruita colonial (plàtans, pinyes americanes i altres), el correu; 129 passatgers, 49 individus de tropa i un pres. Els passatgers varen desembarcar i la tripulació es va quedar en quarantena dins del navili.
Entre els que van baixar hi havia l’exsoldat, natural de les Planes (Girona) que amb la seva veu potent havia  entusiasmat el públic de Cienfuegos i de l’Havana.  Valentí tornava a casa per poc temps, perquè la família Terry de Cienfuegos (uns multimilionaris immensos, emparentats amb la reialesa europea)  s’havia compromès a pagar-li estudis de música i cant al conservatori de Milà, amb l’única condició que quan fos un tenor de fama mundial tornés a Cienfuegos per cantar 2 peces. Les mateixes que –de moment- li havien valgut la llicència del servei militar, que no era poc.
La notícia de l’arribada va córrer com el vent, perquè el 22 de maig va cantar al teatre de Girona. A Girona, van aprofitar una comèdia per fer-lo cantar a la mitja part. Així van sadollar la curiositat  de la gent que avisada pels diaris sabia la història del soldat tenor de les Planes.  Va cantar un tros de l’opera de Verdi, acompanyat del piano del senyor Soler. Va entusiasmar el públic i l’empresa li va regala un estoig amb un joc d’escriptori. Després va cantar sense acompanyament un exercici de caprici sobre temes cubans.
 Es veu que Valentí no es va poder lluir del tot per causa del cansament del viatge i pel fet que havia rebut notícies que el seu pare estava malalt al seu poble natal, on es dirigia. És a dir, quan va cantar a Girona, encara no havia arribat a les Planes.  Llavors feia poc que gràcies a la fàbrica Dusol havien fet la carretera Girona-Amer-les Planes i es podia  anar de Girona a les  Planes amb tartana.
Va prometre que quan tornés d’Itàlia tornaria a Girona perquè era la ciutat, d’on guardava els millors records de joventut. La premsa de Girona li va reconèixer grans qualitats i li van aconsellar que aprofités i anés a estudiar a Milà.
Per l’agost, el van veure a Sant Feliu de Guixols, on –segons explicaven- volia muntar un servei de carruatges.  Des dels diaris li van recordar que la cabra tendeix a la muntanya.  El van llicenciar perquè fos tenor i no conductor de diligències, que potser era l’ofici que de veritat ell havia somniat tota la vida.
A partir d’aquí va desaparèixer fins el desembre del 1891, quan va cantar al Teatro de la Zarzuela, a Madrid.  El Teatro de la Zarzuela va ser fundat el 1856 i encara existeix. Ha estat l’escenari d’òperes i sobretot de sarsueles.

Va actuar a la mitja part de l’obra Els nebots del capità Grant. La crítica va dir: <Va cantar com un pagès que torna a la masia després de batre.  És un tenor dotat de poderoses facultats, però ha de retirar-se a estudiar i deixar-se d’exhibicions. No n’hi ha prou en sentir la música fa falta dominar-la i entendre-la>.  En tot cas el públic madrileny el va ovacionar i aplaudir amb fervor. El 2 de febrer del 1892, el diari el Dia de Madrid va anunciar que la distingida professora del conservatori, senyoreta Bernís, s’encarregava de l’educació musical de Miquel Valentí Bantí. És la darrera notícia que hi ha del soldat de Cuba que havia d’esdevenir tenor. 

dimarts, 20 de desembre de 2016

Juan Martínez Carcellé, l’olotí de les varietats i del circ.

Juan Martínez Carcellé, l’olotí de les varietats i del circ.




Juan Martínez Carcellé va néixer a Olot el 27 de maig del 1895 i hi va tornar el 1970, quan va rebre l’ala de la ciutat. Així ho confirmen les biografies i els epitafis. Un català d’Olot va dur Josephine Baker a Madrid. En l’època d’or de les varietats va representar una cantant de divuit anys nomenada Imperio Argentina i estrelles com Raquel Meller, Pastora Imperio, Juanita Reina... Després de la Guerra Civil es va convertir en un dels més grans empresaris del circ del segle XX. Va gestionar el Circo Price de Madrid i va arribar a tenir tres grans circs ambulants que feien circuits per tota la península. Va llençar a la fama la trapezista Pinito de Oro i va representar primer els pallassos Pompoff i Thedy i després els recents Gaby, Fofo i Miliki.


Quan les campanes tritllejaven era senyal que hi havia un bateig. El repicar alegre d’anunci d’una nova vida posava una llum alegre als rostres dels olotins que caminaven pel Firal, dotava de somrís els hostes de la Fonda Estrella, a la plaça Major, i als de la fonda del senyor Colon, al Parc; alegrava el pas de les noies de faldilla llarga i davantal curt que treballaven a la fàbrica de garibaldines i gorres de Manel Mas, a la de can Masllorens o la de can Sacrest. Donava un alè més d’il·lusió als joves artesans de la nova indústria de la imatgeria religiosa. Els més radiants eren els nens i les nenes que esperaven l’escampada de caramels i de moneda petita de la sortida de l’església. Més tard, alguns d’aquells nens i nenes fets ja uns avis encara tindrien temps per veure el somrís alegre del nen batejat amb el nom de Joan. Els havia d’aparèixer somrient als primers programes de televisió per parlar de cantants, d’actors i actrius i de circ. El setembre del 1970, encara el van poder veure en persona en una vetllada al Circ Continental, on va rebre l’ ala d’Olot de mans de l’alcalde Joan Malibrán (1916-2003) i proposada per Joan Casulà (1918-1997).
Els pares del nouvingut eren Feliciano Martínez i Cinta Carcellé (Tortosa,1849-Madrid,1929). La seva presència a Olot estava motivada per les destinacions militars. En aquell temps, Olot tenia caserna al Carme i la gent estava acostumada a viure a amb la milícia. El seu pare ha via estat destinat a la Jonquera, però un canvi el va dur a Olot. Llavors a Olot i havia el regiment d’Aragó i en ocasions el de sant Quintí, on treballava el seu pare.
El nen que va arribar a finals de maig del 1895, va romandre 6 anys a Olot. Hi va aprendre unes beceroles i hi va formar un caràcter dolç que li van fer un gran servei. El 1901, el seu pare es va retirar i la família se’n va anar a viure a Tortosa, d’on la senyora Cinta era filla. A Tortosa, va estudiar als Germans de les Escoles Cristianes fins als 15 anys. En aquesta edat els seus pares el van fer anar a Madrid perquè fes oposicions per entrar al cos de funcionaris de telègrafs. Hi va ingressar i aviat va ser cap administratiu de primera classe, però el jove Juanito Carcellé, com l’havia de denominar la premsa tenia altres aspiracions.
Amb dos amics, Pepe Muñoz i Josep Muntaner, va muntar una agència artística. El problema era la falta de recursos de la gent per assistir un dia i un altre a les actuacions dels grans cantants i fer rendible contractar-los. Llavors no podien omplir un estadi, havien d’omplir un teatre, però un dia rere l’altre. Va ser quan Carcellé, pel seu primer cognom amb prou feines era conegut, va inventar els circuits. És a dir, actuar un temps en un teatre i després en un altre fins fer un circuit.
El diari El Globo del 30 d’agost del 1921, va anunciar un espectacle de varietats amb Luís Esteso, la Cibeles, Luisita Esteso, els germans Palacios i els Piters. Acaba: <Els preus populars que el nou empresari Juan Martínez Carcellé estableix auguren un gran èxit>.
Un mes després als diaris de Madrid sortien anuncis que definien Carcellé com l’únic agent que serveix tota classe d’artistes sense exigir bestretes, l’únic que estableix contractes mensuals de 24.000 pessetes, el que representa tota mena d’empreses teatrals, i de circ. Per fi –segons exposava el Eco Artistico- havia arribat l’agència única.
Al gener del 1922, va comprar l’agència i acadèmia artística que tenia el senyor Alarcon al carrer Fuencarral, número 8. Carcellé volia disposar d’una agència potent per dur espectacles a tota la península i un centre d’ensenyança d’artistes per donar oportunitats a nous valors.
La periodista Amalia Isaura a la revista Unión Ilustrada (12/4/1922) el va definir: <A la Llatina, avui, hi ha un empresari que és un tipus dolç. S’anomena Juanito Martínez Carcellé. És una mica inquiet i un molt català que sap fer bons cartells. A més té una cunyada artista, Teresita Silverdi>. Tots els diaris el definien com el popular Juanito Martínez Carcellé. Més ho van fer quan va posar en escena Dora, la cordobesita, , la qual va ser coneguda com la reina de les reines de les cançons andaluses. Era Dolores CastroRuiz (Còrdova, 1902-Sevilla,1967). Va ser una cupletista sense precedents. Era molt guapa i veure-la encara ara és senzill, perquè Carcellé la va presentar al pintor Julio Romero de Torres (1874-1930), el qual la va retratar en quadres que van servir per fer cartells publicitaris d’anís. Julio Romero de Torres sortia dibuixat als bitllets de cent pessetes.
El 1924 va representar Magdalena Nile del Rio (1910-2003) ImperioArgentina. Li deien argentina perquè hi havia nascut, filla d’un matrimoni d’emigrants andalusos. Va començar a cantar a Buenos Aires i Lima. Carcellé li va aconseguir una audició davant de José Campua l’empresari del teatre Romea i del circ Price. Més tard es va convertir en la primera gran estrella del cinema espanyol. Va treballar al cinema de parella amb Maurice Chevalier i en una pel·lícula de la Paramount amb Carlos Gardel.
Entre el 1926 i el 1931, Carcellé va ser l’empresari del teatre Pavón i un dels agents més coneguts de Madrid. El 1930 va dur Josefina Baker (1906-1975) en gira per tot Espanya. Era una ballarina, cantant i actriu americana que es va convertir en una icona musical al món.
Quan va actuar a Saragossa, la Baker es va espantar perquè el públic es va posar a llençar gorres i barrets a l’escenari. Ella no sabia si tornar-los i Carcellé li va indicar que era un homenatge que també feien als toreros. Li van demanar si havia vist una cursa de braus i va contestar que a Barcelona havia vist una vedellada, en la qual ningú s’havia tret el barret.
Al 1931, la revista Crónica li va dedicar un reportatge. Van voler tractar les varietats i van anar-lo a trobar. Els va explicar que a pesar de les fantasies no havia aconseguit res de les artistes. Els va explicar que en els anys bons el negoci de les varietats havia mogut entre vuit i nou milions de pessetes anuals, però que en el moment només en movia dos. Atribuïa el descens al fet que el públic estava cansat de veure les mateixes noies i que s’havia començat a interessar per les figures estrangeres. Va nomenar Josefina Baker, la qual ja havia actuat a Madrid, Maurice Chevalier (1888-1972) , els Fratellini (pallassos) i Raquel Meller. Va explicar que la Baker i Raquell Meller cobraven 5.000 pessetes diàries i que Chevalier i els Fratellini entre 10 i 15 mil, però tot i això no tenien calendari. Pel que fa a les artistes espanyoles, Pastora Imperio va batre el rècord de preus i actuacions amb 2.000 pessetes al dia. Va indicar que les artistes espanyoles ja no tenien la sortida de temps passats i que fora de l’Argentina en ball i Raquel Meller en cant no hi havia actuacions ni èxits d’espanyoles a les grans capitals del món. PastoraImperio (Pastora Rojas, 1887-1999) està considerada com una de les figures més representatives del ball flamenc de tots els temps. Raquel Meller (1888-1962) va ser una cantant de cuplet i actriu de cinema. Va estrenar la Violetera de José Padilla al teatre Arnau de Barcelona.


Carcellé va dir al periodista Ezequiel Enderiz que no hi havia futur a les varietats. Això no obstant, Enderiz es va fixar en el fet que les sales de l’oficina de Carcellé estaven plenes de noies molt belles que esperaven contractes. Llavors Carcellé va precisar que alguna cosa quedava, però que per cada contracte hi havia entre vint o trenta artistes. El futur d’elles –segons Carcellé- estava a la gran pantalla. El cinema sonor havia entrat amb força i totes i podrien cantar i ballar a cor que vols i el que és més triomfar. Com j a feia Imperio Argentina.
El 6 de febrer del 1932 el diari La Libertad anunciava que Carcellé gàbia contractat la Yankee, Conchita Piquer, Lolita Astolf. Mercedes Serós, Victoria Pinillos, Hammry Flemmig i Luisita Esteso per actuar al teatre de la Zarzuela. Van fer un espectacle denominat Feminas que estava encapçalat per la Yankee de primera vedet i Perlita Greco de segona amb una orquestra de deu noies. En tot l’espectacle hi havia un sol home. Van fer un gran gira per províncies i van tenir un èxit fora del corrent.
El 1934 el Coliseu va fer un homenatge a ell i al mestre Guerrero. L’espectacle homenatge va aplegar Harry Flèmings, Sullivan (mag), Claudia Yonescu (ballarina americana), Ofelia de Aragón (cançó espanyola), la Yankee (creadora de balls moderns), Estrellita Castro (cançó espanyola), Vera Orlova (actriu i dansarina rusa). Després de l’espectacle van servir un sopar fred.
Per aquest temps va tornar de Nordamèrica Carmen Amaya (Barcelona,1918- Bagur,1962) Amb 12 anys, havia acompanyat Raquel Meller per Sudamèrica i havia arribat als Estats Units. Tornada a Madrid, ,Meller la va presentar a Carcellé, el qual la va fer actuar al Teatre Coliseu amb Luisita Esteso. Van fer una gira per varies capitals de l’estat, entre elles Sant Sebastià. Luisita Esteso (1908-1986) va ser una gran vedet còmica. Havia debutat amb 8 anys, va actuar al Folien Bergère de París.
La Nacion del 22 de maig del 1935 explicava que Carcellé havia dut Pastora Imperio al Teatre Fontalba. L’actuació de la incomparable estrella gitana va ser un èxit. En la mateixa vetllada va presentar un espectacle de varietats, encapçalat per Flora Pereira. Durant la Guerra Civil va programar espectacles mentre va poder en col·laboració amb els sindicats d’artistes.
8
Acabada la guerra, va assumir la gestió del circ Price a la plaça del Rei de Madrid. Fundat el 1847 per Thomas Price, era un local que servia per fer circ i teatre. Va tenir una època gloriosa als anys vint i trenta i Carcellé li’n donaria una altra als seixanta. Va ser ensorrat als 70, però al 2007, l’Ajuntament de Madrid el va recuperar, perquè fos el circ estable de la ciutat. Carcellé gestionava el Price, però també el Teatro de la Zarzuela i representava nous valors de la cançó com Lola Flores (1923-1995).
El 1956 va organitzar els primers Festivals Mundials de Circ al Palau dels Esports de Barcelona. Va ser on va posar al cercle la trapezista Pinito de Oro (Cristina Maria del Pino Segura, 1931). Va esdevenir una figura internacional del circ. Va fer el festival mundial del circ fins al 1960. Gràcies a ell van arribar a l’estat circs internacionals tan importants com el Krone i l'Althoff. Va arribar a tenir tres circs ambulants amb el nom de Price
El 1968 va rebre la medalla al treball i el 1972 el premi nacional de teatre. Llavors ja era força gran i estava en període de desvinculació. Va morir el 30 d’agost del 1978, a Madrid. La seva mort va sortir a tots els mitjans d’informació de l’època.









diumenge, 31 de juliol de 2016


Detenen a Olot Stanislas Padlewski el revolucionari més buscat del món
                      
Entrada
La notícia del fet que un dels revolucionaris més potents d’Europa havia estat detingut a Olot va omplir les primeres planes dels diaris europeus. El detingut era l’assassí del general en cap de la policia secreta de l’imperi rus. A Olot, van arribar desenes de periodistes francesos i espanyols. El dubte va sorgir: en veritat el detingut era el perillós nihilista (doctrina contrària als valors suprems)  internacional.  El pres era un home ros amb cicatrius al rostre i al coll que s’havia hostatjat a la fonda Estrella i havia fet coneixences a la ciutat. Per confirmar si era Padlewsky van arribar a Olot, policies francesos. A la ciutat, també van arribar reporters dels principals diaris de París, Madrid i Barcelona.

L’evasió de Padlewski
A primers de gener del 1891, totes les policies d’Europa cercaven el revolucionari Stanislas Padlewski. Uns 14 mesos abans, el fugitiu d’origen polonès havia assassinat el general rus Seliverstoff (cap de la policia secreta rusa). A París, Padlewski havia disparat al cap del general per venjar les detencions de camarades anarquistes. De fet, Padlewski odiava a mort l’Imperi Rus des que molts familiars seus havien mort en la repressió de la revolta polonesa del 1863. Des de llavors, a cada lloc del món, on Rússia tenia un conflicte  hi havia Stanilas Padleweski. Així havia estat a Turquia i Sèrbia. I va ser a París, on es va enamorar d’una dona més fanàtica que ell, però casada. Per quedar-hi bé va proposar-se matar el cap de la policia secreta russa. Va aconseguir entrar a l’habitació del seu enemic el va esperar 20 minuts. Quan va arribar, Silverstoff li va demanar que delatés els seus i es va asseure a buscar papers. Padlewsky va aprofitar per disparar-li al clatell. Fet el crim, va sortir al carrer i va marxar.
Rússia va reclamar Padlewski a França i la petició es va convertir en un afer internacional. França –des de Napoleó- era amiga de Polònia i la guerra de Crimea l’havia feta més enemiga de Rússia. En aquell moment, Rússia havia suprimit el congrés de Polònia i fins el nom havia tret. Era la província del Vístula.

El conflicte internacional estava obert.
Després del crim, Padlewski es va refugiar a casa de Severinne, la dona del periodista Antoine Duc-Quercy. Poc després, un altre periodista, George Labruyère, va organitzar la fuga de Padlewski. Convençut que l’assassinat havia estat un acte de justícia, Labruyère va fer passar Padlewski pel seu metge. Així van poder sortir de França i embarcar a Trieste per fer la ruta Palerm, Malta, i Gibraltar. Un cop Padlewski va ser a Gibraltar, Labruyère va tornar a París, on va publicar un reportatge a l’Eclair titulat “Com he muntat l’evasió de Padlewski”. En veritat, va aconseguir un èxit periodístic sense precedents, però va ser arrestat, li van demanar 13 mesos de presó i al final el van absoldre.
 El periodista no va confirmar si Padlewski havia aconseguit embarcar o encara era Europa. La policia el buscava a Bèlgica i Anglaterra i la premsa publicava cada novetat que apareixia el fugitiu. Padlewski es va convertir en un precedent mediàtic del que serien els fugitius famosos.

Padlewski a Olot
El 9 de gener del 1891, el capità dels carrabiners d’Olot, un tal senyor Eliseo Gil (Així el denominava la premsa de Madrid i Barcelona, però a la revista l’Olotí li deien Hilario Moreno), va detenir un senyor que va afirmar ser Padlewski.  Segons va escriure més tard el propi detingut en una carta a La época de Madrid (publicada 20 de gener del 1891) va anar així: <Em trobava a la meva habitació a la tarda del 9 de gener. Quan em disposava a netejar el meu revòlver, se’m va presentar una criada, la qual em va dir que Eliseo Gil, capità de carrabiners de Filipines m’esperava fora. Vaig deixar sobre un dels dos llits de l’hotel (la Fonda Estrella), el meu amic el revòlver. Vaig baixar a baix i vaig dir a l’oficial que no tenia cap obligació de dir-li qui era jo a l’hotel>.
La versió que va donar La época de l’11 de gener va ser aquesta: <Telegrafien des d’Olot que el capità de carrabiners –en base d’obeir ordres superiors- es va traslladar a la Fonda Estrella, on s’hostatjava un home que en ser interrogat va afirmar ser Llorenç Francès. L’interrogat va demanar al capità que l’acompanyés a l’habitació. Un cop al quarto es va negar a lliurar la documentació al capità i va confessar que era Padlewsky, l’assassí del general rus Seliwerstoff. El capità va recollir el revòlver de sobre el llit i va deixar el presumpte Padlewsky tancat. Mentrestant, el pres va intentar escapar i va trencar una finestra, però els crits d’una dona el van fer recular. El capità va tornar amb una parella de guàrdies civils i van detenir el suposat assassí, quan intentava fugir per una porta falsa de la quadra de la fonda. Registrada l’habitació, van trobar cartes, lletres de canvi. El detingut va lliurar 20 bales i l funda del revòlver que abans el capità li havia pres>.

La noticia de la detenció de Padlewski  va arribar a la premsa nacional i internacional. El 10 de gener, El Liberal-Madrid exposava: <Continua la incertesa sobre la veritable personalitat del pres d’Olot. La premsa francesa comença a notar greus defectes en la instrucció del procés Padlewski, I la detenció a Olot de la persona que es fa passar per l’assassí del general rus. A tota Europa hi ha la mateixa ansietat perquè s’identifiqui el pres d’Olot que és sens dubte un ésser excepcional física i moralment>.


Olot amb el fugitiu
Els olotins estaven amb el detingut, perquè l’havien conegut i al capdavall el setmanari local, l’Olotí, definia Padlewski com el matador d’un tirà de la Polònia i un patriota que s’emocionava quan cantava l’himne del seu país. Un olotí va explicar als periodistes, que arribaven a Olot en gran nombre, que havia conegut al detingut quan era  Leopold Francis. Fins hi havia compartit cants. Van parlar de nacionalitats i el detingut va començar a cantar himnes nacionals de tot Europa. Quan va arribar l’himne polonès, l’amic estranger li va taral·lejar una rima trista amb llàgrimes als ulls. L’Olotí explicava: <El poble diu que aquest individu val 80.000 pessetes>. Aquí la premsa i la gent d’Olot posava l’incís en l’interès per detenir l’ hostatjant de la Fonda Estrella. També exposava que el pres volia expressar el seu agraïment al jutgem Vicens Dieguez, el secretari, Jesús Abadia, el carceller, Marià Calvo i, en particular, al responsable de la Fonda Estrella, Francesc Tutau. També es va mostrar agraït a les visites que va rebre el passat diumenge.
.





Al cap de poc el capità de carrabiners- segons l’Olotí- Hilario Moreno va anar a la redacció de l’Olotí  a fer rectificar un paràgraf. Li van contestar que s’atengués a la llei d’impremta. Com que no es va sortir amb la seva, el capità va desafiar el periodista Josep Maria Basil en duel, però Basil no li va fer cas i va atribuir el desafiament a l’acalorament provocat per la situació.
 El 12 de gener del 1891, el Heraldo de Madrid exposava: <Els diaris s’ocupen preferentment de la presó de Padlewsky a Olot. Ahir, es va posar en dubte que el pres fos el veritable Padlewsky, però avui ja es considera cert>. Afegeix: <Es suposa que es proposava pujar a algun dels transatlàntics espanyols que van de la península a Amèrica>.  Les notícies van seguir: <Res passa de particular respecte de Padlewski: continua malalt. No han arribat encara els agents de la policia francesa que l’han d’identificar, S’espera per avui el retrat que envien de París del veritable Padlewski per veure si s’assembla al detingut>. La detenció començava a tenir conseqüències: <El ministre de Governació va fer apercebre ahir oficial i severament el governador de Girona per haver notificat a París de la detenció del suposat Padlewski. Aquesta conducta resultaria irregular i molt més, si el pres d’Olot no fos el veritable Padlewski>.

 El dubte va començar a prendre força. La República- Madrid 16 de gener de 1891: <Aquí ningú creu ja que el pres d’Olot sigui Padlowski. L’opinió és que només és un criminal vulgar o un desertor que en veure’s sorprès ha volgut demanar l’atenció i amb el supòsit d’evitar l’extradició s’ha presentat com un pres polític. Segons un telegrama d’aquest matí, hi ha indicis per creure que és un desertor belga, nomenat Leopold Olberg, que va desaparèixer fa poc temps>. El 18 de gener –segons La època de Madrid- el consul francès a Girona va afirmar que el detingut d’Olot no era Padlewski. Va basar-se en l’entrevista que un periodista del Siecle XIX va fer el detingut. A l’interviu, el pres havia dit: <El meu nom és Lopold Calberg. Em van expulsar de París pel meu zel boulangista (moviment polític derivat del general Georges Boulanger) i llavors vaig marxar a l’Àfrica i em vaig allistar a la legió estrangera. M’he compromès una altra vegada i m’han expulsat del regiment i del territori francès. Em van dur a la frontera i aquí em trobo>.

La falsedat
El 13 de gener del 1891, El Imparcial –Madrid afirmava que –segons informacions del seu corresponsal a París- les senyores Du Query i Severine, -havien col·laborat en l’evasió, de Padlewski- van manifestar que l’individu detingut a Olot no era Padlewski. Segons elles, el veritable Padlewski no tenia cicatrius ni al rostre ni al coll i el detingut sí.
La revista l’Olotí del 2 de febrer del 1891, va exposar: <Ahir a les 8 del matí i acompanyat de 2 guàrdies civils va ser traslladat a Girona l’estranger que amb el nom de Padlewski, tant ha fet enraonar aquí i fora d’aquí>. Per la seva part, la policia buscava connexions entre Calberg i els anarquistes locals. La policia sospitava que la detenció de Calberg era una estratagema destinada a desviar l’atenció sobre el veritable Padlewski. A Olot, hi havia una cèl·lula anarquista prou potent. Dos anys després, la Guardia Civil va detenir-hi 6 persones per tenir dos petards de dinamita. Els van acusar de voler fer explotar la dinamita en el decurs dels focs artificials de les Festes del Tura. A més, els van trobar document, una pistola i un punyal (Noticiero Universal-14 de setembre del 1893).
El veritable Padlewsky segueix la detenció d’Olot

Al final, les autoritats van deixar en llibertat Leopold Calberg, qui va agrair el tracte que li havien donat a la fonda Estrella i les atencions dels olotins durant la seva estada a la presó.
Llavors la premsa va definir de maniobra d’engany la detenció de Caldberg a Olot.  Al cap de poc, el 15 de febrer del 1891 La Depéche va informar que el cadàver de Padlewski havia estat trobat mig menjat pels llops entre Filipólis i Kalzabil. Tampoc va ser veritat.
El veritable Padlewski era a Gibraltar. A Gibraltar – segons El Liberal 1 de març del 1892-, va saber del seu fals captiveri a Olot. Els membres de l’organització de l’evasió havien organitzat falses aparicions de Padlewsky a Londres, Brussel·les i Sofia. El pres d’Olot era desconegut per a ells, però es va convertir en un còmplice voluntari. A Gibraltar, l’autèntic va passar moltes penúries i va haver de subsistir gràcies a un cantant espanyol de carrer. Al final, li van arribar diners i es va poder embarcar al vapor Etruria que primer el va dur a Liverpool i després a Nova Yorck.
A Amèrica va anar a Texas, on es va poder instal·lar a San Antonio. No li va anar bé i quan va saber d’una millora de les relacions entre França i Rússia es va sentir abandonat pels seus companys de lluita,. El 27 d’octubre del 1891, Padlewski es va disparar tres trets al cap, amb el revòlver que li havia proporcionat Labruyère a l’inici de la fuga. Li van trobar un passaport fals a nom d’ Otto Hauser. Els papers que tenia de llistats de nihilistes als Estats Units, cartes d’anarquistes europeus i d’altres documents van desaparèixer



Leopold Caldberg
Caldberg també va tenir un destí. A Olot,  la detenció havia deixat empremta i El Eco de la Montaña es va cuidar de seguir les passes de Caldberg. El 4 de febrer del 1895, va publicar: <Molts dels nostres lectors recordaran el misteriós personatge que va ser detingut al gener del 1891 en aquesta vila, sota l’acusació de ser el nihilista Padlewski, assassí del general rus Seliverstoff. Aviat es va descobrir que tot era un superxeria, inventada per viure a costa dels incauts. Van indagar que era un Alfons, denominació que es donava als homes que vivien de les dones.
Descoberta la seva personalitat –que va resultar anomenar-se François Xavier Calberg- va ser posat en llibertat per les autoritats espanyoles. Després de vagar un temps per Barcelona, va retornar a Bèlgica. Allà es va embolicar amb un negoci brut i va ser condemnat a uns quants mesos de presó.
Acabada la presó, es va casar amb una jove que es dedicava a la pràctica de l’hipnotisme, a Lieja. El matrimoni se’n va anar a viure a París. Al 1893, va conèixer la mestressa d’una cerveseria del passeig del Temple, una vídua de 48 anys d’edat i 365 lliures de pes. La dona va saber que pagava les despeses del matrimoni i encara les calaverades de Calberg, el qual –quan es va adonar que la dona sabia l’engany- la va voler matar i ho va fer. El 24 d’agost, la va escometre a cops de punys i la pobre dona va morir. Per la mort de la cervesera Calberg va ser condemnat a 10 anys de presó i a 20 de desterrament.
El governador civil, al qual se li havia  escapat el tema de les mans, va ser reprès molt fort pel ministre. A més, la premsa va reclamar que el traguessin i quan va voler arreglar unes eleccions a Blanes, també li van recordar el cas del fals Padlewski.  Tant ell com el capità de carrabiners van passar un mal tràngol per culpa de l’home que va voler fer o es va trobar en el paper del revolucionari més buscat del món.



.


dijous, 14 de juliol de 2016

El fotògraf de la plaça d'Olot

El fons està format per 101.175 imatges que recullen els costums i la vida de 40 anys de la història d’Olot i la Garrotxa. Quan Emili Pujol va començar a enregistrar imatges, els homes duien boina i quan va acabar la moda era la de dur melena. Els actes festius, socials i religiosos d’un món que a pesar de les traves avançava han quedat testimoniats al fons que la família d’Emili Pujol (Riudaura, 1908-Olot, 1972)  ha cedit en règim de comodat a l’Ajuntament d’Olot. La cessió va ser aprovada per la Junta de Govern Local de l’Ajuntament d’Olot del 26 de maig del 2016.

Inici:

A la plaça rector Ferrer -davant de les escales de l’església de Sant Esteve- s’olorava efluvi de naftalina i vernís.  Després de la guerra, l’olor neutre de net -característic de la drogueries- transmetia tranquil·litat als vianants que passejaven el diumenge a la tarda. Hi havia soldats, capellans, parelles, famílies, grups de nois i de noies... Enllaçades pels colzes, elles passejaven, mentre ells, de gavardina i corbata, les miraven.
La vida avançava per damunt de les llambordes grises i per sota de la façana humida, fosca i despullada dels sants dels segles anteriors. En el camí del temps, les fogueres de l’odi s’apagaven sota les passes de les noves generacions que somreien a la vida.
Una presència nova denotava que la guerra estava acabada. En un cantó de la plaça hi havia un jove de cabell negre, amb un cigar a la boca que no li obstaculitzava el somrís. Al seu costat tenia un estri que es subjectava amb un trípode. L’objectiu estirat davant de la caixa denotava que el tres peus aguantava un càmera fotogràfica. El jove es situava darrera la caixa, regulava el diafragma i l’obturador i copsava les imatges de la vida que lliscava per la petita plaça d’Olot.  Eren les primeres de 100.000 imatges que ara documenten la vida a Olot i la Garrotxa des del 1939 fins al 1972. 

Fa poques setmanes la família d’Emili Pujol Planagumà (Riudaura, 1908-Olot, 1972) va fer donació de 101.175 fotografies a l’ Arxiu de la Garrotxa.- Una selecció de les fotografies es pot veure a l’exposició Emili Pujol, un fotògraf de carrer a la Sala Oberta del Museu Comarcal de la Garrotxa fins el 15 d’agost.  Als mobles del mig s’hi poden veure una  màquina del minut, com la que ell mateix es va fabricar, i la Leica Illa model 1935 que li permetia prendre les imatges d’una manera menys aparatosa que amb la minutera. La del minut era una màquina que permetia revelar en el lloc de la presa de la imatge en els minuts que durava l’exposició, la posada dins els líquids i la consecució del negatiu. A la plaça Rector Ferrer, Emili Pujol fotografiava la gent que es passejava, perquè quan fessin un dels camins del trajecte d’anada i tornada de la plaça del Carme fins al carrer Major ja pogués comprar la fotografia en paper. L’estructura de la màquina tenia solcs, on les fotografies quedaven exposades als vianants. <Totes les cases d’Olot tenen fotografies d’aquella època>, explica Joaquim Roca (responsable de l’Arxiu d’Imatges d’Olot)..
Quan es va plantar per primera vegada a la plaça Rector Ferrer tenia 31 anys i no els havia viscut tots a Olot. Havia nascut al mas Ferrer de Riudaura el 1908 , segons exposa el llibret Fons Emili Pujol. Arxiu de la Garrotxa. Olot,2016. Els seus pares eren Benet Pujol, fill de Beuda, i Teresa Planagumà, filla de Batet. El 1911 els seus pares es van traslladar a Begudà (terme de Sant Joan les Fonts).  Al 1918, la família es va traslladar a Olot, on la seva mare es va casar en segones núpcies amb Francesc Almirall.
Va aprendre l’ofici d’ebenista a Girona. Amb 24 anys es va casar a Olot amb Francisca Vilar Arderiu. Alhora va obrir una fusteria al carrer Alt del Tura. El matrimoni vivia en un pis del carrer Sant Ferriol, on va néixer la primera filla, Rosa.  Tot semblava fet perquè Emili Pujol tingués una d’aquelles vides calmes, cantades pels poetes. Això no obstant un fet havia de trasbalsar-li l’existència. A la nit de Sant Joan del 1937,  un petard el va ferir de la mà. N’hi va haver prou, perquè no pogués tornar a la fusteria, però va ser insuficient perquè no el reclamessin per anar al front de guerra. El 1938 va marxar a Sant Sebastià. Un any més tard, a l’agost del 1939, tornava a estar a Olot. Va ser quan va optar per fer de la fotografia una dedicació professional. Va demanar una concessió per establir una plaça de fotògraf ambulant a la plaça del rector Esteve Ferrer, davant de la drogueria Fontfreda. Va tenir èxit: els joves, les noies, els soldats i les famílies compraven les fotografies del minut. Si no les compraven el mateix dia, les compraven l’endemà, dilluns i dia de mercat, a la casa estudi del carrer Vayreda, on la família s’havia establert. <Llavors era l’única manera de prendre testimoni del moment>, va apuntar l’escriptor, Domènec Moli, el dia de la inauguració de l’exposició Emili Pujol, fotògraf de carrer. L’èxit va fer que convertís el negoci en familiar. La seva dona i el seu cunyat també van demanar la llicència de fotògraf ambulant.
Les llicències van servir perquè, el matrimoni amb bicicleta fes recorreguts per les festes majors, els homenatges a la vellesa, els aplecs... Sardanes, cabeçuts, escolans i saltades a corda a la plaça van quedar gravades per sempre als rodets. Van fer més potent el negoci en base a una parada proveïda de decorats. Els clients es podien retratar en situacions inversemblants com ara fent de pilots d’avió o en la conducció d’un bell automòbil. 
Es va convertir en una persona coneguda, a la qual les autoritats i els organismes socials li encarregaven fotografies.  Ramon, el nét més gran de l’Emili, va definir: <Ell, la màquina i el cigar de picadura eren per tot arreu>. Vint anys després del retorn a Olot i passats els anys més durs de la postguerra es va establir al número 58 del Passeig d’en Blay.  Era una botiga molt cèntrica. <Hi anaves els dilluns i estava plena de capellans. Els capellans anaven allà i s’explicaven les coses del diumenge>, va explicar el seu nét gran, el qual va recordar: <A la dreta, hi havia una vespa>. La vespa havia substituït la bicicleta i la màquina del minut ja havia passat a la història. Als anys cinquanta treballava amb màquines més lleugeres i la gent s’havia acostumat a anar a buscar les fotografies a la botiga.   
Compraven les imatges de la dècada dels cinquanta. La nova dècada començava sense uniformes, sense barrets i sense boines i també sense salconduits de frontera ni cartilles de racionament. Fora els feixismes europeus, la Guerra Freda, que no va suposar gaire res pel món, va consolidar el franquisme a Espanya. L’estabilitat política de grat o per força havia tranquil·litzat una societat que volia modernitat, progrés econòmic i diversió. Eren un bon temps per a un fotògraf que es va trobar amb un element nou. A Olot, hi havia dos setmanaris Arriba España i Olot Misión . Van començar a fer un periodisme més popular. Fins llavors, els setmanaris havien estat sobretot una plataforma d’opinió i un lloc d’exhibició d’intel·lectualitats. En la  nova dècada, els directors van potenciar les seccions d’esports, cinema i espectacles i les notícies es van convertir en un portaveu de les realitzacions de l’Ajuntament. En tot cas, les imatges gràfiques reforçaven les informacions i feien més atractives les revistes.
El consolidat fotògraf Emili Pujol va tenir un paper en aquell moment de la premsa olotina. Domènec Moli era un redactor de la revista Olot Misión (1955).  Va recordar: <La fotografia era una de les coses més complicades>. Va explicar: <Si els actes tenien lloc el diumenge al matí, s’havien de revelar a la tarda per dur-les a la Teisa el dilluns al matí>. Va continuar: <De la Teisa arribaven a Gravats Pla de Girona d’on tornaven el dimecres per poder ser impreses el dijous i publicades el divendres>. El fotògraf de la Misión era Joan Antoni Satorre –segons Moli-, però quan estava malalt o tenia un compromís acudien a Emili Pujol. <La voluntat – va exposar- de no dir mai que no li hem d’agrair infinitament>. Entre la venda, els encàrrecs i la premsa, Pujol va fotografiar l’apogeu sardanístic, la recuperació de l’art, el teatre, les promocions comercials  i l’afirmació de l’esport.  Eren  imatges ara insòlites, com partits de basquet  i combats de boxa a la plaça de braus, curses de natació al Fluvià, curses urbanes de motocicletes amb corba criminal entre l’Avinguda Camil Mulleras i la Plaça Clarà; futbol de la Unió Esportiva Olot al camp de l’Estació. El Centre Catòlic organitzava tornejos locals de handbol, hoquei i exhibicions de patinatge. Montserrat Tresserras va travessar nadant l’estret de Gibraltar i el canal de la Mànega i va ser rebuda en multitud a Olot.
No totes les gentades eren per l’esport, carrers abarrotats de gent per accedir al sorteig d’una vespa, davant de Calçats Rovira, les representacions dels pastorets al Casal Marià, l’orquestrina Casanova en acció a la sala de festes l’Ideal i la Principal de la Garrotxa mentre tocava sardanes a la plaça plena de rotllanes. La ciutat acollia 40 músics professionals. També va deixar testimoni dels actes religiosos presidits pel rector Antoni Butiñà. Eren temps de manifestacions externes de religió. Hi havia 100 clergues, a Olot (Alexandre Cuellar-Olot anys cinquanta).  També eren temps d’inauguracions, com la del barri de Sant Pere Màrtir, presidida per l’alcalde Pere Bretcha.
 Pujol va fotografiar aquella dècada sense intenció subjectiva. Segons Joaquim Roca (responsable de l’Arxiu d’Imatges d’Olot). <Ensenyava el que passava sense apostar per enquadraments agosarats o punts de vista suggeridors. Era una persona senzilla que participava de manera natural en els esdeveniments i, per això mateix, les persones que eren l’ànima de les seves fotografies apareixien sense cap incomoditat>. És a dir, reunia el requisit principal per a ser un fotògraf de premsa professional: transmetre la realitat sense res més. Sembla senzill, però és molt complicat.
La ciutat i la comarca  i amb elles Emili Pujol avançaven cap a la societat de consum. A ell, li agradava experimentar a l’estudi, però no la fotografia artística. L’estudi va servir per revelar i retocar les fotografies de les primeres comunions., batejos i casaments que per aquell temps van començar a tenir el reportatge fotogràfic com un element essencial.
Al 1958, la seva filla Rosa Pujol va deixar de treballar amb el pare, perquè es va casar i es dedicar a exercir la professió que havia estudiat. Els anys seixanta van trucar la porta i amb ells la difusió de la fotografia en color i dels films de 8,8 mm. Molt interessat pels avanços tecnològics i les innovacions va fer amistat amb Àngel Vila. Segons Joaquim Roca: <Vila era un artista polifacètic: pintava, escrivia i feia cinema de creació>.  Al novembre del 1950, va estrenar la pel·lícula Bellvespre a l’Ideal. Vila li va transmetre l’afició pels films i Pujol va filmar un reportatge del mercat d’Olot. El mercat de fruita i verdura que es desenvolupava cada dilluns davant de la botiga. Va ser un dels darrers treballs que va fer abans de morir el 2 de novembre de 1972.
La filla Teresa Pujol va continuar el negoci, però més enfocat a casaments, batejos, comunions i la fotografia de moda. El 1996, Teia Pujol va cedir de manera temporal el fons del seu pare a Melcior Teixidor. Emili Pujol havia embolicat amb paper blanc cada reportatge , alhora que en prenia nota en una llibreta. Durant vint anys, Melcior Teixidor va canviar l’embolcall, el va ordenar els rodets, i els va descriure breument. Va datar reportatges i va confeccionar un centenar d’àlbums amb còpies de paper que estan en el seu arxiu, Teixidor arxiu d’imatges.

El 26 de maig del 2016, la família Pujol va cedir en règim de comodat els rodets i tot el material que tenien. El fons esta format per 101.175 imatges. Segons Joaquim Roca (Olot- Arxiu d’Imatges), la documentació i datació de les imatges suposarà encara anys de treball als responsables de l’Arxiu de la Garrotxa. 

dijous, 31 de març de 2016

La guerra d'Armanyac 


Les companyies de camins de Bernat d’Armanyac van posar Besalú en setge. Era l’11 de febrer del 1390. Les companyies blanques eren bandes de soldats mercenaris anglesos i francesos. Es van fer famoses per la ferocitat que van demostrar a la Guerra dels 100 anys entre Anglaterra i França. A Besalú, el setge no els va sortir bé. Hi havia una bona muralla que va evitar l’entrada dels mercenaris fins que va arribar Bernat IV de Cabrera (vescomte de Bas i comte d’Osona). De bon primer, Bernat de Cabrera va entrar a Besalú i després en va sortir i va desfer el setge. Un mes després el vescomte de Bas va tornar a derrotar els mercenaris en una batalla que ha quedat a la història, com la batalla de Navata.



«Companyies d'armes de gent estranya son entrades al Rosselló i després, senyor per la terra de Conflent i per la terra de la Cerdanya són entrades a Catalunya». D'aquesta manera els jurats de Girona van avisar de la invasió del comte Joan III d'Armanyac (1359-1391) al rei Joan I d'Aragó. Era el desembre del 1389, Joan III d'Armanyac era el comte d'un ampli territori entre la Gascunya i la Provença. Tenia un greu problema amb les treva de 3 anys de la guerra entre els regnes d'Anglaterra i França. Sense feina, les companyies de mercenaris bretons i anglesos recorrien els camins del seu comtat per robar i abusar de la gent per sobreviure i enriquir-se. Alguns capitans de companyies havien pres castells i s'havien erigit en senyors del territori sense cap respecte a ningú (G.Duflos-Les Amis d'Allegre 2004-12). L'ocasió li va venir de la mà de la marquesa Isabel de Monferrat (filla de Jaume III de Mallorca i vídua de Lluís I d’Anjou). La marquesa va traspassar a Joan III d’Armanyac els drets sobre el regne de Mallorca que havia obtingut de la mort del seu espós Lluís Id'Anjou (1339-1384).

El regne de Mallorca

El regne de Mallorca era el resultat del testament de Jaume I el conqueridor. Del 1276 al 1279 va ser un regne separat del d'Aragó. Després va ser un regne privatiu. És a dir tenia rei, però sense corts, i estava sotmès a la corona d'Aragó. Això no obstant, perquè tornés de ple a la corona d'Aragó, el rei Pere III el Cerimoniós (pare de Joan I) va haver de tornar a fer la conquesta de Mallorca al 1343. A part de les illes, el regne de Mallorca abastava el Rosselló i  la Cerdanya.
El darrer rei efectiu de Mallorca, Jaume III de Mallorca (1324-1349) va vendre el Rosselló i la Cerdanya a Lluís d'Anjou (llavors regent de França). Amb els diners va reclutar un exercit i va desembarcar a Mallorca, on va ser derrotat i mort a Llucmajor per l'exercit de Pere el Cerimoniós i pare de Joan I. Pere el Cerimoniós s'ho va quedar tot Mallorca, la Cerdanya i el Rosselló. A la batalla,  el fill de Jaume III que també es deia Jaume va ser fet presoner i amb ell la seva dona Violant de Vilaragut i la seva dona i la seva germana Isabel (esposa de Lluís d'Anjou). El rei Pere els va deixar anar, però la família va mantenir la reclamació sobre el regne fins que Isabel (casada amb Lluís d'Anjou-marquès de Monferrat) va tenir la idea de traspassar-los a Joan III d'Armanyac.

Mata d’Armanyac (1347-1378)

Joan III encara tenia una altra raó per demanar el regne de Mallorca. Era que la seva germana Mata d'Armanyac (1347-1378) havia estat la primera dona del rei d'Aragó, Joan I. El casament havia servit per reforçar la casa d'Armanyac davant dels seus rivals els comtes de Foix. A més, Joan III havia estat un aliat de Joan I d'Empúries en la guerra que va mantenir contra el rei d’Aragó, Pere III el Cerimoniós, pare de Joan I. Quan era príncep Joan I va desfer una armada de cavallers mercenaris manats per Bernat d'Armanyac (germà de Joan III). Els va sorprendre al juny del 1484 a l'albada quan encara dormien a Durban de las Corbièras, al Rosselló.
Un altre motiu per dur les companyies de camins  Catalunya era l’empresonament de l’arquebisbe de Burdeus (a mans dels anglesos) a Barcelona. Joan d’Armanyac va fer servir el greuge per atraure’s els caps de les companyies angleses.



Treure les companyies de casa

La idea de Joan III d'Armanyac era atacar el regne d'Aragó per treure'n un botí, amb sort algun territori o una compensació per treure els mercenaris de Catalunya. Joan III d'Armanyac havia estat instruït per Lluís Anjou, l’espòs de Isabel (filla de Jaume III rei de Mallorca). El duc d'Anjou havia participat en el conflicte entre França i Anglaterra i havia estat regent del regne de França (Jean de Ferreras-Histoire du Royaume de Majorque). Sabia molt bé que qualsevol altre mitjà que no fossin les armes no servia per reclamar una corona. Primer va demanar a Joan I d’Aragó una compensació per mantenir les companyies mercenàries desocupades per la treva en la guerra entre França i Anglaterra.
Sense resposta, va ajuntar tots els membres de les companyies d'armes que campaven pel seu país i els va posar a les ordres del seu germà, Bernat III d'Armanyac (el sorprès a Durban les Corbièras). Era molta gent una veritable exercit que es desplaçava en gran part a cavall. Les cròniques parlen de grans quantitats de rossins, cavalls de mitjana qualitat que servien per la caça i la guerra. Eren inferiors als corsers de batalla muntats pels senyors d’importància,
Les preparacions de Joan III d’Armanyac van tenir ressò a Catalunya. El rei Joan I va exposar la situació a les corts de Montsó, a les quals va demanar contribució econòmica.
 El rei Joan I va ordenar reforçar tots els castells i viles per tal de resistir la invasió. D’aquest temps –segons alguns historiadors- pot datar la fortificació del pont de Besalú. La proximitat de les companyies estrangeres va propiciar el nomenament de Jaume Querol (batlle) i de Guillem de sa Riera del castell de Dosquers governadors. La causa era facultar-los el refugi de la gent al castell. A Olot, l’abat del Catllar va haver de destinar les imposicions als olotins a les obres dels murs, els valls i les torres de defensa (Joaquim Danés i Torras-Història d’Olot V). El 28 de novembre els Jurats de Besalú es van reunir d’urgència. Van decidir vendre els censals per tal de proveir-se d’armes: bombardes, ballestes de torn i reparar i enfortir les muralles (Jordi Sagrera-Les muralles de Besalú, pp.13).
Per la seva part el rei demanava reforços a tots els regnes de la corona d’Aragó. El 3 de gener de 1390 el rei Joan va encomanar a diverses persones i entitats de València que enrolessin 100 almogàvers murcians per la defensa de Catalunya. Ho van fer.

El 3 de gener de 1390 el rei Joan havia encomanat a diverses persones i entitats de València que enrolessin 100 almogàvers murcians per la defensa de Catalunya.  La ciutat de València, si més no agraïda encara de la col·laboració de Catalunya en la defensa de la ciutat contra les tropes castellanes en temps de la guerra dels dos Peres, no solament féu un donatiu en diners per la defensa del principat, sinó que a més es preocupà d’enrolar almogàvers, als quals donà 2 florins d’or per cap per al camí, ja que anaven al servei del rei (Maria Teresa Ferrer  i Mallol- Organització i defensa d’un territori fronterer, pp.174).
Tot i els preparatius, l'armada d'Armanyac va travessar la frontera i va començar a fer estralls. Va ocupar el Rosselló i va entrar a l'Empordà, on van saquejar tot el que van trobar fins arribar a les portes de Girona (Maria Teresa Ferrer-Els darrers sobirans del Casal de Barcelona, pp,144).  Es van apoderar del castell de Bascarà. Gilabert de Centelles (Governador del Rosselló) va enviar a Figueres tota la gent que tenia. Els mercenaris eren gent experimentada a la guerra. Feien escales, amb les quals pujaven a les muralles dels castells. En ocasions ho feien per sorpresa. Quan tenien el castell es dedicaven a saquejar tot l territori que protegia.


L’11 de febrer Bernat d’Armanyac va atacar Besalú i el va posar en setge. De Besalú no se'n va sortir gràcies a les muralles i les armes comprades pels jurats. Al cop de poc d’establert el setge va arribar  Bernat IV de Cabrera (comte d'Osona i vescomte de Bas), el qual estava sota les ordres de l’infant d’Aragó, Martí (lloctinent, capità general i futur rei, Martí l’Humà).
Segons els Annals de la Corona d'Aragó de Jeronimo Zurita, <els armanyaquesos van mantenir el setge de Besalú durant dies, però Bernat IV de Cabrera va aconseguir entrar a Besalú i després se'ls llançà a sobre amb diverses companyies d'homes d'armes i els forçà a retirar-se>.
   Per aquell temps el rei d’Aragó encara era a les corts de Montsó. El rei va haver de deixar les corts de Montsó  i en el seu lloc hi va deixar Violant de Bar (la reina). Fet el relleu, va marxar cap a Catalunya (Josep Garrido i Valls-Vida i regnat de Martí I, pp.95).
L’1 d’abril, el rei d’Aragó, Joan I, va arribar a Besalú per seguir els fets d’armes de prop (Josep Maria de Solà Morales-Unes notes del restaurat pont de Besalú). El rei va estar 4 dies a Besalú, des d’on va escriure 10 cartes. El 4 d’abril va sortir cap a Figueres.


Va saber que Joan d’Armanyac reunia  reforços per entrar a Catalunya i ajudar el seu germa Bernat. Comptava amb el suport del duc de Bretanya i el comte de Montfort. La notícia va fer que Joan I (rei d'Aragó) comencés a reunir un gran exercit. El rei va demanar almogàvers valencians, cavallers i de tot el que va poder. En poc temps -segons Zurita- va reunir 4.000 cavallers i un elevat nombre d'homes de peu.

Uns temps després, l'exercit del regne d'Aragó i el rei eren a Girona. Va ser quan Bernat de Cabrera es va avançar i davant de Navata es va trobar amb 8 companyies enemigues. Cabrera va guanyar i va prendre 400 cavalls als mercenaris. Raimon de Bages també va derrotar un altre cos de mercenaris en una topada a Cabanes. Zurita exposa: <Davant de Cabanes, el cavaller Berenguer de Vilamari es va barallar amb ell [el capità Mastin] i el va vèncer i el va fer presoner.

Després de les dues topades, l'exercit reial va sortir de Girona en ordre per destruir per sempre les companyies de mercenaris i acabar amb el problema. En veure el que li esperava, Bernat d'Armanyac va desfer el campament i molt preocupat per conservar el botí que havien arreplegat va passar per les Alberes i es van refugiar al Rosselló. Zurita exposa: <Com que aquella gent no venia amb cap més altre finalitat que robar i recollir van alçar el camp i van marxar>.

Al maig, l'exercit del rei d'Aragó estava a Perpinyà. Al cap de poc, i en consideració que els mercenaris  eren fora de Catalunya, el rei Joan I va tornar a Barcelona, on molt enfadat -el 22 de juny del 1390- va donar ordres que no s'acceptessin rescats pels homes d'armes i pillards (gent que feia la guerra per arreplegar) a les ordres de Bernat d'Armanyac que havien estat fets presoners. També va renovar les aliances amb el comte de Foix per fer la guerra al comte d'Armanyac en els seus dominis.
Un cop, el rei Joan va comprovar que els mercenaris estaven fora dels seus dominis, se’n va tornar a Girona.

Falconades

Quan els mercenaris hovan  saber van tornar a entrar al Rosselló a robar i saquejar (DMJ Henry-Histoire de Rousillon). Aquesta vegada manats pel propi comte,Joan III d’Armanyac. Van atacar Mosset, Salses i Sant Hipòlit. Els castells i les viles emmurallades els resistien si podien, però no hi havia cap seguretat als camins. El governador del Rosselló, Gilabert de Centelles, no sabia com aturar les incursions que es feien amb rapidesa sobre llocs imprevistos i en base al coneixement dels passos de muntanya.
Va ser quan el governador  va fer us de l’espionatge per saber on tenien els castells els capitans que manaven els mercenaris. Va saber que un dels capitans era el senyor de Fraysse. Segons les informacions, el senyor de Fraysse havia deixat Rodez (prop d’Albi), on tenia el quarter general, per anar Fraysse a passar la festa de la Mare de Déu d’Agost.


El governador va sortir de Perpinyà amb seixanta cavallers i seixanta ballesters i a l’albada es va plantar davant del castell de Fraysse. El senyor era fora, però Gilabert va incendiar el castell i el poble del costat. L’èxit de l’expedició va suposar que a partir de llavors els catalans tornarien cop per cop. Hi van haver-hi més incursions d’una part i de l’altra fins que un esdeveniment va aturar les devastacions mútues. Va passar que el gendre de Joan III, Carles Viscontí (senyor de Parma), li va demanar ajuda per lluitar contra el senyor de Milà. Els capitans de les companyies de camins van veure la riquesa de la Lombardia al seu abast i van seguir Joan III cap a una nova guerra. Els esperava el duc de Milà, Galeazzo Visconti, el qual en comptes de seguir una guerra medieval de castells i setges, en va fer un de parar emboscades. En va fer un de tan ben feta que Joan III, comte d’Armanyac, hi va perdre la vida. El seu germà Bernat VII va ser el nou comte d’Armanyac.