dimecres, 31 de maig de 2017

El llamp de l’Aplec de Sant Andreu del Coll



Després d’una guerra llarga i plena de calamitats, un llamp va demostrar que la natura pot ser més cruel que la inconsciència i la maldat dels humans. Un llamp va trencar d’arrel l’alegria per l’arribada de la pau i es va endur els projectes d’uns joves que havien pujat a l’aplec amb el poc menjar que havien pogut reunir amb la idea de celebrar una festa que els hauria estat impossible només un any abans.


Des de temps immemorial els joves d’Olot, Riudaura i la Pinya pujaven a l’ermita de Sant Andreu del Coll per celebrar l’aplec. En aquell agost de 1876, hi havia més alegria, perquè després de cinc anys la Carlinada estava acabada. Olot, Riudaura i la Pinya havien vist la guerra de prop. Només de començar el conflicte, el 4 de maig del 1872 els combats van entrar dins de Riudaura. Al llarg del conflicte, Olot va ser assetjat, bloquejat, ocupat i va patir incendis. A la Pinya, el 6 d’abril del 1876, es va acabar la darrera càrrega de la cavalleria carlista per recuperar Olot.

No era estrany que un any després del setge de la Seu d’Urgell (la darrera batalla de la Guerra a Catalunya) a les comarques de muntanya hi hagués un ambient d’optimisme que es reflectia en enderrocs de fortificacions, en els cobriments de les trinxeres i en la celebració de festes.

Però més enllà de la perillositat bèl·lica, el mal de la guerra era que anava ajuntada a la manca d’aliments i a la conseqüent fam. Un neguit estrany, un mal de ventre, una tremolor i una ansietat que desespera la gent que ho pateix i no es calma sense menjar, encara que sigui una herba que després s’ha de vomitar. Després del neguit i de l’herba ve una feblesa que deixa assegut el qui la pateix. Aquell estiu la gent sabia que estava acabat haver de buscar els fonolls i els espàrrecs de la vora d’uns camins i d’uns boscos que estaven vigilats pels carrabiners, les patrulles de recapte carlines, per les rondes volants de la república i pels soldats.

També sabien superats els bloquejos de les forces en conflicte per dur aliments d’un poble a l’altre. Haver d’amagar els aliments i els animals al pas de les tropes també estava finalitzat. Les patrulles de recapte carlistes ja no s’enduien els cavalls i les eugues a canvi d’un pagaré a cobrar al final de la guerra. La mainada ja no cantava: Mare, mare vénen carlins; tites tites cap dedins/ Mare, mare vénen soldats, tites, tites cap als forats. Encara els quedava molt de temps de penúries, perquè la vida dels pobres era molt dura, però ja no hi havia perill i no s’havien d’amagar de res i podien tornar a l’aplec amb una botifarra del rebost per coure amb carbó entre una rodona de pedres, una ampolla de vi, un enciam, una ceba, patates, pèsols i fruita. Tot dins d’un cabàs de vímet ben ordenat i tapat amb un mocador.

En aquell temps, veure la gent pujar a l’aplec era un espectacle. Les jovenetes duien gipó clar, faldilla negra, davantal de puntes i alfàbrega penjada de les orelles, els nois amb la barretina i la faixa negra transportaven somrients el cabassos amb el millor menjar que havien pogut reunir. Els pagesos de casa grossa pujaven muntats a cavall dels matxos de bast. Cobert de picarols, campanetes i cintes vermelles, l’animal avançava amb el cap estirat i el cavaller mantenia l’esquena dreta i el cap alt. La mainada petita s’agafava a la cinta del davantal de la mare per poder pujar millor i quan eren dalt corrien els uns darrera dels altres. Ja a dalt, a les prades del costat de l’ermita, les rialles esborrajades de les noies corrien rabents per les rouredes i les prades i eren un crit a l’alegria de viure.

N’hi havia que pujaven amb el bastó ramejat amb una corona d’arç o de llaurer per fer-ne ofrena al sant. Tots cantaven goigs als sants o les cançons del moment que provenien de l’opera, de la sarsuela o eren cançons pageses de la sega. Era una eclosió de colors vermells, negres i blancs per sobre del verd ufanós de l’estiu.

Un cop la gent estava a lloc, començava l’aplec. Els aplecs consistien en una missa en honor del sant i a la sortida hi havia encantament de tortells. Era una subhasta pública dels tortells que duia molta emoció i en aquell 1876 més que mai. Després venia un àpat en el qual la gent s’escampava en grups per la rodalia de l’ermita. Feien focs per coure la carn, es procuraven un rierol per mantenir el vi i l’aigua en fresc. Després de l’àpat venia una ballada de les sardanes que tocava una cobla de 4 músics: 2 tibles, 1 cornamusa i 1 flabiol. Segons com, feien un ball de parelles. Aquell any, l’aplec va ser una festa com ja no es recordava. De fet, hi havia molts joves que no havien tingut ocasió d’haver participat mai en cap.

Potser per això, van voler repetir la festa i l’endemà,dia 13 d’agost, van tornar a pujar a l’ermita, com si en comptes d’un aplec fos una festa major de tres o quatre dies. Era un dia de molta calor. L’estiu del 1876 està documentat com el més calorós del segle XIX a la península. El 28 de juliol, Barcelona va arribar als 36,2 graus. El Diari De Barcelona exposava que a la calor se li afegia un aire càlid que abrasava. És de suposar que el 13 d’agost, al voltant de l’ermita de Sant Andreu fes molta calor.

Quan fa tanta calor i és mig agost i comença la tarda,el cel es tapa en poca estona. Va començar laconeguda i inconvenient tempesta d’estiu: llamps, trons i un devessall d’aigua. Els joves escampats per la muntanya van desar els aliments i van córrer a l’ermita a refugiar-se. Dins de la nau, es van reunir més de 300 persones. Mentre estaven dins de l’església a l’espera de la fi de la tempesta, un llamp va entrar pel campanar i va tenir lloc una de les desgràcies més grans que hi hagi hagut mai a la comarca.

Al cap d’uns dies la premsa donava compte de la tragèdia. El Boletin de Comercio del 19 d’agost de 1876 publicava: «Sobre la desgràcia ocorreguda a l’ermita de Sant Andreu, ahir, es donen encara més trists detalls. Ha arribat una carta escrita en aquell lloc que diu així: «Són les sis de la tarda, hora que ha arribat la fatal notícia que ha omplert de consternació aquest veïnat (Olot). Un gran nombre d’habitants d’aquesta ciutat, havien anat al santuari de Sant Andreu i l’església estava plena de gent.

En ella ha caigut un llamp que ha deixat sense coneixement a tots, sense que quasi cap pugui explicar el que ha passat. Quan hi ha acudit la gent de la rodalia, s’ha trobat amb una espècie de cementiri ple de persones mortes, ferides i la major part inconscients. De seguida, guàrdia civil, tropa, autoritats i molts particulars han anat al lloc dels fets i amb molt d’esforç han aconseguit recuperar, com aquell qui diu, la vida per molts ells, però 8 homes i una dona han deixat d’existir i molts dels ferits, segons es creu, moriran».

Uns dies després, La Correspondència del 22 d’agost de 1876 exposava que els morts pujaven a 14, els ferits a 21 i molts de gravetat. També detallava que en el moment de la caiguda del llamp hi havia 300 persones dins de l’església.

La Ilustración Española y Americana seguia el model de les grans revistes il·lustrades europees i seria el màxim exponent de periodisme gràfic espanyol del segle XIX. Van col·laborar-hi José Zorrilla, Ramón de Campoamor, Juan Valera, Leopoldo Alas (Clarín), Emilio Castelar, Miguel de Unamuno, Ángel Fernández de los Ríos i Francesc Pi i Margall, entre d’altres.
Primer la feien amb dibuixos d’actualitat estampats en gravats de gran bellesa, que són considerats instantànies d’una època històrica. Després la van fer amb fotografies gravades i va esdevenir el primer referent del fotoperiodisme.

La tragèdia va ser dibuixada pel mestre olotí del dibuix i la pintura de l’època, Josep Berga i Boix (1837, la Pinya-Olot,1914). Era una persona que coneixia bé el lloc, perquè era fill d’una família de masovers d’una casa de pagès de la Pinya. També havia de ser un dels més grans pintors de paisatges catalans i un dels pioners de la pintura a l’aire lliure. Berga i Boix va pintar almenys dos quadres dedicats a aplecs com els de l’ermita de Sant Andreu del Coll. Els guarden al Museu d’Art de Catalunya. El director de La Ilustración Española y Americana va encomanar el dibuixos dels fets al millor que va saber.

La crònica dels fets que va publicar el 22 d’agost la La Ilustración Española y Americana no està signada. Explica que l’ermita està situada a uns 4 quilòmetres d’Olot en direcció nord. Narra que a la Garrotxa com en altres llocs de Catalunya tenen lloc festes de camp que es denominen rosers. En el dia del roser al voltant de l’ermita de Sant Andreu hi havia una multitud formada sobretot per pagesos que volien divertir-se i gaudir de l’expansió i alegria de les festes populars.

En començar la tarda, el cel es va omplir de núvols negres i poc a poc sobre la base de llamps i trons va interrompre els modests banquets i els alegres balls i els concurrents van anar a refugiar-se a l’ermita. En plena força de la tempesta, una guspira elèctrica seguida d’un tro va caure sobre del campanar i va entrar dins del temple on hi havia més de 300 persones. Hi ha una descripció del que va poder ser el que va passar després de la caiguda del llamp.

Quan a Olot van saber el que havia passat, van pujar les autoritats i veïns. Van constituir un tribunal d’autoritats davant del temple. Mentre el tribunal prenia notes, els metges i els veïns ajudaven tant com podien. Al final van comptar 9 morts, 22 ferits greus i uns 50 ferits. Expliquen que 2 persones van morir unes hores després i 2 més l’endemà, per la qual cosa la xifra de morts hauria pujat a 13.

Uns anys més tard, l’historiador olotí, Joaquim Danés, va tornar a descriure el succés del llamp als seusPretèrits Olotins, amb el títol «El llamp del 1876». L’historiador Jordi Pujiula (1947-2011) va escriure de Joaquim Danés (Olot, 1888-1960): «Fou una d’aquelles figures excepcionals que amb el seu treball rigorós a comarques van possibilitar una Catalunya multicèntrica en el seu desenvolupament cultural, als primers anys del segle XX. Universal en la seva transcendència a través d’un localisme ben entès».

Danés explica que després de l’accident va haver-hi qui va atribuir la caiguda del llamp a la continuïtat dels balls i dels jocs exteriors dins del temple i a la conseqüent profanació d’un lloc sagrat. En tot cas, Joaquim Danés va exposar: «No emmascarem, però el record de les pobres víctimes, caigudes probablement per una deixadesa tècnica, perquè és més humà atribuir la tragèdia a la nostre possible imprevisió i negligència que a la Providència».

Danés va comptar els morts. Hi havia una noia de 18 anys, 3 nois de menys de 15 anys, 2 nois de menys de 25 anys, 1 de 26 anys i 2 nois de més de 30 anys. Tots eren joves a l’inici de la vida. Les víctimes eren d’Olot i de Riudaura. En aquell temps era costum posar sobrenoms a les persones per tal de fer-les més populars. Hi havia en Terme, en Pere Petit i en Cavalcós, els quals devien ser molt coneguts a la rodalia. No fa referències a les 4 persones que segons la Ilustración Española y Iberoamericana van morir dies després.

Explica que els morts van ser traslladats a Olot en dues carretes i que un dels vehicles es va bolcar sota la capella per causa de la tensió que hi havia.

Com hem dit, Joaquim Danés era metge i explica que la caiguda d’un llamp comporta estats de xoc traumàtic i d’inhibició en les víctimes i que la millor manera d’ajudar els afectats és ajudant-los a respirar. Apunta: « No sabem si hi havia o no parallamps, ni si la manca de serenitat i de prompte auxili i la pertorbació que fatalment havia de produir-se, no van ser els principals causants de la magnitud del cas».

La premsa estatal explica que cent anys abans dels fets ja havia passat un succés similar. Danés concreta que el 15 d’abril del 1821 un llamp va caure sobre el campanar de Sant Francesc i va davallar a la cisterna de l’estada de l’ermità, entremig d’una gran gentada. També apunta que el 10 d’agost de 1860, un llamp va entrar per la finestra del pis dels estadants de Sant Francesc i va traspassar dues persones. L’ermita de Sant Francesc està ubicada dalt del volcà Montsacopa sobre mateix del nucli urbà d’Olot.

Els llamps són un gran perill a la muntanya. Els caminants saben que moltes de les creus que troben als camins i els prats són per recordar la mort d’un pastor o d’un caminant per causa d’un llamp. Tot i que ara hi ha més parallamps i menys perill, hi ha estius en els quals els noticiaris ens deixen la trista notícia d’una vida perduda per la caiguda d’un llamp.






diumenge, 30 d’abril de 2017

Pau Meroles Isamat, la gran figura olotina de l’òpera



L’olotí, Pau Meroles Isamat (Olot, 1854-Olot 1926) va ser un des mes grans cantants d’òpera de finals del segle XIX. Va cantar al Liceu de Barcelona al Teatre Espanyol de Barcelona, al Teatre Reial de Madrid, a la Gran Opera de Madrid, al teatre Principal de Málaga, al teatre San Carlos de Lisboa, el gran teatre de Viena, a Budapest, a Florencia... Va compartir escenari amb cantants com Julian Gayarre (Roncal, 1846-Madrid, 1890), Adelina Patti (Madrid, 1843-Brecock,1919), Ernesto Nicolini (Saint Maló, 1834-Pau, 1898), Emili Naudin (Parma,1823-Bolonya 1890), Filipí Bresciani.. . Va cantar a París i Viena amb Adelina Patti i amb Gayarre a Barcelona, Saragossa i Málaga. A la part final de la seva vida va ser l’empresari que va dirigir el Teatre Principal,  de Girona i a Olot va ser professor de cant i preceptor de nous valors.

Pau Meroles va néixer el 1855 a casa de la família encapçalada per Josep Meroles (9-8-1896) i la seva mare Isamat. Segons El Eco de la Montaña, el seu pare era una persona de caràcter afable i amb conseqüència política. Exposen que era una persona molt estimada i que als funerals a l’església del Tura hi va anar molta gent. Tenia dos germans Joan Meroles (Olot, 1846-Olot, 1916) i Carme Meroles. 

Era una família amb possibles. El seu germà Joan va ser advocat, director del Diari de Tarragona, diputat per Olot i alcalde d’Olot, almenys entre el 1912 i el 1913. També va ser president provisional de l’Òrfeo Popular Olotí al 1914. Segons Aragon Artistico-1888,    Pau Meroles va estudiar el solfeig que li va ensenyar el mestre de capella d’Olot. A instàncies dels seus pares en comptes de seguir amb la música, va anar a l’institut d’Olot, on es va graduar en batxillerat d’arts el 1869. Després  va estudiar dret a Barcelona i la carrera de notariat. Primer va fer de notari i després  es va dedicar al comerç. En un bateig va cantar i el va escoltar el mestre Ventura Casanoves, el qual li va proposar ensenyar-lo perquè es dediqués al cant.

Va debutar amb molt d’èxit al teatre Novedades de Barcelona i poc després, amb 24 anys,  (1878) va interpretar els Hugonots de de Giacomo Meryerbeer. D’aquell dia, la Crónica de la Musica de 21 de l’11 del 1878 va exposar: <La senyoreta Bulli Paoli posseeix algunes condicions dramàtiques, però la seva veu no té prou extensió en la part de Valentina. Van ser aplaudits el baríton Bernís i el baix Meroles>.

Poc temps després el març del 1879 va participar en la representació de fra Diavolo de Daniel Auber. El tenor era Emili Naudin (Parma,1823-Bolonya 1890). Durant molt de temp, Naudin va cantar al Covent Garden (Londres) i a l’ Òpera de París.
A Olot, es va començar a parlar d’ell a partir del 1879. Joaquim Danés i Torras (Història d’Olot-Pp,1727) narra: <Anaven arribant a la vila freqüents notícies del gran cantant d’òpera olotí. Aquell any, tenia un contracte al Liceu, de Barcelona i acabat que fos havia d’anar-se’n a París, on treballaria amb Adelina Patti el gran Nicolini>. Patti era el prototip de diva (prima donna). Va ser considerada la cantant més brillant del seu temps i la soprano més notable del darrer quart de segle del XIX. Encara ara és  considerada la cantant d’òpera més ben pagada de tots els temps per davant de Pavarotti.

El 1875 va conèixer el tenor Ernesto Nicolini i van començar a cantar junts i Patti es va separar del seu home, el marquès de Caux. El 1886, Patti es va divorciar i es va casar amb Nicolini, al castell que ella tenia a Swansea (Gales).

A l’octubre del 1879, va estar en la representació d’Un ball de mascares de Giuseppe Verdi al Teatre Reial de Madrid. La crítica del diari El Globo exposa: <El senyor Meroles ens va semblar un cantant molt discret, però amb facultats per no desfer un bon conjunt>.

El 1880 va estar en la interpretació de fragments de  l’òpera Juli Cesar al Teatre Espanyol de Barcelona. No era l’òpera de George Friederick Händel, sinó la de l’olotí  José Garcia Robles (1838).

Al 1881,  Pau Meroles va cantar amb Juliàn Gayarre al Liceu de Barcelona. Gayarre havia estat un jove pastor de Roncal Navarra que gràcies a preceptors de Pamplona havia estudiat al conservatori de l’Scala de Milà i havia esdevingut primera figura mundial. Van representar l’òpera els Hugonots. Segons la severa crítica de la Il·lustració Catalana del 30 de l’11 del 1881,  Meroles va fer de comte de Saint Bris d’una manera més que acceptable i Gayarre va tenir una gran actuació.  El 1882, Julián Gayarre es proposava fer una gira artística pels Estats Units. Llavors era definit com la sublim terra del dolar. En l’organització de la companyia parlaven del baix, Meroles.  A més d’altres llocs, Gayarre i Meroles van cantar junts a Málaga i Saragossa (Teatre Principal 1880).

La Crónica de la Música del 29 de l’11 del 1882 defineix que a pesar de no estar a la primera línia, Pau Meroles destaca per la seva magnífica veu de baix i el seu bon mètode de cant. La crítica derivava de la representació de l’Africana de Giacomo Merbeyeer al teatre de Málaga.  Continuava: <El senyor Meroles és un artista que reuneix qualitats excel·lents, fins la seva figura és simpàtica. No és estrany que ens fes un excel·lent Mefistófles (un dimoni del costumari alemany). Que fou sadollat d’aplaudiments i que en les dues representacions d’aquesta òpera se li fes repetir el brindis>.

El 16 d’agost de 1883 tornava a estar a Madrid. El Diario Oficial de Avisos y Noticias de Madrid anunciava la representació de El barbero de Sevilla de GioachinoRossini a Madrid. Van debutar-hi la primera tiple Regina Fontana i el baix senyor Meroles.
La fama que prenia l’olotí era important, perquè la premsa de Barcelona anunciava les seves arribades a la ciutat comtal. La Dinastia del 19 de desembre de 1883 exposava: <Provinent de Málaga on va actuar en companyia de l’eminent Gayarre, ha arribat a Barcelona el nostre paisà Pau Meroles>.  La figura de l’òpera viatjava contínuament, però a Olot tenia casa seva. Hi havia anat el 1881, provinent de Gènova, per guarir-se del tifus i al 1885 per passar l’estiu. No sols hi anava a curar-se o a veure la família. Per les festes del Tura del 1887, va participar en un concert al Teatre Principal en benefici de l’Hospital va cantar l’ària don Carlo  de Giusseppe Verdi i Mia sposa sarà la mia bandera del mestre Augusto Rotoli. Meroles va provar la potència de la veu, el gust artístic, la flexibilitat i la fina entonació. Va haver de repetir les actuacions per aclamació del públic.

Va ser una vetllada, en la qual van participar olotins que tenien habilitat per cantar o per recitar poesies. Per exemple, la senyoreta A.Carreras va cantar l’ària de Don Giovanni de Mozart, el senyor Jaume Jutglà, amb paraula fàcil, va llegir Blanca de Manuel del Palacio i Simó (Lleida,1831-Madrid,1909), Manuel del Palació està considerat el gran poeta burlesc del XIX. El jove Pinós va executar l’allegro de Weber i el senyor Verdaguer va cantar la cançó de l’Hugonot de Meyerbeer.

El 1889 va participar en la interpretació dels Hugonots,  amb  gran èxit, al Teatre Pagliano de Florencia. El 1893 va actuar també amb èxit al Teatre de Málaga, però aquesta vegada acompanyat d’un altre olotí. Es tractava del seu deixeble Jaume Casanyas (L’Olotí-26/2/1893). Explicaven que el jove Jaume Casanyas s’havia revelat com una esperança del cant, que era molt difícil sentir cantar la part de Rambaldo com ell la cantava. Precisaven: <Diu molt bé la balada i el duet no es pot demanar més delicadesa>. El de Casanyas va ser l’únic número que va obtenir la repetició cada nit. Explicaven que Casanyas havia començat feia 7 mesos els estudis de cant sota la direcció del senyor Meroles. Els estudis eren a Olot on hi havia un altre mestre de cant que es deia Narcís Corriols.  En aquella època la joventut olotina es delia per cantar i un el lloc, on s’ensenyava cant i música era el Centre Católic.  Meroles era soci del Centre Catalanista d’Olot, una entitat lligada amb els Centre Catòlic. És molt possible que Meroles i Corriols ensenyessin cant al Centre Catòlic.

 El 1894, Casanyes va cantar les sarsueles Marina i les Campanades a Olot, però no va agradar pel fet de desafinar i emetre massa notes blanques. La critica exposava: <Llàstima de no haver escoltat els consells dels primers mestres s’hagi precipitat en la seva carrera artística>.

Casanyas no va ser el darrer olotí en triomfar a l’òpera. El Deber del 21 de març del 1924, explicava: <Mercès a les gestions del filantrop, Pere Sacrest, i la il·lustre soprano Maria Barrientos (Barcelona, 1883-Cibioure,1946), el notable tenor olotí, humil obrer, en Pere Grabolosa ha estat lliurat a les lliçons d’alguns tècnics de Barcelona per tal d’afinar l’educació de la seva potent veu. perquè pugui debutar al Coliseu de Barcelona>. Subratllen: <El qui va ser el seu mestre, l’aplaudit baix Pau Meroles, podrà esclatar en el somrís de satisfacció en veure que es ret justícia a la seva explicita i gens migrada protecció>. Un any després Pere Grabolosa va actuar al Teatre Principal d’Olot en un acte, en el qual va debutar un altre olotí, Jaume Castellví, el qual va interpretar la donna e Mobile del Rigoletto de Verdi i una furtiva lágrima de l’òpera L’elesir d’amore de Gaetano Donizzetti.  Quan li va tocar el torn a Grabolosa va sorprendre amb la potència de la seva veu, però no va acabar de convèncer. També li faltava més temps d’escola.

El maig del 1890 la revista Teatre Català lloava Meroles pel paper de Duca a l’obra Lucrecia Borgia de Gaetano Donizetti al Liceu. El paper encaixava a les qualitats d’un cantant que cuidava amb escrupolositat els més petits detalls escènics que coneixia a fons. Va ser aplaudit a la primera ària del segon acte i final del tercer. Va ser cridat a escena repetides vegades.

El 1893, l’Ajuntament de Girona li va concedir la gestió del Teatre Principal de Girona per la temporada de fires. Meroles treballava per dur a Girona Els amants de Terol de Tomás Breton i La bonica filla de Georges Bizet.  A la companyia hi havia dos olotins més Elisseo Oliveras i Jaume C Espanyol, crec que era Jaume Casanyes. Segons la critica Els amants de Terol no va agradar, perquè els cors i una part de l’orquestra van desafinar.  Això no obstant, el 1923 Meroles  tornava a optar perquè li donessin la gestió del teatre per fires.


Pau Meroles va ser definit com un home simpàtic, alt de fesomia agradable i de tracte franc i sincer  (Aragon Artistico-1888). Va morir sense gaire necrològica i cap hagiografia el 27 de gener de  1926. Potser el millor epitafi va ser l’arribada a la ciutat d’una gran companyia per Festes del Tura. Sota la direcció artística d’Augusto Scampini (Garlasco, Itàlia, 1880-Barcelona, 1939), van actuar les sopranos Verona i Sofia Verge i el pulcre tenor Jaume Castellví, alumne del malaguanyat Pau Meroles. 

diumenge, 1 de gener de 2017

La primera Volta a Catalunya amb Automòbil




Fa 100 anys, el Reial Automòbil Club de Catalunya (RAC), fundat el 1906, va decidir organitzar una prova de regularitat i de turisme. La Junta estava presidida per Francesc Fàbregas i els vocals eren  Pere Monés, Joan Farnés, Lluís Capara, Josep Balcells i Joan Reynés. Salvador Andreu, presidia la comissió esportiva del RACC i el comitè organitzador de la Volta.
Havia de ser una prova que tingués els al·licients del turisme i alhora posar a prova el valor tècnic dels automòbils participants. L’objectiu era popularitzar l’automobilisme al país. Hi havia llocs que quan veien un cotxe li tiraven pedres. Fa 100 anys, l’automòbil encara no era el mitjà majoritari de transports de persones ni de passatgers. El servei ordinari de transport de passatgers entre pobles el feien amb tartana. Fins al 1921 Felip Mir de Ripoll no va registrar un autobús i al 1920 es va constituir l’actual Transportes Elèctricos Interurbanos SA (TEISA) a Banyoles.
Això no obstant, des del 1910 es celebrava el Ral·li de Montecarlo, es feien expedicions pel desert, s’acabava de fer un cursa de cotxes entre Barcelona-Madrid-Barcelona i la major part de les persones amb  possibles en volien tenir un. Un Hupsmobile de model 1915 valia 9.500 pessetes i el sou mensual d’un treballador qualificat voltava les 250 pessetes mensuals.

L’automòbil començava les primeres passes cap a la massificació i  ja feia funcions d’ambulància, de taxi. Hi havia camions per a tota classe d’utilitats. Això no obstant, l’automòbil encara tenia detractors. Havia d’acabar amb la tracció animal que tenia el domini del transport des del neolític.
El RAC va redactar el reglament de la Primera Volta Automobilística a Catalunya. Va establir dues categories segons pes (2 i 4 tones) i potència dels vehicles, van escollir un itinerari i van escollir la millor època de l’any el primer estiu. La primera etapa Barcelona-Girona-Olot era el 23 de juny, la segona Puigcerdà-Seo d’Urgell-Pons-Artesa de Segre-Lleida era el 24 de juny i la tercera i última Lleida-Montblanc-Valls-Tarragona-Vendrell-Vilanova i la Geltrú-Sitges-Barcelona era el 25 de juny. Van triar un recorregut de 635 quilòmetres amb carreteres no excessivament dolentes per l’època i localitats amb capacitat per hostatjar adequadament els participants.  Segons la revista Gran Vida, número 157 s’hi van apuntar 30 participants, però a la sortida només se n’hi van presentar 25.




Arribada a Olot
El soroll dels motors, les reduccions  de les marxes s’escoltaven de la llunyania. Els olotins els esperaven a les voreres i als balcons des de feia una bona estona d’aquell diumenge de juny. Les campanes de Sant Esteve i del Tura cridaven a missa, però la gent ara que havia escoltat el brogit que semblava haver de fer tremolar el terra no es movia.
En mig d’espetecs i envoltat de fum, per fi va arribar el primer. Els nens somreien amb els ulls oberts de bat a bat, alguns homes es treien la gorra o el  barret per fer-lo servir de bandera i d’altres el mocador. Les noies sentien el seu cor bategar sota els lleugers vestits florejats d’estiu i els nois imitaven amb la boca el soroll que escoltaven. El primer va elevar la pols del carrer. <És un Scripps-Booth Stutz, amb motor de vuit cilindres>, va indicar el mecànic de la localitat. Era un vehicle fet als Estats Units per una marca que va existir entre el 1912 i el 1923. En aquest temps van produir 34.000 vehicles. El senyor, Rafel Bianchi, conductor del primer cotxe de la Primera Edició de la Volta a Catalunya en automòbil  duia casc de cuir, ulleres de goma i un mocador al coll.  Un senyor amb barret de palla li va indicar el camí amb una bandera verda.  El públic va elevar una altra ovació,  el segon automòbil agafava la corba quasi tombat. Un gos corria esperitat, un gat s’enfilava per una canalera, un cavall renillava per un alliberament de mil·lennis i un clergue es  persignava. El segon estava en persecució i encara corria més. L’home del barret va batre la bandera amb més força. Quan enmig d’un núvol de fum i pols, el vehicle va entrar al passeig de Barcelona, el públic va esclatar en una ovació. Després va reduir i va entrar calmat al passeig de l’Estació, enmig d’un intens olor a benzina cremada.
Encara van entrar 23 automòbils més tots grans de molts cavalls i la majora amb senyoretes ben mudades d’acompanyants. Les regles establien que els cotxes amb dones darrera tinguessin punts addicionals per tal de donar un caire turístic a la prova. <És fàcil de comprendre que la prova serà més interessant i animada quants més passatgers i hagi  quant més abundi entre ells el bell sexe>, exposava la revista España Automóvil y Aeronáutica.
  Després de proveir de benzina a les voltes de la Plaça Clarà, els conductors van enfilar els cotxes cap les fonts de Sant Roc, on els havien preparat un bon dinar sota els alts plàtans centenaris. Va ser un gran àpat, però al juny a Olot plou i va començar a tronar, cosa que va precipitar el dinar i avançar la sortida. EL control de partida es va fer a l’Ideal Parc, des d’on els cotxes van marxar enmig d’un devessall d’aigua en direcció a Sant Joan de les Abadesses i Puigcerdà. Ricard Cabot (España Automóvil i Aerònautica del 15 d’agost del 1916) explica: <La marxa va ser penosa per carreteres dolentes entre Olot i Sant Joan de les Abadesses i pèssimes entre Ripoll i Campdevànol> . A Ribes de Freser van enfilar els 26 quilòmetres de la collada de Toses. Va ser una pujada de relliscades i d’una forta lluita.  
Ricard Cabot Montalt (1885-1958) va ser el periodista que va relatar la prova per la revista Stadium i després les altres revistes de l’època van agafar les seves cròniques. Cabot és considerat un dels pioners del periodisme esportiu a Espanya. Va fundar la revista Sports (1906), va ser un dels fundadors de la revista Stadium,  va ser cronista a los Deportes i el Mundo Deportivo.
 Va ser president de l’Associació de Periodistes Esportius de Catalunya, va estar a la junta del Futbol Club Barcelona, president de la Federació Catalana de Futbol i secretari de la Federació Española de Futbol.
Segons la revista olotina el Deber del 22 de juliol del 1916,  els participants a la primera etapa de la Primera Volta a Catalunya Automobilística van arribar a Olot provinents de Barcelona per la banda de Girona i es van aturar a l’Estació. Els van esperar Francesc Fàbregas, president del Reial Automòbil Club, Joan Tresserras i Jofre (1872-1934), alcalde d’Olot, i Josep Maria Torras i Juli Soler del Sindicat d’Iniciatives. Francesc Fàbregues (1857-1933) era metge cirurgià i havia treballat a Olot, on era molt conegut. Tant que a les eleccions generals del 1918 va sortir diputat de la Lliga Regionalista pel districte d’Olot. Quan va morir va donar la seva biblioteca a l’Acadèmia, les obres de dret a la Universitat de Barcelona i la pinacoteca al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Ricard Cabot va escriure una crònica a la revista Stadium, en la qual explica que van enfilar la carretera de la Cantina amb calma i sota la pluja, perquè el sòl era molt relliscós. Encara va ser pitjor de Ripoll a Campdevànol,  on van patir molt. A Ribes de Freser van enfilar els 26 quilòmetres de la collada de Toses, amb la voluntat de plantejar una lluita èpica. Segons la crònica, la brega es va entaular entre el Gobrón de Josep Andreu, el Lancia de Josep Freixa i l’Hispano de Marial. Els tres pilots es van alternar les primeres posicions. A Puigcerdà va arribar primer l’automòbil Elizalde pilotat per Huillier i propietat dels senyors Pujadas i Llobet.
L’alcalde de Puigcerdà, el senyor Josep Maria Martí (1837-1917) va lliurar les copes. Josep Maria Martí tenia una farmàcia, s’havia destacat en els setges carlins de 1873 i 1874. Ha passat la història com un dels personatges més actius dins la promoció de la cultura a Puigcerdà. Va promoure la Festa de l’Estany i el casino Ceretà. A l’estiu feia tertúlia amb Joan Maragall, Victor Balaguer, Jacint Verdaguer, Frederic Mistral, José Zorrilla. Era de la Unió Catalanista.

A la nit, els participants van ser obsequiats amb concert i ball al Casino Ceretà. Cabot relata que l’endemà van sortir 22 cotxes de Puigcerdà en direcció a la Seu d’Urgell. La carretera era bona i no van trobar pols fins als Hostalets. D’Organyà a Pons  la carretera es va tornar dolenta.
A la Seu d’Urgell, un grup de noies va rebre els automobilistes amb rams de flors per a tots. A 2/4 de 2 havien arribat tots,  per menjar al local de la societat recreativa. Hi feia molta calor, hi van menjar més o menys bé i van parlar de les incidències de la cursa. A mitja tarda, van sortir cap a Pons i cap a Lleida. En una mica més d’una hora van cobrir 40 quilòmetres.
L’endemà els cotxes es van dirigir a la carretera de Barcelona per cobrir la darrera etapa. A mesura que avançaven per la plana els públic augmentava. Al pas pels pobles es formaven fileres de gent a banda i banda de la carretera. El Lancia de Ricard Cabot va arribar a Tarragona amb una hora i mitja d’avantatge sobre l’horari previst. Segons explica perquè es va obsedir en la persecució al cotxe d’Andreu Rambler. Els va anar bé perquè van tenir temps de fer el vermut abans d’anar a dinar a l’Hotel París. Havent dinat, van sortir en direcció al Vendrell. De Tarragona al Vendrell la carretera no donava per massa, però el Gobrón conduït pel president del comitè organitzador del RACC, Salvador Andreu , corria molt per deixar enrere el Lancia de Josep Freixa. Els dos primeres eren seguits pel propi Ricard Cabot i després venien Joaquin Palazón (Scripps-Booth), Pere Catasús (Scripps-Booth), José Almagro (NSU), Rafel Bianchi (Scripps-Booth). El guanyador absolut de la prova va ser  el cotxe Elizalde, pilotat per Huiller, marca Nacional, dels senyors Pujadas i Llobet (Gran Vida 157).
 La primera Volta a Catalunya va acabar malament, perquè en la darrera etapa va tenir lloc un accident, en el qual van morir el conductor i una viatgera. Malgrat la desgràcia, la impressió final va ser bona. Ricard  Cabot va escriure: <Tan bella, tan agradable, tan seductora, ha resultat la Volta a Catalunya i fins al punt en tal grau és exacta aquesta impressió general que el que abans es va posar en futur bé pugui posar-se en temps passat>.

La van tornar a fer amb èxit fins al 1920.  Entre el 1954 i el 1956 la van recuperar, però el 1957 ja li van donar el nom de Rally Catalunya.

dimecres, 21 de desembre de 2016

L’Operació triomf d’un jove a la Cuba colonial.

Un antic vailet de diligències de les Planes convertit en soldat  va triomfar com  cantant a Cienfuegos i l’Havana. Gràcies a la seva habilitat com a cantant va poder tornar de la Cuba colonial. A la península, va cantar al teatre de Girona i al Teatro de la Zarzuela de Madrid.


Les mans a la cintura, el pit endavant, les cames obertes i el cap alt, Miquel Àngel Valentí Bantí de les Planes va entonar: <la Donna É Mobile qual pluma al Vento> de l’opera Rigoletto de Giuseppe Verdi. El públic del flamant  Teatre Tomas Terry de Cienfuegos a la Cuba colonial espanyola va emmudir. Quan va acabar, els aplaudiments no tenien manera de parar. L’èxit va ser tan gran que poc temps després, el 27 de març del 1890, Miquel Valentí va cantar cançons de les òperes Rigoletto i il trovattore al Teatro Tacón de la Havana i també va triomfar. Segons el diari La Iberia del 20 de febrer del 1890, <el nou  tenor, en el qual tenen grans esperances els professors músics que l’han escoltat és de les Planes, a l la província de Girona, te 23 anys i correspon a la quinta del 1886>. Uns dies després la Dinastia de Barcelona va precisar que Valentí donava el si bemoll sense esforç. En els primers escrits el denominen Àngel Valentí Vantí i en d’altres Miquel. Potser el nom era Miquel Àngel.
 Per fer Rigoletto, Verdi es va basar el drama El rei es diverteix de Victor Hugo. Des del dia després de l’estrena (11 de març del 1851) l’ària cínica del duc, La donna é mobile, es cantava pels carrers. El trovador també amb música de Verdi va ser estrenada el 1853. La trama està ambientada en el conflicte entre Jaume d’Urgell i Ferran d’Antequera per la corona del regne d’Aragó que va culminar en el Compromís de Casp.   La seva interpretació necessita de veus poderoses i de qualitat.
El teatre Tacón podia acollir 2.000 persones assegudes. Fundat el 1838, el Tacón era considerat el més prominent centre cultural de la Cuba colonial. El va fundar el català, Francesc Martí Torrens (Barcelona, 1786-l’Havana,1866). Pràcticament analfabet, però molt espavilat, va marxar de Barcelona durant les guerres napoleòniques. Es va establir a l’Havana, on va capturar un pirata. Convertit en empresari i comerciant es va dedicar –entre altres coses- al comerç d’esclaus. Va presidir la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya,

Després de les actuacions, la premsa cubana va difondre Miquel Valentí com el nou Julián Gayarre (Roncal, Navarra, 1844-Madrid,1890).  Gayarre, fill de família humil, amb 13 anys feia de pastor. EL seu pare el va enviar a Pamplona perquè fes de dependent. Rere el taulell, va escoltar una banda de música i la va seguir, fet pel qual el van despatxar. Va tornar a Roncal, on va fer de ferrer i mentre treballava cantava. El van sentir i li van oferir apuntar-se l’Orfeó Pamplonès. Gràcies a protectors de Pamplona, va poder estudiar solfeig primer a Madrid i després a Milà. Després, va triomfar a LaScala de Milà, al Teatre Real de Madrid, a Sevilla, al Liceu de Barcelona... Va ser un tenor de renom mundial. La relació entre Gayarre i Valentí estava en el fet que tots dos van néixer pobres i tenien una veu privilegiada. La gent encara tocada pel moviment Romantic volia que la història es repetís. Nogensmenys, el propi Giuseppe Verdi (Busseto, 1813-Milà, 1901) havia estat un nen pobre i de  poble.

Valentí havia nascut a les Planes, però no hi vivia de forma permanent. Amb 12 anys treballava de vailet a l’empresa Ribot i Rabasa. Feien la línia de transports de viatgers entre Caldes de Malavella i Sant Feliu de Guixols, uns 22 quilòmetres.  Feien sevir la diligència, un carruatge de quatre rodes estirat per cavalls o mules. Era similar a un autobús antic, però estirat per animals. Davant i defora hi anaven el cotxer i, en el cas de Miquel Valentí,  dins hi anaven els passatgers i dalt de tot hi havia la baca, on posaven,  paquets i maletes. A Sant Feliu de Guixols, les diligencies paraven a cal Loro.  Sobre l’anada a Sant Feliu en diligència, el viatger de l’època, Luciano Garcia del Real (Il·lustració Catalana, 15-1-1891) explica: <Les impressions saboroses pugen quan ens acostem i veiem les masies de la Vall d’Aro. L’entrada de Sant Feliu és també molt bonica. Té un aspecte senyor que indica riquesa i prosperitat>. La posada en servei del tren entre Sant Feliu i Girona va suposar una competència per les diligències, però els carruatges van conviure amb el tren fins l’arribada i l’expansió dels cotxes de motor.
En aquell temps, a la zona, hi havia un popular conductor de carruatges que es deia Antoní Valentí que podria ser el seu pare. Antoni Valentí va morir de sobte el febrer del 1900 a la Bisbal. En tot cas, Miquel Valentí va treballar 8 anys als carruatges de Ribot i Rabasa. En aquell temps, els vailets de diligència solien acompanyar el conductor. Estaven acostumats a la tralla (la regna de frenada) i el fuet. Freqüentaven els hostals i eren –en general- considerats uns nois entremaliats, molt avançats per l’edat en murrieries, de vida molt lliure i de molt  joves ja havien provat el tabac i el vi. 
Llavors, els nois entremaliats solien acabar destinats a Cuba, les illes Filipines o Puerto Rico. Leopoldo, Alas Clarin (Zamora,1852-Oviedo,1901) va escriure: <Per la carretera baixen els quintos que s’incorporen al regiment d’Amèrica. Hi van en Formatge i n’Esclop i tants d’altres de la seva condició. Un burgès se’ls mira i diu: Quina neteja. Mare de Déu, quina bona neteja. Un rodamón mutilat crida: Saludeu els que moriran per la pàtria!>.
Després de 15 dies de viatge, Miquel Valentí va arribar a Cuba i ho va fer en temps d’entre guerres La guerra petita (1879-80) havia acabat i la de la Independència (1895-1898) no havia començat.  Tot i ser un dels períodes menys dolents hi era fàcil de prendre mal o encara més morir per la malaltia del vòmit negre provocada per les picades dels mosquits. A Cuba, sense saber gairebé ni llegir ni escriure, es va aficionar a cantar. Es veu que l’habilitat li va sortir de manera sobtada al voltant del 1888. Es va posar a cantar i els que l’envoltaven el van animar, perquè el que van escoltar els agradava i li ho agraïen. A ultramar, els soldats escoltaven les cançons que els recordaven la pàtria que havien hagut de deixar.
Cantava d’oïda els èxits de l’època. La gent que anava al teatre repetia a casa seva les cançons que escoltava. Si volien gaudir de les cançons i de la música no els quedava altre solució que cantar i ho feien.  Les cançons els enaltien el patriotisme, els afavorien en l’amor i els alegraven la vida. Cantaven als camps, als camins, a les bastides  i als hostals, però molt pocs d’ells aconseguien ni tan sols en un sol dia de la vida assistir a una actuació dels grans tenors i les grans tiples de l’època. En tot cas, els que cantaven eren populars i estimats. Del paper dels nois que cantaven a la Cuba colonial en tracta la primera escena la pel·lícula La ciutat cremada.
Com que ho feia molt bé, els militars de la caserna li van propiciar la primera actuació a Cienfuegos, una ciutat fundada el 1819 per distribuir el sucre que arribava de les plantacions. Era una ciutat amb un port molt important d’on sortien els vaixells carregats de sucre. Tenia una guarnició espanyola molt nombrosa i amb una alta societat, no tota d’origen peninsular, de gran potència econòmica.  Hi havia financers de transcendència mundial. Els rics de Cienfuegos es van emocionar amb la veu de l’antic vailet de diligència que vestit amb l’humil uniforme de vímet dels soldats de Cuba els cantava temes  europeus. Els grans rics de Cuba van decidir ajudar-lo a ser un nou Gayarre, del qual no existeixen gravacions. S’ho van fer per llicenciar-lo i transformar-lo en un cantant de renom mundial. Llavors feia poc que Gayarre havia mort i les veus que havien quedat no el podien suplir.
El 20 de maig del 1890, el diari la República de Madrid avisava de l’arribada al port de Barcelona del vapor correu Veracruz portava un carregament de fruita colonial (plàtans, pinyes americanes i altres), el correu; 129 passatgers, 49 individus de tropa i un pres. Els passatgers varen desembarcar i la tripulació es va quedar en quarantena dins del navili.
Entre els que van baixar hi havia l’exsoldat, natural de les Planes (Girona) que amb la seva veu potent havia  entusiasmat el públic de Cienfuegos i de l’Havana.  Valentí tornava a casa per poc temps, perquè la família Terry de Cienfuegos (uns multimilionaris immensos, emparentats amb la reialesa europea)  s’havia compromès a pagar-li estudis de música i cant al conservatori de Milà, amb l’única condició que quan fos un tenor de fama mundial tornés a Cienfuegos per cantar 2 peces. Les mateixes que –de moment- li havien valgut la llicència del servei militar, que no era poc.
La notícia de l’arribada va córrer com el vent, perquè el 22 de maig va cantar al teatre de Girona. A Girona, van aprofitar una comèdia per fer-lo cantar a la mitja part. Així van sadollar la curiositat  de la gent que avisada pels diaris sabia la història del soldat tenor de les Planes.  Va cantar un tros de l’opera de Verdi, acompanyat del piano del senyor Soler. Va entusiasmar el públic i l’empresa li va regala un estoig amb un joc d’escriptori. Després va cantar sense acompanyament un exercici de caprici sobre temes cubans.
 Es veu que Valentí no es va poder lluir del tot per causa del cansament del viatge i pel fet que havia rebut notícies que el seu pare estava malalt al seu poble natal, on es dirigia. És a dir, quan va cantar a Girona, encara no havia arribat a les Planes.  Llavors feia poc que gràcies a la fàbrica Dusol havien fet la carretera Girona-Amer-les Planes i es podia  anar de Girona a les  Planes amb tartana.
Va prometre que quan tornés d’Itàlia tornaria a Girona perquè era la ciutat, d’on guardava els millors records de joventut. La premsa de Girona li va reconèixer grans qualitats i li van aconsellar que aprofités i anés a estudiar a Milà.
Per l’agost, el van veure a Sant Feliu de Guixols, on –segons explicaven- volia muntar un servei de carruatges.  Des dels diaris li van recordar que la cabra tendeix a la muntanya.  El van llicenciar perquè fos tenor i no conductor de diligències, que potser era l’ofici que de veritat ell havia somniat tota la vida.
A partir d’aquí va desaparèixer fins el desembre del 1891, quan va cantar al Teatro de la Zarzuela, a Madrid.  El Teatro de la Zarzuela va ser fundat el 1856 i encara existeix. Ha estat l’escenari d’òperes i sobretot de sarsueles.

Va actuar a la mitja part de l’obra Els nebots del capità Grant. La crítica va dir: <Va cantar com un pagès que torna a la masia després de batre.  És un tenor dotat de poderoses facultats, però ha de retirar-se a estudiar i deixar-se d’exhibicions. No n’hi ha prou en sentir la música fa falta dominar-la i entendre-la>.  En tot cas el públic madrileny el va ovacionar i aplaudir amb fervor. El 2 de febrer del 1892, el diari el Dia de Madrid va anunciar que la distingida professora del conservatori, senyoreta Bernís, s’encarregava de l’educació musical de Miquel Valentí Bantí. És la darrera notícia que hi ha del soldat de Cuba que havia d’esdevenir tenor. 

dimarts, 20 de desembre de 2016

Juan Martínez Carcellé, l’olotí de les varietats i del circ.

Juan Martínez Carcellé, l’olotí de les varietats i del circ.




Juan Martínez Carcellé va néixer a Olot el 27 de maig del 1895 i hi va tornar el 1970, quan va rebre l’ala de la ciutat. Així ho confirmen les biografies i els epitafis. Un català d’Olot va dur Josephine Baker a Madrid. En l’època d’or de les varietats va representar una cantant de divuit anys nomenada Imperio Argentina i estrelles com Raquel Meller, Pastora Imperio, Juanita Reina... Després de la Guerra Civil es va convertir en un dels més grans empresaris del circ del segle XX. Va gestionar el Circo Price de Madrid i va arribar a tenir tres grans circs ambulants que feien circuits per tota la península. Va llençar a la fama la trapezista Pinito de Oro i va representar primer els pallassos Pompoff i Thedy i després els recents Gaby, Fofo i Miliki.


Quan les campanes tritllejaven era senyal que hi havia un bateig. El repicar alegre d’anunci d’una nova vida posava una llum alegre als rostres dels olotins que caminaven pel Firal, dotava de somrís els hostes de la Fonda Estrella, a la plaça Major, i als de la fonda del senyor Colon, al Parc; alegrava el pas de les noies de faldilla llarga i davantal curt que treballaven a la fàbrica de garibaldines i gorres de Manel Mas, a la de can Masllorens o la de can Sacrest. Donava un alè més d’il·lusió als joves artesans de la nova indústria de la imatgeria religiosa. Els més radiants eren els nens i les nenes que esperaven l’escampada de caramels i de moneda petita de la sortida de l’església. Més tard, alguns d’aquells nens i nenes fets ja uns avis encara tindrien temps per veure el somrís alegre del nen batejat amb el nom de Joan. Els havia d’aparèixer somrient als primers programes de televisió per parlar de cantants, d’actors i actrius i de circ. El setembre del 1970, encara el van poder veure en persona en una vetllada al Circ Continental, on va rebre l’ ala d’Olot de mans de l’alcalde Joan Malibrán (1916-2003) i proposada per Joan Casulà (1918-1997).
Els pares del nouvingut eren Feliciano Martínez i Cinta Carcellé (Tortosa,1849-Madrid,1929). La seva presència a Olot estava motivada per les destinacions militars. En aquell temps, Olot tenia caserna al Carme i la gent estava acostumada a viure a amb la milícia. El seu pare ha via estat destinat a la Jonquera, però un canvi el va dur a Olot. Llavors a Olot i havia el regiment d’Aragó i en ocasions el de sant Quintí, on treballava el seu pare.
El nen que va arribar a finals de maig del 1895, va romandre 6 anys a Olot. Hi va aprendre unes beceroles i hi va formar un caràcter dolç que li van fer un gran servei. El 1901, el seu pare es va retirar i la família se’n va anar a viure a Tortosa, d’on la senyora Cinta era filla. A Tortosa, va estudiar als Germans de les Escoles Cristianes fins als 15 anys. En aquesta edat els seus pares el van fer anar a Madrid perquè fes oposicions per entrar al cos de funcionaris de telègrafs. Hi va ingressar i aviat va ser cap administratiu de primera classe, però el jove Juanito Carcellé, com l’havia de denominar la premsa tenia altres aspiracions.
Amb dos amics, Pepe Muñoz i Josep Muntaner, va muntar una agència artística. El problema era la falta de recursos de la gent per assistir un dia i un altre a les actuacions dels grans cantants i fer rendible contractar-los. Llavors no podien omplir un estadi, havien d’omplir un teatre, però un dia rere l’altre. Va ser quan Carcellé, pel seu primer cognom amb prou feines era conegut, va inventar els circuits. És a dir, actuar un temps en un teatre i després en un altre fins fer un circuit.
El diari El Globo del 30 d’agost del 1921, va anunciar un espectacle de varietats amb Luís Esteso, la Cibeles, Luisita Esteso, els germans Palacios i els Piters. Acaba: <Els preus populars que el nou empresari Juan Martínez Carcellé estableix auguren un gran èxit>.
Un mes després als diaris de Madrid sortien anuncis que definien Carcellé com l’únic agent que serveix tota classe d’artistes sense exigir bestretes, l’únic que estableix contractes mensuals de 24.000 pessetes, el que representa tota mena d’empreses teatrals, i de circ. Per fi –segons exposava el Eco Artistico- havia arribat l’agència única.
Al gener del 1922, va comprar l’agència i acadèmia artística que tenia el senyor Alarcon al carrer Fuencarral, número 8. Carcellé volia disposar d’una agència potent per dur espectacles a tota la península i un centre d’ensenyança d’artistes per donar oportunitats a nous valors.
La periodista Amalia Isaura a la revista Unión Ilustrada (12/4/1922) el va definir: <A la Llatina, avui, hi ha un empresari que és un tipus dolç. S’anomena Juanito Martínez Carcellé. És una mica inquiet i un molt català que sap fer bons cartells. A més té una cunyada artista, Teresita Silverdi>. Tots els diaris el definien com el popular Juanito Martínez Carcellé. Més ho van fer quan va posar en escena Dora, la cordobesita, , la qual va ser coneguda com la reina de les reines de les cançons andaluses. Era Dolores CastroRuiz (Còrdova, 1902-Sevilla,1967). Va ser una cupletista sense precedents. Era molt guapa i veure-la encara ara és senzill, perquè Carcellé la va presentar al pintor Julio Romero de Torres (1874-1930), el qual la va retratar en quadres que van servir per fer cartells publicitaris d’anís. Julio Romero de Torres sortia dibuixat als bitllets de cent pessetes.
El 1924 va representar Magdalena Nile del Rio (1910-2003) ImperioArgentina. Li deien argentina perquè hi havia nascut, filla d’un matrimoni d’emigrants andalusos. Va començar a cantar a Buenos Aires i Lima. Carcellé li va aconseguir una audició davant de José Campua l’empresari del teatre Romea i del circ Price. Més tard es va convertir en la primera gran estrella del cinema espanyol. Va treballar al cinema de parella amb Maurice Chevalier i en una pel·lícula de la Paramount amb Carlos Gardel.
Entre el 1926 i el 1931, Carcellé va ser l’empresari del teatre Pavón i un dels agents més coneguts de Madrid. El 1930 va dur Josefina Baker (1906-1975) en gira per tot Espanya. Era una ballarina, cantant i actriu americana que es va convertir en una icona musical al món.
Quan va actuar a Saragossa, la Baker es va espantar perquè el públic es va posar a llençar gorres i barrets a l’escenari. Ella no sabia si tornar-los i Carcellé li va indicar que era un homenatge que també feien als toreros. Li van demanar si havia vist una cursa de braus i va contestar que a Barcelona havia vist una vedellada, en la qual ningú s’havia tret el barret.
Al 1931, la revista Crónica li va dedicar un reportatge. Van voler tractar les varietats i van anar-lo a trobar. Els va explicar que a pesar de les fantasies no havia aconseguit res de les artistes. Els va explicar que en els anys bons el negoci de les varietats havia mogut entre vuit i nou milions de pessetes anuals, però que en el moment només en movia dos. Atribuïa el descens al fet que el públic estava cansat de veure les mateixes noies i que s’havia començat a interessar per les figures estrangeres. Va nomenar Josefina Baker, la qual ja havia actuat a Madrid, Maurice Chevalier (1888-1972) , els Fratellini (pallassos) i Raquel Meller. Va explicar que la Baker i Raquell Meller cobraven 5.000 pessetes diàries i que Chevalier i els Fratellini entre 10 i 15 mil, però tot i això no tenien calendari. Pel que fa a les artistes espanyoles, Pastora Imperio va batre el rècord de preus i actuacions amb 2.000 pessetes al dia. Va indicar que les artistes espanyoles ja no tenien la sortida de temps passats i que fora de l’Argentina en ball i Raquel Meller en cant no hi havia actuacions ni èxits d’espanyoles a les grans capitals del món. PastoraImperio (Pastora Rojas, 1887-1999) està considerada com una de les figures més representatives del ball flamenc de tots els temps. Raquel Meller (1888-1962) va ser una cantant de cuplet i actriu de cinema. Va estrenar la Violetera de José Padilla al teatre Arnau de Barcelona.


Carcellé va dir al periodista Ezequiel Enderiz que no hi havia futur a les varietats. Això no obstant, Enderiz es va fixar en el fet que les sales de l’oficina de Carcellé estaven plenes de noies molt belles que esperaven contractes. Llavors Carcellé va precisar que alguna cosa quedava, però que per cada contracte hi havia entre vint o trenta artistes. El futur d’elles –segons Carcellé- estava a la gran pantalla. El cinema sonor havia entrat amb força i totes i podrien cantar i ballar a cor que vols i el que és més triomfar. Com j a feia Imperio Argentina.
El 6 de febrer del 1932 el diari La Libertad anunciava que Carcellé gàbia contractat la Yankee, Conchita Piquer, Lolita Astolf. Mercedes Serós, Victoria Pinillos, Hammry Flemmig i Luisita Esteso per actuar al teatre de la Zarzuela. Van fer un espectacle denominat Feminas que estava encapçalat per la Yankee de primera vedet i Perlita Greco de segona amb una orquestra de deu noies. En tot l’espectacle hi havia un sol home. Van fer un gran gira per províncies i van tenir un èxit fora del corrent.
El 1934 el Coliseu va fer un homenatge a ell i al mestre Guerrero. L’espectacle homenatge va aplegar Harry Flèmings, Sullivan (mag), Claudia Yonescu (ballarina americana), Ofelia de Aragón (cançó espanyola), la Yankee (creadora de balls moderns), Estrellita Castro (cançó espanyola), Vera Orlova (actriu i dansarina rusa). Després de l’espectacle van servir un sopar fred.
Per aquest temps va tornar de Nordamèrica Carmen Amaya (Barcelona,1918- Bagur,1962) Amb 12 anys, havia acompanyat Raquel Meller per Sudamèrica i havia arribat als Estats Units. Tornada a Madrid, ,Meller la va presentar a Carcellé, el qual la va fer actuar al Teatre Coliseu amb Luisita Esteso. Van fer una gira per varies capitals de l’estat, entre elles Sant Sebastià. Luisita Esteso (1908-1986) va ser una gran vedet còmica. Havia debutat amb 8 anys, va actuar al Folien Bergère de París.
La Nacion del 22 de maig del 1935 explicava que Carcellé havia dut Pastora Imperio al Teatre Fontalba. L’actuació de la incomparable estrella gitana va ser un èxit. En la mateixa vetllada va presentar un espectacle de varietats, encapçalat per Flora Pereira. Durant la Guerra Civil va programar espectacles mentre va poder en col·laboració amb els sindicats d’artistes.
8
Acabada la guerra, va assumir la gestió del circ Price a la plaça del Rei de Madrid. Fundat el 1847 per Thomas Price, era un local que servia per fer circ i teatre. Va tenir una època gloriosa als anys vint i trenta i Carcellé li’n donaria una altra als seixanta. Va ser ensorrat als 70, però al 2007, l’Ajuntament de Madrid el va recuperar, perquè fos el circ estable de la ciutat. Carcellé gestionava el Price, però també el Teatro de la Zarzuela i representava nous valors de la cançó com Lola Flores (1923-1995).
El 1956 va organitzar els primers Festivals Mundials de Circ al Palau dels Esports de Barcelona. Va ser on va posar al cercle la trapezista Pinito de Oro (Cristina Maria del Pino Segura, 1931). Va esdevenir una figura internacional del circ. Va fer el festival mundial del circ fins al 1960. Gràcies a ell van arribar a l’estat circs internacionals tan importants com el Krone i l'Althoff. Va arribar a tenir tres circs ambulants amb el nom de Price
El 1968 va rebre la medalla al treball i el 1972 el premi nacional de teatre. Llavors ja era força gran i estava en període de desvinculació. Va morir el 30 d’agost del 1978, a Madrid. La seva mort va sortir a tots els mitjans d’informació de l’època.