diumenge, 24 de novembre de 2013

Els monjos occitans i Sant Joan les Fonts

Els monjos occitans i Sant Joan les Fonts
Xavier Valeri
El monestir de Sant Joan les Fonts va dependre de l’Abadia de Sant Victor de Marsella (la Provença) del 1079 fins al 1423.  Aquesta abadia durant 1.700 anys va ser un dels llocs més importants del catolicisme en el territori ara conegut com a sud de França. Durant 344 anys, els abats de Marsella van nomenar 27 priors del monestir de Sant Joan i no s’han quantificat els monjos. Es té constància que molts d’aquests  clergues eren de la Provença o del Llenguadoc. En la seva obra, Francesc Caula precisa l’origen d’alguns priors i monjos. A l’articleUn inventari de del segle XV” Recull d’articles i treballs. Amics de Sant Joan les Fonts, 1984. P,107, fa referència a un monjo. Exposa  “Foren testimonis: el discret Jaume Roca, capellà; Pere Maurini,  prevere establert al priorat; i Pere Poch, del lloc de Gams o Gamsi, diòcesi de Nimes del reialme de França. 1 er de setembre del 1423”. Nimes també està situada dins dels límits de la Provença.
 En el treball “Un monje feudal”  recull d’articles i treballs volum III. Amics de Sant Joan les Fonts, 1984. P,87 fa referència a Bertran de Tremato, monjo natural de Sant Germà de Calberta, diòcesi de Mimaten , (Mende) departament del Lózere  (Languedoc Rousillon). A la pàgina 90, surt  Guillem de Tremato (germà de Bernard). Guillem va arribar a Sant Joan provinent del Monestir de Sant Egidi de la diocesi de Nimes.  Ubica la presència dels germans Tremato entre el 1375 i el 1383.  En el llistat dels noms dels priors de l’historiador hi ha molts noms que recorden  un origen provençal o occità. Per exemple, Hugueto de Vimeneto (1305-1315) i Joan de Montuello (1325-1333).
Per cert, el poble de Bertran de Tremato Sant Germà de Calberta (Saint Germain de Calberte) està en una comarca de muntanya, on hi ha ponts medievals quasi iguals al de Sant Joan. Sant Germà i tota la comarca que l’envolta van tenir com a senyor directe primer els comtes de Barcelona i després els reis d’Aragó fins al 1255 quan el rei Jaume I va traspassar els seus drets al bisbe de Mende.
Els priors i monjos que venien al monestir de Sant Joan parlaven el provençal que és un dialecte de l’occità. En aquell 1079, l’occità i el català formaven part d’una mateixa comunitat lingüística. És a dir, el català i l’occità formaven part d’una mateixa família, però eren diferents. Una família molt més propera que les llengües francesa i castellana, envers el català actual. Això no obstant el català no era un dialecte de l’occità. Per fer-nos una idea de la proximitat entre el català medieval i l’occità podem posar com exemple la poesia trobadoresca del segle XII. Els recitals de poesia en occità agradaven els catalans perquè els comprenien. Els propis trobadors catalans escrivien en occità: Ramon Vidal de Besalú o Guillem de Bergueda.2 Per fer una idea, es pot comparar un català del segle XII que escolta poesia en occità, amb un català del segle XXI que escolta Tomeu Penya.
En un document llatí de Montpeller, datat al 1169, Catalunya és vista com una prolongació “provençal:”omnes provincialium partes Massilia usque Barchinonam.  La Unió entre els territoris occitans es va desfer al 1213 quan el rei d’Aragó i els comtes occitans van perdre la batalla de Muret, en el context d’una croada impulsada pel regne de França.  A partir de llavors els reis d’Aragó van enfocar l’expansió territorial cap a Mallorca i València.
La derrota de Muret és la causa del  fet que  a partir del segle XIII, l’idioma català s’emancipés, poc a poc, de l’occità. Això no obstant la diferència mai va ser prou gran perquè els monjos occitans i els pagesos de Sant Joan deixessin d’entendre’s.1 Quan el monestir de Sant Joan va deixar de dependre de Sant Victor, al 1423 el català s’havia emancipat de l’occità i eren dues llengües més diferents, però encara molt properes.
Sabem que en el moment que al 1113 (quan es va establir la dependència entre el monestir de Sant Joan i Sant Victor), tot just s’acabava d’escriure per primera vegada el nom català. Això vol dir que de molt abans es coneixia els habitants d’aquestes terres com a catalans. Una de les hipòtesis és que la denominació català deriva d’una metàtesi de lacetani (Es pronunciava La[K]etani). Lacetani va canviar cap a la forma  (catelani-catalani). 
Els lacetans eren uns avantpassats nostres que van oferir una gran resistència a la dominació romana. Lacetà significava guerrer màxim, quasi un déu. Entre el segle VIII aC. fins a finals del segle I aC., els lacetans eren la tribu ibèrica que habitava la Catalunya central. El Bages era el nucli més important dels lacetans, amb extensions cap a ponent, part de l’Anoia, del Solsonès i de la Segarra. Juntament amb els ilergets i els ausetans van destacar per oposar-se al domini de la república de Roma i com a conseqüència foren sotmesos pel cònsol Cató el 195 aC.

Un altre hipòtesi és que deriva de l’àrab Talunya. Es tracta d’un topònim àrab situat entre Lleida i Osca. A Talunya li haurien prefixat ca una contracció de ‘castell’. 
En canvi occità és una denominació moderna, que serveix per denominar tots els territoris on es feia servir “oc” per dir sí. Al segle XIX, es feia servir la denominació llemosí per denominar totes les parles medievals que estan dins dels límits dels català i de l’occità. És a dir, els lingüistes del segle XIX entenien el català medieval i l’occità com una sola llengua.3
En el temps dels monjos es feia servir la denominació <provençal> per significar la gent que vivia als territoris de la costa Mediterrània francesa. Des de l’Aude fins els Alps Maritims. En tant que la llengua occitana o provençal es parlava a tot l’actual sud de França: Aquitaine, Limousin, Auvergne, Rhóne Alpes, Provence-Alpes, Midi Pyrenees i Languedoc. En canvi,  a l’actual Rosselló es parlava català. Així en aquells temps els veïns de Sant Joan s’entenien amb un monjo de la Provença o del Languedoc com ara ho fem amb un veí de la Vall d’Aran perquè l’aranès és el més similar que hi ha a l’occità medieval i es considerat com a una llengua occitana.
D’aquell temps ens n’han quedat paraules que estan emparentades amb el provençal que parlaven els monjos antics  i, en canvi, no ho estan amb el castellà o el francès. Per exemple, avi, besavi, nét, cunyat, muller nebot i cosí són similars a les mateixes formes en occità. La causa és que el període de domini romà d’aquestes terres va ser molt similar a la dels territoris occitans. El llatí vulgar (el que parlava la gent normal) d’Occitània i de Catalunya va tenir una evolució paral·lela. D’aquesta manera els monjos occitans deien les formes llatinitzades: formaticos (formatges), Kastaganarius (castanyer), caralio (carall) chavagos (càvecs), escudella i exades (aixades) igual que els pagesos de Sant Joan. En canvi, la romanització va ser diferent a la resta d’Hispània i a la part nord de França. D’aquí en deriven les diferències del català i l’occità amb el castellà i el francès.
Ara molts noms d’origen d’aquells temps  feudals persisteixen amb accepcions diferents. Abans quan deien mainada volien significar persones que viuen en una mateixa mansió. Adobar només volia dir colpejar i no reparar. Homenatge significava ser home d’un senyor. Ara és un reconeixement públic. Desafiar volia dir revocar l’autoritat d’un senyor. Era un altre món però un món en què les fronteres lingüístiques eren molt més diluïdes que les actuals. És a dir que estaven molt separades de les fronteres polítiques i també de les lingüístiques d’ara.
Per exemple, si al segle X, un home del mas Castanyer de Sant Joan se n’hagués anat al Pallàrs Sobirà li hauria costat de fer-se entendre. La causa és que al Pallars i la Ribagorça es parlava basc farcit de manlleus romànics, però basc. El motiu era que en el seu dia els romans no hi van pujar i els habitants del Pallars van mantenir la llengua preromana que es parlava a tot el Pirineu. És a dir, el basc. En canvi, la gent que vivia aquí i la que vivia  a la Provença o al Languedoc molt més lluny que el Pallars van tenir una evolució lingüística igual fins al segle XIII i, en conseqüència, s’entenien bé.
1)     Antoni Ferrando, Miquel Nicolàs “La formació de la Llengua Catalana” Història de la llengua catalana I. UOC. 2000
2)     Antoni Ferrando, Miquel Nicolàs “La formació de la Llengua Catalana” Història de la llengua catalana I. UOC. 2000. Pàgs. 34-35

3)    Branchadell, Albert . L’aventura del català: De les Homilies d’Organyà al nou Estatut. Barcelona: L’Esfera dels Llibres, 2006. 186

dijous, 21 de novembre de 2013

Les claus

Penso que avui no hi havia ni un gat. S'han amagat o l'Ajuntament ha pres mesures. He aconseguit aparcar, he caminat i he passat pel contenidor, on vivien els gats. I, és en aquest moment que m'ha vingut una escalfor..., he pensat. M'he posat la mà a la butxaca i hi eren. Una aspiració profunda. Els problemes que he arribat a tenir amb les claus. Sobretot quan elles s'han quedat a dins i jo a fora i amb la porta tancada. Val més no pensar-hi. Fa temps que les claus són un element important per la tranquil•litat. Però portar claus a sobre no sempre ha estat a l'abast de tothom. Bé que ho representa Sant Pere amb les claus del cel a la mà. Un dia, vaig llegir l'inventari del un monestir del meu poble. Un text del segle XV (l'original no) i vaig veure que tot ho tancaven amb clau: la cuina major, la menor, el celler, la tina, el rebost, els mobles... Absolutament tot. I, qui tenia la clau? doncs, el prior. Penso en un monjo que demana: «Puc entrar a la cuina menor». I el prior l'obria o no. El monjo menjava o no. Aquella paciència que va ser la mare de la ciència... I, al castell qui tenia les claus penjades al cinturó?, com Sant Pere les del cel doncs puc pensar que el cavaller. I... No, perquè el cavaller no hi era quasi mai. Les claus les tenia la dona del cavaller, la mestressa. Potser, segons ha corregut, el cavaller es guardava una clau famosa, però en principi les altres les tenia ella. I...De la clau aquella? Doncs, s'hi havia d'haver estat, però era una època molt bèstia. De capaços n'eren... Un exemple: La mestressa era qui manava el castell i solia tenir amb més o menys grau una cort de noies que ella escollia. És allò que surt a les pel•lícules de Camelot. El que no hi surt i sí que està documentat és que la mestressa a més de les claus duia una vara, un bastó prim. I quan les de la cort feien alguna cosa que no li semblava bé: . Ella de revés o de dret cop de vara. Un autor escriu: . Alguna amb mal geni va arribar a matar la criada a varades (cops de vara). I...,si l'autor que és de renom ho ha trobat i ho diu, és que no havia passat una vegada, sinó moltes. En fi, que tant n'hi havia per tornar com per prendre. I, els gats? Pla ho devien passar malament. Eren una de les imatges del dimoni, però encara n'hi ha. Dies en veig i dies no.

dissabte, 26 de gener de 2013

Els castells perduts de la Garrotxa



ElS CASTELLS PERDUTS DE LA GARROTXA

Entre arços i romegueres,  el excursionistes i ciclistes de muntanya descobreixen, els murs d’una muralla, la forma d’una torre,un patí  o l’entrada d’una ermita. Són els  testimonis dl’expansió del feudalisme, entre els segles IX i XII .   A la Garrotxa són abundants es troben als cims de les muntanyes. Hi són perquè els pagesos havien de veure bé, on era el poder i el senyor podia comptar els masos del seu domini. No n’hi ha gaires  testimonis escrits perquè els van bastir tot just al començament de l’ús de la documentació en paper com a sistema per la regulació de la propietat. I, això és el que en queda, la manifestació de les propietats antigues  sense gaire més definicions i les parets ensorrades  enmig del bosc. Són els testimonis de l temps de la Catalunya vella. Quan Lleida, Tortosa i Tarragona eren musulmanes i feia poc temps de l’alliberament de Girona (785). A l’actual Garrotxa, la repoblació es feia partir dels monestirs  benedictins de Sant Aniol d’Aguja (899), de Santa Maria de Finestres (947), de Sant Pere de Besalú, de Santa Maria de Riudaura (852), de Sant Julià del Mont  a Santa Pau(866) i Santa Magdalena del Mont a la Vall d’en Bas (988). Els monjos   van crear les condicions propicies perquè després de la  marxa  dels  musulmans es consolidessin  els  masos en base a la difusió dels sistemes d’explotació de la  terra dels antics romans i de l’afermament del cristianisme. Les famílies que habitaven els masos explotaven les terres, les zones de pasturatge i el bosc que els envoltava  a canvi d’un cens anual al senyor, el qual es reservava el domini directe.  És a dir, el senyor era el propietari.
havia pagesos que tenien les terres en alou, la qual cosa significava que eren propietaris.  Al nord de la Garrotxa (Valls del Fluvià , del Brugent i Alta Garrotxa) els senyorsprincipals eren els vescomtes de Bas.  Tenien l’origen en  el fet que durant les absències per la guerra del comte de Besalú, els seus avantpassats s’havien fet càrrec de l’administració de l’actual Garrotxa, cosa que es va convertir en un càrrec hereditari. Per tal de facilitar el control de les terres, els vescomtes de Bas van promoure la construcció dels castells. La finalitat era centrar les circumscripció militar, jurídica i administrativa.  Els senyors hi establien el monopolis del  forn, del molí, de la farga i de la venda de vi. 
Els habitants de les masies hi havien de dur les parts de la collita i del  bestiar que havien de pagar. A més, hi havien de lliurar part del que pescaven al riu i del que caçaven. També tenien l’obligació d’ajudar a mantenir el castell en condicions ¡ si vivien en una masia ben situada estaven obligats a fer sonar el corn per avisar de la presència d’enemic, ramats o viatgers. Els pastors i els viatgers si no eren peregrins estaven obligats a pagar pel dret de pas. D’aquestes obligacions només en van quedar exempts els monjos dels monestirs i els clergues de les noves parròquies que per la seva part també exigien deures i contribucions als pagesos. Monjos i capellans volien viure i elevar les esglésies romàniques que encara s’albiren des de qualsevol racó de la comarca. A canvi, els pagesos obtenien la garantia de protecció militat, justícia i si eren bons anaven al cel, per la qual cosa havien de morir. En un principi a el comtes de Besalú i els  vescomtes de Bas van posar un veguer a cada castell- El veguer es feia càrrec de fer complir la justícia i de recollir. Com que era una bona feina, van passar el càrrec als fills i es van convertir en petits senyors.
Els senyors eren contraris als propietaris lliures, per la qual cosa els van decidir eliminar. Ho van fer des del control de la justícia, i en base a aprofitar els deutes que ells mateixos provocaven.  Si no n’hi havia prou ho feien ambla força.  Entre el 1020 i el 1060 els senyors es van revoltar contra els comtes  per consolidar el seu poder i , a més, en un context de violència desenfrenada van sotmetre tots els pagesos al seu domini. Van establir les lleis dels mals usos, les quals retenien els pagesos al territori. Així, tots els pagesos van passar a ser serfs controlats des dels castells. Encara hi havia una classe més baixa que els serfs perquè en aquell temps hi havien esclaus (gent capturada a la guerra o que hi havia anat a parar per deutes o per causes amb la justícia). En aquest temps les lleis del Liber ludiciorum van perdre  vigència i es feia servir el judici de Déu. Els tribunals celestials a la terra feien ús de la tortura com a instrument principal. Aquest procés va suposar la consolidació del feudalisme. Els senyors van arribar a un punt de despotisme i violència que l’església va haver de protegir els pagesos perquè no se’n perdés la mena i s’acabés amb la font (assemblees de pau i treva). Aquest feudalisme no es va regular fins al 1047 a partir d’un codi de lleis basats en els testimonis:els Usatges de Barcelona.  Amb el temps el poder dels comtes reis, el creixement de les ciutats  i les rebel·lions pageses van rebaixar  el poder dels senyors dels castells, els quals van abandonar les fortaleses per baixar al pla. D’aquell temps, en què quasi tothom vivia sota el domini dels castells no en va quedar res perquè,  la major part de les fortaleses van ser reconvertides en masos.  Més tard els pagesos van deixar aquells masos de parets amples i torres estranyes sobretot perquè estaven situats als punts més alts de les muntanyes i eren de difícil accés. Després, encara, van deixar les cases de la vora dels antics castells. La meteorologia i el bosc van ensorrar aquells edificis.
 Per les seves característiques orogràfiques difícils, a la Garrotxa encara en queden restes. Són el castell de Montpetital cim d’un cim punxegut de l’Alta Garrotxa, el de Finestres  (Sant Aniol de Finestres), el de Puigpardines (Sant Privat d’en Bas), el de Colltort (Sant Feliu de Pallerols), la Miana (Santa Pau), Mont ros (Begudà),  i del Mallol



diumenge, 13 de gener de 2013

Castellfollit medieval

CASTELLFOLLIT MEDIEVAL


La primera citació de Castellfollit data de l’any 1110, quan apareix la menció de la roca de Castellfollit dins dels dominis del vescomtat de Bas. Es tracta d’un petit nucli de població, amb la Catalunya Vella consolidada. El nucli deriva d’una casa forta, can Castells,   unes quantes cases sobre la roca i d’una torre de defensa la dreta del Turonell. Era una estructura de defensa del camí que havia estat la via romana del Capsacosta i ara era el camí Ral.
El 1193 la jurisdicció del petit nucli va ser donada  per part dels vescomptes de Bas a Ramon de Colltort. El 1280 la vescomtessa Sibil.la el vengué al rei Pere el Gran.      El 24 de juliol del 1280, Sibilia, comtessa d’Empúries, vescomtessa de Bas i senyora de Castellfollit es va entrevistar a Barcelona amb el rei Pere el Gran i li va vendre tot el vescomtat de Bas, el ple domini del castell i vila del Cos, de la parròquia de Montagut, el castell de Montrós i el castell villa o força de Castellfollit.
El 1315 el rei va infeudar altra vegada als vescomtes, que eren vescomtes d’Empúries. El 1339 el rei Pere el Cerimoniós va tornar a incorporar el terme a la corona. Castellfollit era una plaça cobejada perquè en aquell temps es cobrava dret de pas  i el camí més curt de la costa a la muntanya passava pel poble. Aquest fet al segle XIV va suposar la creació d’una baronia pròpia dins el vescomptat de Bas. La baronia comprenia els termes de Castellfollit, Castellar de la Muntanya, Montagut de Fluvià, sant Joan les Fonts i Begudà.
 El 1304 la baronia formava  part de la vegueria de Besalú. El veguer era la persona dotada amb la autoritat que li donava el comte o el vescomte. El seu poder abastava els àmbits judicial, administratiu, militar i policial. Van començar a disposar de districte propi a partir del segle X. Tanmateix va ésser a partir del segle XIII, amb Jaume I, que van disposar de més poder. En aquells moments rebien aquest nom els funcionaris reials, que procedents de la petita noblesa, tenien la funció de mantenir l’ordre. A partir del segle XIV, van tenir una base territorial, que solia abastar el territori dels antics comtats i es procurava que hi hagués una vegueria per diocesi. Els veguers comptaven amb l’ajut dels jutgesm procuradors, notaris i agutzils.
       El 1316, Berenguer del  mas Fornells de Beget percebia els delmes de Montagut. Més tard, Guillem de Montagut, suposat fill seu, rebia els delmes d’algunes terres de Montagut en els veïnats de Tapioles, riera de Palau, Vilar, Jou i els Angles. Tot i que també recaptava els delmes de Beget.
        El 13 de març del 1330, Pere Teixidor, resident a la sagrera de Montagut va vendre una casa a Arnau de Ferrusola. Es tracta del primer document que fa referència a la Sagrera de Montagut, la qual es va anar creant al voltant de l’església de Sant Pere, durant els segles XIII i XIV.  Totes les cases situades al nord i a l’est de l’església de Sant Pere, pertanyien a la Parròquia o al cambrer de Santa Maria d’Arles, al Vallespir (2).
       Les cases del voltant de la sagrera s’acollien a la treva de Déu, la qual estipulava que cap senyor tenia dret a capturar o castigar a les persones que romanessin a una certa distància del temple.  En aquella època una part dels eclesiàstics s’havien convertit en senyors feudals. Mentre que d’altres varen intentar reforçar l’autoritat de l’Església, davant de la força i brutalitat del feudalisme. Els clergues  aconseguiren acabar amb la violència a les portes de les esglésies. Tot el territori, que vorejava un temple, fins a trenta passes “la sagrera”va ésser considerat territori sagrat i inviolable, i on qualsevol podia buscar refugi. La violació de la sagrera significava l’excomunicació automàtica, i això causava un gran terror en l’imaginari dels feudals que es veien abocats a l’infern. Lògicament, les sagreres  aviat varen acollir llogarets de pagesos. Aquesta presa de posició per part de l’església no obeïa solament a la intenció de protegir els més dèbils, si no que pretenia, també, disminuir l’espoli i l’opressió que estava posant al límit la pagesia i  amenaçava els recursos de l’església, la qual cobrava els delmes i les primícies als pagesos.
       Els delmes i les primícies eren prestacions d’origen eclesiàstic i gravaven els productes de la terra i del bestiar. Foren instituïdes pel sosteniment de la clerecia . A vegades es convertien en drets dels nobles per usurpació o per voluntat. Els delmes eren la desena part dels fruits de cada any. Primícia era l’ofrena dels primers fruits que es collien que es feia a Déu.
     El 27 de juliol del 1319, Ramon de Bianya i Berenguer Corona veïns ambdós de Camprodon van retre homenatge a Pere, bisbe de Girona, pels delmes de diversos masos de la parròquia de Santa Maria de Castellar, comprats per indiviso a Francesc de Vilert, fill del cavaller Berenguer de Vilert i de la seva esposa Elisenda. El senyor bisbe els va aprovar altres delmes de les parròquies de Montagut i d’Oix, que tenien els Bianya pel senyor del castell de Sales i aquest per l’església de Girona.
    El 8 de novembre de 1325, Bernat de Montpalau i el seu fill Ademar van signar poders a favor de Guillerm Vila, clergue de Montagut perquè posés a Ramon de Bianya i els seus en possessió del mas Cuguleres de Sant Júlia del Mont i les dues masoveries de Gurgitibus i casa Nadal, de les quals li havien venut el domini directe.
     El 3 d’abril del 1333, Ramon de Santaló va vendre una casa, situada a la Cellera de Montagut a  Bartomeu d’Oliveres d’Avall (3).
      L’1 de juliol de l’any 1336, Guillem de  Riera  (clergue de l’església de Sant Pere de Montagut), Pere de Canet (del veïnat dels Angles), i Arnau Puig (del veïnat de Palau), actuant en nom i com a procuradors de l’Obra de l’església parroquial de Sant Pere de Montagut van establir en emfiteusi a Guillem de Masó uns solars per edificar a la Cellera (4).
           El 3 d’agost del 1339 a Barcelona , Pere III  va rebre els prohoms i Universitat del castell o lloc de Castellfollit, de Montagut i de Montrós que li havien suplicat per instància, certs capítols per utilitat i augment del castell i dels seus termes. Pere III va establir que cadascun dels tres castells escollís un prohom a semblança dels jurats de la vila de Besalú, en presència del batlle de Castellfollit. Es va fixar la data de la primera elecció per a la festivitat de Sant Miquel, i d’aquesta manera cada any.
        El 14 d’agost del 1346, Bernat de Llobet de Montagut pagava a Bernat Bellvespre, cavaller de Sant Joan les Fonts, 8 mallals de vi i mig cortó d’oli mesura de Castellfollit (5)
         El 1362, al Llibre vert del capítol de Girona la parròquia hi és inscrita amb el nom de Sancti Petri de Monteacuto . El 1372 figura en la relació de parròquies, castells i llocs del comtat de Besalú, el dret de bovatge dels quals es vengué el rei Pere III de Catalunya-Aragó per poder finançar les despeses de la guerra de Sardenya.
        A mitjan segle XIV, Depenien. de la parròquia de Montagut  diverses capelles, que en molts casos eren ateses per domers (capellans itinerants, que residien a Montagut. Entre ells hi havia la capella de Sant Salvador de Castellfollit de la Roca. Castellfollit a mitjan segle XIV va experimentar un important creixement, cosa que va suposar un increment del culte a la capella. Els de Castellfollit van creure necessari ampliar el temple, cosa que els va ser permesa pel bisbe. Un cop feta l’ampliació, l’any 1344 , els homes de Castellfollit van demanar que esdevingués església parroquial. Aquest fet va provocar un procés de segregació. Es van dur a terme reunions i consultes entre els veïns dels dos pobles, ja que a Montagut no eren gaire partidaris de la segregació. Ramon Illa, rector d’Arenys, va reunir una comissió per determinar el territori que passaria a dependre de la nova parròquia. L’any 1347 la Parròquia de Sant Salvador va  ser constituïda i el 1351 els capellans i els veïns de Montagut van ésser amonestats pel bisbe perquè no impedissin el culte a Castellfollit i respectessin la sentència. L’any 1359, Castellfollit estava format per 139 focs, uns 626 habitants.
       El 15 de març de 1386, Alemanda, esposa de Berenguer de Quinta de “Jou de Montagut”, ven a Bernat del Pujol d’Aiguanegra el mas “ça Aubardenya”, situat a la muntanya d’Aiguanegra a Sant Joan les Fonts. Salvant el directe domini pel venerable cambrer del monestir de Ripoll, a qui prestaran els Pujol els censos, tasques, agresos i la resta de servituds de consum (6).
      El 1396 la baronia va ser donada en alou als barons de Santa Pau i al 1504 va passar als Cruïlles de la línia dels barons de Calonge, que van orginar una branca separada
      Castellfollit  va patir els terratrèmols  que el 1427 van assolar la vall d’Olot. El 1428 un altre terratrèmol va enfonsar  cases i va matar 85 persones.  N’ha quedat constància documental: hi ha un document que diu <En lo dit any 15 de maig feu un gran terratremol que enderrocà en dit Bisbat Olot, Catelñlfiolllit, Ridaura, Santa Pau, lo Mellol e altres cases honrades >.. El 2 de febrer del 1428 els moviments sísmics es van repetir amb molta més violència. Els veïns van abandonar el poble per recollir-se als camos tot i això de 300 habitants en van morir entre 80 o 85.  L’església va quedar totalment destruïda , com ella la major part de cases.

Notaris Medievals


Gaspar Guardiola a les Escrivanies i Notaries de la Garrotxa (segles X-XX) exposa que l'11 de febrer de l'any 1212 va tenir lloc, per part de Pere de Cervera i Jusiana, vescomte de Bas,  la dotació d'un benefici o concessio d'un conjunt de béns per mantenir el culte en un altar consagrat a Sant Salvador. L'altar era dels principals situats a l'església de Santa Maria de Castellfollit. A més del benefici de l'altar, el document constata la creació d'una escrivania de desdret a l'entorn de la capella. Castellfollit, segons exposen els censos,  Castellfollit era una localitat formada per comerciants i artesans, on venien a proveir-se els pagesos de les masies de Begudà, Sant Joan les Fonts i el Pla de Politger. Per això era necessària una escrivania. Així els vescomptes van cedir a l'escrivania els drets de redacció de d'escriptures públiques i privades dins dels límits del districte del Castell, és a dir, les parròquies de Sant Joan les Fonts, Santa Eulàlia de Begudà, Santa Maria de Castellar i Sant Pere de Montagut.
Els capellans eren les persones que tenien la decació de fer documents escrits. Durant segles van ser les úniques persones capacitades per llegir i escriure.  El primer notari va ser el clerguè, Bernat de Jovell. Obtentor del benefici i sota la invocació de Sant Salvador instituït i fundat a l'altar de Santa Maria de Castellfollit i , com a tal escrivà públic de la vila i terme 1253. Despes de Bernat Jovell els escrivans públics de Castlellfollit van ser Guillem Sunyer de Monells (1288-1307), Guillem de la Figuera de Socarrats (1288-1307), Ramon de Ribera (1304-1307), Pere de Vivers (1308-1314), Ramon de Serra (1313-1314), Ramon de Quer (1315-1347). Van emetre documents com a notaris substituts Pere de Fonosas (1315-1316), Bertran de Masó (1343), Pere de Fonoses (1327-1346), Pere de Masó (1343). Van escriure i signar documents com a escrivents  de Ramon de Quer i de Pere Fonoses 2n. escrivà públic de Ramon de Quer, Ramon de Faja (1330-1333) i Francesc Pujol (1343-1346).
El 1348 la capella de Santa Maria va perdre l'advocació originària i va passar a denominar-se església de Sant Salvador. El seu notari era Bertran Serra (1348-1409). Serra seria el notari reial i públic de Besalú.  En el seu nom i com a notaris substituts van emere i autoritzar documents Pere de Fonoses 3r, escrivà públic (1355), Pere de Serra 1r, escrivent (1349-1358) i més endavant notari reial i públic (1382-1393). Pere de Toralles, notari públic (1382-1393) , Ramon de Coll, notari reial i públic (1390-1400).
El primer notari del segle XV, va ser Andreu Maulo (1412-1414). Després va venir el clergue Pere Molera (1415-1421) . Com que no estava habilitat com a notari Pere Sagual (1415-1421)  va regentar la notaria. Guillem Anglada (1423-1430) va fer de notari però com que tampoc estava habilitat ho feia en nom de Pere Sagual. El van seguir Arnau Pujol (1428-1430), Arnau Cervera (1432-1435), Esteve Dalmau (1432-1434) i Pere Piquer notari reial i públic (1434-1435).
Jaume Rafael (1442-1453), prevere i notari públic. Obtentor del benefici sota la invocació de Sant Salvador i per tant notari públi de la vila i terme. Com a notaris substituts i en el seu nom van emetre i autoritzar documents, Miquel Rigols, notari públic (1447-1453) i Joan de Longafullam prevere i notaria reial i públic (1449).
Guillem Rafael (1457-1460, prevere. Obtentor del benefici sota la invocació de Sant Salvador, instituït i fundat a l'església de Sant Salvador de la vila de Castellfollit i, com a tal, notari públic de la vila i terme). Com que no estava habilitat com a notari en el seu nom van regentar la notaria i van emetre i autoritzar documents, Joan de Longafulla, prevere, notari reial i públic (1457) i Pere Maruny diaca de l'església de Sant Pere de Montagut i notari públic (1460).
Nicolau Cortada, prevere. Obtentor del benefici sota la invocació de Sant Salvador va ser notari públic el 1469. Com que no estava habilitatm Joan de Llongafulla va emetre di autoritzar documents en el seu nom.
Pere Espinalt (1469-1504) , obtentor del benefici de Sant Salvador. Com que no estava habilitat van emetre documents en el seu nom Joan de Longafulla, Pere Albert i Miquel de Bellsolà.


GUARDIOLA GASPAR. Les Escrivanies i Notaries de la Garrotxa (segles X-XX), Castellfollit, Edicions Ecuador, 2007.






dijous, 10 de gener de 2013

Els pagesos de remensa

ELS PAGESOS DE REMENSA
  
     El creixent poder de la noblesa va topar amb els interessos de la monarquia i va esclatar la guerra entre la Generalitat, organisme representatiu de la noblesa i el clergat, contra la monarquia. La guerra va fer que els nobles encara augmentessin més la pressió sobre els pagesos. Per la seva part aquests darrers ja feia algun temps que reclamaven que se’ls afluixes el jou. Els pagesos estaven sotmesos als mals usos. El principal era la remença, l’adscripció dels camperols a la terra, la qual no podien abandonar sense l’autorització del senyor i que només es podia obtenir pagant la remença , és a dir la redempció. Altres mals usos eren la intestia, que permetia al senyor apropiar-se dels béns del pagès que morís sense fills; l’àrsia o indemnització que rebia el senyor si es cremava el mas, i la cugucia, o dret del senyor d’apropiar-se dels béns de la dona del camperol sorpresa en adulteri.
      A més dels mals usos, alguns senyors aplicaven les iniqües consuetuds sobre els seus pagesos que eren el dret de cuixa, el dret de maltractar i el dret de didatge.
       Els pagesos més poderosos que eren els que amb grans sacrificis havien pogut pagar la remensa es varen organitzar i varen organitzar un exèrcit revoltat a favor del rei Joan II. El cap d’aquesta força era Francesc de Verntallat, de Puigpardines, i el seu segon Pere Joan Sala de Granollers de Rocacorba.
       La força pagesa es va concentrar a Santa Pau. El dia 8 de març del 1462 van ocupar Castellfollit de la Roca. Després van assetjat el castell de Castellfollit on habitava Beatriu de Cruïlles. La senyora de la baronia va enviar un emisari als sostveguer de Besalú per comunicar-li el perill en què es trobava. El sotsveguer va arribar a Castellfollit de nit a amb un grup de sometens. Va demanar als remenses que obrissin les portes. En un principi, els revoltats s’hi van negar però després el van deixar entrar perun portal. L’autoritat es va trobar envoltada de pagesos exaltats que l’amenaçaven amb balletes muntades. El sotsveguer va adreçar-se als líders Baltasar Anglada i Fàbrega de Santa Pau. A través d’ells va poder parlar amb la senyora Beatriu. Al final va aconseguir emportar-se pres el batlle de la senyoria de Castellfollit, contra el qual anava dirigida la fúria, més per protegir-lo que per altra cosa. Els remences victoriosos es varen dirigir cap a Besalú al so de timbal i flabiol. Varen quedar com a amos i senyors de la zona. Al cap de poc temps un grup de pagesos va saquejar el castell de Bestrecà. Els remenses van empresonar el senyor Berenguer de Barutelli li van robar el que van poder. En l’atac van participar Fàbrega de Santa Pau i el fill d’en Prat de Bas. De la baronia de Castellfollt van intervenir  el fill d’en Morunys (Sant Joan les Fonts), el fill d’en Fontfreda (Sant Joan les Fonts), en Castanyer (Sant Joan les Fonts), en Plançó (Sant Joan les Fonts), el fill d’en Masdemont de Lliurella (Sant Joan les Fonts), el fill d’en Pere Massanella (Sant Joan les Fonts), en Clavaguera de Bateti en Puigmal i la seva filla de Batet, en Gorchs de Castellfollit i la seva mares.La Diputació del General combatia els pagesos de remença, en tant que defensava els drets des senyors. La Generalitat va disposar de no perdonar cap dels pagesos que havien participat en els atacs a Castellfollit i al castell de Barutell.

En data del 10 de març de 1462 una carta dels Jurats de Besalú als de Girona exposa.

“... quant mossen veguer parti daci a ell e nosaltres poch cogitavem los dits homens deure venir axi prest fins la nova vench eren damunt Castellfollit e apres que hacien trenchant lo portal a Castellfollit e eren dins e per ço lo sotsveguer e jutge e in de nosaltres anarem alla e segons la relació del dit mossen sotsveguer tenien acitiada la Senyora al castell feren alla molts desordres cridant a foch a foch e despuis lo sotzveguer hi fou vahe ni havia qui volien ab viga trencar portes de homes de la vila de Castellfollit dient querien menjar. A fi sens altre dan del dessus lo lexaren Castellfollit venit vers aquesta vila...”


Edició modernitzada

Quan mossèn  veguer partí d’ací ell i nosaltres poc pensavem els dits homens haver de venir així ràpid fins que la nova vingué: eren damunt de Castellfollit i després que havien trencat el portal a Castellfollit hi eren dins i per això el sostveguer i jutge i un de nosaltres anàrem allà i segons la relació del dit mossèn sotsveguer tenien assetjada la senyora al castell, feren allà (al castell) molts desordres en tant que cridaven a foc a foc,  i després que el sotsveguer i fou va veure que n’hi havia que amb viga volien trencar portes d’homes de la vila de Castellfollit; deien que volien menjar. Al final sens altre mal del de damunt, deixaren Castellfollit i vingueren cap aquesta vila... (Besalú)

.

Fonètica:

Axi: Un llatí la X es pronunciava KS, amb el pas al català es va fricativitzar en el só que coneixem ara per això entra l’ a i la x va sorgir una i
In: La i es va transformar en U añl segle XVI.
Vahe: Tercera persona singular del pretèrit perfet. Ja des del temps del llatí vulgar la h entre paraules era muda. Aquí serveix per desfer l’iat.
Lexaren: Del llatí LAXAREN deixar anar la A es va transformar en /e/ pel contacte amb la velar. Recordo que en llatí la X era KS. La X es va fricativatitzar.

Morfologia:

Ab: forma general en l’antiga literatura. En la llengua moderna és ‘amb’. Ve de la preposició d’acusatiu llatina APŬD.per tal que: per a expressar la idea de finalitat o destinació, a la conjunció per s’uneix la partícula tal que.      

Els: El llatí no tenia articles. La seva presència és senyal d’evolució.
Co: prové de la construcció llatina ECCE HOC, una particula adverbial per reforçar els demostratius (vet aquí) + el neutre del demostratiu HIC, HAEC, HOC indicador de proximitat. Ço apareix per una debilitació o relaxament de la partícula açó, perdent al mateix temps la seva càrrega demostrativa. Ço sobretot s’utilitzava com antecedent de relatiu, en expressions prefixades on la partícula quedava desproveïda de contingut semàntic i en locucions conjuntives, com per exemple per so car. El pronom neutre ho procedeix d’aquest ètim. D’aquesta manera, això ha permés la creació d’expressions variades com la conjunció però (PER HOC). La partícula ECCE es va anar perdent per la confusió amb l’article salat (sa). En el català antic es va fer ús de l’article neutre (procedent de la forma ILLUD) donant lloc a l’expressió lo que (ILLUM QUOD). El neutre HOC perd el seu valor díctic conservant només l’anafòric (amb la qual cosa moltes llengües han perdut el sistema dels treus graus i en conserven solament dos). En el català més actual (ja a partir del segle XVI) aquesta expressió típicament castellana es considera incorrecta i l’expressió es traduiria per el que / allò que. Quan l’article determinat precedeix el relatiu que (el que, la que...), les formes procedents d’ILLE recuperen el seu valor demostratiu tradicional.


E: Fins al segle XV la conjunció copulativa e<et es va mantenir
Cogitàvem: primera persona del pretèrit imperfet del verb cogitar. Del  llatí COGITARE. Pensar. És una forma molt usada en textos medievals; Jaume I, Ausiàs March. Ara en desús
I: La primera forma és un pronom locatiu. En les altres una conjunció copulativa.
In: forma medieval de l’article indeterminat un.
Deure: Tenia i té sentit d’obligació. Era més usat que el verb haver.
Depuis: Adverbi, preposició, conjunció. Llull la fa servir al 1301. Després
Dessus: Vol dir damunt.
Homens: en llatí vulgar era HÓMIN(E), acabat en consonant simple. En els proparoxítons llatins (mots que en llatí eren esdrúixols i en català plans), el grup -N'S es mantenia com a tal en el plural en la llengua antiga, malgrat que en el singular la -N final romànica s'haués perdut regularment. En el català actual, el manteniment de la -N en els plurals es dóna en el català occidental (nord-occidental i valencià), que tendeix a ser més conservador que l'oriental, i en aquells parlars orientals amb més punts de contacte amb l'occidental (tarragoní, eivissenc, alguerés), mentre que els altres parlars han reduït -N'S a [s] (rossellonés, central, mallorquí, menorquí).
Contrasta amb la forma  /hom/ que prové del nominatiu HOMO
Lo.article neutre que desapareix en català oriental. També és evitat el seu ús en el llenguatge literari modern Article definit neutre, usat davant adjectius i adverbis; cast. Lo Etim: del llatí ILLU
Vahe: tercera persona singular del pretèrit perfet
Vench: del Llatí VENIRE
Trenchant: En el català antic el gerundi, que dóna carácter adverbial i modal a la seva oració indica sempre anterioritat o simultaneïtat respecte a la significació del verb principal. Pel que fa al cas, crec que significa anterioritat.

Sintaxi:

És una mostra de la parahipotaxi, perquè vol expressar precisament que la construcció sintàctica participa alhora de les característiques de la parataxi i de la hipotaxi; és a dir la frase es construeix amb un esquema, l’inici del qual fa pensar en la hipotaxi  -conjunció subordinant que encapçala una oració-, però acaba amb la presència d’una forma adverbial o conjuntiva innecessària, que obre la frase principal, producte també del fenomen de l’anacolut. Atorga a la construcció el caràcter popular i viu; en aquest cas d’un testimoni. És una sintaxi dura amb moltes frases que s’ajunten juxtaposadament . L’autor fa servir molt la conjunció copulativa i, pròpia d’una sintaxi poc madura. És la pròpia del seu temps.

Lèxic:

Fa referència al testimoni d’uns fets per un ús jurídic. Hi trobo les formes:
Mossèn: A partir del vocatiu MI-SENIOR “senyor meu” es va formar el tractament del català antic misser, que es donava als doctors llicenciats en dret, civil o canònic, En català oriental va evolucionar a mossèn


Datació:

Ës un text jurídic del Bisbatde Girona del segle XV.

Localització:

Els trets dialectals són difícils de trobar a l’època medieval. Es tracta d’un text jurídic de finals del segle XV del Bisbat de Girona,





     El 1474, el rei Joan II va fer donació en franc alou dels castells i termes d’Hostoles i Pujalder i del castell i terme de Rocacorba, que havia portat a la casa de Montagut, Constança, filla de Roger de Cartellà en casar-se amb Marc de Montagut –donzell rebel al rei Joan II- i la jurisdicció civil i criminal alta i baixa.  Marc de Montagut estava casat amb Joana Des Camps de Les Preses i després d’enviudar es va casar am Constança de Cartellà. El seu fill Pere de Montagut va recuperar el castell de Rocacorba, que consta com a seu el 1495.  A més d’una llarga sèrie de parròquies i llocs, segons document signat a Barcelona el 23 d’octubre del 1474.
     En aquest mateix dia, en document apart, el Rei va concedir a Verntallat i als seus hereus en recta línia de descendents gràcia especial de noblesa amb el títol de vescomte d’Hostoles (4).       Joan II  va morir vell i cec en el palau episcopal de Barcelona el 19 de gener del 1479, sense haver donat solució al plet dels remenses.  Decebut, el lloctinent de Verntallat. Pere Joan Sala es va sublevar a Mieres i va posar en flames una gran zona. Va derrotar les tropes de la ciutat de Barcelona a Montornés i va arribar a ocupar Sabadell i Terrassa. Finalment un poderós exèrcit va sortir de Barcelona i el va derrotar a Llerona, on van caure 200 remenses i més de 200 van ser capturats, entre ells Sala que va ésser executat. A Barcelona el 24 de març de 1485. Castellfollit va romandre en possessió dels remences fins al 1485.
     La revolta de Sala va fer veure les orelles al llop i els senyors i el rei es varen posar per primera vegada en disposició de negociar seriosament. Després de moltes negociacions, el 21 d’abril del 1486, Ferran el Catòlic va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe  la qual va alliberar els pagesos dels mals usos i de les iniqües consuetuds. La sentència establia que els pagesos havien de pagar 10 sous per mal ús. També quedaven lliures de comprar, permutar o empenyorar els seus béns, però havien de continuar pagant les tasques i els censos als senyors. Els senyors eclesiàstics havien d’aturar es excomunions, i els senyors que tenien pagesos presos els van haver d’alliberar.
      Els pagesos van haver de tornar els castells que havien pres i pagar 6000 lliures d’indemnització. El rei va condemnar a mort 70 pagesos acusats de delictes de sang, que al final van ésser reduïts a 12 , Com a sanció general el rei va imposar una multa de 50000 lliures a pagar en 10 anys. Es va establir un cens de pagesos de remença, que es va acabar el 1501. Els pagesos es varen organitzar en sindicat per poder afrontar aquests pagaments, que quan van ésser acabat els van significar l’inici d’un període de llibertat i d’una esperança de prosperitat.

      (1) MURLÀ, JOSEP-TEIXIDOR, JOAN. El romànic de la Garrotxa (XII) Pàg, 236. Edicions el Bassegoda. Olot  2002.
       (2) GUARDIOLA TRIADU, GASPAR. La Sagrera i Cellera del Poble de Montagut. El Brull . Pag, 12. Abril 2001
       (3) GUARDIOLA TRIADÚ, GASPAR. La Sagrera i Cellera del Poble de Montagut. El Brull 2. Pag 12. Abril 2001.
      (4) CAULA, FRANCESC. El Regim senyorial d’Olot. La Tradició Catalana. Olot 1935.
(5) CAULA, FRANCESC. Recull d’articles i treballs. Esplets d’un altre temps. Pag.85. Edicions el Bassegoda. Olot 1984.

(6) CAULA, FRANCESC. El Regim senyorial d’Olot. La Tradició Catalana. Olot 1935.

dissabte, 5 de gener de 2013

Beatriu de Cruïlles, baronessa

Beatriu de Cruïlles, baronessa.
  
      Els pagesos estaven sotmesos als mals usos. El principal era la remença, l’adscripció dels camperols a la terra, la qual no podien abandonar sense l’autorització del senyor i que només es podia obtenir pagant una redempció. L’objectiu dels mals usos era obligar els pagesos a no deixar el mas per buscar una millor vida a les ciutats i, també, mantenir-los sotmesos en tots els sentits als senyors. En aquell temps hi havia crisi. És a dir més producció que gent  i si un mas quedava buit era un gran perjudici. A més de la remença, alguns senyors aplicaven les iniqües consuetuds sobre els seus pagesos. La principal era el dret a maltractar, cosa que no feien així com així, però hi era.
   La monarquia s’havia mostrat propensa a redimir els pagesos dels mals usos. Maria de Luna (reina d’Aragó i parenta del Sant Pare) va intercedir al 1402 perquè l’església actués en contra dels mals usos. No va tenir èxit. El 1455, Alfons el Magnànim (1396-1458) va deixar els mals usos en suspensió a canvi de 100.000 florins. Al cap d’un any, es va retractar i el 1457 va refermar la vigència dels mals usos. Els 100.000 florins van quedar en suspensió. Això no obstant, el rei havia permès la formació d’un sindicat que havia organitzat els pagesos sotmesos a la remença.
       Al febrer del 1462, els pagesos de la Catalunya Vella varen organitzar-se i estaven en un principi de sublevació.   En aquell moment, els pagesos sobretot es volien alliberar de la remença i no sabien si anar pel seu compte o agafar partit en la guerra que estava apunt de començar entre les institucions catalanes (Generalitat i Consell de Cent) contra el rei  Joan II.  Els partidaris de la Generalitat eren una gran part dels  senyors. Una altra part de la noblesa estava al costat del rei, el qual també comptava amb el suport de la menestralia de les ciutats: artesans i gent d’ofici.
En els primers dies de la revolta, 600  remences es van concentrar a Santa Pau, on van pressionar Berenguer d’Oms (procurador del Baró i partidari el rei. Van aconseguir alliberar un pagès empresonat per resistència a la presa de béns pel fet de no haver pagat tasques i pensions i no es van dissoldre fins que van arribar el veguer i l’advocat fiscal de Girona.1

Uns dies després, un grup de pagesos va atacar el castell de Bestrecà. Els remences, també,  hi van alliberar un pagès pres  i en el seu lloc van posar el senyor Berenguer de Barutell. A més, van entrar al dormitori de la seva dona i li van robar el que van poder.1
En l’assalt van participar Fàbrega de Santa Pau i el fill d’en Prat de Bas. De la baronia de Castellfollt van intervenir  el fill d’en Morunys (Sant Joan les Fonts), el fill d’en Fontfreda (Sant Joan les Fonts), en Castanyer (Sant Joan les Fonts), en Plançó (Sant Joan les Fonts), el fill d’en Masdemont de Lliurella (Sant Joan les Fonts), el fill d’en Pere Massanella (Sant Joan les Fonts), en Clavaguera de Batet i en Puigmal i la seva filla de Batet, en Gorchs de Castellfollit i la seva mare.2

Entre el pagesos de Sant Joan hi havia molts rebels remences. Un d’ells era en Miquel Planes, el qual al 1463 va fer vassallatge al bisbe de Girona. Al document del Bisbat i van fer constar que era un notori i nefast rebel. Planes havia aconseguit les propietats dels Juvinyà (nissaga al segle XIV), per tant era un pagès amb recursos.

Això no obstant, al 2 de maig del 1463, en Climent de Cabrera un fill il·legítim del poderós Bernat Joan de Cabrera va ser premiat pel rei Joan II, amb la casa de Juvinyà i uns molins a Sant Joan les Fonts que pertanyien al rebel Miquel Planes. El rei Joan II estava aliat amb els remences i estava en guerra amb la Generalitat, la qual defensava els drets des senyors. En tot cas, al 1463, Climent de Cabrera i el seu germà Ponç estaven declarats en ordre de cerca i captura (vius o morts) per la Generalitat. Al 1474 (acabada la guerra Civil), Climent de Cabrera era viu i participava a les sessions de les Corts.

El dia 8 de març del 1462, els pagesos van entrar a Castellfollit de la Roca. A dins, van assetjar el castell de Castellfollit, on habitava la senyora de la baronia, Beatriu de Santa Pau, una de les tres filles de Damiata de Centelles, vídua d’Hug Ademar III, antic senyor de la baronia de Santa Pau. Beatriu tenia autoritat sobre el territori: administrava la justícia civil i la criminal. Segons Monsalvatge, els senyors feudals de la Catalunya Vella es tenien per amos absoluts de coses i persones (Joaquim Danés Història d’Olot VI, pàg 923).

Al 1446, quan es va casar amb Bernat de Cruïlles (mort al 1460) va aportar en dot la baronia de Castellfollit, integrada per 5 parròquies: Sant Salvador de Castellfollit, Sant Pere de Montagut, Santa Eulàlia de Begudà, Sant Esteve de Sant Joan les Fonts i Santa Maria de Castellar de la Muntanya. Hi havia 140 focs (uns 700 habitants). Era vídua de Guerau de Cruïlles, el qual era germà de Martí Gerard de Cruïlles (1410 al voltant del 1490). El seu cunyat era un senyor molt poderós que va participar a la guerra en el bàndol de la Generalitat (contra el rei i els remences). El seu home Bernat Guerau de Cruïlles va tenir papers de rellevància  a les Corts Catalanes.

Quan va tenir lloc el setge, Beatriu va ser insultada cosa de molta gravetat en tractar-se d’una senyora. Tenia un fill de pocs anys Hug de Cruïlles, que al 1485 va ser pres pels remences i mort poc després. Amb a la vora de 90 anys, la baronessa Beatriu era viva al 1497.3

En el temps del setge, la senyora tenia empenyorats béns del pagès Hualguer de Sangles. Més tard, el cabdill remença, Francesc Verntallalt  li va demanar per carta que tornés les penyores, però no ho va fer. Les penyores solien ser eines imprescindibles pel treball. Quan un pagès no complia en el pagament de les taxes, el senyor o el seu batlle (representant legal del senyor) hi enviava un saig (un funcionari judicial amb suport d’homes armats). Llavors el saig s’enduia instruments que havien  de garantir el pagament del pagès.

Alarmada pel setge, la senyora va enviar un emissari als sotsveguer de Besalú (representant jurídic del rei) per comunicar-li el perill, en què es trobava. El sotsveguer era un magistrat que derivava directament del rei i que administrava la justícia civil i la criminal, on no la distribuïa el senyor del lloc. Segons ha investigat el medievalista olotí, Xavier Puigvert (Reg.436-1462 Arxiu històric de la Garrotxa), en aquest cas el sotsveguer era Miquel de Canet, un donzell (membre de la petita noblesa de Besalú). Segons Puigvert, el càrrec de sotsveguer el solien tenir membres de les famílies potents de Besalú. L’havien tingut els Cornellà.
El sotsveguer va arribar al castell de nit amb un grup de sometents (paisans armats) i 1 jurat (membre del consell de la vila de Besalú). Va demanar als remences que obrissin les portes. En un principi, els revoltats s’hi van negar i,fins i tot, van negar reconèixer el poder reial,  però després el van deixar entrar per un portal. L’autoritat reial es va trobar envoltada de pagesos exaltats que l’amenaçaven amb ballestes muntades. El sotsveguer va adreçar-se als líders Baltasar Anglada i Fàbrega de Santa Pau. A través d’ells, va poder parlar amb la senyora Beatriu. Al final va aconseguir emportar-se pres el batlle de la senyoria de Castellfollit, contra el qual anava dirigida la fúria. Es veu que se’l va endur pres més per protegir-lo que per altra cosa i el van deixar lliure a Argelaguer- El batlle era l’encarregat directe de fer complir els mals usos per això els pagesos l’odiaven.
Després, uns 350 remences es varen dirigir cap a Besalú. Aquesta localitat tenia 700 habitants i era una plaça, amb partidaris d’uns i d’altres, però més a favor de la Generalitat. Els remences es van quedar a uns 250 metres (una mica més lluny d’un tir de ballesta) de la muralla. Van fer focs i van mostrar les llances, van cridar i van tocar flabiols i timbals.  La seva intenció era que la vila els reconegués les reivindicacions: la derogació dels mals usos, abans que ells [els pagesos] prenguessin partit per la Generalitat o pel rei. <ques jactaven que ells no prendrien partit que no passassen per aquesta vila [Besalú]>.4 A més a Castellfollit, quan el sotsveguer es va remetre a la representació reial perquè el deixessin passar li van contestar que no coneixien el rei. Així, en un principi la revolta pagesa era contra l’autoritat reial  i la Generalitat.

Per tal d’evitar un setge sagnant, la Universitat de Besalú (comú de veïns) en van deixar entrar una quinzena i se’ls van escoltar. Després els remences van retirar-se, però amb el domini ple de la muntanya. Van mantenir un bloqueig sobre Besalú, on els jurats [espècie d’Ajuntament] van demanar ajuda a la Generalitat. 

El 28 d’abril, Beatriu de Cruïlles va escriure a la Diputació per explicar les ofenses que els remences havien fet a Berenguer de Barutell. Després de detallar els fets ocorreguts a castell de Bestraçà, Beatriu escriu: <E so certa per dit d’ells mateixos faran semblant novitat [cosa que sorpren] a mi e altres circumvehins e per la molta enveya que ells han de pendre aquesta força que yo tinch per retraures [tirar enrera] e fer forts aci com sia clau del plan de la montanya>. En tant que dona vídua, Beatriu va demanar consell a la Generalitat.  La informació de la carta tenia complement en el portador, en Miquel Marques de Besalú (possible jurat).  Escriu: <e de totes aquestes noves poreu esser pus [més] largament informats per lo portador>.5
Beatriu va escriure  a la Diputació i a la reina perquè representaven el mateix sistema de poder. La reina el seu fill Ferran eren a Girona des del 20 de febrer. S’hi havia traslladat precisament per exercir d’autoritat destinada a castigar els pagesos. L’havia reclamada la comissió dels XVI. Era una junta de propietaris eclesiàstics i d’altres classes: ciutadans rics i cavallers (propietaris rurals). La reina i la Junta dels XVI esperaven el comte Hug Roger de Pallars perquè pugés a la muntanya i reduís els pagesos.
   Mentrestant, el 17 de març uns 1.000 pagesos van assetjar, altra vegada, Santa Pau. La reina va fer gestions perquè es tornessin a casa seva (el rei Joan II pensava que n’havia de penjar dos) i els pagesos es van dispersar a l’expectativa. La reina va detenir un pagès que es deia Bach. En contra els de Santa Pau van detenir un pare i un fill i van mantenir el fill com a hostatge per respondre de la vida d’en Bach.
   Arran del setge, la Diputació del General va treure la bandera a Barcelona. Significava el començament d’una mobilització contra els pagesos, sense tenir en compte la monarquia.
    Poc després, el donzell Francesc Verntallat de Sant Privat va militaritzar els pagesos revoltats. Reclutava un home de cada tres. Els dos que quedaven contribuïen amb diners o menjar. Verntallat estava en contacte amb la reina, la qual estava molt pressionada per la Generalitat.
    Les relacions entre la monarquia i els senyors (la    Generalitat) eren molt dolentes de temps. Bàsicament, la Generalitat no volia el rei Joan II. Llavors, la reina va nomenar Pere de Rocabertí, en tant que comandant de la Força de Girona. Era un clos emmurallat que estava separat de la ciutat, de la qual no en tenia un suport total.
Va ser quan el comte de Pallars va sortir de Barcelona amb més feina: reduir els pagesos i prendre la reina i el seu fill a Girona. La guerra entre les institucions catalanes per una part i per l’altra el rei Joan II amb el suport dels remences havia començat i duraria 10 anys.

Al juny, Joan II (el rei) va demanar a Verntallat que anés a socórrer a Joana Enríquez (la reina) que estava assetjada a la Força de Girona pel cap de les forces de la Generalitat, el comte de Pallars. Només van aconseguir arribar-hi en Pere Joan Sala i 50 remences de la zona de Besalú; n’hi havia d’Argelaguer,
El compte de Pallars tenia la missió de prendre Girona, però també, com hem vist, la de reduir els pagesos remences, cosa que es donava per feta perquè la Diputació  li va escriure una carta, en la qual li demanaven que no hi hagués clemència per alguns dels pagesos que van entrar al castell de Bestracà. Entre els pagesos pels quals no hi hauria pietat se n’anomenen de Sant Joan les Fonts: <lo fill den Manulls, lo fill den Fontfreda, en Castanyer, en Plançó, lo fill den Casademont de Librella i lo fill den Pere de Maçavella>. La Generalitat demana que cap pagès no sigui <guiat e remès [deixat en llibertat]  fins que no haguessin pagat la roba robada al senyor Barutell>.6
Després de molts combats i un llarg setge, un exercit francès que havia estat mobilitzat gràcies a les gestions del rei, Joan II, va entrar a Girona i va fer retirar les forces del Principat. Va ser el principi de l’èxit de la revolta remença. Entre el juliol i l’agost del 1462, els remences manats per Verntallat, Jaume Ferrer i Bac de Rocabruna van sotmetre Banyoles, Besalú i Olot, però no Ripoll. Eren uns dominis que duraven el temps de la presència dels remences a les localitats Així, el 17 d'octubre els remences van atacar Besalú però el cunyat de Beatriu de Castellfollit, Bernat Gilabert de Cruïlles, els va derrotar. Besalú va resistir el rei i els remences fins al 1466, però encara va tornar a la Generalitat al 1469. I, així va estar fins que la guerra entre Joan II i la Generalitat va acabar al 1472. Després d’una altra revolta remença esclatada al 1485 i  manada per per Pere Joan Sala, el fill de la reina Joana assetjada a Girona (el rei Ferran I) va treure els mals usos a partir del pagament de 60 sous per mas. Ho va fer el 1486 a través de la Sentència Arbitral de Guadalupe.7
   
(1)   SANTIAGO SOBREQUES VIDAL. Catalunya al segle XV. Pàg, 80. Editorial Base (2011)
(2)   SANTIAGO SOBREQUES VIDAL. La alta nobleza del norte en la Guerra Civil Catalana. Pàg 92.
(3)   MIQUEL FREIXA. Francesc de Verntallat. Cabdill dels remences, Editorial Base.
(4)   FRANCESC MONTSALVATGE FERRER. Colección Diplomática del Condado de Besalú. “Carta dels Jurats de Besalú als de Giriona” Pàg, 186-198. Volum III, Imprempta Joan Bonet. Olot 1906.
(5)   FRANCESC MONTSALVATGE FERRER. Colección Diplomática del Condado de Besalú. “Carta dels Jurats de Besalú als de Giriona” Pàg, 254-255. Volum III, Imprempta Joan Bonet. Olot 1906
(6)   FRANCESC MONTSALVATGE FERRER. Colección Diplomática del Condado de Besalú. Volum III, Imprempta Joan Bonet. Olot 1906.
(7)   JOAN LÓPEZ. Arrels i Llavors de Besalú. Pàg, 60-62. Ajuntament de Besalú
  



Una part de la carta dels Jurats de Besalú als de Girona, en la qual exposa:

“... quant mossen veguer parti daci a ell e nosaltres poch cogitavem los dits homens deure venir axi prest fins la nova vench eren damunt Castellfollit e apres que hacien trenchant lo portal a Castellfollit e eren dins e per ço lo sotsveguer e jutge e in de nosaltres anarem alla e segons la relació del dit mossen sotsveguer tenien acitiada la Senyora al castell feren alla molts desordres cridant a foch a foch e despuis lo sotzveguer hi fou vahe ni havia qui volien ab viga trencar portes de homes de la vila de Castellfollit dient querien menjar. A fi sens altre dan del dessus lo lexaren Castellfollit venit vers aquesta vila...”


FRANCESC MONTSALVATGE FERRER. Colección Diplomática del Condado de Besalú. Volum III,  Pàg 196-198. Imprempta Joan Bonet. Olot 190



Edició modernitzada

Quan mossèn  veguer partí d’ací ell i nosaltres poc pensàvem, els dits homens, haver de venir així ràpid fins la nova. Vinguts [arribats]: eren damunt de Castellfollit i després que havien trencat el portal a Castellfollit hi eren dins i per això el sostveguer i jutge i un de nosaltres anàrem allà i segons la relació del dit mossèn sotsveguer tenien assetjada la senyora al castell, feren allà [al castell] molts desordres en tant que cridaven a foc a foc,  i després que el sotsveguer i fou vingut [arribat] va veure que n’hi havia que amb biga volien trencar portes d’homes de la vila de Castellfollit; deien que volien menjar. Al final sens altre mal del de damunt, deixaren Castellfollit i vingueren cap aquesta vila... (Besalú).



El català de la revolta remença

La denominació d’una llengua és un exponent de la consciència lingüística dels habitants d’un territori: demostra que el parlant sabia que feia ús d’un parlar propi i diferent dels altres. A partir del segle XIV la denominació llengua catalana era freqüent a tot el domini lingüístic. A l’època del text el català era la llengua oficial de Catalunya, València, Mallorca i Sardenya. Havia esdevingut la llengua de la cancelleria (del govern). Feien els comunicats i els documents en català i cada vegada feien menys ús del llatí.
En el temps dels remences, el català havia arribat a una plenitud històrica, en tant que llengua d’ús corrent, oficial i de cultura. La producció escrita és molt més gran que en segles anterior i es van diluint els trets medievals que l’havien caracteritzada. El català estava apunt per l’època Moderna i de rebre de ple la influència del castellà.


Lèxic

El lèxic és una mostra de l’època feudal..

Mossèn: a partir del vocatiu MI-SENIOR “senyor meu” es va formar el tractament del català antic misser, que es donava als doctors llicenciats en dret, civil o canònic, En català oriental va evolucionar a mossèn. Vench: del Llatí VENIRE. Venir. Primera persona del singular: jo vinc. Venir és dirigir-se cap a una fita. El verb venir, com a representant d’una classe de moviment, també és protagonista d’unitats lingüístiques que descriuen el temps.És a dir,, culminen. Això fa pensar que aquí es significat de vench és arribar. Seria: un cop vingut. Exemples d’ús de venir en significat d’arribar en d’altres textos medievals. Vench-nos la bela nuyt e bona mar e beia luna). E ja vench l’hora del vespre (Feyts-XIII.1/XIV, p, 121). 1 Queda més clar que significa arribar perquè el verb arribar no es va fer servir fins al segle XV, Precisament per això per donar precisió a la narració i clarificar la culminació. Abans, del segle XV era un verb de l’argot mariner. Relació:  Acció i efecte de referir, de manifestar allò que un ha sentit o vist i n’ha tingut l’encàrrec de contar. Vahe: tercera persona singular del pretèrit perfet del verb veure. Un exemple: Eyls veheren venir lo gentl qui anaua per la forest. Llull. Gentil. La primera /a/ era una vocal neutra. Aquesta vocal hagués estat en contacte amb la /é/ final que era la tònica, però per no fer un diftong de mal pronunciar van posar-hi la /h/ que no es pronunciava. Així, la regla del contacte de l’/a/ amb la /e/ propicia la conversió de la vocal més fluixa en /e/. Una /e/ davant d’una altra /e/ forma el  iode en un jo inexistent en llatí clàssic: una /j/. Ja no va fer falta la /h/. Així queda: el veié. Del llatí VIDERE Trenchant: En el català antic el gerundi, que dóna caràcter adverbial i modal a la seva oració indica sempre anterioritat o simultaneïtat respecte a la significació del verb principal. Pel que fa al cas, crec que significa anterioritat. Dessus: Vol dir damunt. Cogitàvem: primera persona del pretèrit imperfet del verb cogitar. Del  llatí COGITARE. Significa: pensar. És una forma molt usada en textos medievals. Lexaren: Del llatí LAXAREN deixar anar la A es va transformar en /e/ pel contacte amb la velar. .En llatí la X era KS. La X es va fricativatitzar. La /L/ inicial es va transformar en /D/. Una mostra clara del que suposa agafar una paraula del llatí clàssic per crear un cultisme és la paraula laxant, que significa deixar. Si, en canvi, haguessin agafat la paraula evolucionada seria un deixant.


Sintaxi:

El text està ordenat en base a la  juxtaposició de frases i l’ús de conjuncions i de nexes. Com a mostra de juxtaposició exposo <Quan mossèn  veguer partí d’ací ell i nosaltres poc pensavem els dits homens haver de venir així ràpid fins que la nova vingué: eren damunt de Castellfollit> ). Més avall. l’autor fa ús de la coordinació de frases mitjançant la conjunció: <dins i per això el sostveguer i jutge i un de nosaltres anàrem allà i segons la relació del dit mossèn sotsveguer tenien assetjada la senyora al castell> També fa ús dels relatius: <a Castellfollit [hi] eren dins i per això>. La sintaxi d’aquest text, tot i tener elements recordatoris d’una llengua poc madura excés de conjuncions i nexes, falta de punts senyalitzadors i poc ús dels relatius, ja és ágil i entenedora. Està quasi apunt per la propera gran revolució de les comunicacions: la impremta.



Datació: i localització

Ës un text epìstolar del Bisbat de Girona del segle XV. L’autor era un jurat de Besalú. Ttot i ser testimoni (anàrem allà), només escriu el que veuen els ulls del sotsveguer:segons la relació del dit mossèn sotsveguer. Un altre exemple, <segons la relació [explicació] del dit mossèn sotsveguer tenien assetjada la senyora al castell>. El redactor no es permet cap llicència. Escriu el que diu el sotsveguer, L’autor possiblement tenia formació eclesiàstica o jurídica. O totes dues.

Es tracta d’un text epistolar de tipus jurídic finals del segle XV del Bisbat de Girona. Està destinat a deixar testimoni d’uns fets per després jutjar-los i castigar els responsables. Una cosa similar a les actes policials d’ara que donen testimoni dels participants a una manifestació.

Bibliografia

Alcover Moll. diccionari català-valencià-balear . Institut d’Estudis Catalans. Http//: dcvb.iecat.net/
Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. Http://ec.grec.net/lexicx.jsp
Martí i Castell Gramàtica històrica catalana II, “Evolució del sistema” Universitat Oberta de Catalunya
1)     SANDRA MONTESERRAT i BUENDIA “Evolució semàntica i gramaticalització de venir (segles XII-XII). Tesi doctoral.