diumenge, 13 de gener de 2013

Castellfollit medieval

CASTELLFOLLIT MEDIEVAL


La primera citació de Castellfollit data de l’any 1110, quan apareix la menció de la roca de Castellfollit dins dels dominis del vescomtat de Bas. Es tracta d’un petit nucli de població, amb la Catalunya Vella consolidada. El nucli deriva d’una casa forta, can Castells,   unes quantes cases sobre la roca i d’una torre de defensa la dreta del Turonell. Era una estructura de defensa del camí que havia estat la via romana del Capsacosta i ara era el camí Ral.
El 1193 la jurisdicció del petit nucli va ser donada  per part dels vescomptes de Bas a Ramon de Colltort. El 1280 la vescomtessa Sibil.la el vengué al rei Pere el Gran.      El 24 de juliol del 1280, Sibilia, comtessa d’Empúries, vescomtessa de Bas i senyora de Castellfollit es va entrevistar a Barcelona amb el rei Pere el Gran i li va vendre tot el vescomtat de Bas, el ple domini del castell i vila del Cos, de la parròquia de Montagut, el castell de Montrós i el castell villa o força de Castellfollit.
El 1315 el rei va infeudar altra vegada als vescomtes, que eren vescomtes d’Empúries. El 1339 el rei Pere el Cerimoniós va tornar a incorporar el terme a la corona. Castellfollit era una plaça cobejada perquè en aquell temps es cobrava dret de pas  i el camí més curt de la costa a la muntanya passava pel poble. Aquest fet al segle XIV va suposar la creació d’una baronia pròpia dins el vescomptat de Bas. La baronia comprenia els termes de Castellfollit, Castellar de la Muntanya, Montagut de Fluvià, sant Joan les Fonts i Begudà.
 El 1304 la baronia formava  part de la vegueria de Besalú. El veguer era la persona dotada amb la autoritat que li donava el comte o el vescomte. El seu poder abastava els àmbits judicial, administratiu, militar i policial. Van començar a disposar de districte propi a partir del segle X. Tanmateix va ésser a partir del segle XIII, amb Jaume I, que van disposar de més poder. En aquells moments rebien aquest nom els funcionaris reials, que procedents de la petita noblesa, tenien la funció de mantenir l’ordre. A partir del segle XIV, van tenir una base territorial, que solia abastar el territori dels antics comtats i es procurava que hi hagués una vegueria per diocesi. Els veguers comptaven amb l’ajut dels jutgesm procuradors, notaris i agutzils.
       El 1316, Berenguer del  mas Fornells de Beget percebia els delmes de Montagut. Més tard, Guillem de Montagut, suposat fill seu, rebia els delmes d’algunes terres de Montagut en els veïnats de Tapioles, riera de Palau, Vilar, Jou i els Angles. Tot i que també recaptava els delmes de Beget.
        El 13 de març del 1330, Pere Teixidor, resident a la sagrera de Montagut va vendre una casa a Arnau de Ferrusola. Es tracta del primer document que fa referència a la Sagrera de Montagut, la qual es va anar creant al voltant de l’església de Sant Pere, durant els segles XIII i XIV.  Totes les cases situades al nord i a l’est de l’església de Sant Pere, pertanyien a la Parròquia o al cambrer de Santa Maria d’Arles, al Vallespir (2).
       Les cases del voltant de la sagrera s’acollien a la treva de Déu, la qual estipulava que cap senyor tenia dret a capturar o castigar a les persones que romanessin a una certa distància del temple.  En aquella època una part dels eclesiàstics s’havien convertit en senyors feudals. Mentre que d’altres varen intentar reforçar l’autoritat de l’Església, davant de la força i brutalitat del feudalisme. Els clergues  aconseguiren acabar amb la violència a les portes de les esglésies. Tot el territori, que vorejava un temple, fins a trenta passes “la sagrera”va ésser considerat territori sagrat i inviolable, i on qualsevol podia buscar refugi. La violació de la sagrera significava l’excomunicació automàtica, i això causava un gran terror en l’imaginari dels feudals que es veien abocats a l’infern. Lògicament, les sagreres  aviat varen acollir llogarets de pagesos. Aquesta presa de posició per part de l’església no obeïa solament a la intenció de protegir els més dèbils, si no que pretenia, també, disminuir l’espoli i l’opressió que estava posant al límit la pagesia i  amenaçava els recursos de l’església, la qual cobrava els delmes i les primícies als pagesos.
       Els delmes i les primícies eren prestacions d’origen eclesiàstic i gravaven els productes de la terra i del bestiar. Foren instituïdes pel sosteniment de la clerecia . A vegades es convertien en drets dels nobles per usurpació o per voluntat. Els delmes eren la desena part dels fruits de cada any. Primícia era l’ofrena dels primers fruits que es collien que es feia a Déu.
     El 27 de juliol del 1319, Ramon de Bianya i Berenguer Corona veïns ambdós de Camprodon van retre homenatge a Pere, bisbe de Girona, pels delmes de diversos masos de la parròquia de Santa Maria de Castellar, comprats per indiviso a Francesc de Vilert, fill del cavaller Berenguer de Vilert i de la seva esposa Elisenda. El senyor bisbe els va aprovar altres delmes de les parròquies de Montagut i d’Oix, que tenien els Bianya pel senyor del castell de Sales i aquest per l’església de Girona.
    El 8 de novembre de 1325, Bernat de Montpalau i el seu fill Ademar van signar poders a favor de Guillerm Vila, clergue de Montagut perquè posés a Ramon de Bianya i els seus en possessió del mas Cuguleres de Sant Júlia del Mont i les dues masoveries de Gurgitibus i casa Nadal, de les quals li havien venut el domini directe.
     El 3 d’abril del 1333, Ramon de Santaló va vendre una casa, situada a la Cellera de Montagut a  Bartomeu d’Oliveres d’Avall (3).
      L’1 de juliol de l’any 1336, Guillem de  Riera  (clergue de l’església de Sant Pere de Montagut), Pere de Canet (del veïnat dels Angles), i Arnau Puig (del veïnat de Palau), actuant en nom i com a procuradors de l’Obra de l’església parroquial de Sant Pere de Montagut van establir en emfiteusi a Guillem de Masó uns solars per edificar a la Cellera (4).
           El 3 d’agost del 1339 a Barcelona , Pere III  va rebre els prohoms i Universitat del castell o lloc de Castellfollit, de Montagut i de Montrós que li havien suplicat per instància, certs capítols per utilitat i augment del castell i dels seus termes. Pere III va establir que cadascun dels tres castells escollís un prohom a semblança dels jurats de la vila de Besalú, en presència del batlle de Castellfollit. Es va fixar la data de la primera elecció per a la festivitat de Sant Miquel, i d’aquesta manera cada any.
        El 14 d’agost del 1346, Bernat de Llobet de Montagut pagava a Bernat Bellvespre, cavaller de Sant Joan les Fonts, 8 mallals de vi i mig cortó d’oli mesura de Castellfollit (5)
         El 1362, al Llibre vert del capítol de Girona la parròquia hi és inscrita amb el nom de Sancti Petri de Monteacuto . El 1372 figura en la relació de parròquies, castells i llocs del comtat de Besalú, el dret de bovatge dels quals es vengué el rei Pere III de Catalunya-Aragó per poder finançar les despeses de la guerra de Sardenya.
        A mitjan segle XIV, Depenien. de la parròquia de Montagut  diverses capelles, que en molts casos eren ateses per domers (capellans itinerants, que residien a Montagut. Entre ells hi havia la capella de Sant Salvador de Castellfollit de la Roca. Castellfollit a mitjan segle XIV va experimentar un important creixement, cosa que va suposar un increment del culte a la capella. Els de Castellfollit van creure necessari ampliar el temple, cosa que els va ser permesa pel bisbe. Un cop feta l’ampliació, l’any 1344 , els homes de Castellfollit van demanar que esdevingués església parroquial. Aquest fet va provocar un procés de segregació. Es van dur a terme reunions i consultes entre els veïns dels dos pobles, ja que a Montagut no eren gaire partidaris de la segregació. Ramon Illa, rector d’Arenys, va reunir una comissió per determinar el territori que passaria a dependre de la nova parròquia. L’any 1347 la Parròquia de Sant Salvador va  ser constituïda i el 1351 els capellans i els veïns de Montagut van ésser amonestats pel bisbe perquè no impedissin el culte a Castellfollit i respectessin la sentència. L’any 1359, Castellfollit estava format per 139 focs, uns 626 habitants.
       El 15 de març de 1386, Alemanda, esposa de Berenguer de Quinta de “Jou de Montagut”, ven a Bernat del Pujol d’Aiguanegra el mas “ça Aubardenya”, situat a la muntanya d’Aiguanegra a Sant Joan les Fonts. Salvant el directe domini pel venerable cambrer del monestir de Ripoll, a qui prestaran els Pujol els censos, tasques, agresos i la resta de servituds de consum (6).
      El 1396 la baronia va ser donada en alou als barons de Santa Pau i al 1504 va passar als Cruïlles de la línia dels barons de Calonge, que van orginar una branca separada
      Castellfollit  va patir els terratrèmols  que el 1427 van assolar la vall d’Olot. El 1428 un altre terratrèmol va enfonsar  cases i va matar 85 persones.  N’ha quedat constància documental: hi ha un document que diu <En lo dit any 15 de maig feu un gran terratremol que enderrocà en dit Bisbat Olot, Catelñlfiolllit, Ridaura, Santa Pau, lo Mellol e altres cases honrades >.. El 2 de febrer del 1428 els moviments sísmics es van repetir amb molta més violència. Els veïns van abandonar el poble per recollir-se als camos tot i això de 300 habitants en van morir entre 80 o 85.  L’església va quedar totalment destruïda , com ella la major part de cases.

Notaris Medievals


Gaspar Guardiola a les Escrivanies i Notaries de la Garrotxa (segles X-XX) exposa que l'11 de febrer de l'any 1212 va tenir lloc, per part de Pere de Cervera i Jusiana, vescomte de Bas,  la dotació d'un benefici o concessio d'un conjunt de béns per mantenir el culte en un altar consagrat a Sant Salvador. L'altar era dels principals situats a l'església de Santa Maria de Castellfollit. A més del benefici de l'altar, el document constata la creació d'una escrivania de desdret a l'entorn de la capella. Castellfollit, segons exposen els censos,  Castellfollit era una localitat formada per comerciants i artesans, on venien a proveir-se els pagesos de les masies de Begudà, Sant Joan les Fonts i el Pla de Politger. Per això era necessària una escrivania. Així els vescomptes van cedir a l'escrivania els drets de redacció de d'escriptures públiques i privades dins dels límits del districte del Castell, és a dir, les parròquies de Sant Joan les Fonts, Santa Eulàlia de Begudà, Santa Maria de Castellar i Sant Pere de Montagut.
Els capellans eren les persones que tenien la decació de fer documents escrits. Durant segles van ser les úniques persones capacitades per llegir i escriure.  El primer notari va ser el clerguè, Bernat de Jovell. Obtentor del benefici i sota la invocació de Sant Salvador instituït i fundat a l'altar de Santa Maria de Castellfollit i , com a tal escrivà públic de la vila i terme 1253. Despes de Bernat Jovell els escrivans públics de Castlellfollit van ser Guillem Sunyer de Monells (1288-1307), Guillem de la Figuera de Socarrats (1288-1307), Ramon de Ribera (1304-1307), Pere de Vivers (1308-1314), Ramon de Serra (1313-1314), Ramon de Quer (1315-1347). Van emetre documents com a notaris substituts Pere de Fonosas (1315-1316), Bertran de Masó (1343), Pere de Fonoses (1327-1346), Pere de Masó (1343). Van escriure i signar documents com a escrivents  de Ramon de Quer i de Pere Fonoses 2n. escrivà públic de Ramon de Quer, Ramon de Faja (1330-1333) i Francesc Pujol (1343-1346).
El 1348 la capella de Santa Maria va perdre l'advocació originària i va passar a denominar-se església de Sant Salvador. El seu notari era Bertran Serra (1348-1409). Serra seria el notari reial i públic de Besalú.  En el seu nom i com a notaris substituts van emere i autoritzar documents Pere de Fonoses 3r, escrivà públic (1355), Pere de Serra 1r, escrivent (1349-1358) i més endavant notari reial i públic (1382-1393). Pere de Toralles, notari públic (1382-1393) , Ramon de Coll, notari reial i públic (1390-1400).
El primer notari del segle XV, va ser Andreu Maulo (1412-1414). Després va venir el clergue Pere Molera (1415-1421) . Com que no estava habilitat com a notari Pere Sagual (1415-1421)  va regentar la notaria. Guillem Anglada (1423-1430) va fer de notari però com que tampoc estava habilitat ho feia en nom de Pere Sagual. El van seguir Arnau Pujol (1428-1430), Arnau Cervera (1432-1435), Esteve Dalmau (1432-1434) i Pere Piquer notari reial i públic (1434-1435).
Jaume Rafael (1442-1453), prevere i notari públic. Obtentor del benefici sota la invocació de Sant Salvador i per tant notari públi de la vila i terme. Com a notaris substituts i en el seu nom van emetre i autoritzar documents, Miquel Rigols, notari públic (1447-1453) i Joan de Longafullam prevere i notaria reial i públic (1449).
Guillem Rafael (1457-1460, prevere. Obtentor del benefici sota la invocació de Sant Salvador, instituït i fundat a l'església de Sant Salvador de la vila de Castellfollit i, com a tal, notari públic de la vila i terme). Com que no estava habilitat com a notari en el seu nom van regentar la notaria i van emetre i autoritzar documents, Joan de Longafulla, prevere, notari reial i públic (1457) i Pere Maruny diaca de l'església de Sant Pere de Montagut i notari públic (1460).
Nicolau Cortada, prevere. Obtentor del benefici sota la invocació de Sant Salvador va ser notari públic el 1469. Com que no estava habilitatm Joan de Llongafulla va emetre di autoritzar documents en el seu nom.
Pere Espinalt (1469-1504) , obtentor del benefici de Sant Salvador. Com que no estava habilitat van emetre documents en el seu nom Joan de Longafulla, Pere Albert i Miquel de Bellsolà.


GUARDIOLA GASPAR. Les Escrivanies i Notaries de la Garrotxa (segles X-XX), Castellfollit, Edicions Ecuador, 2007.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada