dijous, 10 de gener de 2013

Els pagesos de remensa

ELS PAGESOS DE REMENSA
  
     El creixent poder de la noblesa va topar amb els interessos de la monarquia i va esclatar la guerra entre la Generalitat, organisme representatiu de la noblesa i el clergat, contra la monarquia. La guerra va fer que els nobles encara augmentessin més la pressió sobre els pagesos. Per la seva part aquests darrers ja feia algun temps que reclamaven que se’ls afluixes el jou. Els pagesos estaven sotmesos als mals usos. El principal era la remença, l’adscripció dels camperols a la terra, la qual no podien abandonar sense l’autorització del senyor i que només es podia obtenir pagant la remença , és a dir la redempció. Altres mals usos eren la intestia, que permetia al senyor apropiar-se dels béns del pagès que morís sense fills; l’àrsia o indemnització que rebia el senyor si es cremava el mas, i la cugucia, o dret del senyor d’apropiar-se dels béns de la dona del camperol sorpresa en adulteri.
      A més dels mals usos, alguns senyors aplicaven les iniqües consuetuds sobre els seus pagesos que eren el dret de cuixa, el dret de maltractar i el dret de didatge.
       Els pagesos més poderosos que eren els que amb grans sacrificis havien pogut pagar la remensa es varen organitzar i varen organitzar un exèrcit revoltat a favor del rei Joan II. El cap d’aquesta força era Francesc de Verntallat, de Puigpardines, i el seu segon Pere Joan Sala de Granollers de Rocacorba.
       La força pagesa es va concentrar a Santa Pau. El dia 8 de març del 1462 van ocupar Castellfollit de la Roca. Després van assetjat el castell de Castellfollit on habitava Beatriu de Cruïlles. La senyora de la baronia va enviar un emisari als sostveguer de Besalú per comunicar-li el perill en què es trobava. El sotsveguer va arribar a Castellfollit de nit a amb un grup de sometens. Va demanar als remenses que obrissin les portes. En un principi, els revoltats s’hi van negar però després el van deixar entrar perun portal. L’autoritat es va trobar envoltada de pagesos exaltats que l’amenaçaven amb balletes muntades. El sotsveguer va adreçar-se als líders Baltasar Anglada i Fàbrega de Santa Pau. A través d’ells va poder parlar amb la senyora Beatriu. Al final va aconseguir emportar-se pres el batlle de la senyoria de Castellfollit, contra el qual anava dirigida la fúria, més per protegir-lo que per altra cosa. Els remences victoriosos es varen dirigir cap a Besalú al so de timbal i flabiol. Varen quedar com a amos i senyors de la zona. Al cap de poc temps un grup de pagesos va saquejar el castell de Bestrecà. Els remenses van empresonar el senyor Berenguer de Barutelli li van robar el que van poder. En l’atac van participar Fàbrega de Santa Pau i el fill d’en Prat de Bas. De la baronia de Castellfollt van intervenir  el fill d’en Morunys (Sant Joan les Fonts), el fill d’en Fontfreda (Sant Joan les Fonts), en Castanyer (Sant Joan les Fonts), en Plançó (Sant Joan les Fonts), el fill d’en Masdemont de Lliurella (Sant Joan les Fonts), el fill d’en Pere Massanella (Sant Joan les Fonts), en Clavaguera de Bateti en Puigmal i la seva filla de Batet, en Gorchs de Castellfollit i la seva mares.La Diputació del General combatia els pagesos de remença, en tant que defensava els drets des senyors. La Generalitat va disposar de no perdonar cap dels pagesos que havien participat en els atacs a Castellfollit i al castell de Barutell.

En data del 10 de març de 1462 una carta dels Jurats de Besalú als de Girona exposa.

“... quant mossen veguer parti daci a ell e nosaltres poch cogitavem los dits homens deure venir axi prest fins la nova vench eren damunt Castellfollit e apres que hacien trenchant lo portal a Castellfollit e eren dins e per ço lo sotsveguer e jutge e in de nosaltres anarem alla e segons la relació del dit mossen sotsveguer tenien acitiada la Senyora al castell feren alla molts desordres cridant a foch a foch e despuis lo sotzveguer hi fou vahe ni havia qui volien ab viga trencar portes de homes de la vila de Castellfollit dient querien menjar. A fi sens altre dan del dessus lo lexaren Castellfollit venit vers aquesta vila...”


Edició modernitzada

Quan mossèn  veguer partí d’ací ell i nosaltres poc pensavem els dits homens haver de venir així ràpid fins que la nova vingué: eren damunt de Castellfollit i després que havien trencat el portal a Castellfollit hi eren dins i per això el sostveguer i jutge i un de nosaltres anàrem allà i segons la relació del dit mossèn sotsveguer tenien assetjada la senyora al castell, feren allà (al castell) molts desordres en tant que cridaven a foc a foc,  i després que el sotsveguer i fou va veure que n’hi havia que amb viga volien trencar portes d’homes de la vila de Castellfollit; deien que volien menjar. Al final sens altre mal del de damunt, deixaren Castellfollit i vingueren cap aquesta vila... (Besalú)

.

Fonètica:

Axi: Un llatí la X es pronunciava KS, amb el pas al català es va fricativitzar en el só que coneixem ara per això entra l’ a i la x va sorgir una i
In: La i es va transformar en U añl segle XVI.
Vahe: Tercera persona singular del pretèrit perfet. Ja des del temps del llatí vulgar la h entre paraules era muda. Aquí serveix per desfer l’iat.
Lexaren: Del llatí LAXAREN deixar anar la A es va transformar en /e/ pel contacte amb la velar. Recordo que en llatí la X era KS. La X es va fricativatitzar.

Morfologia:

Ab: forma general en l’antiga literatura. En la llengua moderna és ‘amb’. Ve de la preposició d’acusatiu llatina APŬD.per tal que: per a expressar la idea de finalitat o destinació, a la conjunció per s’uneix la partícula tal que.      

Els: El llatí no tenia articles. La seva presència és senyal d’evolució.
Co: prové de la construcció llatina ECCE HOC, una particula adverbial per reforçar els demostratius (vet aquí) + el neutre del demostratiu HIC, HAEC, HOC indicador de proximitat. Ço apareix per una debilitació o relaxament de la partícula açó, perdent al mateix temps la seva càrrega demostrativa. Ço sobretot s’utilitzava com antecedent de relatiu, en expressions prefixades on la partícula quedava desproveïda de contingut semàntic i en locucions conjuntives, com per exemple per so car. El pronom neutre ho procedeix d’aquest ètim. D’aquesta manera, això ha permés la creació d’expressions variades com la conjunció però (PER HOC). La partícula ECCE es va anar perdent per la confusió amb l’article salat (sa). En el català antic es va fer ús de l’article neutre (procedent de la forma ILLUD) donant lloc a l’expressió lo que (ILLUM QUOD). El neutre HOC perd el seu valor díctic conservant només l’anafòric (amb la qual cosa moltes llengües han perdut el sistema dels treus graus i en conserven solament dos). En el català més actual (ja a partir del segle XVI) aquesta expressió típicament castellana es considera incorrecta i l’expressió es traduiria per el que / allò que. Quan l’article determinat precedeix el relatiu que (el que, la que...), les formes procedents d’ILLE recuperen el seu valor demostratiu tradicional.


E: Fins al segle XV la conjunció copulativa e<et es va mantenir
Cogitàvem: primera persona del pretèrit imperfet del verb cogitar. Del  llatí COGITARE. Pensar. És una forma molt usada en textos medievals; Jaume I, Ausiàs March. Ara en desús
I: La primera forma és un pronom locatiu. En les altres una conjunció copulativa.
In: forma medieval de l’article indeterminat un.
Deure: Tenia i té sentit d’obligació. Era més usat que el verb haver.
Depuis: Adverbi, preposició, conjunció. Llull la fa servir al 1301. Després
Dessus: Vol dir damunt.
Homens: en llatí vulgar era HÓMIN(E), acabat en consonant simple. En els proparoxítons llatins (mots que en llatí eren esdrúixols i en català plans), el grup -N'S es mantenia com a tal en el plural en la llengua antiga, malgrat que en el singular la -N final romànica s'haués perdut regularment. En el català actual, el manteniment de la -N en els plurals es dóna en el català occidental (nord-occidental i valencià), que tendeix a ser més conservador que l'oriental, i en aquells parlars orientals amb més punts de contacte amb l'occidental (tarragoní, eivissenc, alguerés), mentre que els altres parlars han reduït -N'S a [s] (rossellonés, central, mallorquí, menorquí).
Contrasta amb la forma  /hom/ que prové del nominatiu HOMO
Lo.article neutre que desapareix en català oriental. També és evitat el seu ús en el llenguatge literari modern Article definit neutre, usat davant adjectius i adverbis; cast. Lo Etim: del llatí ILLU
Vahe: tercera persona singular del pretèrit perfet
Vench: del Llatí VENIRE
Trenchant: En el català antic el gerundi, que dóna carácter adverbial i modal a la seva oració indica sempre anterioritat o simultaneïtat respecte a la significació del verb principal. Pel que fa al cas, crec que significa anterioritat.

Sintaxi:

És una mostra de la parahipotaxi, perquè vol expressar precisament que la construcció sintàctica participa alhora de les característiques de la parataxi i de la hipotaxi; és a dir la frase es construeix amb un esquema, l’inici del qual fa pensar en la hipotaxi  -conjunció subordinant que encapçala una oració-, però acaba amb la presència d’una forma adverbial o conjuntiva innecessària, que obre la frase principal, producte també del fenomen de l’anacolut. Atorga a la construcció el caràcter popular i viu; en aquest cas d’un testimoni. És una sintaxi dura amb moltes frases que s’ajunten juxtaposadament . L’autor fa servir molt la conjunció copulativa i, pròpia d’una sintaxi poc madura. És la pròpia del seu temps.

Lèxic:

Fa referència al testimoni d’uns fets per un ús jurídic. Hi trobo les formes:
Mossèn: A partir del vocatiu MI-SENIOR “senyor meu” es va formar el tractament del català antic misser, que es donava als doctors llicenciats en dret, civil o canònic, En català oriental va evolucionar a mossèn


Datació:

Ës un text jurídic del Bisbatde Girona del segle XV.

Localització:

Els trets dialectals són difícils de trobar a l’època medieval. Es tracta d’un text jurídic de finals del segle XV del Bisbat de Girona,





     El 1474, el rei Joan II va fer donació en franc alou dels castells i termes d’Hostoles i Pujalder i del castell i terme de Rocacorba, que havia portat a la casa de Montagut, Constança, filla de Roger de Cartellà en casar-se amb Marc de Montagut –donzell rebel al rei Joan II- i la jurisdicció civil i criminal alta i baixa.  Marc de Montagut estava casat amb Joana Des Camps de Les Preses i després d’enviudar es va casar am Constança de Cartellà. El seu fill Pere de Montagut va recuperar el castell de Rocacorba, que consta com a seu el 1495.  A més d’una llarga sèrie de parròquies i llocs, segons document signat a Barcelona el 23 d’octubre del 1474.
     En aquest mateix dia, en document apart, el Rei va concedir a Verntallat i als seus hereus en recta línia de descendents gràcia especial de noblesa amb el títol de vescomte d’Hostoles (4).       Joan II  va morir vell i cec en el palau episcopal de Barcelona el 19 de gener del 1479, sense haver donat solució al plet dels remenses.  Decebut, el lloctinent de Verntallat. Pere Joan Sala es va sublevar a Mieres i va posar en flames una gran zona. Va derrotar les tropes de la ciutat de Barcelona a Montornés i va arribar a ocupar Sabadell i Terrassa. Finalment un poderós exèrcit va sortir de Barcelona i el va derrotar a Llerona, on van caure 200 remenses i més de 200 van ser capturats, entre ells Sala que va ésser executat. A Barcelona el 24 de març de 1485. Castellfollit va romandre en possessió dels remences fins al 1485.
     La revolta de Sala va fer veure les orelles al llop i els senyors i el rei es varen posar per primera vegada en disposició de negociar seriosament. Després de moltes negociacions, el 21 d’abril del 1486, Ferran el Catòlic va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe  la qual va alliberar els pagesos dels mals usos i de les iniqües consuetuds. La sentència establia que els pagesos havien de pagar 10 sous per mal ús. També quedaven lliures de comprar, permutar o empenyorar els seus béns, però havien de continuar pagant les tasques i els censos als senyors. Els senyors eclesiàstics havien d’aturar es excomunions, i els senyors que tenien pagesos presos els van haver d’alliberar.
      Els pagesos van haver de tornar els castells que havien pres i pagar 6000 lliures d’indemnització. El rei va condemnar a mort 70 pagesos acusats de delictes de sang, que al final van ésser reduïts a 12 , Com a sanció general el rei va imposar una multa de 50000 lliures a pagar en 10 anys. Es va establir un cens de pagesos de remença, que es va acabar el 1501. Els pagesos es varen organitzar en sindicat per poder afrontar aquests pagaments, que quan van ésser acabat els van significar l’inici d’un període de llibertat i d’una esperança de prosperitat.

      (1) MURLÀ, JOSEP-TEIXIDOR, JOAN. El romànic de la Garrotxa (XII) Pàg, 236. Edicions el Bassegoda. Olot  2002.
       (2) GUARDIOLA TRIADU, GASPAR. La Sagrera i Cellera del Poble de Montagut. El Brull . Pag, 12. Abril 2001
       (3) GUARDIOLA TRIADÚ, GASPAR. La Sagrera i Cellera del Poble de Montagut. El Brull 2. Pag 12. Abril 2001.
      (4) CAULA, FRANCESC. El Regim senyorial d’Olot. La Tradició Catalana. Olot 1935.
(5) CAULA, FRANCESC. Recull d’articles i treballs. Esplets d’un altre temps. Pag.85. Edicions el Bassegoda. Olot 1984.

(6) CAULA, FRANCESC. El Regim senyorial d’Olot. La Tradició Catalana. Olot 1935.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada