dijous, 3 de gener de 2013

El segle més dur



EL SEGLE MÉS DUR

Imatges ges més crues que ens puguin arribar, ara, del Tercer Món. Una gana que en els anys 1601, 1629, 1630, 1647-1652, 1684-1685 i 1694-1695 matava la gent al peu dels camins, a la porta de les cases, als boscos i en els hospitals.  Per combatre les calamitats que originaven la fam plagues de llagosta, gelades, sequera i sobretot la pesta, a l’àmbit rural, es comptava amb la intervenció divina.  A les localitats més grans hi havia metges i cirurgians. En l’inici de l’epidèmia del 1650 a  Girona, amb uns 6.000 habitans hi havia 4 metges (Benet Julià i Figueras “Nomina de sanitaris que actuaren durant l’epidèmia pestosa  de 1650-54 a la ciutat de Girona).
Tant a Girona com a Olot (4.000  habitants( Miquel Puig i Reixach)  hi havia hospital. A Girona el General el de la Misericordia i a Olot l’Hospital Sant Jaume.  Al 1650 la pesta bubònica va matar  1.500 persones a Girona  i 2.000 a Olot. La pesta va afectar tot el que hi havia sota el cel, però on n’han quedat més constàncies, a més  de Girona i Olot, és a Sant Pere Pescador, Celrà, Blanes, la Bisbal i Camprodon (Joaquim Danés-Història d’Olot VI).,
Això no obstant, la major part de la població vivia en masies o en petites parrròquies, on han quedat constàncies escrites del periode. L’11 de maig del 1654 va morir del contagi, Coromina, del mas Plallombart de Càpsec (Vall de Bianya).  Li van poder donar els sacraments, però el van enterrar en un hort fora del cementiri per por de contagi. Tanmateix al cap de tres dies el van desenterrar per sebollir-lo al cementir (Joan Pagès. La Vall de Bianya).  A les petites parròquies erigien capelles dedicades a Sant Sebastià  en llocs una mica allunyats de les cases. Eren el punt de destinació de les processons de clemència a la fi de les desgràcies. Algunes  com la de Sant Patllari a Camprodon encara es conserven.      
Les causes de les epidèmies eren  les sequeres, el  pas de tropes mal nodrides, i les males condicions higièniques.  Tot plegat tancava un cercle, del qual eren pocs els que  en podien sortir.
La presència  continuada de tropes provocava l’alllotjament dels soldats a les cases.. Segons el doctor Joaquim Danés Historia d’Olot V, les notes dels capellans als llibres de baptismes descobreixen que «el poble es mirava de reüll els allotjaments de gent forastera, que solia ser jovenalla de rebuig, que per viure i campar s’allistaven mercenariament a  les tropes de qualsevol lloc, on poguessin tenir l’esperança de menjar i fer-se un botí de guerra , a canvi, d’arriscar la pell en les topades bèl·liques».
 De fet, els  abusos dels soldats amb la gent que els suportava van provocar  la Guerra dels Segadors i d'altres rebel·lions, com la de les barretines (1687).
Al segle XVII,  el règim feudal era sostingut per una alta noblesa que mantenia vincles amb la seva homònima de Castella i una altra de més petita que se’n sortia com podia i les passava malament com la resta del poble.
Això va propiciar fills pròdigs i cavallers arruïnats s’incorporessin a les files dels bandolers que assaltaven els viatgers i entraven als monestirs i les cases, on sabien que podien obtenir botí.  El senyor de Barutell, de la zona d'Oix, afirmava donar-se grans àpats amb els bandits que s'amagaven a les coves del seu terme. Tanta va ser la pressió dels bandolers d’Oix que la monarquia va amenaçar de demolir el poble d’Oix.
 Les continues guerres feien que hi hagués dret d’armes i un cert permís de bandolejar quan l’afectat era de l’altre cantó. D'aquesta manera quan hi havia guerra amb França els bandits tenien permís de la corona per fer disbrats a l'altra banda i quan actuaven a la part d'Espanya podien fugir a França a refugiar-se del Virrei de Castella.
El 25 d'octubre del 1608 uns bandits van atrevir-se a matar el rector de Sant Martí de Tornadissa (Sant Martí del Clot-la Garrrotxa). El 14 d'abril del 1672, el bisbat doná llicència de reconciliar el cementiri de Montagut, profanat amb trets de pistola. Tal era la inseguretat que a Olot crearen una milícia popular per refrenar l'acció dels bandolers. La força de seguretat fou creada l'any 1606 i es repetí en els anys 1608, 1611, 1614, 1617, 1620.
L'any 1616 el virrei Duc d'Albuquerque es queixava del fet que els bandolers vivien segurs en la immunitat de les esglésies. L'home es lamentava del fet que les esglésies, ermites i altres llocs de culte es toquessin i que molts gaudissin d'immunitat eclesiàstica.
Arran de la inseguretat general de Catalunya, el virrei prohibí l'ús de pedrenyals una temporada, , però arran de les continues guerres amb França tornà a donar permís d'ús d'armes i fins i tot els seus representants pactaven amb els bandits perquè actuessin contra interessos francesos. En ocasions el virrei proclamà amnisties generals per reclutar soldats pels terços, en continuada guerra a Itàlia i Flandes. Així, el famós, Perot Rocaguinarda, pogué lliurar-se de la justícia, allistant-se al Terços Castellans, on li donaren el grau de capità per l’experiència que tenia.
Un altre exemple  n’és  el fet que, al 1613, Pere Barbeta i la seva quadrilla varen assaltar un comboi que portava cent onze càrregues de plata cap a Madrid. L'assalt va tenir lloc entre Els Hostalets de Cervera i Montemeneu. Els bandits es varen apoderar de bona part de la plata. Aviat elMarqués de Almazan va començar una ferotge persecució dels lladres. Al cap de poc varen detenir dos membres de la banda del Barbeta, que era italià, i un d'ells era clergue. En Barbeta va aconseguir refugiar-se als Estats Pontificis.
 Les guerres i les calamitats van ser una constant a tot Europa. A Catatalunya la més coneguda és la dels Segadors perquè tenia l’objectiu d’aconseguir la independència o de mantenir la sobirania de Catalunya, però abans hi després el Principat va ser escenari de guerres entre Espanya i França. I de fet la Guerra dels Segadors va ser, en gran part, conseqüència de l’ acantonament de tropes d’Espanya a la frontera amb França, sobretot pels setges per la possessió del castell de Salses. Al 1639, els francesos es van apoderar de la fortalesa de Salses. Es tractava d’una  fortelesa molt poderosa que limitava els límits del territoris depenents de la monarquia d’Espanya.
En el setge per recuperar-la, Catalunya hi va aportar  30.000 homes, els quals va mantenir i va pagar durant 7 mesos de setge.  Els militars catalans de graduació eren nobles, amb noms com Claramunt, Peguera, Rocabertí,, Llupià, Xammar i Oms. Un cop recuperat el castell, els soldats catalans van tornar a cas, però les que estaven al servei del rei d’Espanya es van quedar allotjades a les masies, als pobles i les ciutats.
La pressió dels allotjaments i la política centralitzadora de la monarquia van portar a la sublevació dels catalans envers Espanya. Per tal de sufocar la revolta el rei d'Espanya va enviar un gran exèrcit, de manera que als catalans no van tindre més remei que demanar ajut a França. Amb l'ajut, els catalans van poder aturar els invasors a Barcelona en la batalla de Montjuïc (1641). Després d’un temps de predomini català i francès a la guerra. A França va  sorgir la Fronda que era una unió de nobles rèbels que volia aprofitar la minoria d'edat de Lluís XIV per assolir més poder. La presència militar francesa a Catalunya es va afeblir i, a més, el tracte dels soldats francesos era similar als dels terços de Castella. Al final , Catalunya es va mantenir com a regne sobirà dins la corona d'Espanya. Mentre que Lluís XIV de França va jurar conservar els privilegis del Rossell, però se’l va quedar. Al cap d’una anys van tornar-hi.
Un desgavells tant grans haguessin estat insoportables per la demografia. Això no obstant, els territoris no van quedar deserts perquè les guerres al regne de França mantenien una immigració constant d’Occitània. Era una immigració de proximitat afavorida per les similituds idiomàtiques. Els emigrants, dels quals en queden molts cognoms, es van dedicar sobretot a l'agricultura, fent-se càrrec dels masos buits de gent. Amb els repartiments de les terres van haver-hi propietaris afavorits, també, pel progrés del principi de la pràctica de l’experimentació.
 I, és quan es van començar a marcar les posicions socials en la situació dels bancs a les esglésie. Qui podia més anava davant.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada