dissabte, 5 de gener de 2013

Beatriu de Cruïlles, baronessa

Beatriu de Cruïlles, baronessa.
  
      Els pagesos estaven sotmesos als mals usos. El principal era la remença, l’adscripció dels camperols a la terra, la qual no podien abandonar sense l’autorització del senyor i que només es podia obtenir pagant una redempció. L’objectiu dels mals usos era obligar els pagesos a no deixar el mas per buscar una millor vida a les ciutats i, també, mantenir-los sotmesos en tots els sentits als senyors. En aquell temps hi havia crisi. És a dir més producció que gent  i si un mas quedava buit era un gran perjudici. A més de la remença, alguns senyors aplicaven les iniqües consuetuds sobre els seus pagesos. La principal era el dret a maltractar, cosa que no feien així com així, però hi era.
   La monarquia s’havia mostrat propensa a redimir els pagesos dels mals usos. Maria de Luna (reina d’Aragó i parenta del Sant Pare) va intercedir al 1402 perquè l’església actués en contra dels mals usos. No va tenir èxit. El 1455, Alfons el Magnànim (1396-1458) va deixar els mals usos en suspensió a canvi de 100.000 florins. Al cap d’un any, es va retractar i el 1457 va refermar la vigència dels mals usos. Els 100.000 florins van quedar en suspensió. Això no obstant, el rei havia permès la formació d’un sindicat que havia organitzat els pagesos sotmesos a la remença.
       Al febrer del 1462, els pagesos de la Catalunya Vella varen organitzar-se i estaven en un principi de sublevació.   En aquell moment, els pagesos sobretot es volien alliberar de la remença i no sabien si anar pel seu compte o agafar partit en la guerra que estava apunt de començar entre les institucions catalanes (Generalitat i Consell de Cent) contra el rei  Joan II.  Els partidaris de la Generalitat eren una gran part dels  senyors. Una altra part de la noblesa estava al costat del rei, el qual també comptava amb el suport de la menestralia de les ciutats: artesans i gent d’ofici.
En els primers dies de la revolta, 600  remences es van concentrar a Santa Pau, on van pressionar Berenguer d’Oms (procurador del Baró i partidari el rei. Van aconseguir alliberar un pagès empresonat per resistència a la presa de béns pel fet de no haver pagat tasques i pensions i no es van dissoldre fins que van arribar el veguer i l’advocat fiscal de Girona.1

Uns dies després, un grup de pagesos va atacar el castell de Bestrecà. Els remences, també,  hi van alliberar un pagès pres  i en el seu lloc van posar el senyor Berenguer de Barutell. A més, van entrar al dormitori de la seva dona i li van robar el que van poder.1
En l’assalt van participar Fàbrega de Santa Pau i el fill d’en Prat de Bas. De la baronia de Castellfollt van intervenir  el fill d’en Morunys (Sant Joan les Fonts), el fill d’en Fontfreda (Sant Joan les Fonts), en Castanyer (Sant Joan les Fonts), en Plançó (Sant Joan les Fonts), el fill d’en Masdemont de Lliurella (Sant Joan les Fonts), el fill d’en Pere Massanella (Sant Joan les Fonts), en Clavaguera de Batet i en Puigmal i la seva filla de Batet, en Gorchs de Castellfollit i la seva mare.2

Entre el pagesos de Sant Joan hi havia molts rebels remences. Un d’ells era en Miquel Planes, el qual al 1463 va fer vassallatge al bisbe de Girona. Al document del Bisbat i van fer constar que era un notori i nefast rebel. Planes havia aconseguit les propietats dels Juvinyà (nissaga al segle XIV), per tant era un pagès amb recursos.

Això no obstant, al 2 de maig del 1463, en Climent de Cabrera un fill il·legítim del poderós Bernat Joan de Cabrera va ser premiat pel rei Joan II, amb la casa de Juvinyà i uns molins a Sant Joan les Fonts que pertanyien al rebel Miquel Planes. El rei Joan II estava aliat amb els remences i estava en guerra amb la Generalitat, la qual defensava els drets des senyors. En tot cas, al 1463, Climent de Cabrera i el seu germà Ponç estaven declarats en ordre de cerca i captura (vius o morts) per la Generalitat. Al 1474 (acabada la guerra Civil), Climent de Cabrera era viu i participava a les sessions de les Corts.

El dia 8 de març del 1462, els pagesos van entrar a Castellfollit de la Roca. A dins, van assetjar el castell de Castellfollit, on habitava la senyora de la baronia, Beatriu de Santa Pau, una de les tres filles de Damiata de Centelles, vídua d’Hug Ademar III, antic senyor de la baronia de Santa Pau. Beatriu tenia autoritat sobre el territori: administrava la justícia civil i la criminal. Segons Monsalvatge, els senyors feudals de la Catalunya Vella es tenien per amos absoluts de coses i persones (Joaquim Danés Història d’Olot VI, pàg 923).

Al 1446, quan es va casar amb Bernat de Cruïlles (mort al 1460) va aportar en dot la baronia de Castellfollit, integrada per 5 parròquies: Sant Salvador de Castellfollit, Sant Pere de Montagut, Santa Eulàlia de Begudà, Sant Esteve de Sant Joan les Fonts i Santa Maria de Castellar de la Muntanya. Hi havia 140 focs (uns 700 habitants). Era vídua de Guerau de Cruïlles, el qual era germà de Martí Gerard de Cruïlles (1410 al voltant del 1490). El seu cunyat era un senyor molt poderós que va participar a la guerra en el bàndol de la Generalitat (contra el rei i els remences). El seu home Bernat Guerau de Cruïlles va tenir papers de rellevància  a les Corts Catalanes.

Quan va tenir lloc el setge, Beatriu va ser insultada cosa de molta gravetat en tractar-se d’una senyora. Tenia un fill de pocs anys Hug de Cruïlles, que al 1485 va ser pres pels remences i mort poc després. Amb a la vora de 90 anys, la baronessa Beatriu era viva al 1497.3

En el temps del setge, la senyora tenia empenyorats béns del pagès Hualguer de Sangles. Més tard, el cabdill remença, Francesc Verntallalt  li va demanar per carta que tornés les penyores, però no ho va fer. Les penyores solien ser eines imprescindibles pel treball. Quan un pagès no complia en el pagament de les taxes, el senyor o el seu batlle (representant legal del senyor) hi enviava un saig (un funcionari judicial amb suport d’homes armats). Llavors el saig s’enduia instruments que havien  de garantir el pagament del pagès.

Alarmada pel setge, la senyora va enviar un emissari als sotsveguer de Besalú (representant jurídic del rei) per comunicar-li el perill, en què es trobava. El sotsveguer era un magistrat que derivava directament del rei i que administrava la justícia civil i la criminal, on no la distribuïa el senyor del lloc. Segons ha investigat el medievalista olotí, Xavier Puigvert (Reg.436-1462 Arxiu històric de la Garrotxa), en aquest cas el sotsveguer era Miquel de Canet, un donzell (membre de la petita noblesa de Besalú). Segons Puigvert, el càrrec de sotsveguer el solien tenir membres de les famílies potents de Besalú. L’havien tingut els Cornellà.
El sotsveguer va arribar al castell de nit amb un grup de sometents (paisans armats) i 1 jurat (membre del consell de la vila de Besalú). Va demanar als remences que obrissin les portes. En un principi, els revoltats s’hi van negar i,fins i tot, van negar reconèixer el poder reial,  però després el van deixar entrar per un portal. L’autoritat reial es va trobar envoltada de pagesos exaltats que l’amenaçaven amb ballestes muntades. El sotsveguer va adreçar-se als líders Baltasar Anglada i Fàbrega de Santa Pau. A través d’ells, va poder parlar amb la senyora Beatriu. Al final va aconseguir emportar-se pres el batlle de la senyoria de Castellfollit, contra el qual anava dirigida la fúria. Es veu que se’l va endur pres més per protegir-lo que per altra cosa i el van deixar lliure a Argelaguer- El batlle era l’encarregat directe de fer complir els mals usos per això els pagesos l’odiaven.
Després, uns 350 remences es varen dirigir cap a Besalú. Aquesta localitat tenia 700 habitants i era una plaça, amb partidaris d’uns i d’altres, però més a favor de la Generalitat. Els remences es van quedar a uns 250 metres (una mica més lluny d’un tir de ballesta) de la muralla. Van fer focs i van mostrar les llances, van cridar i van tocar flabiols i timbals.  La seva intenció era que la vila els reconegués les reivindicacions: la derogació dels mals usos, abans que ells [els pagesos] prenguessin partit per la Generalitat o pel rei. <ques jactaven que ells no prendrien partit que no passassen per aquesta vila [Besalú]>.4 A més a Castellfollit, quan el sotsveguer es va remetre a la representació reial perquè el deixessin passar li van contestar que no coneixien el rei. Així, en un principi la revolta pagesa era contra l’autoritat reial  i la Generalitat.

Per tal d’evitar un setge sagnant, la Universitat de Besalú (comú de veïns) en van deixar entrar una quinzena i se’ls van escoltar. Després els remences van retirar-se, però amb el domini ple de la muntanya. Van mantenir un bloqueig sobre Besalú, on els jurats [espècie d’Ajuntament] van demanar ajuda a la Generalitat. 

El 28 d’abril, Beatriu de Cruïlles va escriure a la Diputació per explicar les ofenses que els remences havien fet a Berenguer de Barutell. Després de detallar els fets ocorreguts a castell de Bestraçà, Beatriu escriu: <E so certa per dit d’ells mateixos faran semblant novitat [cosa que sorpren] a mi e altres circumvehins e per la molta enveya que ells han de pendre aquesta força que yo tinch per retraures [tirar enrera] e fer forts aci com sia clau del plan de la montanya>. En tant que dona vídua, Beatriu va demanar consell a la Generalitat.  La informació de la carta tenia complement en el portador, en Miquel Marques de Besalú (possible jurat).  Escriu: <e de totes aquestes noves poreu esser pus [més] largament informats per lo portador>.5
Beatriu va escriure  a la Diputació i a la reina perquè representaven el mateix sistema de poder. La reina el seu fill Ferran eren a Girona des del 20 de febrer. S’hi havia traslladat precisament per exercir d’autoritat destinada a castigar els pagesos. L’havia reclamada la comissió dels XVI. Era una junta de propietaris eclesiàstics i d’altres classes: ciutadans rics i cavallers (propietaris rurals). La reina i la Junta dels XVI esperaven el comte Hug Roger de Pallars perquè pugés a la muntanya i reduís els pagesos.
   Mentrestant, el 17 de març uns 1.000 pagesos van assetjar, altra vegada, Santa Pau. La reina va fer gestions perquè es tornessin a casa seva (el rei Joan II pensava que n’havia de penjar dos) i els pagesos es van dispersar a l’expectativa. La reina va detenir un pagès que es deia Bach. En contra els de Santa Pau van detenir un pare i un fill i van mantenir el fill com a hostatge per respondre de la vida d’en Bach.
   Arran del setge, la Diputació del General va treure la bandera a Barcelona. Significava el començament d’una mobilització contra els pagesos, sense tenir en compte la monarquia.
    Poc després, el donzell Francesc Verntallat de Sant Privat va militaritzar els pagesos revoltats. Reclutava un home de cada tres. Els dos que quedaven contribuïen amb diners o menjar. Verntallat estava en contacte amb la reina, la qual estava molt pressionada per la Generalitat.
    Les relacions entre la monarquia i els senyors (la    Generalitat) eren molt dolentes de temps. Bàsicament, la Generalitat no volia el rei Joan II. Llavors, la reina va nomenar Pere de Rocabertí, en tant que comandant de la Força de Girona. Era un clos emmurallat que estava separat de la ciutat, de la qual no en tenia un suport total.
Va ser quan el comte de Pallars va sortir de Barcelona amb més feina: reduir els pagesos i prendre la reina i el seu fill a Girona. La guerra entre les institucions catalanes per una part i per l’altra el rei Joan II amb el suport dels remences havia començat i duraria 10 anys.

Al juny, Joan II (el rei) va demanar a Verntallat que anés a socórrer a Joana Enríquez (la reina) que estava assetjada a la Força de Girona pel cap de les forces de la Generalitat, el comte de Pallars. Només van aconseguir arribar-hi en Pere Joan Sala i 50 remences de la zona de Besalú; n’hi havia d’Argelaguer,
El compte de Pallars tenia la missió de prendre Girona, però també, com hem vist, la de reduir els pagesos remences, cosa que es donava per feta perquè la Diputació  li va escriure una carta, en la qual li demanaven que no hi hagués clemència per alguns dels pagesos que van entrar al castell de Bestracà. Entre els pagesos pels quals no hi hauria pietat se n’anomenen de Sant Joan les Fonts: <lo fill den Manulls, lo fill den Fontfreda, en Castanyer, en Plançó, lo fill den Casademont de Librella i lo fill den Pere de Maçavella>. La Generalitat demana que cap pagès no sigui <guiat e remès [deixat en llibertat]  fins que no haguessin pagat la roba robada al senyor Barutell>.6
Després de molts combats i un llarg setge, un exercit francès que havia estat mobilitzat gràcies a les gestions del rei, Joan II, va entrar a Girona i va fer retirar les forces del Principat. Va ser el principi de l’èxit de la revolta remença. Entre el juliol i l’agost del 1462, els remences manats per Verntallat, Jaume Ferrer i Bac de Rocabruna van sotmetre Banyoles, Besalú i Olot, però no Ripoll. Eren uns dominis que duraven el temps de la presència dels remences a les localitats Així, el 17 d'octubre els remences van atacar Besalú però el cunyat de Beatriu de Castellfollit, Bernat Gilabert de Cruïlles, els va derrotar. Besalú va resistir el rei i els remences fins al 1466, però encara va tornar a la Generalitat al 1469. I, així va estar fins que la guerra entre Joan II i la Generalitat va acabar al 1472. Després d’una altra revolta remença esclatada al 1485 i  manada per per Pere Joan Sala, el fill de la reina Joana assetjada a Girona (el rei Ferran I) va treure els mals usos a partir del pagament de 60 sous per mas. Ho va fer el 1486 a través de la Sentència Arbitral de Guadalupe.7
   
(1)   SANTIAGO SOBREQUES VIDAL. Catalunya al segle XV. Pàg, 80. Editorial Base (2011)
(2)   SANTIAGO SOBREQUES VIDAL. La alta nobleza del norte en la Guerra Civil Catalana. Pàg 92.
(3)   MIQUEL FREIXA. Francesc de Verntallat. Cabdill dels remences, Editorial Base.
(4)   FRANCESC MONTSALVATGE FERRER. Colección Diplomática del Condado de Besalú. “Carta dels Jurats de Besalú als de Giriona” Pàg, 186-198. Volum III, Imprempta Joan Bonet. Olot 1906.
(5)   FRANCESC MONTSALVATGE FERRER. Colección Diplomática del Condado de Besalú. “Carta dels Jurats de Besalú als de Giriona” Pàg, 254-255. Volum III, Imprempta Joan Bonet. Olot 1906
(6)   FRANCESC MONTSALVATGE FERRER. Colección Diplomática del Condado de Besalú. Volum III, Imprempta Joan Bonet. Olot 1906.
(7)   JOAN LÓPEZ. Arrels i Llavors de Besalú. Pàg, 60-62. Ajuntament de Besalú
  



Una part de la carta dels Jurats de Besalú als de Girona, en la qual exposa:

“... quant mossen veguer parti daci a ell e nosaltres poch cogitavem los dits homens deure venir axi prest fins la nova vench eren damunt Castellfollit e apres que hacien trenchant lo portal a Castellfollit e eren dins e per ço lo sotsveguer e jutge e in de nosaltres anarem alla e segons la relació del dit mossen sotsveguer tenien acitiada la Senyora al castell feren alla molts desordres cridant a foch a foch e despuis lo sotzveguer hi fou vahe ni havia qui volien ab viga trencar portes de homes de la vila de Castellfollit dient querien menjar. A fi sens altre dan del dessus lo lexaren Castellfollit venit vers aquesta vila...”


FRANCESC MONTSALVATGE FERRER. Colección Diplomática del Condado de Besalú. Volum III,  Pàg 196-198. Imprempta Joan Bonet. Olot 190



Edició modernitzada

Quan mossèn  veguer partí d’ací ell i nosaltres poc pensàvem, els dits homens, haver de venir així ràpid fins la nova. Vinguts [arribats]: eren damunt de Castellfollit i després que havien trencat el portal a Castellfollit hi eren dins i per això el sostveguer i jutge i un de nosaltres anàrem allà i segons la relació del dit mossèn sotsveguer tenien assetjada la senyora al castell, feren allà [al castell] molts desordres en tant que cridaven a foc a foc,  i després que el sotsveguer i fou vingut [arribat] va veure que n’hi havia que amb biga volien trencar portes d’homes de la vila de Castellfollit; deien que volien menjar. Al final sens altre mal del de damunt, deixaren Castellfollit i vingueren cap aquesta vila... (Besalú).



El català de la revolta remença

La denominació d’una llengua és un exponent de la consciència lingüística dels habitants d’un territori: demostra que el parlant sabia que feia ús d’un parlar propi i diferent dels altres. A partir del segle XIV la denominació llengua catalana era freqüent a tot el domini lingüístic. A l’època del text el català era la llengua oficial de Catalunya, València, Mallorca i Sardenya. Havia esdevingut la llengua de la cancelleria (del govern). Feien els comunicats i els documents en català i cada vegada feien menys ús del llatí.
En el temps dels remences, el català havia arribat a una plenitud històrica, en tant que llengua d’ús corrent, oficial i de cultura. La producció escrita és molt més gran que en segles anterior i es van diluint els trets medievals que l’havien caracteritzada. El català estava apunt per l’època Moderna i de rebre de ple la influència del castellà.


Lèxic

El lèxic és una mostra de l’època feudal..

Mossèn: a partir del vocatiu MI-SENIOR “senyor meu” es va formar el tractament del català antic misser, que es donava als doctors llicenciats en dret, civil o canònic, En català oriental va evolucionar a mossèn. Vench: del Llatí VENIRE. Venir. Primera persona del singular: jo vinc. Venir és dirigir-se cap a una fita. El verb venir, com a representant d’una classe de moviment, també és protagonista d’unitats lingüístiques que descriuen el temps.És a dir,, culminen. Això fa pensar que aquí es significat de vench és arribar. Seria: un cop vingut. Exemples d’ús de venir en significat d’arribar en d’altres textos medievals. Vench-nos la bela nuyt e bona mar e beia luna). E ja vench l’hora del vespre (Feyts-XIII.1/XIV, p, 121). 1 Queda més clar que significa arribar perquè el verb arribar no es va fer servir fins al segle XV, Precisament per això per donar precisió a la narració i clarificar la culminació. Abans, del segle XV era un verb de l’argot mariner. Relació:  Acció i efecte de referir, de manifestar allò que un ha sentit o vist i n’ha tingut l’encàrrec de contar. Vahe: tercera persona singular del pretèrit perfet del verb veure. Un exemple: Eyls veheren venir lo gentl qui anaua per la forest. Llull. Gentil. La primera /a/ era una vocal neutra. Aquesta vocal hagués estat en contacte amb la /é/ final que era la tònica, però per no fer un diftong de mal pronunciar van posar-hi la /h/ que no es pronunciava. Així, la regla del contacte de l’/a/ amb la /e/ propicia la conversió de la vocal més fluixa en /e/. Una /e/ davant d’una altra /e/ forma el  iode en un jo inexistent en llatí clàssic: una /j/. Ja no va fer falta la /h/. Així queda: el veié. Del llatí VIDERE Trenchant: En el català antic el gerundi, que dóna caràcter adverbial i modal a la seva oració indica sempre anterioritat o simultaneïtat respecte a la significació del verb principal. Pel que fa al cas, crec que significa anterioritat. Dessus: Vol dir damunt. Cogitàvem: primera persona del pretèrit imperfet del verb cogitar. Del  llatí COGITARE. Significa: pensar. És una forma molt usada en textos medievals. Lexaren: Del llatí LAXAREN deixar anar la A es va transformar en /e/ pel contacte amb la velar. .En llatí la X era KS. La X es va fricativatitzar. La /L/ inicial es va transformar en /D/. Una mostra clara del que suposa agafar una paraula del llatí clàssic per crear un cultisme és la paraula laxant, que significa deixar. Si, en canvi, haguessin agafat la paraula evolucionada seria un deixant.


Sintaxi:

El text està ordenat en base a la  juxtaposició de frases i l’ús de conjuncions i de nexes. Com a mostra de juxtaposició exposo <Quan mossèn  veguer partí d’ací ell i nosaltres poc pensavem els dits homens haver de venir així ràpid fins que la nova vingué: eren damunt de Castellfollit> ). Més avall. l’autor fa ús de la coordinació de frases mitjançant la conjunció: <dins i per això el sostveguer i jutge i un de nosaltres anàrem allà i segons la relació del dit mossèn sotsveguer tenien assetjada la senyora al castell> També fa ús dels relatius: <a Castellfollit [hi] eren dins i per això>. La sintaxi d’aquest text, tot i tener elements recordatoris d’una llengua poc madura excés de conjuncions i nexes, falta de punts senyalitzadors i poc ús dels relatius, ja és ágil i entenedora. Està quasi apunt per la propera gran revolució de les comunicacions: la impremta.



Datació: i localització

Ës un text epìstolar del Bisbat de Girona del segle XV. L’autor era un jurat de Besalú. Ttot i ser testimoni (anàrem allà), només escriu el que veuen els ulls del sotsveguer:segons la relació del dit mossèn sotsveguer. Un altre exemple, <segons la relació [explicació] del dit mossèn sotsveguer tenien assetjada la senyora al castell>. El redactor no es permet cap llicència. Escriu el que diu el sotsveguer, L’autor possiblement tenia formació eclesiàstica o jurídica. O totes dues.

Es tracta d’un text epistolar de tipus jurídic finals del segle XV del Bisbat de Girona. Està destinat a deixar testimoni d’uns fets per després jutjar-los i castigar els responsables. Una cosa similar a les actes policials d’ara que donen testimoni dels participants a una manifestació.

Bibliografia

Alcover Moll. diccionari català-valencià-balear . Institut d’Estudis Catalans. Http//: dcvb.iecat.net/
Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. Http://ec.grec.net/lexicx.jsp
Martí i Castell Gramàtica històrica catalana II, “Evolució del sistema” Universitat Oberta de Catalunya
1)     SANDRA MONTESERRAT i BUENDIA “Evolució semàntica i gramaticalització de venir (segles XII-XII). Tesi doctoral.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada