divendres, 4 de gener de 2013

Pere Joan Sala, cabdill remença




Pere Joan Sala, cabdill remença

<Adam i Eva van sortir del Paradís sense senyor>

El més escrit és que va néixer en un mas de Granollers de Rocacorba (Sant Martí de Llemena) al voltant del 1440. La primera notícia és que va encapçalar la força remença que va entrar a la Força de Girona (fortalesa interior) el juny del 1462. Dins hi havia la reina Joana Enríquez i el príncep Ferran i fora l'Host del Principat manada per Hug Roger III comte de Pallars. L'Host del Principat es va fer amb tot Girona, però la força va resistir fins que va ser alliberada per un exercit de Lluís XI de França. Aquí va començar la llegenda d'una figura clau en l'eliminació dels mals usos. Va tenir un paper important duran tota la guerra entre la Generalitat i Joan II (1462-72). Els mèrits li van valdre ser nomenat lliure i cavaller. En canvi el resultat del conflicte va deixar el conjunt dels remences (peça clau en la victòria final del rei) igual que abans. És a dir, sotmesos als mals usos i amb el deure de pagar els vassallatges endarrerits
Tot i tenir solucionada la part personal, per no deixar en res l'esforç de dècades, Sala va encapçalar una revolta a Mieres (setembre 1484). L'exit inicial va aixecar la flama de la sublevació per tota la Catalunya Vella. Els remences van guanyar a Montornès del Vallès i a Granollers, però van ser derrotats a Llerona per l'host de la ciutat de Barcelona. Sala va ser pres i executat a Barcelona. La revolta va evidenciar la força dels pagesos, els quals mantenien castells i gent armada a la muntanya. Poc després, el rei Ferran II va treure els mals usos. Això no obstan, Sala no ha estat gaire recordat per la història-

Acabada la Guerra entre la Generalitat i el rei Joan II (1462-1474) els pagesos de remença no havien avançat en les seves reivindicacions. És a dir, els mals usos pels quals no podien abandonar la terra encara que no els donés vida continuaven vigents. Havien pagat quasi 100.000 florins al rei Alfons el Magnànim (1396-1458) i format un sindicat (1448). El rei va arribar a abolir els mals usos a través d’una sentència provisional el 1455. Un any després la va anular i al 1457 la va tornar a refermar. Després de la mort d'Alfons el Magnànim, la corona d’Aragó va encetar un greu conflicte dinàstic entre Carles de Viana i el seu pare Joan II. El caliu de la lluita estava en el fet que la societat canviava. Ja no feien falta tants cavallers al camp de batalla i eren més necessaris els soldats professionals. Aquest fet restava importància al sistema medieval de fornir els exercits. El rei o el baró donaven un feu (propietat) a una persona de demostrades dots militars (cavaller). El feudatari explotava les terres i la gent que vivia al feu per nodrir els cavalls de batalla i pagar els soldats que podia. La feina del cavaller consistia a treure rendiment del feu per disposar d'una força ben preparada i disposada per quan el rei o el baró la demanessin per afegir-la a l'exèrcit reial.
En canvi soldats, professionals s’havien de pagar amb diners, per la qual cosa el rei necessitava plata i la recaptava de qui podia, encara que vinguessin dels pagesos que eren el més baix de la piràmide de poder. La noblesa (eclesiàstica també) veia en el reconeixement dels pagesos una pèrdua de poder.
Castigar-los i tancar-los en cel·les perquè passin fam
Els nobles junts (Generalitat) es veien més poderosos que el rei i veien en els pagesos com una cosa de la seva propietat Els pagesos estaven considerats de la manera que explica Francesc Eiximinis a Lo Crestià: «E per aitals hómens així servils e pagesivols, e rusticats e desevergonyits, e desraonats, no deuen ésser posats jamés en negunahonor car tot grau e dignitat es vituperada per ells». Considera que l’única manera de tractar-los és a través dels càstigs: pegar-los o tancar-los en cel·les, on passin fam. Tots els estaments per sobre la pagesia pensaven igual que Eiximenis. El propi rei Joan II va qualificar de feble l’actitud de la reina en el principi de la revolta del 1462 tot i que, segons Santiago Sobreques (La alta nobleza del norte en la Guerra Civil Catalana) sense l’Empordà i la Muntanya (els remences) Joan II no hauria reconquerit el Principat a la Generalitat. Va valorar que si n’hagués fet penjar dos de bon principi la revolta s’hagués acabat. Per la seva part els pagesos, assentaven les reclamacions en la bíblia. «Adam i Eva van sortir del paradís amb senyor feudal?» preguntaven.
Després de la guerra, Joan II va donar propietats i títols al cabdill remença Francesc de Verntallat, va repartir privilegis entre d’altres remences destacats, entre ells Pere Joan Sala que va ser declarat pagès lliure, però no va donar resolució a les reivindicacions remences. Al 1482, els pagesos havien pagat, lluitat i mort i estaven quasi igual de sotmesos que els seus avantpassats. Però quasi no és tot. Mantenien els castells de la muntanya ocupats i molts d’ells s’havien experimentat en la guerra. Sabien usar ballestes, arcs i espases i dins el seu territori eren un enemic temible.
Passada la guerra i amb Ferran Ii de rei, els senyors van demanar perquè els tornessin els castells i tornar a cobrar les taxes. Els endarrerits i tot. Els pagesos, durant la guerra i en el temps de vigència de les sentències provisionals, havien deixat de pagar. A més, pagar els endarrerits els suposava encara més misèria.
En aquest context, els senyors van fer pujar el procurador Joan Desvern a la muntanya. Tena la missió de reclamar els endarrerits a les famílies remences. Desvern va ser trobat mort amb una fletxa a l'esquena prop d'Amer. Els jurats de Girona (membres de l'Ajuntament de l'època van avisar al lloctinent (cap de l'exèrcit català) dels fets. Els jurats van situar la mort del procurador en l'àmbit d'un inici de revolta.
Les autoritats van donar la responsabilitat del crim a Pere Joan Sala i un altre pagès. Sala. Va ser empresonat per la mort del procurador i després alliberat, cosa que va incrementar encara més la popularitat que tenia entre els remences. Lliure Sala, els pagesos els pagesos van publicitar la decisió de no pagar les servitud. Van penjar cartells a les portes de la catedral de Girona. Sabuts del fet que els remences no pagarien sense l'ús de la força, els nobles van reunir el Consell del Regne, el qual va decidir enviar una host manada per l'agutzil reial Gilabert Salbà a castigar els remences.


Els fets de Mieres
Salba i els seus homes es van dedicar a embargar els béns dels pagesos i a castigar-los. El 22 de setembre van anar a una casa voltada de bosc, can Griver per fer embargs. Quan sortien van ser voltats per uns 400 homes armats i manats per Pere Joan Sala que portava sobrevesta reial (peça de vestit posada sobre l'armadura). Era com si anés vestit amb un uniforme del rei. Els homes de Sala van atacar per sorpresa i van aconseguir fer presoner el veguer de Girona (autoritat delegada del rei a Girona), ferir l'agutzil (oficial reial amb competències executives) i matar un soldat. L'agutzil ferit i els seus soldats van aconseguir fugir. Poc després de la lluita. l'agutzil Salba va passar per Banyoles amb la cara travessada per la sageta. Anava sobre d'un cavall que li conduïa un ajudant. Més tard li van treure la sageta i va perdre un ull.
Després de Mieres Sala va escampar la revolta per la Plana de Vic. La Selva, la Garrotxa i el Gironès.

El dia 11 de novembre, va plantar-se amb 200 homes armats al mercat de Banyoles. Els homes que el seguien cridaven: «Sala, Sala, visca el rei!». A la plaça, va tranquil·litzar la gent i els va fer una proclama. Després d'intentar assaltar sense èxit Torroella de Montgrí va aconseguir ocupar el castell d'Anglès, on va conquerir el castell. En ple hivern, es va veure prou fort per atacar Girona. El 13 de desembre al migdia va travessar l'Onyar pel convent del Carme i va intentar sense èxit forçar el portal de les viudes.
Davant del perill, el lloctinent (representat del rei en la seva absència) va enviar una host de reforç a Girona. La manava Requesens de Soler (governador) i hi la seguia l'abat Samsó, que volia establir negociacions amb Sala i els nobles. L'abat va aconseguir programar una reunió de nobles a Girona i una altra de pagesos a Olot. La idea era que el rei arbitrés el conflicte. En no poder entrar van establir un setge, però feble.
Això no obstant, la revolta es va estendre per la plana de Vic cap al Vallès. Empesos pels èxits de Pere Joan Sala, van sorgir nous líders remences: Bartomeu Sala (nebot de Pere) i Andreu Bosc. L'extensió de la revolta va aturar les reunions de Girona i Olot i va alarmar els ciutadans de Barcelona. La ciutat va mobilitzar una host. El cap de l’exèrcit català va ordenar que la força ciutadana sortís a l’encontre dels remences. Els van trobar a Montornès del Vallès. El 4 de gener del 1485, una part de la força remença estava a la casa de Bartomeu Sala (nebot) i una altra s’havia fet forta en un turó proper. L’havien protegit amb un mur de pins tallats en punxa i encarats endavant. L’host de Barcelona es va separar i així mentre la infanteria va atacar la casa, la cavalleria va enfilar turó amunt. Els de peu van fracassar davant els 100 remences de la casa i els cavallers (inferiors en nombre) van subestimar els del turó i els que van aconseguir saltar la barricada de pins van caure sota les armes dels pagesos. La derrota va caure molt malament entre tots els estaments de poder: del rei als nobles passant pels ciutadans i acabant amb els capellans i frares. Una victòria dels pagesos era capgirar el món medieval i no podia ser. La primera reacció va venir del cap de l’exèrcit (lloctinent), el qual va anular la salvaguarda (garantia de vida per a les reunions pageses) del 1483. L’anulació de la garantia de reunions va afeblir la creença per part d’elements del Principat, alguns tan importants com els consellers de Barcelona, en una complicitat del monarca amb Pere Joan Sala, qui no s’estava de repetir que tot el que feia era voluntat del rei.
Uns dies després Requesens de Soler (governador de Girona)va negociar un arbitratge amb Pere Joan Sala, el qual va demanar no pagar vassallatges, impunitat, i la llibertat per a un remença pres a Barcelona.  En tant que garantia, Sala va deixar córrer el setge. La contrarietat estava en el fet que el governador havia establert les negociacions sense el permís del cap de l’exèrcit i no eren considerades vàlides pels dirigents, sobretot pel rei.
El monarca Ferran II havia crescut molt des dels dies del setge de la Força de Girona. Era rei de Sicília, Aragó, València, Mallorca, Navarra i comte de Barcelona. Estava casat amb Isabel de Castella des del 1469 i era rei coregent de Castella des que al 1474 la seva dona va ser coronada regna de Castella. A Catalunya, el 1480 havia acordat el pactisme pel qual el poder reial havia de respectar es lleis de Catalunya i definia la Diputació del General i la Reial Audiència de Catalunya com a organismes encarregats de vetllar per l’ordre constitucional (Constitució de Observança) del país. Era un rei modern que al costat del seu pare Joan II havia lluitat contra els nobles catalans (els coneixia com els catalans) durant anys i, si bé, reconeixia l’existència dels pagesos tampoc estava per canviar l’ordre del món. Al capdavall, Adam i Eva havien sortit del paradís nus i sense senyor, però també sense rei. Tenia en compte un arbitratge, però també volia mostrar autoritat i si calia doblegar els revoltats fer-ho. Ell seguia la revolta des de Sevilla i segons les notícies que li arribaven es decantava per una solució que tingués present els pagesos moderats (grassos) que tenia la punta de la llança en Francesc de Verntallat.


Barcelona
El conflicte va entrar encara més en un camí sense sortida quan els remences van ocupar Granollers, localitat depenent de Barcelona i van desplegar-se en forma de ferradura al voltant de la ciutat comtal. Van ocupar Sabadell i Terrassa. Això no obstant, eren inconscients d’on es posaven. Barcelona tenia uns 23.000 habitants. N’hi havia de rics i pobres, però els rics eren els més rics de Catalunya que en general tenia uns 230.000 habitants. Tots els barcelonins tenien en comú que menyspreaven els pagesos. Per això quan es va posar la bandera de guerra a la casa de la ciutat, es van allistar en massa a l’exèrcit que es preparava per aniquilar els remences rebels. Els rics es van allistar amb armes cavalls i soldats i els pobres amb el que tenien. L’1 de març del 1485 va sortir una part de l’exèrcit del rei. Dos-cents cavallers i set-cents peons, manats pel fill del comte de Cardona. Va començar un temps de marxes i contramarxes i d’entrades i sortides dels pobles. Les forces remences estaven dividides en un grup manat per Bartomeu Sala al Vallès i un altre per Pere Joan Sala que havia aconseguit entrar a Mataró. Perseguit per l’exèrcit reial, Bartomeu Sala va demanar auxili al seu oncle, Pere Joan Sala, el qual va anar a auxiliar-lo.
Quan els 800 homes de Sala van arribar a Llerona, es van trobar amb l’host de Barcelona, formada per 200 cavallers i uns 300 peons. La cavalleria de Barcelona va sorprendre els remences en un pla, on van matar 200 pagesos i en van fer presoners 200, entre els quals hi havia Pere Joan Sala. La victòria va ser celebrada a la capital. Van humiliar tot el que van poder el cap remença i després de passejar-lo pels carrers, el van degollar i esquarterar.  Quan va saber de la notícia, el rei va escriure que era la mortaldat era necessària pel repòs i el bé general.
A partir d’aquí Ferran II va decidir acabar amb el problema català,  (el de la primera part de la seva vida) i va resoldre que s’havia de buscar una solució que no passés per la repressió. Sobretot perquè per acabar amb el problema remença s’havia d’entrar a la muntanya i ocupar els castells a mans dels remences (Hostoles, Castellfollit, la Roca, Rocacorbai Rupit, entre d'altres). Cal recordar que els pagesos de remença per mostrar el determini feien foses i elevaven creus. Volien dir que preferien la mort (suïcidi) al tracte dels senyors. Aquests, per la seva part, sabien que amb la mort de Sala el sistema de propietats estava salvat i volien arribar a un acord amb els pagesos moderats.
En aquest context.  Ferran II va decidir trametre a a Catalunya un plenipotenciari neutral en la persona de don Iñigo López de Mendoza, el qual va arribar a Barcelona el 8 d'octubre de 1485. Al cap de poc temps els remences es van comprpmetre a tornar 17 castells i a deixar les armes i  per la seva part el rei va abolir els mals usos el 22 d'abril del 1486

ribada del magnat castellà a Barcelona 8 d’octubre de 1485 marca l’inici de les noves negociacions. Cap millor prova de com, finalment, havia estat enfocat el camí de la solució al meteixe temps que l’estat de maduresam malgrat aparences contràries, havia arribat el conflicte que la rapidesa amb què les negociacions van avançar. Al cap de 20 dies de l’arribada de lópez de Mendoza a Barcelona (28 d’octubre), els senyors van firmar el compromís pel qual posaveb en mans del rei, com a arbitre i amigable componedor, la solució del plet remença. Aconseguit aquest èxit, don Iñigo va aconseguir-ne un altre prop dels pagesos que per la capitucació de sant Celoni, van restituir castellbell, Pocs dies després a Amer, el plenipotenciaru aconseguia que els pagesos signessin també el tan ansiat compromís en mans del rei i es comprometessin alhora a restituir 17 castells a no cometre més excessos a tornar els bens mobles arrabassats als senyors i a alçar el sometent contra els pagesos que a partir d’aquella hora es mostressin enemics de la pau pública.
L’èxit de lópez de Mendoza no podia ser més rotund. Just al cap d’un mes de la seva arribada a barcelona, el plenipotenciari havia aconseguit l’essencial de la seva missií, Encara va proseguir amb èsxit (reunió amb els síndics remences a Olot-22 denovembre) Però ara la tasca era, sobretot la coret on ferranb havia citat elssíndics de cadescuna del es parts, Allí (començaments del 1486) davant del monarca i els seus oficials fou debatuda, per representants de pagesos i senyors, àmpliament, la qüestió dels drets respectius, Alfonsde la cavalleria, jurisconsult aragonès vice-canceller del Consell d’Aragó fou amb el rei el principal endegfador del plet i redactor de la sentència arbitral, I aquesta fou dictada el 22 d’abril de 1.486,.


.













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada