dijous, 3 de gener de 2013

La muntanya

En Joan Ruat va entrar a la sala d’exposicions. Més que res per passar l’estona abans no comencés la pròxima sessió al cinema del costat. Es va passejar per la sala sense fixar-se en cap. Eren unes pintures que reflectien paisatges de muntanya. Els ulls se li’n van anar envers un gran quadre, on s’exhibia la muntanya esglaonada, plena de relleus. Era una pintura que desprenia força i misteri. La muntanya sota el blau cel marcava línies dures sobre els cims blancs més mansos. Coneixia aquella muntanya amenaçadora.
Va sentir el soroll del  motor de l’helicòpter, va notar l’angoixa i el cor li va bategar esperonat per l’ansietat. Va veure la muntanya com aquell dia des de l’aparell quan se li apropava com un gegant immens i hostil.
-         Allí... !
Sentí la veu del company que mirava amb els binocles.
-         Impossible ... ! – cridà el pilot.
En un petit marge de la immensa muntanya es veien els senyals d’un allau. Un trau a la neu i un amuntegament al costat unes figures diminutes movien els braços.
-         Amb cordes i al costat... ! – crida el cap.
De l’aparell es despenjà una corda, per la qual baixaren un després de l’altre. En Joan nota com el fred se li inseria al cos en forma de milers de punxades. L’aire glaçat també li omplia els pulmons. Les gleves de neu li tapaven el rostre. Sentia el sabor insípid de l’aigua desglaçada.
De l’helicòpter baixaren barques d’emergència. Els bombers hi estiraren els muntanyencs.
     - Són sis, en falta un !!!
L’helicòpter s’allunyà com un insecte impertinent pel mig de les gegantines formes.  En Joan albirà una figura penjada a una paret propera. Era com una mosca penjada de la teranyina.  S’aproparen a la paret per un sender. Efectivament, era la noia que faltava. Estava travada a la corda i no podia baixar, ni pujar. En Joan s’enfilà a la paret. La jove encara estava calenta. Els ulls encara tenien un alè de vida pel qual es desprenia esperança.
L’olor del combustible li semblava deliciós, en tant que fregava el cos de la noia per donar-li escalfor. La muntanya s’allunyà a l’horitzó.
-         Senyor té interès pel quadre ?
Es girà, va veure els ulls de la noia que estava enganxada a la corda de la mort.
-         Vostè? Ha estat a la muntanya.
-         Bé, vaig tenir-hi una dura experiència, de la qual me’n vaig sortir gràcies als equips d’emergències. Des de llavors només m’apropo a les muntanyes per pintar-les.
 La noia se’l mirà fixament. El rostre se li tornà pàl·lid..
        -Vostè .... ?
       - Sí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada