dimecres, 2 de gener de 2013

Adrien Maurice duc de Noialles

     .


ADRIEN MAURICE DUC DE NOAILLES (1679-1766)

Era fill del duc Adrien Maurice de Noailles.  El 1698 es casà amb  Françoise Charlotte Amable d'Aubigny, neboda i beneficiaria del marquès de Maintenon, amb qui tingué 4 filles i 2 fills. Els seus dos fills mascles, Louis, 4rt duc de Noailles, i Philippe, duc de Mouchy, també esdevingueren mariscals de França.  Comandà les forces franceses durant gran part de la guerra dels 9 anys (1689-1698).  El seu més brillant èxit d’aquest període fou la victòria a la batalla del Ter o de Vergès (1693), la qual va significar l’inici d’una llarga temporada de predomini militar francès a Catalunya. Lluità en la Guerra de Successió Espanyola (1701-1715).  El 1711, va comandar la invasió francesa del nord de Catalunya,  la qual finalitzà amb el Setge de Girona.  A mitjans de desembre de 1710 va començar el setge. El 29 de desembre el Castell de Montjuïc va capitular, cosa que li va permetre emplaçar bateries al Puig d'en Roca, des d'on bombardejà la ciutat. L’atac fou aturat per les fortes plujes i la crescuda de l'Onyar del 9 al 12 de gener. La ciutat capitulà el 14 de gener de 1711.
Entre 1715 i 1718 fou president del Consell de Finances de França. Es distingí en la Guerra de Successió polonesa (1733-1738) i fou nomenat mariscal de França el 1734. Es va convertir en degà dels mariscals al 1748. Fou nomenat comandant de les forces franceses en la Guerra de Successió Austríaca. Fou derrotat a la Batalla de Dettingen el juny de 1743. L’any següent reeixí en expulsar les tropes austríaques fora d'Alsàcia-Lorena.
Va ser Ministre d'Assumptes Exteriors des de l'abril al novembre de 1744.  Considerava la Gran Bretanya com l'enemic més gran de França, per sobre de la mateixa Àustria. Posteriorment actuà amb gran capacitat diplomàtica i tingué una influència substancial sobre el curs de política exterior francesa. El duc de Noailles fou nomenat cavaller de l'Orde del Toisó d'Or el 1702, Gran d'Espanya el 1711, i cavaller de l'Ordre d'Esperit de Sant el 1724.
Un dels maledecaps d'Adrien Maurice, duc de Noailles (1679-1766) tenia per nom Castellfollit.  La causa era que a Castellfollit la naturalesa havia configurat una fortalesa natural que li dificultava el pas des de l'Alt Empordà envers Osona i la Catalunya Central. El duc es va trobar amb l'impediment  vàries vegades a la seva vida. Tants problemes li va causar que va immortalitzar el nom de Castellfollit a les seves memòries, les quals van servir de manual de com aconseguir el domini militar de Catalunya en les posteriors invasions franceses.

En les seves memòries, escriu que <després de 1.640 fins al 1.652, la conquesta  de la província de Catalunya i la conservació de places van ser molt útils a França per la diversió que molestava els espanyols en d’altres llocs. Les guerres de Catalunya sempre han estat ruïnoses per Espanya , i aquesta en particular més (Guerra dels 9 anys)>.

La Guerra dels 9 anys, també coneguda com la Guerra de la Gran Aliança, va ser una guerra que es entre França i la lliga d’Ausburg. Va enfrontar França contra Anglaterra, El Sacre Imperi Roma-Germànic (Baviera, Brandenburg, Saxònia, Austria, els Països Baixos, Portugal, les Províncies Unides d’Holanda, Suècia i Espanya). Aquesta guerra es va lliurar a la frontera entre Alemanya i França, a Amèrica, a Irlanda, als Països Baixos, a Catalunya i al mar.

La Guerra a Catalunya



L'únic teatre d'operacions decisiu al continent europeu fou Catalunya. Les tropes espanyoles només podien oferir resistència, i els aliats eren incapaços de aportar el suport suficient. Els combats van estar dominats per una guerra amfíbia, amb el bombardeig naval de diverses ciutats costaneres de la Corona d'Aragó, com Barcelona, Vinaròs, Peníscola i Alacant. Les forces franceses comptaven amb uns 12.000 homes el 1690, però aquesta xifra va baixar a 10.000 homes el 1691.
El 1693, quan la resta de fronts estaven més tranquils, el front català va adquirir més importància i les tropes franceses van incrementar els seus efectius fins als 26.000 homes. A causa del Setge de Roses, la ciutat va caure el 1693, tot i que posteriorment els francesos van vèncer als espanyols a la Batalla de Verges el 27 de maig de 1694, prenent Palamós el 31 de maig, Girona el 10 de juny, Hostalric el 29 de juny, i Castellfollit de la Roca el 8 de setembre, amb un front que es mantindria estable[4] fins l'ofensiva de 1697.
La negativa d'algunes poblacions a pagar, i les accions dels miquelets produeixen represàlies en forma de crema de cases i esglésies.
L'arribada de la flota aliada comandada per l'almirall Russell va evitar el setge que es planejava per Barcelona. Però quan, el 1696, la flota marxà de Cadis cap al nord, va fer possible que el 1697 Lluís Josep de Borbó, duc de Vendôme, amb la flota francesa de Victor-Marie d'Estrées, va capturar Barcelona amb la acció militar més important del finals de la guerra.

La campanya del 1693-1694


El 1693, el duc de Medina-Sidonia, considerat un excel.lent militar que gaudia de la simpatia de la societat catalana, va ser  rellevat del càrrec de virrei. En el seu lloc hi van posar el marquès de Villena.  Aquest va reforçar les defenses de Barcelona i va rebre un exèrcit de 20.000 homes.
Els francesos comandats per Noailles van entrar per l'Empordà.  Segons les seves memòries, es tractava de l’exercit més fort dels darrers temps: Lluís XIV havia format un exercit de 30 batallons; uns 15.000 homes a peu, 46 esquadrons de cavalleria amb 130 cavalls per esquadró.
Confiat de la seva força, Villena va sortir de Girona amb el seu exèrcit per trobar-se amb els francesos a la riba del Ter. Noailles explica que l’exercit francès havia passat 2 ponts per sobre el Fluvià i havia arribat al Ter <on les aigües són poc fondes , però perilloses perquè els homes i els cavalls s’hi perden sovint>.
Al Ter l’exèrcit espanyol va ser esmicolat, sobretot, perquè Villena no va prendre les proteccions necessàries, però també perquè ja feia temps que Espanya havia deixat de ser la primera potència militar d'Europa. Sense un exèrcit que se  l'oposes a camp obert, Noailles es van anar apoderant de les places fortes, el 9 de juny se'ls va rendir Palamós, el 19 de juny Hostalric, i el 29 de juny Girona. D'aquesta manera,  tenien la ruta de Barcelona oberta. Paral.lelament a Hostalric, Noailles exposa la seva preocupació per ocupar la plaça de Castellfollit (pàg 383 memòries del duc de Noailles).

Quarter general a Olot

     Al final d'agost del 1694, el duc de Noailles havia establert el seu quarter general a Olot. El 8 de setembre es va poder apoderar de la plaça forta de Castellfollit, amb la qual cosa tenia el domini de la comarca i de l'accés a la muntanya. A l'arribada de l'hivern, el gruix de l'exèrcit francès va retirar-se, però aquest cop va deixar guarnició a les localitats ocupades, entre elles Argelaguer. Els francesos des dels punts en el seu poder van demanar contribucions als pobles, subjectes a obediència al rei d'Espanya. D'aquesta manera es va iniciar una lluita de guerrilles, en què els miquelets de Ramon Sala, veguer de Vic i Trinxeria van distingir-se en l'hostigament als francesos.
    En el mes de març el governador de Castellfollit; Juigné, va imposar una crescuda contribució de guerra al poble de Sant Esteve de Bas; però els seus habitants no van voler pagar. Juigné va enviar un destacament a castigar la desobedièncai de Sant Esteve de Bas. Paral.lelament, s'havia concentrat una força de miquelets a Sant Feliu de Pallerols,  comanada per Pere Baliart,  amb el veguer de Vic, Ramon Sala i Josep Mas de Roda.
     Un cop a Sant Esteve els francesos van dedicar-se a cremar cases.  El veguer de Vic va ordenar al comandant dels miquelets, Pere Baliart, que amb vuit companyies anés a enfrontar-se als francesos. Entre els homes de Baliart i els de Josep Mas de Roda sumaven 650 combatents, més un nombre indeterminat, però alt de veïns de la Vall de Bas i de Sant Feliu que se'ls van afegir. Assabentats, els francesos de la presència dels miquelets es varen retirar, però foren encalçats al Mallol. La lluita va continuar en el pla de La Pinya, des d'on els francesos van fugir a refugiar-se cap a Olot.  Tanmateix, Ramon Sala amb 100 homes s'havia parapetajat al pont de Sant Roc des d'on els va barrar l'entrada a la ciutat. Els francesos van haver de travessar el riu a gual i es van refugiar uns a l'hospital i d'altres a l'església del Carme, on després d'haver estat assetjats es van rendir.  La victòria dels miquelets va significar pels francesos 826 presoners i 260 morts, entre els quals hi havia el seu cap, Juigné.
    Després de la victòria, els miquelets van aconseguir assetjar vint-i-cinc soldats francesos en una casa propera al poble d'Argelaguer. Per tal de trencar el setge van sortir tropes de Castellfollit i Besalú. Paral.lelament el veguer d'Olot va sortir  d'Olot amb algunes companyies de miquelets i dragons. El 5 d'abril les dues forces es varen trobar a Argelaguer i els francesos en varen patir la pitjor part, ja que entre morts, ferits i presoners varen perdre 260 homes. En l'acta de la sessió del 6 d'abril que va tenir lloc a Olot s'exposa  fent referència al veguer de Vic ab sos acostumats valor y promptitud era anat en busca del enemich y encontrantse y xocant amb aquell
havia conseguit de ell senyalada victoria derrotantli entre morts y presos tres cents homens ab dotze cabos u oficials.
 Un cop Argelaguer a les seves mans els miquelets van assetjar Castellfollit . Els francesos de Castellefollit van resistir bé el setge, Els miquelets van demanar artilleria al virrei però no els la va poder fer arribar.

Setge de Castellfollit 1695


 Al maig de 1695 el cap de la guarnició francesa de Girona va comunicar al duc de Noailles que en el decurs de l’hivern les tropes havien estat vençudes en 10 o 12 topades amb els paisans, per la qual cosa havien perdut  el coratge. El comunicat feia referència a la superioritat de l’enemic. Sobretot, exposa la necessitat d’enviar auxili a Hostalric i a Castellfollit per considerar que l’estat de les 2 places és nefast.
El comandant d’Hostalric, Vaunay, escriu. <fa 2 mesos que aquesta guarnició no disposa d’altre cosa que pa i aigua. Els oficials igual que els soldats. La sal fa falta. No hi ha llum per les guàrdies. Necessitaria pa pel 22 de maig>.
El comandant de Castellfollit escriu <Tots els oficials i jo mateix estem reduïts a menjar pa de munició i aigua. Nosaltres només tenim pa per fins el dia 24 de maig.. Els soldats murmuren i les desercions augmenten. L’enemic espera el moment d’agafar la presa>.
Noailles va decidir auxiliar les places assetjades. Així va enviar el general Saint-Sylvestre amb un comboi cap a Hostalric. El comboi el dia 20 de maig va arribar al destí. En retornar la reraguarda va ser atacada per uns 4000 miquelets i 5 esquadrons de cavalleria.
Unes grans pluges havien retardat i fatigat les tropes, les quals van marxar el 26 de maig a Besalú, on se’ls van ajuntar forces de Figueres. Saint-Sylvestre tenia ordre de conduir el comboi a Castellfollit. Saint-Sylvestre, segons Noailles, era partidari d’arrasar Castellfollit. Amb aquesta voluntat va demanar una ordre escrita al rei Lluís XIV. Per la seva part Noailles li va respondre amb l’estat de les coses i les raons per les quals França  havia de guardar Castellfollit i en conseqüència no destruir-lo.
<La principal raó és la insolència dels paisans, els quals tots sols han aportat tots els avantatges dels quals l’enemic (Espanya) es glorifica. Si hom arrasa aquesta plaça es veuran segurs de sortir-se de totes les  seves empreses, i hom no tindrà cap esperança de fer-los tornar perquè no tindran res a perdre. Potser gosaran atacar Prats de Molló o els miquelets inundaran el Rosselló>, argumentava Saint Sylvestre. Noailles considerava que per arrasar Castellfollit de manera imperfecta feien falta 2 dies. Segons ell, la situació escarpada de l’entorn provocaria que els enemics aprofitessin les ruïnes per protegir-s’hi l’endemà. Noailles considerava que els catalans no podien fer un setge complet perquè no podien posar un canó en disposició de tir sobre el poble, ni disposaven d’una armada prou forta.
En tot cas, Saint Sylvestre va arribar a les envistes de Castellfollit el 28 de maig. Noailles considera que abans s’hauria hagut de reforçar amb les tropes de l’altra banda del Ter, però no ho va fer. Els catalans van aprofitar la falta per passar tota la nit tallant arbres. Els lligaven per la base per fer petits passos sobre el Turonell i el Fluvià. Noailles qualifica de falta el fet que Saint-Sylvestre es va oblidar o no va poder ocupar les altures dels costats de Castellfollit, Montrós i Canadell per tal de protegir la vall. Quatre companyies d’avantguarda ja havien pogut entrar el dia 27. Al matí del 28, els miquelets es van adonar que les altures estaven lliures. Noailles, diu que van baixar de les muntanyes van matar els conductors de les mules i les mules. El desordre entre els animals va provocar que els soldats disparessin de massa lluny sense efectivitat. Quan Saint-Sylvestre va ordenar la retirada només 120 mules carregades de farina havien pogut entrar al recinte emmurallat. Al juny els francesos van decidir evacuar Hostalric i capitular  Castellfollit.
Això no obstant, el duc de Vendôme després de restar 22 dies a Cervià, el 5 de juliol va arribar a Banyoles. Va poder trencar el bloqueig i va començar a arrasar Castellfollit. Vendôme sí que va aconseguir pujar artilleria a Montrós des d'on va esmicolar la fortalesa i el poble. La feina va durar entre 4 i 5 dies. Segons Noailles, els resultats obtinguts per Vendôme van ser humiliants per Saint-Sylvestre, qui havia jutjat impossible entrar a Castellfollit.

Un cop destruït Castellfollit, Vendôme es va retirar cap a Girona.  des d'on efectuava  operacions de càstig als pobles que es negaven a pagar contribucions.

En aquell moment el duc de Noailles va escriur  <Les guerres de Catalunya sempre han estat ruïnoses per Espanya , i aquesta en particular més. Ara li queden de 5000 a 6000 homes de peu i 3000 cavalls, dels 80.000 que Espanya hi va enviar a partir del 1.689>. Segonse ell, <les guarnicions espanyoles del Rosselló i la Cerdanya vivien en territori enemic>.
Pel que fa al poble català exposa <tots els paisans estan armats i maten els nostres soldats fins a les portes de Girona. Aquesta desgràcia no existiria si hom els hagués tractat amb moderació ordinària>. L’opinió de Noailles era que les places ocupades per França a Catalunya s’havien de conservar.
El 10 d'agost del 1696, elg general Vendôme va ocupar Barcelona, on va jurar les Constitucions Catalanes.
El 1697, gairebé tot Catalunya estava en el seu poder,  però el 1697, arran de la pau de Nimega, Lluís XIV va tornar a Espanya tots els territoris i ciutats que ocupava a Catalunya. El gener del 1698,  els francesos van evacuar Catalunya.

Noailles es tornar a trovar amb Castellfollit

Onze anys després, durant la guerra de la Successió, Noailles va encapçalar l'exèrcit que va ocupar Olot a la primavera del 1709. El 12 de setembre del 1705, Olot havia prestat obediència a Carles d'Austria però durant 4 anys s'havia lliurat de ser objectiu de les forces francoespanyoles. Al final al setembre del 1709, Noailles va decidir arribar als bastions austriacistes d' Olot i Vic. Va posar en marxa el seu exercit, el qual va arribar a Besalú el 10 d'actubre. L'endemà es va dirigir a Olot. Va tornar a ser a Castellfollit , on va topar-se amb les forces austriacistes d'Àngel de Pontos. La topada va durar 7 hores, en aquest temps la lluita va tornar a ser per ocupar la muntanya de Mont Ros la qual queda sobre el penya-segat.  La força de Noailles va comptabilitzar 170 morts i 68 presoners. Això no obstant, van trencar el pas i van entrar a Olot, on van viure del territori fins al 22 d'octubre.    


1 comentari:

  1. Un conte de Nadal clàssic però també original.

    Veig que tot just estrenes bloc, al qual li desitjo una llarga i pròspera vida.

    ResponElimina