diumenge, 24 de novembre de 2013

Els monjos occitans i Sant Joan les Fonts

Els monjos occitans i Sant Joan les Fonts
Xavier Valeri
El monestir de Sant Joan les Fonts va dependre de l’Abadia de Sant Victor de Marsella (la Provença) del 1079 fins al 1423.  Aquesta abadia durant 1.700 anys va ser un dels llocs més importants del catolicisme en el territori ara conegut com a sud de França. Durant 344 anys, els abats de Marsella van nomenar 27 priors del monestir de Sant Joan i no s’han quantificat els monjos. Es té constància que molts d’aquests  clergues eren de la Provença o del Llenguadoc. En la seva obra, Francesc Caula precisa l’origen d’alguns priors i monjos. A l’articleUn inventari de del segle XV” Recull d’articles i treballs. Amics de Sant Joan les Fonts, 1984. P,107, fa referència a un monjo. Exposa  “Foren testimonis: el discret Jaume Roca, capellà; Pere Maurini,  prevere establert al priorat; i Pere Poch, del lloc de Gams o Gamsi, diòcesi de Nimes del reialme de França. 1 er de setembre del 1423”. Nimes també està situada dins dels límits de la Provença.
 En el treball “Un monje feudal”  recull d’articles i treballs volum III. Amics de Sant Joan les Fonts, 1984. P,87 fa referència a Bertran de Tremato, monjo natural de Sant Germà de Calberta, diòcesi de Mimaten , (Mende) departament del Lózere  (Languedoc Rousillon). A la pàgina 90, surt  Guillem de Tremato (germà de Bernard). Guillem va arribar a Sant Joan provinent del Monestir de Sant Egidi de la diocesi de Nimes.  Ubica la presència dels germans Tremato entre el 1375 i el 1383.  En el llistat dels noms dels priors de l’historiador hi ha molts noms que recorden  un origen provençal o occità. Per exemple, Hugueto de Vimeneto (1305-1315) i Joan de Montuello (1325-1333).
Per cert, el poble de Bertran de Tremato Sant Germà de Calberta (Saint Germain de Calberte) està en una comarca de muntanya, on hi ha ponts medievals quasi iguals al de Sant Joan. Sant Germà i tota la comarca que l’envolta van tenir com a senyor directe primer els comtes de Barcelona i després els reis d’Aragó fins al 1255 quan el rei Jaume I va traspassar els seus drets al bisbe de Mende.
Els priors i monjos que venien al monestir de Sant Joan parlaven el provençal que és un dialecte de l’occità. En aquell 1079, l’occità i el català formaven part d’una mateixa comunitat lingüística. És a dir, el català i l’occità formaven part d’una mateixa família, però eren diferents. Una família molt més propera que les llengües francesa i castellana, envers el català actual. Això no obstant el català no era un dialecte de l’occità. Per fer-nos una idea de la proximitat entre el català medieval i l’occità podem posar com exemple la poesia trobadoresca del segle XII. Els recitals de poesia en occità agradaven els catalans perquè els comprenien. Els propis trobadors catalans escrivien en occità: Ramon Vidal de Besalú o Guillem de Bergueda.2 Per fer una idea, es pot comparar un català del segle XII que escolta poesia en occità, amb un català del segle XXI que escolta Tomeu Penya.
En un document llatí de Montpeller, datat al 1169, Catalunya és vista com una prolongació “provençal:”omnes provincialium partes Massilia usque Barchinonam.  La Unió entre els territoris occitans es va desfer al 1213 quan el rei d’Aragó i els comtes occitans van perdre la batalla de Muret, en el context d’una croada impulsada pel regne de França.  A partir de llavors els reis d’Aragó van enfocar l’expansió territorial cap a Mallorca i València.
La derrota de Muret és la causa del  fet que  a partir del segle XIII, l’idioma català s’emancipés, poc a poc, de l’occità. Això no obstant la diferència mai va ser prou gran perquè els monjos occitans i els pagesos de Sant Joan deixessin d’entendre’s.1 Quan el monestir de Sant Joan va deixar de dependre de Sant Victor, al 1423 el català s’havia emancipat de l’occità i eren dues llengües més diferents, però encara molt properes.
Sabem que en el moment que al 1113 (quan es va establir la dependència entre el monestir de Sant Joan i Sant Victor), tot just s’acabava d’escriure per primera vegada el nom català. Això vol dir que de molt abans es coneixia els habitants d’aquestes terres com a catalans. Una de les hipòtesis és que la denominació català deriva d’una metàtesi de lacetani (Es pronunciava La[K]etani). Lacetani va canviar cap a la forma  (catelani-catalani). 
Els lacetans eren uns avantpassats nostres que van oferir una gran resistència a la dominació romana. Lacetà significava guerrer màxim, quasi un déu. Entre el segle VIII aC. fins a finals del segle I aC., els lacetans eren la tribu ibèrica que habitava la Catalunya central. El Bages era el nucli més important dels lacetans, amb extensions cap a ponent, part de l’Anoia, del Solsonès i de la Segarra. Juntament amb els ilergets i els ausetans van destacar per oposar-se al domini de la república de Roma i com a conseqüència foren sotmesos pel cònsol Cató el 195 aC.

Un altre hipòtesi és que deriva de l’àrab Talunya. Es tracta d’un topònim àrab situat entre Lleida i Osca. A Talunya li haurien prefixat ca una contracció de ‘castell’. 
En canvi occità és una denominació moderna, que serveix per denominar tots els territoris on es feia servir “oc” per dir sí. Al segle XIX, es feia servir la denominació llemosí per denominar totes les parles medievals que estan dins dels límits dels català i de l’occità. És a dir, els lingüistes del segle XIX entenien el català medieval i l’occità com una sola llengua.3
En el temps dels monjos es feia servir la denominació <provençal> per significar la gent que vivia als territoris de la costa Mediterrània francesa. Des de l’Aude fins els Alps Maritims. En tant que la llengua occitana o provençal es parlava a tot l’actual sud de França: Aquitaine, Limousin, Auvergne, Rhóne Alpes, Provence-Alpes, Midi Pyrenees i Languedoc. En canvi,  a l’actual Rosselló es parlava català. Així en aquells temps els veïns de Sant Joan s’entenien amb un monjo de la Provença o del Languedoc com ara ho fem amb un veí de la Vall d’Aran perquè l’aranès és el més similar que hi ha a l’occità medieval i es considerat com a una llengua occitana.
D’aquell temps ens n’han quedat paraules que estan emparentades amb el provençal que parlaven els monjos antics  i, en canvi, no ho estan amb el castellà o el francès. Per exemple, avi, besavi, nét, cunyat, muller nebot i cosí són similars a les mateixes formes en occità. La causa és que el període de domini romà d’aquestes terres va ser molt similar a la dels territoris occitans. El llatí vulgar (el que parlava la gent normal) d’Occitània i de Catalunya va tenir una evolució paral·lela. D’aquesta manera els monjos occitans deien les formes llatinitzades: formaticos (formatges), Kastaganarius (castanyer), caralio (carall) chavagos (càvecs), escudella i exades (aixades) igual que els pagesos de Sant Joan. En canvi, la romanització va ser diferent a la resta d’Hispània i a la part nord de França. D’aquí en deriven les diferències del català i l’occità amb el castellà i el francès.
Ara molts noms d’origen d’aquells temps  feudals persisteixen amb accepcions diferents. Abans quan deien mainada volien significar persones que viuen en una mateixa mansió. Adobar només volia dir colpejar i no reparar. Homenatge significava ser home d’un senyor. Ara és un reconeixement públic. Desafiar volia dir revocar l’autoritat d’un senyor. Era un altre món però un món en què les fronteres lingüístiques eren molt més diluïdes que les actuals. És a dir que estaven molt separades de les fronteres polítiques i també de les lingüístiques d’ara.
Per exemple, si al segle X, un home del mas Castanyer de Sant Joan se n’hagués anat al Pallàrs Sobirà li hauria costat de fer-se entendre. La causa és que al Pallars i la Ribagorça es parlava basc farcit de manlleus romànics, però basc. El motiu era que en el seu dia els romans no hi van pujar i els habitants del Pallars van mantenir la llengua preromana que es parlava a tot el Pirineu. És a dir, el basc. En canvi, la gent que vivia aquí i la que vivia  a la Provença o al Languedoc molt més lluny que el Pallars van tenir una evolució lingüística igual fins al segle XIII i, en conseqüència, s’entenien bé.
1)     Antoni Ferrando, Miquel Nicolàs “La formació de la Llengua Catalana” Història de la llengua catalana I. UOC. 2000
2)     Antoni Ferrando, Miquel Nicolàs “La formació de la Llengua Catalana” Història de la llengua catalana I. UOC. 2000. Pàgs. 34-35

3)    Branchadell, Albert . L’aventura del català: De les Homilies d’Organyà al nou Estatut. Barcelona: L’Esfera dels Llibres, 2006. 186

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada