dimecres, 25 de novembre de 2015

L'espia que feia teatre a Olot







L'ESPIA QUE VA APRENDRE TEATRE A OLOT

El petit Joan Pujol García escenificava una comèdia infantil al Casino d'Olot. Havia assajat molt perquè el públic format per pares i mares de la colònia barcelonina que passava les vacances entre la frescor de la font Moixina i l'ombra dels arbres del Firal  pogués estar ben orgullosa d'ell. A l'escenari, Pujol no tenia ni idea que el teatre après a Olot li serviria per dur a terme un dels enganys més importants i decisius de la història de la humanitat. Una vintena d'anys després de la comèdia, Joan Pujol es va convertir en Garbo l'espia doble que  va  reforçar i fer versamblant la previsió dels alemanys, els quals apostaven per un desembarc aliat a  Calais. La mà de Pujol va ser la que va fer arribar els informes falsos que van confondre el poder bèl·lic alemany i van propiciar-ne la destrucció.
Als anys 20, Joan Pujol García era a Olot perquè era la ciutat d'origen dels seus avis. A la capital de la Garrotja es fabricaven draps des de l'Edat Mitjana. En l'elaboració dels draps els tintorers hi tenien un paper clau. Amb l'ofici per bagatge, els Pujol van progressar a la Barcelona de finals del XIX i principis del XX. Joan Pujol Pena, el seu pare, va progressar tant que en el moment de la comèdia era un dels principals tintorers de Barcelona. Es va casar amb Mercedes García de Motril (Granada), amb la qual va tenir 4 fills
 Així doncs, el futur espia va créixer al carrer Muntaner de Barcelona, va anar a l'escola dels germans Maristes de Mataró i va passar estius a Olot. A principis de la dècada dels 30, va preparar-se per accedir a la universitat. La idea era fer Filosofia i Lletres, però al final va estudiar per avicultor. Al 1933, va fer el servei militar a la milícia i al 1934 va morir el seu pare. Al 1936 treballava de tècnic avícola i estava apunt de casar-se.
Com a molts, la guerra li va treure un futur tranquil amb l'únic objectiu de la prosperitat personal. El conflicte li va venir tan malament que va defugir incorporar-se a l'exercit de Republicà, cosa que li va suposar ser detingut a casa de la seva família política.
Mentrestant, el seu germà Joaquim va escapar del front i va arribar a peu a Olot, on els familiars el van acollir. La  seva germana Helena va anar a parar  a la presó per catòlica, on també va acabar la mare, Mercedes, per voler-la acompanyar.
Joan Pujol va tenir sort que la icota va contactar amb Socorro Blanco. Era una entitat clandestina que proporcionava vies d'escapol i identitats falses als detinguts de dretes.  Socorro Blanco li va obrir la porta de la presó i li va facilitar l’adreça d’una família d’acollida.
Al 1937, amb una identitat falsa va poder afliar-se al sindicat UGT. Va aprofitar el fet de ser tècnic avícola per aconseguir fer-se càrrec d’una granja avícola col·lectivitzada  a Sant Joan de les Abadesses. Hi va veure una via per passar a França, però al 1937 la frontera estava controlada pels anarquistes i els carrabiners. Les notícies dels grups de fugitius interceptats i massacrats  el van fer desistir de la granja.
Va tornar a Barcelona, on no li va quedar més alternativa que incorporar-se a l’exercit Republicà. Amb una identitat falsa, es va fer passar per tècnic en transmissions. Quan van descobrir que no en sabia li van ordenar passar cables entre les trinxeres i els llocs de comandament. Ho va aprofitar per passar-se al bàndol franquista.
Acabada la guerra, es va instal·lar a Madrid, on es va casar amb Araceli González i va començar a treballar en un hotel.  La vocació per les lletres, el feia estar atent a la BBC que donava notícies de laes ofensives victorioses dels alemanys, els quals van esclafar França amb 4 setmanes. A partir d’aquí es va adonar que davant seu s’obria un sistema dictatorial d’abast mundial.  Eren moments, en els quals Espanya es plantejava entrar a la guerra amb l’Eix.
Contrari a aquesta idea es va presentar a l’ambaixada britànica de Madrid per col·laborar a la BBC en emisions culturals en castellà, però no ho va aclarir prou i el van rebutjar.  Així doncs, es va presentar als alemanys i els va convèncer, amb molt de teatre, de ser un nazi convençut.
Abwher, els serveis d’intel·ligència alemanysm, el va reclutar. Va passar a ser Arabel, en homenatge a la seva dona. Al servei dels alemanys, el matrimoni Pujol  González se’n va anar a viure a Lisboa, on van començar a passar informació a l’oficina de la Abwher a Madrid. En realitat els deien que informaven des d’Anglaterra,.
A l’abril del 1942 i gràcies a Araceli va aconseguir ser captat pels anglesos, els quals se’l van endur a Anglaterra. Al Regne Unit, Pujol    va col·laborar amb Tomas Hárris. una agent secret britànic amb vincles a Mallorca. Ambdós van participar en els enganys que van precedir el desembarc dels aliats al Marroc (novembre del 1942). Al
1943, els aliats van decidir obrir un front a França i el calia fer un desembarc. Per aturar-los els alemanys van començar a construir la muralla de l’Atlàntic. Els aliats van decidir despistar-los sobre el lloc del desembarc i el punt d’Anglaterra, on concentraven les forces. Van fer un exercit fictici amb tancs i avions inflables i van fer ús d’una xarxa d’agents secrets que enviava informes sobre els moviments de l’exercit fal als alemanys. El teixit havia estat creat per Pujol i Hàrris, comptava amb 27 agents i Pujol havia deixat de ser Arabel  per convertir-se en Garbo.
Els agents enviaven missatges falsos i  amb suport de verídics que denotaven l’existència d’un exercit d’1 milió d’homes inexistent i alhora difuminaven l’exèrcit real.
Garbo va tenir l'èxit principal  quan, un cop fet el desembarc a Normandia, van enviar missatges falsos que van  alentir la reacció dels alemanys. Arran dels missatges de Pujol els alemanys van mantenir 7 divisions a Calais i van desviar forces que sortien de París cap a Calais.
Així doncs, els missatges falsos van pemetre assentar milions de soldats a Normandia i convertir les divisions Panzer en objectiu fàcil dels avions aliats.
Tot i això,  2 mesos després de Normandia els alemays van codecorar Pujol amb la Creu de Ferro. Paral·lelament, els anglesos el van nomenar membre de la Reial Ordre de l’Imperi Britànic. Després Garbo va desaparèixer  i va ser donat per mort a Angola (1949).  Després se’l va localitzar a Vençuela des d’on es va divorciar d’Araceli i es va casar amb Carmen Cilia Alvárez. A Veneçuela va treballar a la companyia petroliera Shell.
En motiu del 40 aniversari del sembarc, va reaparèixer a Catalunya. La revista Interviu li va dedicar reportatges i al 1984, Josep Maria Espinàs li va fer una entrevista a TV3. Era un dels pocs referents catalans i fins i tot espanyols amb participació decisiva al desembarc de Normandia

.  Va morir, de veritat, el 10 d’octubre del 1988. Està sepultat a Choroní (Veneçuela). La seva vida ha estatr biografiada per autors tan rellevants com Javier Juárez o Stephan Talty. El gironí Edmon Roch va guanyar un Goya amb el documental Garbo el espia,.

La guerra arriba a Olot

La guerra arriba a Olot.

Després de dies de veure passar la retirada, els olotins senten la guerra. Els obusos xiulen, veuen columnes de fum a les muntanyes de la part d’Osona.  Hi ha gent que no es vol perdre un esdeveniment històric irrepetible hi s’ho mira des del terrat.  Veuen passar els avions de reconeixement dels nacionals per dalt i per baix els darrers vehicles que s’enduen tot el que queda de la II República i de la Generalitat. < En enfilar la carretera de Girona, la sortida d’Olot anava ja plena de gom a gom. Era la retirada. Centenars de persones, majoritàriament dones, vells, criatures arrossegant també els seus carretons o portant allò més imprescindible al coll, formaven amb nosaltres una tràgica processó de desventurats que sense saber on anirien a parar no tenien altra obsessió que fer-se fonedissos al preu que fos. De tant en tant, un cotxe s’obria pas a cops de botzina, portaven alguna personalitat republicana que volia arribar a la frontera>, Recorda Anna Montañà (Testimonis de la Guerra Civil- Arxiu Històric de la Garrotxa)-
<El problema immediat és el de trobar un cotxe per a sortir de la ciutat d’Olot, cada hora més atapeïda  de gent de carruatges d’inquietuds. A la Casa de la Ciutat, l’atmosfera s’ha espesseït encara més materialment  i moral. La nova que es diputats estan disgustadíssims i que s’han anat a celebrar una reunió per a prendre acords, ha fet pujar la febre. A més, ha estat ací a mitja tarda, el coronel Enric Pérez Farràs, governador militar de Girona, i ha explicat a un grup d’amics alguns episodis del front, que proven l’esfondrament de l’esperit de resistència>, escriu Antoni Rovira i Virgili (Testimonis de la Guerra Civil- Arxiu Històric de la Garrotxa).
<Ni cínics ni desmoralitzats érem nosaltres quan pels carrers d'Olot, enlairàvem tristes banderes cridant a resistir, a resistir, a resistir. Al Casal de la Joventut, ja s'hi respirava la desfeta; però encara ens escoltaven noies d'ulls febrosos enrabiades perquè tots fugien>, Teresa Pàmies (Tots érem capitans)
La gent està sotmesa a una barreja d’il·lusió, perquè volen que per fi s’acabi la tensió de la guerra i de temor a l’arribada dels guanyadors. Saben que davant i van les tropes marroquines. Amb turbants i fes al cap i roba de folgada de color cigró són soldats d’un altre temps, que fan la guerra a l’antiga, d’una manera encara més cruel. Almenys així els ho han dit. Tots temen el primer contacte amb la primera línia de l’exèrcit que s’apropa.
El dia 6, els nacionals entren a la Vall d’en Bas. <Fins a les 5 de la tarda, no s'ha començat a sentir fortament l'artilleria anunciadora dels moment únics i transcendentals. Aquests moments no es viuen sempre i són pocs els que els han experimentat en la seva vida. La gent que fins ara semblava voler donar les aparences de serenitat comença a espaordir-se, El més probable és que l’ artilleria estigui emplaçada per sobre les muntanyes que separen Vic d'Olot.
i que empari la infanteria que baixa cap al pla. El soroll s’accentua cada vegada amb més rapidesa>, Carles Coromina i Margui (Els últims dies de la Guerra a Olot.
. Testimonis i Vivències. Estudis Històrics d'Olot).

El dia 7 els marroquins entren a Olot per l’estació. La gent sent els espetecs de les metralladores. S’estremeixen amb el soroll de les voladures dels ponts. L’artilleria bombardeja la cua de les forces de la República que marxa per la Canya i Sant Joan les Fonts.  El ponts de Sant Cosme (Begudà), el de l’entrada de Sant Joan les Fonts i el de Castellfollit són volats. Els primers soldats franquistes s’endinsen per dins d’Olot. Duen els fusells enlairats i apunten a les finestres. El perill és extrem. Unes dones surten per la finestra i criden: <Franco! Franco!> (Miquel Aguilar i Valls<Estudis Històrics de la Garrotxa, La Guerra Civil a Olot Testimonis i vivències).
<Hem estat una llarga estona sense que se sentir res. De sobte, sentim trets, com si fossin per la part de Sant Francesc. Uns diuen que han entrat, els altres que no. Al terrat, tots els veïns reunits veiem passar amb ànsia els llargs moments. Per la part del carreró de ca veiem un grup de soldats que s’acosten. Qui són? A mesura que s’apropen ens adonem que  anaven canten. Un del grup va dir o vàrem entendre Franco. Aleshores no hi ha dubte. Són els nacionals. La gent es posa a cridar: <Viva Franco!>, <Arriba España!>. Alguns baixen a ajuntar-se amb els soldats.
Un cotxe de la motoritzada tripulat per dos alemanys passa ràpidament. El tiroteig se sent per la part del Carme. Per la part de sant Esteve es veu molt de fum és can Pujolar, que ha estat cremat pels rojos abans d’abandonar Olot. Per pur miracle no han volat el pont de can Rosset. Els fets han anat així:
Els guardians que estaven al pont per volar-lo estaven a la caseta dels burots quan de prompte va venir un cotxe de la carretera ocupat per un capità, al qual li preguntaren si podien volar-lo. Ell treu una pistola i els deté. Era un oficial nacional. De seguida en baixa un també per la carretera i foren tots presos. D’aquesta manera es va salvar l’únic pont.
Tots els altres quedaren miserablement enderrocats. Per la tarda hi l’entrada de les altres tropes del terç i molts moros. El parc està ple de gent i també hi ha alguns capellans, que feia anys que no s’havien vist pels carrers> (Carles Coromina Marguí. Els últims dies de la Guerra a Olot. Testimonis i Vivències. Estudis Històrics d'Olot).
Poc a poc, una notícia deixa Olot amb el cor glaçat. Han trobat els cossos de tres nois de 15 anys morts a trets al passeig de Barcelona. Són els germans Puigvert i en Prat. Vestien uniforme de la Creu Roja.  Es veu que no han volgut seguir l’exèrcit republicà en retirada i els han mort.
L’avanç dels nacionals continua passen per Sant Cosme i a través de la muntanya d’Aiguanegra es posen sobre Sant Joan les Fonts, on sobre el campanar hi ha posat una bandera blanca. Encara els darrers soldats de la República no han acabat de passar la muntanya de Vivers que es veu un genet sobre Aiguanegra. Poc després arriben els moros que travessen el poble sense dir res. Més tard arribar el gruix de l’exèrcit que passa per sobre del pont medieval i la gent tem que s’enfonsi amb tanta gent i vehicles.

Poc després els darrers olotins passen per Beget en direcció a França. <La Plaça de Beget era plena de gent i, talment un llac, pels carrers de Devallans encara n'hi anaven arribant, mentre d'altres anaven sortint pel carrer de França. Era la retirada ! S'havia perdut la guerra i la gent fugia.. Era la retirada de l'exèrcit republicà i de gent més o menys compromesa amb la guerra civil> (Esteve Puigmal. "Aquella corrua de gent no s'acabava..."Olot anys 30. Ajuntament d'Olot, 1982)

El tresor de la Generalitat

EL TRESOR DE LA GENERALITAT


Mentre el 26 de gener de 1939 les tropes franquistes iniciaven el camí de la Diagonal per tal d' ocupar Barcelona per l'altre costat de la ciutat -el que condueix a les Comarques Gironines- va sortir un comboi pertanyent a la Generalitat de Catalunya. Antoni Plana i Torras en el seu treball Retazos de la Historia de la Indústria Papelera explica que el grup rodant estava format per quatre camions nous marca Minerva i vehicles d'escorta. Un dels camions anava carregat de mercuri, un altre de safrà i els altres dos d'or, de joies i coses de valor. Devia ser tot el capital actiu que li quedava a aquella Generalitat Republicana que marxava, cuita corrents, cap a l'exili. Segons Plana, el que portava safrà, tot i ser un vehicle nou, s'espatllà a Massanet de la Selva. Després no dóna més referències d'aquest vehicle. El xofer que portava el camió carregat de mercuri va simular un accident i deixà el vehicle a la fàbrica de can Porxes, a la Canya (nucli urbà i fabril situat al costat est d'Olot). L' escorta, formada per membres de la policia francesa i catalana, i els altres dos camions, que eren els que portaven joies i algunes caixes de gran valor, esperaren el camió accidentat. Segons Torras, amb el camió de mercuri viatjava una alta personalitat que no precisa. Tanmateix, el conseller de Finances de la Generalitat, en aquell moment, era Josep Terradellas. El més lògic és que ell fos qui acompanyava el tresor. Això no obstant, cap dels testimonis d'aquella circumstància ha volgut mai explicitar qui era l'alta personalitat. El cas és que els tres camions que quedaven del comboi van passar la nit a can Porxes.


Fàbrica de la Indústria de Guerra de la Generalitat.


D'aquest fet en resta viu un testimoni que és Ricard Teixidor Francès, nascut al 1912. En aquella època Teixidor feia de manya a can Porxes, on el Departament d'Indústria de Guerra de la Generalitat havia intentat crear una fàbrica d'alfa cel·lulosa, producte necessari per l'elaboració d'explosius, però també vinculat a la fabricació del paper. El responsable de tirar endavant el projecte era l'enginyer químic, Puig Gorina (1), un home molt vinculat a la família paperera Torras de Sant Joan les Fonts. L'enginyer acollí a can Porxes varis membres de la família Torras, entre els quals hi havia l' autor de Retazos de la Indústria Paperera, Francesc Plana i Torras. Per tal que els refugiats no fossin molestats, Gorina va instal.lar un habitatge sota l' oficina tècnica -administrativa , on van conviure quasi dos anys dues famílies (2).


Gorina com era habitual en les indústries de guerra cercà els millors especialistes per tirar endavant la fabrica d'alfa celul·losa. Contractà un químic, nomenat Alvaró, el qual tenia una filla de nom Carme que es va fer càrrec de l'oficina. Així a final del 1936, a can Porxes funcionava un equip de manyans encapçalat per l'Esmeragdo Massias (en Maradu) de Sant Joan les Fonts, ajudat per en Ricard Teixidor Francès de la Canya i en Miquel Fuster de Sant Joan les Fonts. Cal precisar que treballar en una indústria de guerra era un privilegi perquè a més de rebre el sou estipulat per la Generalitat els empleats estaven exempts d'anar a la guerra.

Can Porxes, abans de la guerra, era La Paperera Olotina. Aquesta indústria, al 1935, fou comprada per l' empresa Torras Juvinyà. I amb l'inici de la guerra col·lectivitzada. Tal com explicà Ricard Teixidor en el començament de la col·lectivització l'activitat paperera va continuar normalment. Tanmateix, la voluntat de la Generalitat de reconvertir la indústria es palesà amb l'arribada de nous mecànics de Barcelona. També començà a funcionar-hi una fusteria que era dirigida per un tal Jaume, a qui ajudava Francesc Galceran de Sant Joan les Fonts, un fuster i electricista dels més reconeguts que han existit mai a la Garrotxa. A la fàbrica es van començar a fer transformacions grans: es va construir una xemeneia molt alta que havien de treure el vapor de les calderes. Aquesta xemeneia i amb ella les calderes només van funcionar els dos cops de les proves reglamentàries d'un equipament d'aquest tipus i el dia de la inauguració. Tal era l'esperança que tenia el govern en la indústria que es creava can Porxes que en la inauguració de les xemeneies va assistir el president de la Generalitat, Lluís Companys. Les calderes eren del sistema autoclau. Els autoclaus són calderes de grans dimensions, les quals deuen al seu nom al sistema de tancat, anomenat autoclau. La funció d'aquestes calderes era la de proporcionar vapor saturat a temperatures elevades pel funcionament de màquines. L'escassetat d'energia pròpia de l'època va fer que dos empleats germans, amb el cognom Sistach , treballessin en la construcció d'una central de bombeig al lloc, conegut com "La Illota". A la nit hi bombejaven aigua que de dia a través d'uns tubs reconvertien en energia pel funcionament de la fàbrica.


Partidaris de l'enemic


Teixidor explicà que a la Indústria de Guerra de Can Porxes existia un gran problema: Gorina havia contractat mecànics de Barcelona que en la seva major part eren partidaris de l'enemic i alguns d'ells eren capellans d'incògnit. De manera que aquella fàbrica de guerra amagada entre la muntanya i el riu era també un amagatall d'emboscats i de gent poc afecta al bàndol de la Generalitat i de la República. Paradoxalment, Puig Gorina, i els germans Sistach es veu que vestien roba militaritzada de cuir a l'estil soviètic.


Val a dir, que, probablement, molta de la gent que era a can Porxes si no hagués estat afectada directa o indirectament pels assassinats o la col·lectivització de la Revolució Anarquista dels primers mesos, hauria col·laborat de tot cor amb la Generalitat.

Teixidor em va dir que una de les causes que li feren sospitar sobre la relació entre alguns mecànics i l'enemic és el fet que quan passaven avions feixistes, amb la possibilitat que bombardegessin o que metrallessin, alguns companys li deien que on estava més segur era treballant a can Porxes. De fet un avions de caça metrallaren, almenys un cop, les indústries i carrers de la Canya i Sant Joan, sense que això afectés la fàbrica de can Porxes.


Com que el resultat final de la guerra cada vegada estava més clar, a can Porxes, segons Teixidor, hi regnava el desànim, l'espera i la desconfiança. A més en varies ocasions no varen poder cobrar la nòmina perquè el cotxe que portava els diners des de Barcelona, fou assaltat o auto assaltat. Probablement, el xofer mateix combinà un assalt simulat per disposar de diners en l'exili que ja veia venir.


El comboi arriba a can Porxes


En un ambient de desconcert arribà el comboi de Barcelona a can Porxes. Un camió es quedà al pont que travessa el Fluvià entre la Canya i can Porxes, el camp de sobre la fàbrica s'ompli de policies armats i en posició d'apuntar. Pel fet d'aquell moment estar allí , en Ricard Teixidor, en Francesc Galceran i un tal Miquel Barnera van ser manats a traslladar bosses del camió al despatx de can Porxes. El senyor Teixidor no se'n recorda del pes, però atès que cada un en portava dues devien pesar entre cinc i vuit quilograms cada una. En total van traslladar del camió fins al despatx 14 bosses. L' única causa per la qual es van descarregar aquestes bosses és la desconfiança que existia en aquells moments. És a dir, es temia que algú, aprofitant la nit, fugís amb el camió ple de riqueses.


L'endemà a l'alba l'operació es repetí. De manera que Teixidor, Barnera i Galceran tornaren les 14 bosses del despatx al camions. Amb l'única diferència que cada vegada que deixaven les bosses al camió els donaven un paquet de cigars. Al senyor Teixidor, li sembla que el contingut de les bosses eren monedes. Un cop feta la càrrega, els digueren que ells havien de seguir la ruta de l'exili. Per evitar-ho els tres homes es varen amagar dins una caldera, de la qual no en sortiren fins que els dos camions foren fora camí cap a Figueres. Del camió amb quatre Tones de mercuri no se sap que mai sortís de can Porxes. Ni tan solament de què es va fer del mineral.


El tresor a Figueres


El dia 2 de febrer la institució de la Generalitat exiliada va lliurar el fons de la Tresoreria de la Generalitat de Catalunya al govern Negrín (3). Segons Carles Pi i Sunyer el, govern català comptava amb els mitjans econòmics necessaris per atendre els catalans expatriats: la Generalitat s'havia fet càrrec de valors de cotització internacional, joies, metalls preciosos i divises. Aquest fons heterogeni, però globalment valuós estava ben guardat, amb un minuciós inventari en el qual s'especificaven amb detall i precisió totes les partides de diferent caràcter que el constituïen. El fons es guardava a la Tresoreria de la Generalitat, però quan l'avenç de les forces enemigues ho forçà fou traslladat a Figueres. El govern de la República tenia al seu càrrec totes les forces armades que protegien els passos, de manera que el conseller de Finances de la Generalitat, Josep Terradellas, va acceptar lliurar un fons a Negrin, que feia pocs dies devia haver passat per les mans de tres treballadors de can Porxes. Negrin prometé que la Generalitat a l'exili tindria una intervenció directa dels béns de la República. S'acordà la creació d'un consell, però no es féu mai. Al final la Generalitat, com que no va disposar dels béns, va estar supeditada a les dues organitzacions d'ajut als exiliats republicans espanyols. (4).




1 Plana i Torras, Retazos de la Historia de la Industria Papelera. Pàg 12..

2 Item Cit Pàg 11

3 Benet, Josep. La mort del president Companys. Edicions 62. Pàg. 43. Barcelona 1998.

4 Item Cit. Pàg , 44-45


El temple del segle XX


Erigida sobre un turó amb el nucli urbà davant i la natura darrera, l’església Parroquial de Sant Joan retalla en el paisatge les línies rectes de les torres trenta  metres d’alçada. Son els puntals de la gran fàbrica rectangular que altera qualsevol percepció natural de la realitat. L’estil neogòtic i la negror de les pedres volcàniques, amb les quals fou construïda li donen l’aspecte d’una edificació antiga i cremada. És la forma visual que atrau els turistes que s’apropen al poble per demanar per la catedral. Quan s’adonen del que volen veure, els atònits informadors els indiquen el grandiós temple que s’alça sobre el pont medieval.
Alçada i coberta entre el 1891 i el 1918, encara no està ben acabada. Des que la van començar ha tingut detractors i pocs partidaris. Des del seu inici, la qüestió era si un poble que tenia una església considerada una gran obra de l’art romànic i prou gran, necessitava de tan gran construcció com a temple parroquial. Això no obstant, és un dels elements visuals més coneguts de la Garrotxa. La seva creació és una història de voluntats.

Al 1850 – segons va escriure el metge del poble Candi Agustí a Sanch Nova- a Sant Joan només hi havia alguns molins fariners i paperers. En pocs anys, els molins es van transformar en fàbriques capaces de fer el primer paper de fusta de l’Estat. La Torras i la Capdevila feien sortir del poble la major part del paper que es consumia a Espanya. Hi havia la filatura Viuda Murillo (la Sebastiana) capaç de donar feina a 200 persones. A més, hi havien fàbriques de filats de torçats, fusteries i tallers metal·lúrgics. El poble atreia immigrants, però no tot era felicitat. El 30 del 12 del 1900, Agustí va escriure l’article “Sant Joan les Fonts a últims del segle XIX” a la revista Sanch Nova per tal d’evitar una altra vaga forçosa i per demanar la felicitat perduda en la vaga anterior.

Bartomeu Buch

El 4 de maig del 1889, el bisbat de Girona havia atorgat la rectoria de Sant Joan les Fonts a Bartomeu Buch. La causa havia estat la mort del rector anterior Joan Vergès (1852-89). Vergès havia viscut la industrialització, la Tercera Carlinada i el còlera del 1884. Elements  que van marcar l conversió d’un nucli rural i artesanal en un d’industrial. En aquell moment, el bisbe era Tomàs Sivilla. El bisbe volia assegurar la continuïtat de l’església catòlica davant de la negació de l’existència de Déu que presentaven els nous idearis polítics que s’escampaven com la pólvora entre els obrers de Sant Joan les Fonts i els seu instrument era Bartomeu Buch. El nou rector– segons l’Arxiu Diocesà de Girona-, va a començar el 1891  l’església que havia de ser un símbol i un element de controvèrsia. Per una banda representava que el temple creixia al ritme del poble i per l’altra hi havia molta gent que de manera pública en qüestionava la necessitat. Fins i tot, dins el sector catòlic hi havia molta gent que valorava que hauria estat millor restaurar l’església dels monjos i no començar una obra tan immensa per un poble tan petit.
El setmanari El Eco de la Montaña del 8 d’agost del 1892 exposa : <Ara, construeixen un nou temple a Sant Joan, el qual distarà molt de l’obra de l’art que ja hi ha [temple romànic].No dubtem que la construcció és pel fet que el vell temple queda lluny del nucli de la població>. El 17 de juliol del 1894, l’Eco de la Montaña carrega: <Avui per església parroquial es construeix un nou temple de nyigui-nyogui; sense art, sense cap condició estètica. Només de mirar el fonament ja es coneix que l’arquitecte no s’assembla als benedictins, sinó que deu cercar inspiració en base a retallar ninots de paper amb tisores. Però ja s’han emprat 100.000 pessetes i també se’n trobaran 1 milió per construir una cosa que no serà la de Déu perquè Déu i l’art són inseparables>. Dies després des de la mateixa publicació, el 22 de juliol del 1894, aconsellen al nou rector que abandoni la construcció del nou temple i es dediqui a la restauració de l’antic.
No ho va fer perquè a finals de juliol del 1897, 4 colossals peces de fusta, provinents de les Preses van travessar Olot. Anaven a la nova església de Sant Joan les Fonts. Una d’elles mesurava 115 pams (uns 11 metres). L’11 de novembre del 1897, la premsa es fa ressò del fet que es va ensorrar per causa de les pluges una de les parts principals de la nau de la nova església que es construïa amb tant d’afany per causa de les pluges. La construïen amb pedres volcàniques i grava que treien de la zona de les Mulleres, on encara han quedat tres grans forats a l’indret conegut com el Terra Vermell. Els pagesos de la rodalia duien carros de pedres volcàniques i greda a l’obra que pujava suportada per grans bastides de pi. Això no obstant, el 1900 van aturar les obres. Sant Joan les Fonts tenia un cens de 2.229 habitants. Eren pocs pel gran temple que ja es podia observar des de quilòmetres a la rodona. La major part dels treballadors estaven en vaga.
Del 1900 al 1915, la premsa ressalta la devoció que mossèn Bartomeu Buch ha aconseguit encomanar entre els veïns de Sant Joan, sobretot en el joves. <Quant la florida joventut de la nostra vila [Olot] donarà els eloqüents testimonis d’entusiasta devoció que va donar en aquest dia la joventut de Sant Joan les Fonts>. El Deber 5 de maig del 1901. Més tard, (setembre del 1915) el  Diario de Gerona publicarà la manera que tenia d’aconseguir fidels mossèn Bartomeu Buch. Explica que va arribar al poble i es va trobar amb una església antiga i deserta. Mentre el nombre d’habitants s’incrementava, perquè augmentaven les fàbriques. Això no obstant – exposa- que es valoraven més les diversions que la religió i el treball. Sense ser orador i sense tenir influència, Bartomeu Buch va atraure el poble a l’església. Ho va fer en base de compartir les necessitats i els problemes dels altres. Hi ha testimonis que era un home que persistia en l’objectiu d’atraure fidels. Els buscava un per un mentre treballaven a l’hort o al camp. Suportava tots els menyspreus i quan trobava un forat entrava dins la persona i se l’enduia a l’església. També estava present a les cases on hi havien malalts o problemes. Explica que molts obrers es preparaven pel matrimoni a la parròquia i el capellà els esperava sense deixar que alteressin les hores del menjar perquè el temps que alteressin les hores dels àpats. Explica que sense trencar-los els motlles va aconseguir, fer-los al desig de l’Església. Va procurar ser amic de tothom –assenyala- i fugir de la política. Explica que cada aniversari de l’arribada de mossèn Bartomeu Buch el poble celebrava un jubileu (Festa de celebració del temps d’exercici d’un càrrec). A l’agost del 1914, el poble va fer una festa per celebrar que mossèn Bartomeu Buch feia 25 anys que s’havia fet càrrec de la parròquia.

Devoció

L’arribada de mossèn no havia estat l’única. El 1892, s’havien instal·lat al poble les Germanes Caputxines del Diví Pastor. El setembre del 1898 anunciaven al Deber l’obertura d’un col·legi. Oferien classes de catecisme, geometria, aritmètica, història, geografia, francès i labors. El 1908 van arribar els germans Maristes amb la mateixa oferta per als nens. L’edifici de les germanes ara és la seu de l’Escola de Belles Arts i la dels Maristes el de la rectoria. Tots dos edificis estan al costat de la nova església.

A més, el 1913, Joan Figures i Gelí de Crespìa és nomenat coadjutor (ajudant del rector) de Sant Joan les Fonts. El juliol del 1912, el bisbe (Francesc de Pol i Baralt) visita les parròquies de Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, Begudà, Oix, Sant Miquel de Pera, la Vall del Bac, Castellar de la Muntanya, Capsec, el Clot, Sant Salvador de Bianya, Sant Pere Despuig i Santa Margarida de Bianya. No hi ha cap referència a les obres de l’església de Sant Joan.

El 10 d’octubre del 1902, Francesc Montsalvatge publica un reportatge de 2 pàgines a l’Autonomista , amb l’objectiu de reclamar la restauració del temple romànic de Sant Joan les Fonts. El 1906, Tomàs Sivilla (bisbe de Girona) mort. El bisbe Sivilla (nascut a Calella el 1817) havia procurat fer obres. Entre elles hi ha la restauració del monestir romànic de Camprodon. El nou bisbe va ser Francesc de Pol i Baralt (1906-1014). Pol i Baralt també va procurar construir esglésies noves i restaurar-ne de velles, però en les seves biografies no es parla del gran temple de Sant Joan les Fonts.

No hi ha més notícies fins el 1915, quan el nou bisbe, Francesc Mas i Olivé va visitar Sant Joan. El bisbe va lloar la feina espiritual de mossèn Bartomeu Buch i també la nova església. Segons el Diario de Gerona: <Va visitar el nou temple de grandiosa fàbrica (sabut del fet que per fer-lo havien titllat de boig el rector)>. El bisbe va considerar que el temple responia a les necessitats de la població i va exposar-se assabentat del fet que el rector havia estat abandonat per molts dels que per la seva posició econòmica podien ajudar-lo. El 30 d’octubre del 1915 el Deber (revista olotina) exposa paraules del bisbe: <Sens dubte que una de les demostracions i serveis més agradosos la Verge, han de ser les ofertes i donacions pecuniàries als grans santuaris que es tracten de erigir o reconstruir en nostra Catalunya, tan volguda de Maria, tals com el Temple de la Sagrada Família, del Collell, Montgrony, Sant Joan les Fonts i altres de que ens havem ocupat en aquestes pàgines>.

Es tornen a començar les obres

El 14 de febrer del 1916, el poble celebra una festa perquè les obres de la nova església tornen a començar. Dos anys després la Tradició Catalana exposa que a Sant Joan les Fonts publiquen la revista l’Estalvi sota la direcció de mossèn Honorat Viñolas (marista) i de Francesc Caula. A més apunten que la subscripció per la construcció de la nova església puja a 2.498 pessetes. El 1918 el Bisbat de Girona dona l’església per coberta. Faltava acabar un campanar i les finestres s’havien de tapiar perquè posades a tanta alçada el vent les trencava. Tampoc s’havien fet les punxes de les torres a la manera, com havien estat dibuixades. Durant tot el 1918 i el 1919 apareixen anuncis a la premsa, on demanen ajut econòmic per a la nova església de Sant Joan les Fonts. N’hi han que prometen 40 dies d’indulgència a canvi dels ajuts.  El 30 de març del 1919, van presentar la documentació per la fundació del Sindicat Agrícola del Sant Joan les Fonts. Havia de ser un rival del Sindicat d’Oficis Varis de tendència anarquista que va paralitzar el poble a la primavera del 1919. Després la parada voluntària dels amos allargaria els patiments de la vaga duran quasi un any. La vaga va allunyar els veïns catòlics dels anarquistes.
El bisbe Mas morí el 16 d’abril del 1920. L’epitafi destaca la iniciativa que va tenir en l’elevació de temples i de santuaris. Enumera l’església de Bis Masos de País, la de Sant Antoni de Calonge (en aquell moment apunt d’inaugurar-se), l’increment en les obres de l’església de Santa Maria del Cullell, la de Sant Joan  les Fonts i la restauració del Santuari de la Mare de Déu del Mont. El va succeir Gabriel Llompart (1922-25).
El 1921, Joaquim Dalmau és nomenat vicari de Sant Joan les Fonts, abans ho era de Begudà. El 16 de setembre del 1922, va morir de sobte mossèn Bartomeu Buch i el seu ajudant mossèn Joan Figueres va passar a ser rector. El 1928, Francesc Caula fa articles a la Tradició Catalana sobre l’església parroquial de Sant Joan les Fonts i es refereix al temple monacal. Així, també, el 1939 quan els mitjans fan referència als esdeveniments del l’estiu 1936 situen la parròquia a l’església vella (el temple monacal). Al 1946, donen l’església per acabada i a ella s’hi trasllada el culte. A la dècada dels seixanta, en temps de mossèn Josep Bertrán, van aconseguir acabar el campanar principal, però sense barret. Per celebrar-ho van fer una gran festa i van posar la creu que ara hi ha a la unió de les cobertes de la teulada. Ara, la intenció de l’Ajuntament és de posar vitralls a les finestres i la rosassa i afegir-la als atractius del poble.






Les agulles del Tura

L’OLOT DE LES AGULLES DEL TURA


Estava dimensionada per acollir els 11.000 habitants que estenien la roba damunt dels horts de la vora del Fluvià i de Sant Miquel. Puntejava campanars, xemeneies i torres residencials. Retallava cases de tres plantes i fàbriques mitjanes. Així mostra la imatge agafada, en un dia indeterminat dels anys vint, per Carme Gotarde (1892-1953). L'objectiu, des de la carretera de Batet, va principiar Olot a través del Fluvià, amb molins elevats arran d'aigua i envoltada pels volcans Montsacopa i Montolivet, tots dos arranats d'arbres. El Montsacopa, amb els passos de la processó del Calvari, i Montolivet amb la vella torre de vigilància al cim i sense cap edifici a la falda. Al mig, el cimbori de Sant Esteve escampava la fe per la ciutat amb el suport d'esglésies i convents. Entre tants edificis religiosos, les agulles del campanar del temple de la Mare de Déu del Tura es precisaven en el paisatge de la muntanya del Puigsacalm. La demolició de l'església del Tura va començar al setembre del 1936. Al volum Història d'Olot XII, el doctor Joaquim Danés exposa: "a mitjan mes, posaven les bastides; durant la segona quinzena aterraven la part de darrere el cambril; seguí el desmuntament de les imatges de pedra de la façana, tot just inaugurades el 1930, i a continuació l'enderroc de la torre del rellotge i el campanar. Afegeix que "a primers d'octubre ja havia desaparegut l'agulla més alta del campanar. Les crisis del tèxtil i els polígons van esborrar les xemeneies. Per sort, les torres residencials en una funcionalitat o altra han quedat.La modernitat s'hi defineix en els pals de la línia elèctrica que baixa per la falda del Montsacopa, escalonada per les parets seques d'horts seculars. La concessió de l'enllumenat públic el tenia la casa Electra Brutau. Distribuïa electricitat a partir de l'energia que obtenien d'un salt d'aigua a Setcases. La família Brutau tenia fàbriques de fil a Sabadell i a Palau de Montagut, ara Sant Jaume de Llierca. La torre Pujador camí de la plaça del Carme apunta el benestar derivat d'aquell progrés. El 1920, elevaven la torre Juncosa, al passeig de Barcelona i Manel Malagrida, tot just, presentava el projecte de la casa que ara és l'Alberg de Joventut. La carretera de Girona entrava a la ciutat pel mig dels horts de Sant Miquel i de les Tries. No hi havia cases i pocs cotxes, al juliol del 1921, Olot va celebrar la primera festa de Sant Cristòfol per a conductors d'aquells automòbils que sorprenien els vianants. En aquella vila, Carme Gotarde havia heretat l'estudi del seu pare Antoni Gotarde (1853-1920). Com ell, es dedicava a fer retrats de famílies, de primeres comunions, casaments i batejos. Per casa seva van passar quasi tots els habitants de l'Olot del principis del segle vint. La noia va voler millorar el negoci i va decidir fotografiar paisatges per presentar-los a certàmens i obtenir prestigi.El 1927, després d'un concurs, el Museu d'Art Modern de Madrid va admetre dos treballs seus. Al gener del 1928, va presentar una exposició de 30 fotografies al Centre Excursionista de Catalunya. Va morir als 61 anys al convent del Cor de Maria d'Olot. Al 2002, mossèn Josep Maria Melció va fer donació de 6.600 plaques de vidre de Carme Gotarde a l'Arxiu d'Olot. El 2005, va ser inclosa entre les 12 fotògrafes pioneres de Catalunya en una exposició al Palau Robert.L'olot dels campanars i les xemeneies es va guardar a l'ull fotogràfic de Carme Gotarde.A l'esquerra, les agulles de l'església del Tura (ensorrades el 1936) i a la dreta la Torre (ara hi ha un hipermercat) limiten la imatge d'Olot.Gotarde fotografiava escenaris amb persones que han quedat com un testimoni del seu temps. Va ser reconeguda com a fotògrafa artística. La nena ressaltada amb llapís carbó és considerada una de les seves millors obres.

Josep Clarà

JOSEP CLARÀ

Josep Clarà (Olot-16 de desembre del 1878-Barcelona 16 de juliol del 1958) va rebre classes de François-Auguste- René Rodin (París-1840/Meudon-1917). Rodin és conegut al món com un dels pares de l’escultura moderna. Clarà va dibuixar Isadora Duncan (San Francisco 1877-Niça 1927). Duncan és considerada com la creadora de la dansa moderna. La seva vida va ser feta en pel·lícula per Karel Reisz al 1968. La intèrpret d’Isadora Duncan va ser Vanessa Redgrave. Nascut a Olot i format a l’Escola de Dibuix d’Olot, va ser deixeble de Josep Berga i Boix (1837-1914). Més tard íntim d’Aristides Maillol (1861-1944) i exponent de l’ideari noucentista d’Eugeni d’Ors (1881-1954).  L’olotí Josep Clarà és considerat com el gran escultor català del segle XX-


De família humil, amb 13 anys va ingressar a l’escola de dibuix dirigida per Josep Berga i Boix. Com tots els alumnes hi  va aprendre dibuix i pintura. Eren uns ensenyaments orientats cap al paisatge. En aquella edat, el pintor, Joaquim Vayreda (1842-1894) li va elogiar un dibuix. L’elogi es va convertir en un dels seus records infantils més grats. A Olot, va progressar fins a posar els fonaments del que li va suposar convertir-se en un referent de l’art català.
 El 1897 va decidir que havia après prou a l’Escola de Dibuix d’Olot i se’n va anar a estudiar a l’escola de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc. A Tolosa, va obtenir els premis d’escultura durant tres anys consecutius: el 1897, 98 i 99. El 1900, va fer un baix relleu del cònsul de l’antiga Roma Lucio Quincio Cincinato (519 aC-439 aC). Va ser patrici, cònsul i dictador. Els republicans el van convertir en un model d’honradesa, rectitud i integritat. Els valors de Cincinato havien d’estar en els retrats que els artistes en feien. El Cincinato va  valdre per a Clarà el Petit Prix de Tolosa. Va ser quan va demanar una pensió per poder anar a viure a París. No li van donar i hi va anar pel seu compte i amb la idea de guanyar-se la vida amb el dibuix, la pintura i l’escultura. A París va ser presentat a Rodin i va treballar al taller de Louis Ernest Barrias (1841-1905). En aquesta època, va conèixer Aristides Maillol de Banyuls Sur Mer (1861-1944), Maillol és un dels 60 homenots definits per Josep Pla (1897-1981). Per a Pla els homenots eren <tipus singulars, insòlits, una persona que s'ha significat, en una qualsevol activitat, d'un manera remarcable>.

Noucentisme

Els dos catalans es van fer molt amics i van mantenir una gran afinitat en el sentit de l’escultura. Van ser ferms seguidors del noucentisme. Era un moviment només català que basava la ideologia  en els valors de la  raó, la  precisió, la serenitat, l'ordre, la mesura, la  claredat... També feia certa ostentació d'elitisme  intel·lectual. El seu programa modernitzador i catalanista era reflectit en la literatura   i l'art  del moment, però també va influir en el desenvolupament científic i econòmic de principis de segle. Es va caracteritzar per la voluntat de renovació dels intel·lectuals i artistes del nou segle, sovint en contraposició als del segle anterior.
En tant que escultors noucentistes, Clarà i Maillol  basaven l’obra en la raó, l’harmonia i la proporció pròpia de l’escultura clàssica. I encara van establir un model propi; clàssic, depurat i auster. Influenciats estèticament per l’escriptor Eugeni d’Ors van prendre la dona catalana com a tema principal. Tot i el predomini femení Clarà va fer estàtues d’homes. En són exemples el Sant Benet que seu del monestir de Montserrat, els bustos de Ramon Llull i Francesc Eiximenis que li va encarregar l’Institut d’Estudis Catalans i el bust d’Eugeni d’Ors.
Del 1906 al 1921, tota una generació d’artistes i d’intel·lectuals es va alimentar dels articles d’Eugeni d’Ors. Els articles d’Ors (conegut com Xenius), a partir d'una anècdota trivial, s'enfilaven fins a exposar el seu pensament sobre la  vida, sobre l'art  o sobre un  filòsof. De tant en tant, escrivia glosses programàtiques, com  Amiel a Vic, del 1913. Eren els temps, en els quals  la política de Prat de la Riba , llavors president de la Diputació de Barceolna, ja havia donat els primers fruits i havia portat D'Ors a la secretaria general de l'Institut d'Estudis Catalans. A través dels articles i glosses, d’Ors informava els lectors sobre els artistes que s'integraven al cànon de la  civilitat (comportar-se com un artista compromés amb el país). Va informar sobre  Guerau de Liost, Josep Carner  i Josep Maria López Picó, entre els poetes; l'escultor  Josep Clarà  i els pintors Joaquim Torres i Garcia i Joaquim Sunyer i d'altres. Així doncs, a partir del 1910, Clarà va ser considerat com un dels capdavanters del noucentisme. La seva obra rep
representa la reacció classicista d'arrel mediterrània davant el modernisme d'arrel germànica i l'impressionisme rodinià


Personatge il·lustre a Olot

El 1906 Josep Clarà ja era definit com un personatge il·lustre d’Olot i les seves arribades a la ciutat eren celebrades per la premsa local i el premi dels Jocs Florals de la Bisbal era una estàtua seva. El seu nom s’escoltava arreu del món arran del fet que va començar a treballar en l’estatuària del Casino de Montecarlo. També va fer un viatge a Itàlia.
Quan va tornar d’Itàlia, tenia l’estudi a l’avinguda Malakoff a París, on va rebre una visita que va transcendir a la premsa olotina.
El 27 de setembre del 1908, la Revista Olotina  va publicar el que havien vist a l’estudi: <Una gran figura de dóna en marbre blanc (Crepuscle) enterament nua. Asseguda sobre una roca, sembla fer esforços per alçar-se>. També van veure: <Una testa expressiva, de trets enèrgics>, la qual els va recordar els caps decoratius del segle XVII. D’un cap de romana en marbre blanc, expliquen: <És una noia de rostre pur, d’ondulat i frondós cabell. Els trets fins i atractius del coll són una meravella de flexibilitat>. En aquell moment, Clarà treballava en el bust de Concepció Alvárez (una noia molt maca de la colònia espanyola a París). <Encara que no estigui acabada –escriuen-, se sent ja l’expressió dels ulls bonics i s’hi pot apreciar l’execució del coll i del pit>. Hi van trobar una un home nu que caminava, una ondina i més obres inspirades en l’antiguitat. També van veure fotografies d’obres fetes. Entre elles una estàtua de Simó de Monfort, tot mirant les despulles de Pere d’Aragó a la batalla de Muret.
Expliquen que havia acabat els estudis a l’Escola de Belles Arts de París i que els havia mostrat nombrosos dibuixos i aquarel·les i estudis per a estàtues futures. Assenyalen: <Encara no té trenta anys i te tot el provenir davant d’ell>. A l’estudi, hi havia el seu germà gran Joan Clarà que estava ple d’admiració per en Josep i col·laborava amb els seus treballs.
Per aquell temps, La seva obra La deessa (ara a la Plaça de Catalunya de Barcelona) va atraure l’atenció del jove artista Joan Miró (1893-1983) que va contactar amb Clarà i el va convertir en un referent seu.

Isadora Duncan

El 1913 va dibuixar Isadora Duncan en diferents moviments de dansa. En aquell moment la ballarina nord americana estava establerta a París. Era una dona fascinada per les expressions artístiques de la bellesa clàssica sobretot els vasos decorats amb figures de dansaires. Els dibuixos de l’antiguitat li servien per aportar elements a la seva dansa. Solia inclinar el cap enrere com les bacants. Isadora era plenament conscient que, tot i beure de les fonts clàssiques, el seu estil suposava una ruptura radical amb la dansa clàssica i, de fet, era vista i és recordada com una revolucionària i una precursora que revisava els valors antics. Estudiava la dansa i la literatura antigues. Passava llargues estobes als museus; sobretot el Louvre i el museu Rodin a París i la National Gallery de Londres. Al 1913, Clarà va exposar els dibuixos d’Isadora Duncan a Barcelona, cosa que li va suposar un gran èxit. A més d’Isadora va dibuixar els artistes de teatre: Freaudy, madame Battet, Cecil Sorel, els dos Coquelin, le Bergy i Alfred Carré.
Quan Isadora va morir al 1927, va prendre de model la ballarina Antònia Mercè (L’Argentina). Mercè tenia de font el ball popular espanyol. Va estudiar els rituals dels gitanos de Granada. Amb una obra de Manuel de Falla, Mercé va triomfar a París el 1925.  A part de ser una ballarina genial, era una fervent republicana. Quan va saber de l’alçament militar de Franco, el 18 de juliol del 1936, va caure fulminada i va resultar morta. Abans, Federico Garcia Lorca li havia dedicat Elogio a Antonia Mercé La Argentina.
Les escultures i els dibuixos de Clarà voltaven pel món com les ballarines que les inspiraven. Va realitzar nombroses exposicions a galeries i sales de París, Londres, Berlin, Roma i Barcelona. El 1925 va obtenir el gran premi de l’Exposició de París, amb la maqueta als Voluntaris Catalans, morts a la Primera Guerra Mundial. L’escultura va ser inaugurada el 14 de juliol del 1936 al Parc de la Ciutadella de Barcelona. És un jove nu amb els braços alçats. El 1929 va obtenir la medalla d’honor de l’Exposició Internacional de Barcelona, amb l’obra Repòs. Durant tot aquest temps va mantenir relació amb Olot. Hi anava per les festes de Nadal i a l’estiu i hi donava feina. Per exemple, l’Olotí del 16 de juliol del 1916 exposa: <Josep Clarà es troba aquí fa dies> . Precisa: <Presideix els darrers retocs a la seva obra el monument a Sellarés que ha estat fos a la casa Barberí>. L’obra va ser inaugurada a Sabadell.
 Es va traslladar a Barcelona  el 1932. En aquest mateix any va esdevenir membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.  El 1936 va crear una de les seves obres millors, per la síntesi de simplicitat, llum i serenitat: Puixança  , i el 1941,  Figura de dona. Ja al 1954, va aconseguir el premi principal de la Biennal Hispano Americana, amb l’obra Pomona. Va morir, el 4 de novembre de 1958.

El llegat

L'any 1964 es va fer efectiu el llegat de la seva casa, amb el taller i el jardím a la ciutat de Barcelona. L'immoble contenia prop de 800 escultures, els seus guixos, prop de 10.000 dibuixos propis, la seva col·lecció de pintures formada per obres d'artistes contemporanis i amics i la seva biblioteca personal. El llegat tenia la condició de crear un museu. A més hi anava una
 una quantitat important de diners en metàl·lic per a constituir una fundació.
El 1969, l'Ajuntament de Barcelona va inaugurar el musey, però la fundació no es va fer. El testament de la germana de l'artista confirmà la donació l'any 1982.
El  Museu Clarà va ser tancat i desmantellat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1995. El desembre d'aquell mateix any es va crear l'Associació d'Amics del Museu Clarà, per reivindicar l'obertura del museu i impedir la dispersió de les seves col·leccions, que ara reposen als magatzems del Museu Nacional d'Art de Catalunya i del Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot. L'agost de 1999, l'Ajuntament de Barcelona va fer enderrocar la casa de Clarà i va desmantellar el jardí noucentista. El taller va ser convertit en una biblioteca pública que porta el nom de Josep Clarà.

.




Joan Torrent

JOAN TORRENT DE MIERES AL BARRANCO DEL LOBO

La campanya de Melilla va durar del juny al desembre del 1909. El seu origen va estar en una revolta dels rifenys provocada per l’explotació de les seves mines per part de companyies espanyoles (algunes amb capital francès). Els rifenys van causar molts problemes i una derrota històrica (el desastre del Barranco del Lobo) a l’exercit espanyol. A la campanya, hi van participar molts catalans, entre ells un conductor d’ambulàncies de Mieres.

El 7 d’agost del 1909, Joan Torrent Fontané, un noi de Mieres de 22 d’anys va arribar amb el vapor Sevilla  al port de Màlaga. El seu nom consta en la llista de ferits
del llibre España en Marruecos, crònica de la campanya de 1909 de Augusto Riera. Editorial Maucci 1909. El llibre exposa el nom de Joan Torrent en la relació dels ferits que aquell dia van arribar a Málaga procedents de les illes Chafarinas.
L’arribada de ferits provinents de la guerra del Marroc va ser una constant durant tot el primer quart del segle XX al port de Málaga. Això no obstant, el 1909 va enregistrar una punta que encara es recordada per les conseqüències que va tenir, entre elles la Setmana Tràgica de Barcelona (26 de juliol-6 d’agost del 1909).
L’origen de la guerra, en la qual va anar a parar Joan Torrent va ser el descobriment mines de plom argentífer i de ferro al territori de la cabila de Beni Bu Ifrur, prop de Melilla. Beni Bu Ifrur formava part del Protectorat Espanyol del Marroc, instaurat el 1904. A partir d’aquesta posició, el soldà de la zona, Bu Hamara, al 1907 va concedir l’explotació de les mines de plom a la Compañia del Norte Africano (nacionalitat espanyola amb capital francès) i les de ferro a la Compañia Española de Minas del Rif (propietat de la família del comte de Romanones i de la casa Güell). La concessió incloïa la construcció d’un tren miner per ajuntar els jaciments amb el port de Melilla.
La concessió feta als estrangers, va suposar la rebel·lió de les cabiles que van atacar els espanyols i van deposar Bu Hamara. Les feines a les mines i la construcció de la via de tren van quedar aturades. Pressionat per les companyies mineres, el govern espanyol del conservador Antoni Maura va decidir enviar tropes de la guarnició de Melilla a protegir les mines i la via fèrria. Tot seguit, la tensió al Rif va créixer i els primers enfrontaments van començar el 7 de juny del 1909.
En aquella data i segons consta al document de llicència absoluta, Joan Torrent era a Barcelona a l’Ambulància de Muntanya 3. Què hi feia a Barcelona? Doncs esperar que l’embarquessin cap a Melilla. El 14 de juny el batalló de caçadors de Barcelona va embarcar al vapor Catalunya cap a Melilla. Uns dies després l’Ambulància de Muntanya 3 estava incorporada a la Tercera Brigada Mixta de Caçadors instal·lada al campament de el Hipodromo. La denominació del campament venia del fet que els oficials de Melilla hi van fer un hipòdrom, per l’esport de l’equitació. Els esdeveniments però van aconsellar fer-lo servir com a punt de recepció dels milers de nois pobres de les espanyes rurals i obreres que trets de pobles i barris arribaven a un territori que els era hostil i aliè des del moment que a la barana del barco podien veure l’odi de les mirades dels autòctons que els miraven des del molls. Els odiaven per ser aromes (europeus en cabileny), infidels i per estar on no devien.
Quan Torrent hi va arribar el campament era una esplanada de 68.000 metres quadrats de forma rectangular, en la qual s’hi estenien centenars de tendes rodones i punxegudes.  Així doncs, Joan Torrent va quedar instal·lat en aquell campament (reserva d’homes i de provisions) situat dins del terme de Melilla i ben protegit pel mar i la muntanya.
Mieres
Abans d’arribar a la Melilla de l’estiu del 1909, Torrent havia estat un nen, fill de Francesc i de Rosa. Va créixer en el Mieres de finals del XIX i del XX. Llavors era una localitat de 1.000 habitants. El triple que ara. Hi havia una fàbrica de teixits de fil, una de gènere de punt, dos forns de teules i de rajoles, tres molins fariners i molts de pagesos. La major part de les famílies complementaven els oficis amb el treball al bosc. Els seus pares no figuraven a la llista del sufragi censatari (propietaris que podien votar). Va anar a escola i entenia d’animals, perquè sense saber de lletra ni menar cavalls, no hauria arribat a conductor d’ambulància.
 Al 1907 amb 19 anys, el van quintar i els seus pares no van poder pagar la quota que alliberava els rics del servei militar ni pagar un substitut. A vegades, entre tots els quintats es pagaven substituts, però l’exercit del segle XX no en feia prou d’un de cada cinc joves. Volia tots els nois útils i pobres i els bous (bosses comunes d’estalvis) ja no eren suficients per evitar que els nois dels pobles humits de la Catalunya agrícola i profunda i de tota l’Espanya rural haguessin d’anar al nord d’Àfrica.
Sense remei, el 1908 va ser pesat i mesurat (1,69 metres). A l’Ajuntament, no li van veure cap impediment físic, perquè s’hagués de presentar a la Caixa de Reclutes d’Olot, des d’on va anar destinat a Madrid, on va arribar a l’abril del 1909 per servir de conductor a les ambulàncies muntades. El 13 d’abril va jurar les banderes del Regiment de Lanceros del Principe 3 de Caballeria.

Guerra de Melilla.
El 9 de juliol del 1909, un capatàs i tretze treballadors espanyols van ser tirotejats, en el moment de començar el jornal en la construcció d’un punt sobre el barranc de Sidi Musa, a poc més de quatre quilòmetres de Melilla. Van morir-ne quatre i la resta va poder escapar gràcies al fet que van tenir temps a pujar a una locomotora. L’agressió va ser l’inici de la guerra de Melilla.
 Tot seguit les cabiles Guelaya i Quebdana i algunes del Rif central i occidental dirigides pel cap Mohamed Amezian (de la cabila de Beni Bu ifrur) van fustigar Melilla. Des de la muntanya del Gurugurú, van posar en tensió la ciutat que llavors tenia uns 12.000 habitants. Alhora i amb més força, van atacar de manera alterna en els 7 quilòmetres de la via minera. La via passava per la vora del mar i al marge de la muntanya del Gurugú. Des de la muntanya, els rifenys sempre estaven en posició favorable i a més aprofitaven els barrancs transversals a la via (Frajana, Lobo, Alfer Sidi Musa i Sidi Amet) per atacar els combois que anaven a l’auxili de les posicions avançades. Els rifenys eren pobres, però estaven ben armats (algú els havia venut armament modern), eren uns excel·lents tiradors, estaven motivats, i per a molts la guerra era l’única sortida a la vida. Al seu favor, els espanyols tenien el mar des d’on la marina podia canonejar i l’artilleria assentada al fort construït al campament de el Hipodromo, al frot de Camellos, i una altra al de Sidi-Guariach.


Al juliol, l’exercit espanyol va respondre a l’agressió. Ho va fer, segons els experts, d’una manera precipitada i sense tenir en compte ni la capacitat militar, ni la posició de domini dels rifenys assentats a la muntanya del Gurugú. L’avanç de les tropes acabades d’arribar de Barcelona es va aturar a uns 10 quilòmetres de Melilla, als darrers trams de la via fèrria. Van prendre posicions als llocs estratègics de Sidi Musa, Sidi Amet i Sidi Alí (prop de Nador, llavors un poble gran). L’operació va costar 4 morts i 25 ferits entre els militars. L’avanç per terra va anar acompanyat d’operacions per mar, la marina va bombardejar posicions i va enfonsar barques dels rifenys.
Atac dels rifenys
Amb la protecció dels soldats els treballs a la línia fèrria van continuar fins que el 18 de juliol els rifenys van atacar Sidi Amet i Sidi Alí. Els espanyols es van adonar que la cosa era seriosa. Van començar a demanar lleves i van haver-hi protestes obreres a Barcelona i a Madrid. 
Un dia de calor insuportable, el 20 de juliol, els rifenys van atacar Sidi Musa amb la idea de tallar les comunicacions de Melilla amb les posicions avançades. Després de 17 hores de lluita, van causar uns 20 morts a la guarnició, la qual després d’una defensa aferrissada, el dia 22,  va poder de ser evacuada per una columna que va mantenir la posició. Els atacants van tenir moltes baixes provocades per l’artilleria ubicada i pels trets de fusell dels defensors. Els rifenys feien servir bales explosives i els espanyols es comunicaven amb heliògraf (aprofitaven els reflexes del sol).


Pel paper que va tenir en la protecció dels combois de ferits i per les ferides rebudes i pel fet d’haver-se mantingut a les posicions fins a finals d’agost, Torrent va rebre la Creu de Plata del Mèrit Militar amb distintiu vermell (pensionada amb 2,50 pessetes al mes), la Creu del Mèrit Militar. Pels combats de Sidi-Musa i de campament de Lavaderos de los Minerales va ser condecorat amb la Creu del Mèrit Miitar amb distintiu vermell.  En el trasllat de ferits van col·laborar els paisans de Melilla que es van acostar al front amb cotxes de cavalls de la seva propietat.
El 23 de juliol, una columna, amb un 50% de tropes procedents de Catalunya, que havia d’estar a la reserva va passar a l’atac. Ho va fer sense preparació ni suport. La imprudència va implicar 2 columnes més, en les quals hi havia els batallons de Barbastre i de Figueres acabats de desembarcar, provinents del port de  Málaga. En aquell dia van haver-hi 65 morts i 226 ferits i l’endemà les baixes van continuar. En algun d’aquests combats, Torrent va ser ferit de bala a l’avantbraç, però no va ser evacuat. És a dir, de la manera que va poder va continuar amb la seva feina de traslladar i defensar ferits, que era molta. Augusto Riera explica: <les camilles que recollien els ferits eren tantes que formaven una processó imposant>
Els rifenys buscaven un seguit de 3 o 4  barrancs. S’emboscaven en el primer d’ells, mentre que els altres els feien d’empara. Amagats  i invisibles als binocles, deixaven passar les columnes i les atacaven quan tornaven.
El barranco del Lobo
EL 26 de juliol. els rifenys van aconseguí aixecar uns 300 metres de línia fèrria. De Melilla va sortir un comboi de reparació protegit per dues columnes. Una de les columnes, acabada de desembarcar, es va extraviar de manera que es va internar al Barranco del Lobo, on va ser atacada per tots costats. La columna quasi va ser exterminada: 752 baixes. Uns 200 d’ells eren reservistes (soldats llicenciats i tornats a cridar) d’un contingent sortit de Barcelona el 19 de juliol.
El desastre, segons la historiadora Maria Rosa de Madariaga, s’explica per les baixes condicions físiques i morals de la tropa.  El desastre del Barranco del Lobo va quedar en la memòria popular. En van fer cançons, i va ser l’emblema de l’oposició de les classes populars contra la guerra del Marroc. Quan la notícia del desastre va arribar a Barcelona la ciutat es va encendre. Revoltats i en vaga general per causa de la crida als reservistes des del 26 de juliol, els obrers van cremar els convents, les esglésies i van aixecar barricades. La rebel·lió es va estendre per tot Catalunya. La revolta va haver de ser sufocada a sang i foc per un contingent de 10.000 soldats. El dia 2 d’agost, els obrers de Barcelona van tornar al treball i no va ser fins el 5 d’agost que hi van anar els d’altres ciutats catalanes. La repressió que van patir els revoltats va ser terrible.
Mentrestant, a Melilla la guerra va entrar en una fase de control, cosa que va permetre que Torrent fos traslladat a Málaga per recuperar-lo de la ferida a l’avantbraç. Va romandre a Málaga fins el 20 d’agost. .
Al setembre, l’exercit espanyol va reaccionar. Amb tropes més preparades, van voltar el Gurugú. Amb uns 24.500 soldats i canons nous de la marca Schneider, van prendre Taxdirt, Taurit, el Had e Hidum i Nador, el 28 de setembre. Tot i això, els combats van continuar fins al desembre, quan Espanya va donar la campanya per acabada. El 18 de desembre, Joan Torrent, va pujar al vapor Rabat, el qual va traslladar la brigada, de la qual formava part, a Barcelona, on va arribar el 29 de desembre. Torrent es va quedar a Barcelona de guarnició fins que el van llicenciar. Llavors, li van donar la medalla commemorativa de la campanya de Melilla.


Després de la campanya, Espanya va consolidar la presència al voltant de Melilla i va poder assegurar l’explotació de les mines. El 1912,un tractat entre Espanya i França va consolidar el règim de Protectorat (una estat estranger es fa càrrec d’una zona incapaç de governar-se i administrar-se) per la zona. La guerra del Marroc tot just acabava de començar i les grans derrotes o victòries d’Espanya estaven per venir. La guerra del Marroc havia de causar tants morts i tants patiments a les famílies espanyoles que va ser una de les principals causes de la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII i de l’arribada de la II Repúblic i l’origen de l’aixecament militar del 18 de juliol del 1936.