dimecres, 25 de novembre de 2015

Aquell bosc i la seva gent

Durant molts segles els boscos van ocupar la major part de la Garrotxa, però poc a poc l’home els va anar prenent terreny. En el principi de l’Edat Mitjana es va dedicar a artigar per crear espais de conreu i pastures. En l’època dels grans navilis de vela i fusta, es va dedicar a talar els arbres més grossos. En el començament del segle XX ,  la millora de les comunicacions i la necessitat de fusta i carbó per la construcció van deixar els boscos en mol mal estat. Amb tant de temps d’explotació, algunes de les zones que abans havien estat frondosos boscos, només consten en els pergamins (1),  n’han quedat uns quants arbres, o són topònims de polígons industrials o àrees urbanes: Bosc de Tosca, Bosc de Politger, Bosc de Marunys. També n’han quedat àrees  prou importants i conegudes, com la Fageda, la Miana, o la vall d’Ormoier i uns quants arbres catalogats com d’interès monumental a Catalunya: els roures d’Ormoier (Montagut), l’arbreda del Parc Nou (Olot), el roure de la mestressa (la Vall de Bas), el roure de can Planes (la Vall de Bianya) i el Teix del Torrent de l’Orri (Sales de Llierca).
  L’èxode rural del segle passat  va propiciar  l’expansió natural i espontània dels boscos que quedaven allunyats de les zones urbanes, però  la relació entre els garrotxins i el bosc també ha canviat: abans eren un magatzem de productes forestals dels quals en sobrevivia gent, ara són un lloc de turisme o de pràctica d’aficions, com la cacera o la cerca de  bolets. Del temps en què el bosc era una gran fàbrica a l’aire lliure n’ha quedat el record d’uns personatges i unes feines encara molt presents.
      Fa cinquanta anys encara hi havia famílies que es resistien a abandonar la vida lliure al bosc, però plena de freds, calors, picadures d’insectes i treballs esgotadors. Hi havia matrimonis que amb un nadó de sis mesos romanien quatre o cinc mesos en una cabana de carboners, dormint amb lliteres incòmodes amb un sostre de fang i arbusts  per amb els diners que feien del carbó vegetal continuar tirant endavant un petit mas. En el temps en què vigilaven la pila només baixaven del bosc els diumenges per assistir a Missa i solament veien algun caminant, que podia ser un contrabandista, un proscrit o un excursionista. Com a única medecina tenien el vi calent i les herbes que coneixien. Bé que a una hora de camí hi havia la solució del treball a les fàbriques, amb la  comoditat d’un pis amb aigua corrent, electricitat i un aparell de ràdio, però ells es resistien a deixar l’ordre natural  dels seus avantpassats.  
   Un cop tenien el carbó vegetal el baixaven de la muntanya  amb sarrions que havien de pesar seixanta quilograms. Després el baixaven al poble amb matxos i el venien al tractant de carbó que a Mieres en els anys vint i trenta  era en Josep Serrat, qui  pagava per cada sarrió unes quinze pessetes.  També hi havia un transport diàri de llenya i carbó que feia la línia Mieres-Banyoles, el carreter es deia Siset.
   La fabricació de carbó vegetal venia de molt antic la primera cita documentada a la comarca és de l’any 1559 (2) i abastava tota l’Alta Garrotxa de manera que Oix va ser durant molt de temps un gran magatzem de carbó: hi arribaven els traginers amb les recules de mules amb els sarrions plens i descarregaven el gènere a la plaça, on tota la gent del poble s’ennegria en la distribució. 
    El procés de fer carbó vegetal no és altra cosa que llevar-li l'aigua que conté la llenya mitjançant una combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes té el mateix poder calorífic . Fan falta uns quatre quilos de llenya per fer-ne un de carbó. Era un sobresou i una activitat hivernal que suplia la manca de feina al camp en els mesos més freds. Era una explotació intensa dels alzinars i era normal de veure com el fum de les piles sortia dels boscos i s’enfilava cap al cel. La fabricació del carbó abastava diverses ocupacions: el llenyataire, el carboner, el traginer i el comerciant (3).    A mitjans dels anys cinquanta va aparèixer un aparell que funcionava amb petroli, que pretenia substituir la presència del carbó a les cuines. Tanmateix al cap de poc va aparèixer el butà. Primer varen sortir les cuines, més tard les estufes i al cap de poc la bombona taronja feia funcionar els estris domèstics que no anaven amb electricitat.
     Els brasers, les estufes i les cuines econòmiques varen convertir-se en objectes d’història. El més greu va ser que les piles de sarrions que omplien les carboneries d’Oix, de Montagut, de Mieres de les Planes  van desaparèixer, el fum que desprenien les piles que els carboners mantenien enceses a la muntanya es varen apagar. Com a record a cada poble va quedar-hi algú que responia com en Pere carboner (Sant Joan les Fonts) o en Joan carboner. Oix que tenia com a principal riquesa en la producció del carbó vegetal va perdre gairebé la meitat dels seus habitants. La fi de la producció del carbó va ser també l’acabament de l’activitat dels traginers, dels tractants de carbó i la ruïna d’alguns propietaris.
    També hi havia artigaires solitaris que amb un gos per companyia romanien en una cova, cabana o petit mas, guanyant-se la vida socarrant trossos de bosc, cremant-ne la brolla i convertint-la en adob per la futura zona de conreu. La resta del temps el passaven parant trampes als conills,  buscant tòfones i traient profit de tot el que podia donar aquell gran magatzem. En els dies de mercat a Tortellà, a les Planes d’Hostoles baixaven de la muntanya per vendre els fruits silvestres i comprar el que consideraven imprescindible per continuar observant a cor que vols les eternes albades i crepuscles .
  Hi havia un trànsit de gent del bosc cap al poble i del poble cap al bosc. Així els propietaris dels boscos de la Vall de Bianya cuidaven i l'explotaven, com si es tractés d'un cultiu. Quan en una part del seu bosc s'havia de fer una tala de fusta o llenya, decidien si havia de ser pins, alzines o roures. Aquestes tales es portaven a terme cada 20 o 30 any: tot depenia del tipus de bosc i de la necessitat del propietari. Hi havia gent que només de mirar un arbre ja sabia quin benefici se’n podia treure.
     L'any 1904 el sòl de cultiu de Mieres estava distribuït en un 15% de cereals, un 4 % de vinya, un 0'06 % d'olivars , un 40% de prats i pastures i un 40'94% de bosc.        Amb tanta extensió de bosc molta gent treballava de manera fixa o temporal en la seva explotació. Pel que fa als grups d'homes que anaven a bosc, el sacrifici també era elevat. Sortien de bon matí i s'endinsaven dins la muntanya. Quan trobaven l’arbre escolllit  es posaven l’un davant de l’altre a cada costat, i començaren a brandar les destrals de fulla catalana i mànec de cirerer bord. Primer feien un tall profund a la fusta, picant el mateix indret; després enlairaven la destral bruscament atacant el tronc obliquament un pam més amunt i fent volar cada cop una esberla de pam i tallant en el mateix sentit de la fibra . Quan els dos talls estaven apunt d’ajuntar-se, un dels dos s’aturava i l’altre picava més a poc a poc, deixant cada vegada una estona la seva destral al tall; la fullola de fusta que encara aguantava l’arbre, cedia a la fi el tronc s’inclinava i els llenyataires reculaven un pas, llançant un gran crit perquè tots s’apartessin
    Un cop a terra els altres a cops de podall el pelaven.  Mentre feien la feina el gaig, el picasoques, i els esquirols se'ls miraven i a força de veure'ls els tenien com a uns companys de bosc, molts diferents dels que hi anaven amb gossos i escopetes.
Un cop tallats i pelats, els troncs eren apilats i transportats amb matxos cap a les serreries. La feina s'acabava quan el sol s'amagava rera les muntanyes i ja no hi havia llum per treballar. Les dones de Mieres , també, intervenien en la feina el bosc, elles feien la feina de rusclar, la qual consistia en pelar les alzines de la molsa que tenien. Després amuntegaven la molsa i la picolaven el resultat servia per fer tints.
    L’activitat dels llenyataires també va anar disminuint a mesura que avançava la modernització i aquell treball comunitari dels  pobles va tendir a convertir-se en una activitat privada i mecanitzada.

1 Vila, Josep. Butlletí del Centre Excursionista Olot nº 120. Juliol del 1996
2 Bolós Capdevila, Marià. La Comarca de Olot. Pag, 198. Universitat de Barcelona 1977

3 Soles, Juanjo. Tonal Gros de les Coves de Vinromà. Nº 62. Pag, 6

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada