dimecres, 25 de novembre de 2015

El temple del segle XX


Erigida sobre un turó amb el nucli urbà davant i la natura darrera, l’església Parroquial de Sant Joan retalla en el paisatge les línies rectes de les torres trenta  metres d’alçada. Son els puntals de la gran fàbrica rectangular que altera qualsevol percepció natural de la realitat. L’estil neogòtic i la negror de les pedres volcàniques, amb les quals fou construïda li donen l’aspecte d’una edificació antiga i cremada. És la forma visual que atrau els turistes que s’apropen al poble per demanar per la catedral. Quan s’adonen del que volen veure, els atònits informadors els indiquen el grandiós temple que s’alça sobre el pont medieval.
Alçada i coberta entre el 1891 i el 1918, encara no està ben acabada. Des que la van començar ha tingut detractors i pocs partidaris. Des del seu inici, la qüestió era si un poble que tenia una església considerada una gran obra de l’art romànic i prou gran, necessitava de tan gran construcció com a temple parroquial. Això no obstant, és un dels elements visuals més coneguts de la Garrotxa. La seva creació és una història de voluntats.

Al 1850 – segons va escriure el metge del poble Candi Agustí a Sanch Nova- a Sant Joan només hi havia alguns molins fariners i paperers. En pocs anys, els molins es van transformar en fàbriques capaces de fer el primer paper de fusta de l’Estat. La Torras i la Capdevila feien sortir del poble la major part del paper que es consumia a Espanya. Hi havia la filatura Viuda Murillo (la Sebastiana) capaç de donar feina a 200 persones. A més, hi havien fàbriques de filats de torçats, fusteries i tallers metal·lúrgics. El poble atreia immigrants, però no tot era felicitat. El 30 del 12 del 1900, Agustí va escriure l’article “Sant Joan les Fonts a últims del segle XIX” a la revista Sanch Nova per tal d’evitar una altra vaga forçosa i per demanar la felicitat perduda en la vaga anterior.

Bartomeu Buch

El 4 de maig del 1889, el bisbat de Girona havia atorgat la rectoria de Sant Joan les Fonts a Bartomeu Buch. La causa havia estat la mort del rector anterior Joan Vergès (1852-89). Vergès havia viscut la industrialització, la Tercera Carlinada i el còlera del 1884. Elements  que van marcar l conversió d’un nucli rural i artesanal en un d’industrial. En aquell moment, el bisbe era Tomàs Sivilla. El bisbe volia assegurar la continuïtat de l’església catòlica davant de la negació de l’existència de Déu que presentaven els nous idearis polítics que s’escampaven com la pólvora entre els obrers de Sant Joan les Fonts i els seu instrument era Bartomeu Buch. El nou rector– segons l’Arxiu Diocesà de Girona-, va a començar el 1891  l’església que havia de ser un símbol i un element de controvèrsia. Per una banda representava que el temple creixia al ritme del poble i per l’altra hi havia molta gent que de manera pública en qüestionava la necessitat. Fins i tot, dins el sector catòlic hi havia molta gent que valorava que hauria estat millor restaurar l’església dels monjos i no començar una obra tan immensa per un poble tan petit.
El setmanari El Eco de la Montaña del 8 d’agost del 1892 exposa : <Ara, construeixen un nou temple a Sant Joan, el qual distarà molt de l’obra de l’art que ja hi ha [temple romànic].No dubtem que la construcció és pel fet que el vell temple queda lluny del nucli de la població>. El 17 de juliol del 1894, l’Eco de la Montaña carrega: <Avui per església parroquial es construeix un nou temple de nyigui-nyogui; sense art, sense cap condició estètica. Només de mirar el fonament ja es coneix que l’arquitecte no s’assembla als benedictins, sinó que deu cercar inspiració en base a retallar ninots de paper amb tisores. Però ja s’han emprat 100.000 pessetes i també se’n trobaran 1 milió per construir una cosa que no serà la de Déu perquè Déu i l’art són inseparables>. Dies després des de la mateixa publicació, el 22 de juliol del 1894, aconsellen al nou rector que abandoni la construcció del nou temple i es dediqui a la restauració de l’antic.
No ho va fer perquè a finals de juliol del 1897, 4 colossals peces de fusta, provinents de les Preses van travessar Olot. Anaven a la nova església de Sant Joan les Fonts. Una d’elles mesurava 115 pams (uns 11 metres). L’11 de novembre del 1897, la premsa es fa ressò del fet que es va ensorrar per causa de les pluges una de les parts principals de la nau de la nova església que es construïa amb tant d’afany per causa de les pluges. La construïen amb pedres volcàniques i grava que treien de la zona de les Mulleres, on encara han quedat tres grans forats a l’indret conegut com el Terra Vermell. Els pagesos de la rodalia duien carros de pedres volcàniques i greda a l’obra que pujava suportada per grans bastides de pi. Això no obstant, el 1900 van aturar les obres. Sant Joan les Fonts tenia un cens de 2.229 habitants. Eren pocs pel gran temple que ja es podia observar des de quilòmetres a la rodona. La major part dels treballadors estaven en vaga.
Del 1900 al 1915, la premsa ressalta la devoció que mossèn Bartomeu Buch ha aconseguit encomanar entre els veïns de Sant Joan, sobretot en el joves. <Quant la florida joventut de la nostra vila [Olot] donarà els eloqüents testimonis d’entusiasta devoció que va donar en aquest dia la joventut de Sant Joan les Fonts>. El Deber 5 de maig del 1901. Més tard, (setembre del 1915) el  Diario de Gerona publicarà la manera que tenia d’aconseguir fidels mossèn Bartomeu Buch. Explica que va arribar al poble i es va trobar amb una església antiga i deserta. Mentre el nombre d’habitants s’incrementava, perquè augmentaven les fàbriques. Això no obstant – exposa- que es valoraven més les diversions que la religió i el treball. Sense ser orador i sense tenir influència, Bartomeu Buch va atraure el poble a l’església. Ho va fer en base de compartir les necessitats i els problemes dels altres. Hi ha testimonis que era un home que persistia en l’objectiu d’atraure fidels. Els buscava un per un mentre treballaven a l’hort o al camp. Suportava tots els menyspreus i quan trobava un forat entrava dins la persona i se l’enduia a l’església. També estava present a les cases on hi havien malalts o problemes. Explica que molts obrers es preparaven pel matrimoni a la parròquia i el capellà els esperava sense deixar que alteressin les hores del menjar perquè el temps que alteressin les hores dels àpats. Explica que sense trencar-los els motlles va aconseguir, fer-los al desig de l’Església. Va procurar ser amic de tothom –assenyala- i fugir de la política. Explica que cada aniversari de l’arribada de mossèn Bartomeu Buch el poble celebrava un jubileu (Festa de celebració del temps d’exercici d’un càrrec). A l’agost del 1914, el poble va fer una festa per celebrar que mossèn Bartomeu Buch feia 25 anys que s’havia fet càrrec de la parròquia.

Devoció

L’arribada de mossèn no havia estat l’única. El 1892, s’havien instal·lat al poble les Germanes Caputxines del Diví Pastor. El setembre del 1898 anunciaven al Deber l’obertura d’un col·legi. Oferien classes de catecisme, geometria, aritmètica, història, geografia, francès i labors. El 1908 van arribar els germans Maristes amb la mateixa oferta per als nens. L’edifici de les germanes ara és la seu de l’Escola de Belles Arts i la dels Maristes el de la rectoria. Tots dos edificis estan al costat de la nova església.

A més, el 1913, Joan Figures i Gelí de Crespìa és nomenat coadjutor (ajudant del rector) de Sant Joan les Fonts. El juliol del 1912, el bisbe (Francesc de Pol i Baralt) visita les parròquies de Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, Begudà, Oix, Sant Miquel de Pera, la Vall del Bac, Castellar de la Muntanya, Capsec, el Clot, Sant Salvador de Bianya, Sant Pere Despuig i Santa Margarida de Bianya. No hi ha cap referència a les obres de l’església de Sant Joan.

El 10 d’octubre del 1902, Francesc Montsalvatge publica un reportatge de 2 pàgines a l’Autonomista , amb l’objectiu de reclamar la restauració del temple romànic de Sant Joan les Fonts. El 1906, Tomàs Sivilla (bisbe de Girona) mort. El bisbe Sivilla (nascut a Calella el 1817) havia procurat fer obres. Entre elles hi ha la restauració del monestir romànic de Camprodon. El nou bisbe va ser Francesc de Pol i Baralt (1906-1014). Pol i Baralt també va procurar construir esglésies noves i restaurar-ne de velles, però en les seves biografies no es parla del gran temple de Sant Joan les Fonts.

No hi ha més notícies fins el 1915, quan el nou bisbe, Francesc Mas i Olivé va visitar Sant Joan. El bisbe va lloar la feina espiritual de mossèn Bartomeu Buch i també la nova església. Segons el Diario de Gerona: <Va visitar el nou temple de grandiosa fàbrica (sabut del fet que per fer-lo havien titllat de boig el rector)>. El bisbe va considerar que el temple responia a les necessitats de la població i va exposar-se assabentat del fet que el rector havia estat abandonat per molts dels que per la seva posició econòmica podien ajudar-lo. El 30 d’octubre del 1915 el Deber (revista olotina) exposa paraules del bisbe: <Sens dubte que una de les demostracions i serveis més agradosos la Verge, han de ser les ofertes i donacions pecuniàries als grans santuaris que es tracten de erigir o reconstruir en nostra Catalunya, tan volguda de Maria, tals com el Temple de la Sagrada Família, del Collell, Montgrony, Sant Joan les Fonts i altres de que ens havem ocupat en aquestes pàgines>.

Es tornen a començar les obres

El 14 de febrer del 1916, el poble celebra una festa perquè les obres de la nova església tornen a començar. Dos anys després la Tradició Catalana exposa que a Sant Joan les Fonts publiquen la revista l’Estalvi sota la direcció de mossèn Honorat Viñolas (marista) i de Francesc Caula. A més apunten que la subscripció per la construcció de la nova església puja a 2.498 pessetes. El 1918 el Bisbat de Girona dona l’església per coberta. Faltava acabar un campanar i les finestres s’havien de tapiar perquè posades a tanta alçada el vent les trencava. Tampoc s’havien fet les punxes de les torres a la manera, com havien estat dibuixades. Durant tot el 1918 i el 1919 apareixen anuncis a la premsa, on demanen ajut econòmic per a la nova església de Sant Joan les Fonts. N’hi han que prometen 40 dies d’indulgència a canvi dels ajuts.  El 30 de març del 1919, van presentar la documentació per la fundació del Sindicat Agrícola del Sant Joan les Fonts. Havia de ser un rival del Sindicat d’Oficis Varis de tendència anarquista que va paralitzar el poble a la primavera del 1919. Després la parada voluntària dels amos allargaria els patiments de la vaga duran quasi un any. La vaga va allunyar els veïns catòlics dels anarquistes.
El bisbe Mas morí el 16 d’abril del 1920. L’epitafi destaca la iniciativa que va tenir en l’elevació de temples i de santuaris. Enumera l’església de Bis Masos de País, la de Sant Antoni de Calonge (en aquell moment apunt d’inaugurar-se), l’increment en les obres de l’església de Santa Maria del Cullell, la de Sant Joan  les Fonts i la restauració del Santuari de la Mare de Déu del Mont. El va succeir Gabriel Llompart (1922-25).
El 1921, Joaquim Dalmau és nomenat vicari de Sant Joan les Fonts, abans ho era de Begudà. El 16 de setembre del 1922, va morir de sobte mossèn Bartomeu Buch i el seu ajudant mossèn Joan Figueres va passar a ser rector. El 1928, Francesc Caula fa articles a la Tradició Catalana sobre l’església parroquial de Sant Joan les Fonts i es refereix al temple monacal. Així, també, el 1939 quan els mitjans fan referència als esdeveniments del l’estiu 1936 situen la parròquia a l’església vella (el temple monacal). Al 1946, donen l’església per acabada i a ella s’hi trasllada el culte. A la dècada dels seixanta, en temps de mossèn Josep Bertrán, van aconseguir acabar el campanar principal, però sense barret. Per celebrar-ho van fer una gran festa i van posar la creu que ara hi ha a la unió de les cobertes de la teulada. Ara, la intenció de l’Ajuntament és de posar vitralls a les finestres i la rosassa i afegir-la als atractius del poble.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada