dimecres, 25 de novembre de 2015

El tresor de la Generalitat

EL TRESOR DE LA GENERALITAT


Mentre el 26 de gener de 1939 les tropes franquistes iniciaven el camí de la Diagonal per tal d' ocupar Barcelona per l'altre costat de la ciutat -el que condueix a les Comarques Gironines- va sortir un comboi pertanyent a la Generalitat de Catalunya. Antoni Plana i Torras en el seu treball Retazos de la Historia de la Indústria Papelera explica que el grup rodant estava format per quatre camions nous marca Minerva i vehicles d'escorta. Un dels camions anava carregat de mercuri, un altre de safrà i els altres dos d'or, de joies i coses de valor. Devia ser tot el capital actiu que li quedava a aquella Generalitat Republicana que marxava, cuita corrents, cap a l'exili. Segons Plana, el que portava safrà, tot i ser un vehicle nou, s'espatllà a Massanet de la Selva. Després no dóna més referències d'aquest vehicle. El xofer que portava el camió carregat de mercuri va simular un accident i deixà el vehicle a la fàbrica de can Porxes, a la Canya (nucli urbà i fabril situat al costat est d'Olot). L' escorta, formada per membres de la policia francesa i catalana, i els altres dos camions, que eren els que portaven joies i algunes caixes de gran valor, esperaren el camió accidentat. Segons Torras, amb el camió de mercuri viatjava una alta personalitat que no precisa. Tanmateix, el conseller de Finances de la Generalitat, en aquell moment, era Josep Terradellas. El més lògic és que ell fos qui acompanyava el tresor. Això no obstant, cap dels testimonis d'aquella circumstància ha volgut mai explicitar qui era l'alta personalitat. El cas és que els tres camions que quedaven del comboi van passar la nit a can Porxes.


Fàbrica de la Indústria de Guerra de la Generalitat.


D'aquest fet en resta viu un testimoni que és Ricard Teixidor Francès, nascut al 1912. En aquella època Teixidor feia de manya a can Porxes, on el Departament d'Indústria de Guerra de la Generalitat havia intentat crear una fàbrica d'alfa cel·lulosa, producte necessari per l'elaboració d'explosius, però també vinculat a la fabricació del paper. El responsable de tirar endavant el projecte era l'enginyer químic, Puig Gorina (1), un home molt vinculat a la família paperera Torras de Sant Joan les Fonts. L'enginyer acollí a can Porxes varis membres de la família Torras, entre els quals hi havia l' autor de Retazos de la Indústria Paperera, Francesc Plana i Torras. Per tal que els refugiats no fossin molestats, Gorina va instal.lar un habitatge sota l' oficina tècnica -administrativa , on van conviure quasi dos anys dues famílies (2).


Gorina com era habitual en les indústries de guerra cercà els millors especialistes per tirar endavant la fabrica d'alfa celul·losa. Contractà un químic, nomenat Alvaró, el qual tenia una filla de nom Carme que es va fer càrrec de l'oficina. Així a final del 1936, a can Porxes funcionava un equip de manyans encapçalat per l'Esmeragdo Massias (en Maradu) de Sant Joan les Fonts, ajudat per en Ricard Teixidor Francès de la Canya i en Miquel Fuster de Sant Joan les Fonts. Cal precisar que treballar en una indústria de guerra era un privilegi perquè a més de rebre el sou estipulat per la Generalitat els empleats estaven exempts d'anar a la guerra.

Can Porxes, abans de la guerra, era La Paperera Olotina. Aquesta indústria, al 1935, fou comprada per l' empresa Torras Juvinyà. I amb l'inici de la guerra col·lectivitzada. Tal com explicà Ricard Teixidor en el començament de la col·lectivització l'activitat paperera va continuar normalment. Tanmateix, la voluntat de la Generalitat de reconvertir la indústria es palesà amb l'arribada de nous mecànics de Barcelona. També començà a funcionar-hi una fusteria que era dirigida per un tal Jaume, a qui ajudava Francesc Galceran de Sant Joan les Fonts, un fuster i electricista dels més reconeguts que han existit mai a la Garrotxa. A la fàbrica es van començar a fer transformacions grans: es va construir una xemeneia molt alta que havien de treure el vapor de les calderes. Aquesta xemeneia i amb ella les calderes només van funcionar els dos cops de les proves reglamentàries d'un equipament d'aquest tipus i el dia de la inauguració. Tal era l'esperança que tenia el govern en la indústria que es creava can Porxes que en la inauguració de les xemeneies va assistir el president de la Generalitat, Lluís Companys. Les calderes eren del sistema autoclau. Els autoclaus són calderes de grans dimensions, les quals deuen al seu nom al sistema de tancat, anomenat autoclau. La funció d'aquestes calderes era la de proporcionar vapor saturat a temperatures elevades pel funcionament de màquines. L'escassetat d'energia pròpia de l'època va fer que dos empleats germans, amb el cognom Sistach , treballessin en la construcció d'una central de bombeig al lloc, conegut com "La Illota". A la nit hi bombejaven aigua que de dia a través d'uns tubs reconvertien en energia pel funcionament de la fàbrica.


Partidaris de l'enemic


Teixidor explicà que a la Indústria de Guerra de Can Porxes existia un gran problema: Gorina havia contractat mecànics de Barcelona que en la seva major part eren partidaris de l'enemic i alguns d'ells eren capellans d'incògnit. De manera que aquella fàbrica de guerra amagada entre la muntanya i el riu era també un amagatall d'emboscats i de gent poc afecta al bàndol de la Generalitat i de la República. Paradoxalment, Puig Gorina, i els germans Sistach es veu que vestien roba militaritzada de cuir a l'estil soviètic.


Val a dir, que, probablement, molta de la gent que era a can Porxes si no hagués estat afectada directa o indirectament pels assassinats o la col·lectivització de la Revolució Anarquista dels primers mesos, hauria col·laborat de tot cor amb la Generalitat.

Teixidor em va dir que una de les causes que li feren sospitar sobre la relació entre alguns mecànics i l'enemic és el fet que quan passaven avions feixistes, amb la possibilitat que bombardegessin o que metrallessin, alguns companys li deien que on estava més segur era treballant a can Porxes. De fet un avions de caça metrallaren, almenys un cop, les indústries i carrers de la Canya i Sant Joan, sense que això afectés la fàbrica de can Porxes.


Com que el resultat final de la guerra cada vegada estava més clar, a can Porxes, segons Teixidor, hi regnava el desànim, l'espera i la desconfiança. A més en varies ocasions no varen poder cobrar la nòmina perquè el cotxe que portava els diners des de Barcelona, fou assaltat o auto assaltat. Probablement, el xofer mateix combinà un assalt simulat per disposar de diners en l'exili que ja veia venir.


El comboi arriba a can Porxes


En un ambient de desconcert arribà el comboi de Barcelona a can Porxes. Un camió es quedà al pont que travessa el Fluvià entre la Canya i can Porxes, el camp de sobre la fàbrica s'ompli de policies armats i en posició d'apuntar. Pel fet d'aquell moment estar allí , en Ricard Teixidor, en Francesc Galceran i un tal Miquel Barnera van ser manats a traslladar bosses del camió al despatx de can Porxes. El senyor Teixidor no se'n recorda del pes, però atès que cada un en portava dues devien pesar entre cinc i vuit quilograms cada una. En total van traslladar del camió fins al despatx 14 bosses. L' única causa per la qual es van descarregar aquestes bosses és la desconfiança que existia en aquells moments. És a dir, es temia que algú, aprofitant la nit, fugís amb el camió ple de riqueses.


L'endemà a l'alba l'operació es repetí. De manera que Teixidor, Barnera i Galceran tornaren les 14 bosses del despatx al camions. Amb l'única diferència que cada vegada que deixaven les bosses al camió els donaven un paquet de cigars. Al senyor Teixidor, li sembla que el contingut de les bosses eren monedes. Un cop feta la càrrega, els digueren que ells havien de seguir la ruta de l'exili. Per evitar-ho els tres homes es varen amagar dins una caldera, de la qual no en sortiren fins que els dos camions foren fora camí cap a Figueres. Del camió amb quatre Tones de mercuri no se sap que mai sortís de can Porxes. Ni tan solament de què es va fer del mineral.


El tresor a Figueres


El dia 2 de febrer la institució de la Generalitat exiliada va lliurar el fons de la Tresoreria de la Generalitat de Catalunya al govern Negrín (3). Segons Carles Pi i Sunyer el, govern català comptava amb els mitjans econòmics necessaris per atendre els catalans expatriats: la Generalitat s'havia fet càrrec de valors de cotització internacional, joies, metalls preciosos i divises. Aquest fons heterogeni, però globalment valuós estava ben guardat, amb un minuciós inventari en el qual s'especificaven amb detall i precisió totes les partides de diferent caràcter que el constituïen. El fons es guardava a la Tresoreria de la Generalitat, però quan l'avenç de les forces enemigues ho forçà fou traslladat a Figueres. El govern de la República tenia al seu càrrec totes les forces armades que protegien els passos, de manera que el conseller de Finances de la Generalitat, Josep Terradellas, va acceptar lliurar un fons a Negrin, que feia pocs dies devia haver passat per les mans de tres treballadors de can Porxes. Negrin prometé que la Generalitat a l'exili tindria una intervenció directa dels béns de la República. S'acordà la creació d'un consell, però no es féu mai. Al final la Generalitat, com que no va disposar dels béns, va estar supeditada a les dues organitzacions d'ajut als exiliats republicans espanyols. (4).




1 Plana i Torras, Retazos de la Historia de la Industria Papelera. Pàg 12..

2 Item Cit Pàg 11

3 Benet, Josep. La mort del president Companys. Edicions 62. Pàg. 43. Barcelona 1998.

4 Item Cit. Pàg , 44-45


1 comentari: