dimecres, 25 de novembre de 2015

El vicari del seu poble

El 7 de març de 1764 va néixer a  Sant Miquel de Campmajor ( Pla de l’Estany) el que seria brigadier en la Guerra del Francès, Francesc Rovira i Sala. Fou batejat pel frare carmelita, Climent Rovira,  amb autorització del rector de Sant Miquel de Campmajor, Tomàs Rovira. Els dos clergues eren oncles del nadó, per tant, no és estrany que el jove Francesc seguís la carrera eclesiàstica. El que no sospitaven els presents a l’acte  és que l’acabat de batejar arribaria a lluir el grau militar de general de brigada.  I que representaria  la voluntat de lluita del poble català, partidari de la fe catòlica i de la monarquia hispànica , contra l’exèrcit napoleònic i les idees de la Revolució Francesa1.  Rovira va créixer en la masia de la seva família, què encara existeix. Es tracta d’una gran casa propera a l’església del poble. Un cop va haver acabat els estudis eclesiàstics féu de vicari del seu poble, cosa que està documentada al 1775.
La tranquil.la vida d’un clergue jove – enmig de  la seva gent i la seva família- arran de la Revolució Francesa es sollevà d’una manera tan intensa, que Francesc Rovira s’allistà en el contingent de la comarca que participà en la Guerra Gran  2


La Guerra del Francès

 El 19 de febrer de 1808, el primer cos de l’exèrcit imperial francès traspassà la frontera per la Jonquera en direcció a Figueres, on van acampar  per, poc després,  aconseguir el castell  sense fer ús de la força 16.
A partir dels primers èxits de la resistència contra les tropes napoleòniques, batalla del Bruc i desfeta de la primera temptativa de setge de Girona  al juny del 1808, a peu dels  carrers i la plaça de Banyoles, Rovira es queixava dels empordanesos perquè havien deixat entrar sense oposició els invasors.  Segons Josep Pla feia les preguntes d’argumentació que més tard s’editaren  a Tarragona. El fullet en castellà  porta el títol de “Respostes a les preguntes d’un que crítica” i pregunta “Què ha fet  el corregiment de Figueres a favor de la causa justa ?”3 .
Quan la junta de Girona, obeint la Junta Suprema, va declarar la guerra al francès, es va plantar a la Plaça de  Les Rodes de Banyoles i en un dia de mercat  va posar en combat una força de 200 homes i 400 en reserva. D'aquesta manera uns podien combatre mentre els de la reserva tenien cura dels camps 4.  Rovira no féu altre cosa que  seguir el sistema secular  dels miquelets, paisans manats per un militar. Organitzà el contingent als primers contraforts de la Garrotxa a Mieres i a Sant Miquel de Campmajor ; una àrea de bosc solitària  i fosca, on predominen els pins negres, les alzines i els roures 5.  En un principi la força de Rovira seguia la tàctica de combat catalana secular heretada dels miquelets del segle XVII ,  dels bandolers del XVI, dels pagesos de la remensa del segle XV i que es perd en la nit del temps.  Els homes de Rovira buscaven una situació d’avantatge; un turó amagat, un camí amb bona perspectiva. Es tractava de trobar un punt des del qual barrar el pas de les columnes enemigues i disposar d’una bona retirada. Un cop situats esperaven que la columna regular francesa estigués en situació de rebre el mal que sortiria dels seus fusells. Llavors disparaven, amb el consegüent soroll i fum de pólvora negra que provocava el caos entre els atacats. Normalment, els oficials francesos posaven ordre entre els seus i contraatacaven de manera organitzada. Arribat aquest punt els homes de Rovira resistien fins que el perill els decidia a fugir. Una columna sotmesa a molts atacs d’aquest tipus es desmoralitzava i podia arribar a ser destruïda.
Un cop organitzat, l’anomenat batalló d’expatriats,   va  col.laborar amb Joan Clarós militar veterà que amb la seva força de voluntaris atacava les columnes franceses que pel Pertus i Bascara anaven a Girona a avituallar els assetjadors de la ciutat.  Es veu que aconseguí èxits a Vilert, Esponellà i Bascarà 6.  Rovira després de provocar estralls entre les columnes enemigues era perseguit  fins que arribava a Mieres i rodalia, on des de la serra de Finestres dominava tot el que es movia a quilòmetres lluny i desapareixia enmig de la gran selva que va del coll de Colitzar, la serra de Finestres fins a les Encies i la Vall d’Hostoles.  En cas de trobar-se molt assetjat, passava per la Vall de Bas i es refugiava a l’altiplà del  Collsacabra, des d’on la seva vista controlava fins la costa empordanesa a l’est i a l’oest es podia refugiar a Vic, sovint dominada per forces regulars espanyoles i encara podia perdre’s en els boscos del Bergada. 
  Els atacs continuats des de fora  i la defensa dels gironins van fer que el generalDuhesme l’agost del 1808 es deixés córrer el setge de Girona i  anés a refugiar-se a Barcelona 7. Una altra part de l’exèrcit assetjador , comandat per Reille es va replegar cap a Figueres.  La columna de Duhesme va arribar a Barcelona sense artilleria i quasi desfeta pels atacs dels guerrillers de la costa.
L’abril del 1809, un comboi francès manat pel general Lecchi, que anava camí de Bascara, va ser atacat per un grup de tropes nacionals, entre les quals hi havia el sometent del doctor, Rovira 8.  Es veu que amb aquesta acció Rovira desbaratà la intenció dels francesos de crear a Bascara un gran magatzem militar i establir-hi una guarnició important 12.
El 5 de juny de 1809 la força de mossèn Rovira  ja manava un batalló de 1200 homes i un esquadró de cavalleria. Amb aquests efectius va intentar impedir la presa de la població empordanesa de Darnius.   La manca de municions va fer que el batalló de Rovira es retirés 9.
El 6 de juny del 1809, l’exercit manat per Saint-Cyr va formalitzar el tercer setge de Girona, amb l’objectiu  de consolidar una ruta de proveïment entre Figueres i Barcelona.
El 24 de juny del 1809 dues  brigades, una la divisió Souham i l’altre de la divisió Guillot, deixaren el setge de la ciutat dels dos rius  per atacar Banyoles, i la rodalia en la qual hi ha la casa pairal de la família Rovira , a Sant Miquel de Campmajor, els francesos ocuparen Banyoles, on provocaren la fugida dels seus habitants. També saquejaren Sant Miquel de Campmajor i tots els pobles i masies de la rodalia .
Mentre Souham i Guillot atacaven la zona de Banyoles, Rovira  va atacar a Castellfollit de la Roca la divisió francesacomandada per Guillot  que feia poc havia abandonat la plaça d’Olot 13
Aquell mateix estiu va prendre 120 cavalls d’artilleria a l’exèrcit del general, Jean Antoine Verdier que avançava en el setge de Girona 10.

Disciplina

Els guerrillers de Rovira coneixien perfectament ell terreny, tenien menys efectius que els francesos.  El capellà mantenia una disciplina expeditiva, quan algun dels seus homes era acusat el jutjaven de seguida. Si resultava innocent el deixaven lliure i la cosa continuava com si res, però si era per manca de disciplina o manca de respecte el solien afusellar; si era un espia o traïdor,  el penjaven o li tallaven el nas o una orella.
 Quan eren capturats, els homes de Rovira  no podien esperar pietat. Soult ordenà que fossin considerats bandits i que fossin tractats en aquesta condició. Tot i els seus esforços, els napoleònics quedaren aïllats, no pogueren captar camperols que els servissin d’informadors o espies i, quan els obligava simulaven col.laborar  però informaven a la guerrilla, que els inspirava més simpatia i terror. La gent sabia que els francesos marxarien, però els guerrillers i l’església catòlica es quedarien.
Les guerrilles desgastaren i feren perdre la moral dels napoleònics, van entretenir les seves tropes i van trencar el seu potencial econòmic. Requisaven armes, cavalls, aliments. En temps de collita s’afegien a la recol.lecció. Per això els francesos cremaven les collites perjudicant sobretot els representants de l’Antic Règim, bisbes i grans propietaris aristòcrates. Però el foc també suposava que els pagesos no poguessimn pagar els funcionaris del rei Josep, als quals tenien un odi immens. També odiaven als recaptadors de les Juntes, però els veien més com un mal inevitable,

Guerrilla i exèrcit

La guerra del Francès significà una situació especial pel que fa al reclutament d’efectius: el 23 de juny de 1808 la “Suprema Junta de Gobierno del Principado de Cataluña “, reunida a Lleida, disposà la formació d’un exercit actiu de 40.000 miquelets (paisans manats per un militar).  Per aconseguir-ho cridà a incorporar-se, com a voluntaris tots els joves homes de 16 a 40 anys, sense excepció de condició  i preferent els casats solters dels casats i els vidus sense fills. La resta com a sometent formarien un altre exèrcit de reserva. S’estima que en tot el Principat uns 60.000 reunien aquestes condicions .  Els ajuntaments van ser comminats a aportar un determinat nombre de combatents armats i diners per mantenir-los durant un mes. La crida tingué uns resultats molt relatius. A Catalunya s’organitzaven tres masses diferenciades de combatents, que la Junta intentava coordinar: les forces regulars de l’exèrcit borbònic, els miquelets mobilitzats amb la pretensió que es convertissin en una força regular i el sometent. En els terços de miquelets convivien voluntaris i quintats, amb la singular idea que podien marxar quan els vingués de gust, i el sometent , els homes d’una contrada que es podien mobilitzar en un moment donat. La Junta aspirava de tot plegat fer-ne un exèrcit reglat, cosa que quasi aconseguí al final de la guerra .
El cas és,  que del 1808 al 1814, tot home de 16 a 40 anys estava en disposició obligatòria  de formar part d’un exèrcit en guerra.   Al principi la gent s’incorporà a l’exercit espanyol o als terços catalans de miquelets amb un interès en la majoria dels casos alt , però a mesura que el conflicte avançava els comuns de veïns i les persones miraven d’estalviar-se el tràngol. Un exemple n’és aquesta instància de l’arxiu de la família de Miquel Coll de Mieres.



 8 de febrer del 1811

Molt Il.lustre senyor.

Josep Badia i Caterina Badia i Solà, casada en segones noces, amb l’anomenat Josep Badia, jornaler habitant del lloc de Briof , corregiment de Girona amb el més obsequiós dels respectes a Nostre Senyor, exposen que Caterina en primeres noces fou casada amb Josep Planella, jornaler del mateix lloc. D’aquell primer matrimoni tingué dos fills; el primer anomenat Miquel, el qual en el dia d’avui té l’edat de 22 anys, que tanmateix, havent-se casat Caterina per segona vegada ha estat sempre cohabitant amb llurs fills i padastre.  Tots han compartit la mateixa taula, el mateix treball i negoci de manera que la seva mare i el seu padastre han decidit nomenar-lo hereder, atès el resultat dels seus treballs.

Aquest noi, Miquel Planella, fill i fillastre dels exponents va prendre estat de matrimoni dins els primers mesos  de la publicació de la quinta del 1810, encara que tingui un altre germà concurrent que habita en el lloc de Beuda, en el corregiment de Figueres, però com que en Miquel ha fet durant tot aquests temps cohabitació amb el padastre i la mare , en res obstaculitza l’haver pres estat en els dos mesos de concurrència. Sembla li competeix l’excempció que menciona el capítol 16 d’aquesta darrera lleva, en conseqüència.

La seva senyora mare i padastre li reclamen en virtut del dret que l’anomenat capítol els atribueix que Nostre Senyor es digni a declarar l’anomenada excempció per que puguin continuar cohabitant i tenint els fruits del treball.

Sobre la seva conforme justícia el rebran a particular mercès al seu procedir. Mieres, 22 de febrer del 1811.

Per no saber escriure els anomenats conjugues Josep Badia i Caterina Badia i Solà, el signo jo mateix.

Briof 22 de febrer del 1811 assentat el contingut en aquest recurs Francesc, capellà ecònom de Mieres,

Per no saber escriure Joan Forges regidor a petició seva signo jo,
Joan Boix i Plana15.




Després de la caiguda de Girona

Assetjada per un gran exèrcit el 10 de desembre del 1809 Girona es va rendir al general Charles Auguerau.  Amb la conquesta de Girona les comunicacions entre Figueres i Barcelona van millorar, però estaven lluny d’un control sobre un territori, on actuaven poderosos grups armats comandats per Rovira i Clarós, per Milans del Bosch 18.
Per tal d’assegurar militarment la zona, els napoleonides convertiren  Banyoles  en plaça militar i can Puig de la Bellacasa, perfectament fortificat, esdevingué el "Fort Beurmann". Des d'on els francesos dominaven la vila.  A Banyoles els francesos van establir una guarnició de 1500 homes que protegien el trànsit de combois i la recaptació de contribucions dels atacs dels guerrillers  11.
     Tanmateix, Rovira romania amagat a les muntanyes de Mieres a Amer, ben a prop, i no els deixava tranquils. En ocasions tenien com a quarter d'operacions el santuari de la Mare de Déu del Collell. La zona de Mieres, també, era propicia perquè s'hi refugiés gent de Banyoles i Girona que fugien dels francesos.  Al juny del 1810, els francesos crearen el cos de Caçadors Estrangers Miquelets de l’Empordà. Era una unitat manada per l’antic traginer i guerriller hispà, Josep Pujol (Boquica), que tenia la funció de fer de guia de les columnes franceses i  la d’inutilitzar l’acció de Rovira. A canvi, els homes de Pujol tenien llibertat de fer el que volguessin amb les propietats i persones que trobessin, sense estar avalades pels francesos.
El 3 de març del 1811. les tropes imperials, manades pel general Clément van presentar-se davant d’Olot i la van ocupar , amb resistència, per marxar-ne al cap de tres dies. El 9 de març tornaren a apoderar-se de la capital de la Garrotxa  i comencessin accions per assegurar la rodalia.
En el llibre d’obits de Castellar de la Muntanya hi ha escrit:
     El 3 d’abril de 1811, morí en la casa del Puig de Vivers, parròquia de Sant Joan les Fonts, Josep Cordomí, natural de Vilafreser, soldat del batalló d’expatriats  del coronel Francesc Rovira. El van ferir el mateix dia l’enemic en el lloc, anomenat Begudà, el van pujar a la susdita casa on va rebre els sagraments. L’endemà els seus companys soldats lo portaren al cementiri i no sabem el nom dels pares. Escriu Caietà Bruguer, rector de Castellà de la Muntanya 14.
    Set dies després el batalló d’expatriats del coronel, Francesc Rovira,  marxava de Riudaura  i a través de Santa Margarida de Bianya, Oix, Santa Barbara, Sadernes, Gitarriu i Llorona arribava a la rodalia de Figueres. L’endemà a través d’una claveguera  entraren al castell de Figueres i reduïren la guarnició. La fortalesa de Figueres era clau per la defensa de l'Empordà i per la protecció de combois procedents de Perpinyà. Era considerada una de les més boniques i robustes d'Europa. Els seus murs eren a prova de canonades i podia acollir una guarnició de 10.000 homes.   En recompensa d’aquest servei,  el batalló d’expatriats fou convertit en el regiment de Sant Ferran.    El cap de les forces imperials a Catalunya, Etienne, Mac Donald, ràpidament va bloquejar el castell, amb totes les forces disponibles i al cap de quatre mesos, el 19 d’agost del 1811 el va recuperar.  Només d'haver recuperat la fortalesa el mariscal, afectat per la gota, va demanar el trasllat a França.. Després de recuperar-la  de les mans de Rovira els francesos van aquarterar-hi 1800 homes i 32 canons.

   



  La fi de la guerra

El mes de febrer del 1812, Rovira  ja amb  el càrrec de Brigadier va situar el regiment de Sant Ferran a la línia Amer-Mieres per tal d'oposar-se als moviments de les tropes franceses  i va conseguir dispersar una columna que amb el suport dels miquelets catalans de Josep Pujol   volia apoderar-se d'Olot.  La topada va tenir lloc entre Mieres i el Sallent i va ser d'una dimensió considerable. En aquest mateix any, el regiment féu l’acció de la Beguda prop de Girona 16.
     El 1813 l'exèrcit francès va tenir  el gran desastre de Rússia. Aquesta circumstància es va notar a Catalunya perquè van disminuir notablement els efèctius napoleònics al país. A mitjans març d'aquell any, Rovira es va presentar a Prats de Molló i va saquejar el poble. Va matar set o vuit persones i es va emportar un immens botí. També va agafar 22 hostatges com a penyora dels pagament de contribucions pendents.  Es veu que Rovira va fer aquesta acció, com a resposta a les atrocitats que l'afrancesat Boquica i els seus homes havien comès a la Garrotxa i el Ripollès.
   El  1813, Rovira fou ascendit a brigadier i posat a les ordres del general Llauder, amb el qual féu l’acció de Sant Privat de Bas , el 4 d’octubre de,l 1813 19.   La causa d’aquest combat fou la voluntat dels francesos de desfer el bloqueig que Rovira mantenia sobre la ciutat d’Olot 20 .
     El 1814, els francesos, arran de la desfeta de Rússia i de l’avanç d’un gran exercit aliat (anglès, espanyol i portuguès) van retrocedir en tots els fronts de la península i es van veure obligats a retirar-se de Catalunya, on ja es podien considerar un exèrcit assetjat que temia per la retirada. Com que tenien a França coma a hoste el futur rei d'Espanya Ferran VII, van poder pactar una retirada pacifica que va tenir lloc entre l’abril i el maig.
     Acabada la guerra, Rovira tornà a la seva feina de beneficiat del monestir de Banyoles. Se sap que va agafar un càrrec en alguna part de València, on acabà els seus dies17.


Cuadro de texto:
BIBLIOGRAFIA

1) VILADIU, Pau; Sala, David.  Miàniques. Tema 18. Quaderns de la Revista de Girona. 2005, P. 49
2) PLA, Josep.  JP 27, Un petit món del Piríneu. Edicions Destino. Barcelona 1974. Pàgs  237-240.
3)  Item. Cit.
6)  Item. Cit.
12) Item Cit.
15) Item Cit.
16) Item Cit.
19) Item Cit.

4) TREMOLEDA i Trilla, Joaquim. Història del Pla de l’Estany. Diputació de Girona, 2000.
10) Item. Cit.
11) Item. Cit.
7) RAMISA, Maties. Els catalans i el domini napoleònic. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.
8) RIERA Albert. Bascara. Quaderns de la Revista de Girona.2002.
9) BERNILS, JM. Darnius. Tema 12. Quaderns de la Revista de Girona.
16. Item Cit
13) CULEBRA,   Jesús.  Castellfolit de la Roca. Quaderns de la Revista de Girona.. 2002
18)  HERNÀNDEZ, F.Xavier. Història militar de Catalunya. Vol IV. Rafel Dalmau Editor. Barcelona 2004., P. 35-37.
20)  Item. Cit. Pàg, 55.

ARXIVÍSTICA

14) Llibre de morts de Castellar de la Muntanya.
15) Arxiu de la família Coll de Mieres


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada