dimecres, 25 de novembre de 2015

Gironins a Cuba

Gironins a Cuba.

La Cuba del segle XIX. La de les  Havaneres i de la fortuna tenia una altra vessant. Una part que  no ha estat tan cantada, però si que en veritat va ser patida pels gironins i pels catalans en general. Un estudi de l’historiador cubà Raül Izquierdo ha revelat que 746 gironins van perdre la vida a l’illa caribenya entre 1895 i 1898. De catalans n’hi van morir 3.083, el 60% dels que hi van anar. A l’altre cantó,  entre les files de l’exèrcit de Cuba hi havia el general José Miró Argenter, natural de Sitges i 44 catalans més.
La guerra de Cubà no sols va ser la del 1895 al 1898 que va acabar amb la intervenció dels Estats Units. Abans, va haver-hi la Guerra dels deu anys (1868-78)  i la guerra Chiquita (1879-80). En totes va haver-hi participació dels catalans i la primera (1868-78) va ser un factor perquè part de la societat catalana cansada d’aportar nois i de pagar quotes per no dur-n’hi apostés pel carlisme.

El problema cubà
Del problema cubà en parlava l’Iris del 14 de gener del 1875 (Era un publicació carlista d’Olot). Eren el temps del domini carlista de la Garrotxa i el redactor dóna constància d’una proposta del govern republicà [el seu enemic]. Exposa el convenient que seria que els presoners d’un i d’altre bàndol (carlins i republicans) fossin traslladats a la illa de Cuba per tal que en aquelles apartades regions lluitessin per la integritat del territori nacional. Van proposar la idea al pretendent carlista, Carles VII,  però no va tenir èxit.
Al 1890, la premsa olotina exposa el seu malestar per la mort d’un jove. L’Olotí del 28 del 9 del 1890 apunta : <Ha mort a Cuba del vòmit negre un jove d' Olot, que si no hagués tingut la desgràcia de tocar-li la tanda d’anar al cementiri dels catalans, si no hagués sigut per la  llei  que obliga els fills del nord d' Espanya a anar a un país calent, mortífer, insà, on han de morir tots el que no tenen la naturalesa propicia per resistir-lo>. Continua: <Si no hagués interromput la seva carrera a Cuba, potser hauria donat dies de glòria a aquesta vila>. Explica: <Encara que era pobre, altres pobres hem vist que han pujat per les seves soles forces>. Precisa: <Aquest noi era pintor de parets i anava a dibuix a l’escola d’Olot i dit pel seu mestre es distingia per un caràcter alegre i pacient i posseïa qualitats sorprenents en el dibuix>.
L’escrit dóna constància del fet que el problema més gros dels destinats a Cuba no era la guerra, que per si era una complicació extrema. El pitjor eren les malalties el nombre de militars morts per combat a la guerra del 1895 al 1898 va ser de 2.032, pel vòmit negre (febre groga) van morir 16.329 i per malalties diverses van morir 44.389.
 La darrera i la més recordada de les guerres de Cuba va començar el 24 de febrer del 1895. Trenta-cinc localitats cubanes es van revoltar alhora. Les autoritats espanyoles van aconseguir detenir els caps de la revolta a les províncies occidentals. Això no obstant la revolta va prosseguir. L’Estat va posar a Cuba uns 190.000 homes. Durant el 1896, el Diari Oficial del Ministeri de Guerra va publicar nombroses ordres d’embarcament. Cada soldat s’enduia 2 vestits de vímet (un de posat), una jaqueta de Baiona, 1 bossa, 2 parells de sabates, 1 parell d’espardenyes,  1 cinturó, tirants, 1 vas, 1 carmanyola, 2 calçotets, 2 estovalles, 2 mocadors, 1 bossa per a la neteja, un fusell Mauser i cent bales.
Al cap de poc la premsa va començar a publicar els llistats de morts. El Deber (Olot-1 de gener del 1897) enumera: Albert Barris (Figueres), Joan Fons (la Bisbal), Jaume Pagès (Llansà), Jaume Boy (Banyoles), Joan Pararols (Mieres), Joan Sunell (Caldes de Malavella), Alfred Fons (Figueres), Joan Falet (Montràs), Isidre Colomé (Santa Pau), Joan Montiel (Sant Gregori) i Carles Rostey (‘Estartit).

 El sorteig dels quintos
El 1897, l’allistament de joves estava organitzat a cada poble. A Sant Joan les Fonts, a les 10 del matí del gener del 1897, l’alcalde, Joan Solà, el jutge municipal i els regidors i el secretari van aprovar el llistat de quintos de la lleva del 1898. Eren 34 joves nascuts el 1878. Uns dies després, el 14 de gener, va començar el sorteig. Primer van sortejar els nois  de les lleves del 1894, 1895 i 1896 que en el seu moment havien quedat exclosos del servei per defectes físics, estatura o salut delicada, o per qüestions de família.
Feta la lectura, el president, Francesc Ros (tinent d’alcalde) va ordenar que s’escrivís en paperetes el nom, els cognoms, el número d’ordre d’allistament i l’any de lleva de tots els nois. Després va ordenar que s’escrivissin en lletres números de l’1 al 58 que era el nombre de nois sortejats. Acabada l’operació, van llegir les paperetes dels noms i les va van posar dins d’una urna que es va deixar a l’apreciació del públic. Un regidor va repetir la mateixa operació amb les paperetes que contenien els números, els quals es van deixar en una urna exposada al públic.
Tot seguit es van remoure per a un espai d’un minut les urnes (en forma de globus) i es van cridar dos nens. Es van presentar Manel Ros de 9 anys i Sebastià Canal de 8 anys (fills de famílies sense cap familiar interessat en l’acte). Va començar el sorteig, i per cada papereta que  un nen treia del pot que contenia els noms, l’altre treia una papereta de la bola que contenia els números.  De manera immediata, el regidor Senén Masoliver llegiar els números i el president, Francesc Ros, els noms. Tot seguit, ensenyaven les paperetes als regidors presents i als concurrents.
Mentre se celebrava el sorteig, el regidor Enric Cabrafiga va inscriure el nom de cada noi  a continuació  de cada número a la llista que determinava l’article 48 de la llei de quintes. No hi van haver reclamacions pel sorteig, però alguns dels quintats van presentar recurs a l’allistament. Els recursos feien referència a la salut, a la situació de misèria en què quedaven els familiars dels soldats. En altres ocasions, a més de la misèria en què quedaven els familiars, els recursos feien referència a la situació de crisi endèmica del país. Quan l’Ajuntament va enviar els recursos, la Comissió que avaluava els casos es va queixar de la quantitat d’al·legacions.
Els destinats eren embarcats en diferents ports de la Península: Barcelona, Málaga, Cadis, Santander.... Si anaven a Cuba el viatge podia durar de 10 a 15 dies. Quan arribaven a port el primer que notaven era la calor extrema del tròpic, el canvi de color de la gent  i després s’adonaven que la crisi d’Espanya era poca cosa comparada amb la misèria que hi havia allà, on alguns feien fortuna.
Un cop a la destinació feien la instrucció pròpia de l’època: desfilar, saludar i disparar. El menjar de la tropa consistia en moniatos o arròs amb cansalada, complementats amb fruites locals.  Alguns dels que van tornar van explicar que s’havien menjat grans quantitats de plàtans.
La guerra, a la qual havien de participar era de guerrilles. Els espanyols tenien forts avançats i feien camps de concentració per aïllar les guerrilles.  Tot anava de persecucions, marxes i  emboscades. Pel 1897, la guerra havia buidat les arques de l’estat espanyol  i encara no havia pogut derrotar els rebels. El 1898, Estats Units es va queixar del fet que la guerra afectava els seus interessos. Llavors Espanya va atorgar l’autonomia a Cuba i va declarar un armistici que els rebels no van acceptar.
Va ser quan el govern nord Americà va destinar el creuer Maine al port de l’Havana. El Maine a port havia de defensar els interessos dels ciutadans dels Estats Units. Inesperadament, el 15 de febrer el Maine va explotar. La premsa americana (molt important i sensacionalista) va atribuir el succés a un sabotatge espanyol i es va crear una gran tensió entre Estats Units i Espanya. El 25 d’abril, Estats Units va declarar la guerra. El 6 de juny, els americans van desembarcar a Guatánamo, el 22 de juny a Daiquiri i també a Siboney. Eren més de 18.000 soldats.

L’avanç dels americans va continuar lent. Tanmateix, el 3 de juliol l’estol de l’almirall Cervera es va fer a la mar per ordre del Govern i l’armada americana li va enfonsar tots els vaixells. Aïllats per mar, els espanyols es van rendir.
Llavors va començar la repatriació. Centenars de vaixells. Tots els que hi havia a l’estat capaços de travessar l’Atlàntic van anar a Cuba. Els vapors San Ignacio de Loyola, Pulda i Miguel Jover; els vaixells auxiliars: Rápido i Meteoro; Els creuers: Alfonso XII, Conde de Venadito, Marques de la Ensenada i Infanta Isabel, i es torpediners: Nueva España, Diego Velázquez, Marqués de Molins, Martin Alonso Pinzón, Luis Pinzon i Filipinas. Són alguns dels noms dels navilis que van sortir del port de l’Havana plens de soldats.
Els soldats venien en un estat lamentable: malats, ferits, mutilats, desnodrits...  A mesura que els vaixells arribaven a port, el país augmentava el profund desencís  que havia produït la derrota, però també creixia un sentiment de solidaritat amb els que tornaven. Arribaven nois dels quals ja quasi no se’n tenia record, a Cuba n’hi havien de la lleva del 1891. La societat es va mobilitzar: van fer col·lectes de diners i grups de senyoretes els donaven menjar. La Creu Roja va tenir el seu primer gran paper a l’estat. Els soldats van deixar els ports i a peu o com van poder van intentar tornar a casa. Pel camí, els ajuntaments estaven obligats a donar-los allotjament. 
Lluís Torras Mató (un escriptor de Sant Joan les Fonts) al 1904 va escriure el testimoni d’un dels drames dels nois que tornaven de Cuba. <Dos homes movien les espatlles a la vora del foc en companyia de la gent de la casa. El seu cos estava cobert de mengia. El més jove explicava la seva història.
<El que vaig patir allí sols Déu ho sap: fam, set i totes les calamitats. Per fam menjàvem panotxes de moresc com una llaminadura, per set bevíem com cavalls assedegats en els viots d’aigua embassada, per cansats després de dies i dies d’operacions ens tiràvem a la vora del camí per no poder seguir més.
En el pitjor de la lluita vaig caure presoner dels insurrectes. Els més bàrbars martiris, les penes més cruels em feren sofrir. Fins que tip de viure, vaig mirar de –mort per mort- escapar d’aquella gent salvatge i amb la fosca d’una nit negra, vaig aconseguir-ho. Em vaig tirar al mar i nedant, nedant, hores i més hores vaig arribar a una platja. Vaig poder reunir-me altre cop amb la meva columna i per curar-me els espants vaig haver d’entrar en foc cada dia, Fins que un dia en els més fort de la lluita, vaig perdre els sentits i no per res sinó per retronar-me vaig trobar-me enmig d’una bassa de sang  i envoltat de morts.
A l’hospital em van serrar el braç i em van tallar la cama. Part d’allà del mar són enterrats els únics mitjans que tenia per guanyar-me la vida. Quan ja no per a la guerra vaig ser bo, em van tornar a les meves terres i em van donar en paga de la meva sang vint duros>.
Quan va arribar a casa seva, es va trobar amb la mare morta de migranya i el seu pare, també, mort per un accident laboral. El repatriat va haver de passar la resta de la  fent camí amb una crossa i buscant aixopluc a les masies. No tots els repatriats es van trobar com ell, n’ hi van haver que van morir poc després de tocar terra, d’altres van haver de ser llançats cadàvers dels vaixells i d’altres van fer vida normal. Als anys quaranta en quedaven molt pocs, llavors l’Estat els va nomenar alferes honorífics, amb paga.


2 comentaris:

  1. Sr. Xavier: Donde podria encontrar la relacion de los quintos enviados a Cuba de la poblacion de Santa Pau y en particular de Carlos Masias y Colome, nacido en 1875 y natural de Santa Pau, Girona. Gracias. Un cordial saludo.

    ResponElimina