dimecres, 25 de novembre de 2015

Joan Torrent

JOAN TORRENT DE MIERES AL BARRANCO DEL LOBO

La campanya de Melilla va durar del juny al desembre del 1909. El seu origen va estar en una revolta dels rifenys provocada per l’explotació de les seves mines per part de companyies espanyoles (algunes amb capital francès). Els rifenys van causar molts problemes i una derrota històrica (el desastre del Barranco del Lobo) a l’exercit espanyol. A la campanya, hi van participar molts catalans, entre ells un conductor d’ambulàncies de Mieres.

El 7 d’agost del 1909, Joan Torrent Fontané, un noi de Mieres de 22 d’anys va arribar amb el vapor Sevilla  al port de Màlaga. El seu nom consta en la llista de ferits
del llibre España en Marruecos, crònica de la campanya de 1909 de Augusto Riera. Editorial Maucci 1909. El llibre exposa el nom de Joan Torrent en la relació dels ferits que aquell dia van arribar a Málaga procedents de les illes Chafarinas.
L’arribada de ferits provinents de la guerra del Marroc va ser una constant durant tot el primer quart del segle XX al port de Málaga. Això no obstant, el 1909 va enregistrar una punta que encara es recordada per les conseqüències que va tenir, entre elles la Setmana Tràgica de Barcelona (26 de juliol-6 d’agost del 1909).
L’origen de la guerra, en la qual va anar a parar Joan Torrent va ser el descobriment mines de plom argentífer i de ferro al territori de la cabila de Beni Bu Ifrur, prop de Melilla. Beni Bu Ifrur formava part del Protectorat Espanyol del Marroc, instaurat el 1904. A partir d’aquesta posició, el soldà de la zona, Bu Hamara, al 1907 va concedir l’explotació de les mines de plom a la Compañia del Norte Africano (nacionalitat espanyola amb capital francès) i les de ferro a la Compañia Española de Minas del Rif (propietat de la família del comte de Romanones i de la casa Güell). La concessió incloïa la construcció d’un tren miner per ajuntar els jaciments amb el port de Melilla.
La concessió feta als estrangers, va suposar la rebel·lió de les cabiles que van atacar els espanyols i van deposar Bu Hamara. Les feines a les mines i la construcció de la via de tren van quedar aturades. Pressionat per les companyies mineres, el govern espanyol del conservador Antoni Maura va decidir enviar tropes de la guarnició de Melilla a protegir les mines i la via fèrria. Tot seguit, la tensió al Rif va créixer i els primers enfrontaments van començar el 7 de juny del 1909.
En aquella data i segons consta al document de llicència absoluta, Joan Torrent era a Barcelona a l’Ambulància de Muntanya 3. Què hi feia a Barcelona? Doncs esperar que l’embarquessin cap a Melilla. El 14 de juny el batalló de caçadors de Barcelona va embarcar al vapor Catalunya cap a Melilla. Uns dies després l’Ambulància de Muntanya 3 estava incorporada a la Tercera Brigada Mixta de Caçadors instal·lada al campament de el Hipodromo. La denominació del campament venia del fet que els oficials de Melilla hi van fer un hipòdrom, per l’esport de l’equitació. Els esdeveniments però van aconsellar fer-lo servir com a punt de recepció dels milers de nois pobres de les espanyes rurals i obreres que trets de pobles i barris arribaven a un territori que els era hostil i aliè des del moment que a la barana del barco podien veure l’odi de les mirades dels autòctons que els miraven des del molls. Els odiaven per ser aromes (europeus en cabileny), infidels i per estar on no devien.
Quan Torrent hi va arribar el campament era una esplanada de 68.000 metres quadrats de forma rectangular, en la qual s’hi estenien centenars de tendes rodones i punxegudes.  Així doncs, Joan Torrent va quedar instal·lat en aquell campament (reserva d’homes i de provisions) situat dins del terme de Melilla i ben protegit pel mar i la muntanya.
Mieres
Abans d’arribar a la Melilla de l’estiu del 1909, Torrent havia estat un nen, fill de Francesc i de Rosa. Va créixer en el Mieres de finals del XIX i del XX. Llavors era una localitat de 1.000 habitants. El triple que ara. Hi havia una fàbrica de teixits de fil, una de gènere de punt, dos forns de teules i de rajoles, tres molins fariners i molts de pagesos. La major part de les famílies complementaven els oficis amb el treball al bosc. Els seus pares no figuraven a la llista del sufragi censatari (propietaris que podien votar). Va anar a escola i entenia d’animals, perquè sense saber de lletra ni menar cavalls, no hauria arribat a conductor d’ambulància.
 Al 1907 amb 19 anys, el van quintar i els seus pares no van poder pagar la quota que alliberava els rics del servei militar ni pagar un substitut. A vegades, entre tots els quintats es pagaven substituts, però l’exercit del segle XX no en feia prou d’un de cada cinc joves. Volia tots els nois útils i pobres i els bous (bosses comunes d’estalvis) ja no eren suficients per evitar que els nois dels pobles humits de la Catalunya agrícola i profunda i de tota l’Espanya rural haguessin d’anar al nord d’Àfrica.
Sense remei, el 1908 va ser pesat i mesurat (1,69 metres). A l’Ajuntament, no li van veure cap impediment físic, perquè s’hagués de presentar a la Caixa de Reclutes d’Olot, des d’on va anar destinat a Madrid, on va arribar a l’abril del 1909 per servir de conductor a les ambulàncies muntades. El 13 d’abril va jurar les banderes del Regiment de Lanceros del Principe 3 de Caballeria.

Guerra de Melilla.
El 9 de juliol del 1909, un capatàs i tretze treballadors espanyols van ser tirotejats, en el moment de començar el jornal en la construcció d’un punt sobre el barranc de Sidi Musa, a poc més de quatre quilòmetres de Melilla. Van morir-ne quatre i la resta va poder escapar gràcies al fet que van tenir temps a pujar a una locomotora. L’agressió va ser l’inici de la guerra de Melilla.
 Tot seguit les cabiles Guelaya i Quebdana i algunes del Rif central i occidental dirigides pel cap Mohamed Amezian (de la cabila de Beni Bu ifrur) van fustigar Melilla. Des de la muntanya del Gurugurú, van posar en tensió la ciutat que llavors tenia uns 12.000 habitants. Alhora i amb més força, van atacar de manera alterna en els 7 quilòmetres de la via minera. La via passava per la vora del mar i al marge de la muntanya del Gurugú. Des de la muntanya, els rifenys sempre estaven en posició favorable i a més aprofitaven els barrancs transversals a la via (Frajana, Lobo, Alfer Sidi Musa i Sidi Amet) per atacar els combois que anaven a l’auxili de les posicions avançades. Els rifenys eren pobres, però estaven ben armats (algú els havia venut armament modern), eren uns excel·lents tiradors, estaven motivats, i per a molts la guerra era l’única sortida a la vida. Al seu favor, els espanyols tenien el mar des d’on la marina podia canonejar i l’artilleria assentada al fort construït al campament de el Hipodromo, al frot de Camellos, i una altra al de Sidi-Guariach.


Al juliol, l’exercit espanyol va respondre a l’agressió. Ho va fer, segons els experts, d’una manera precipitada i sense tenir en compte ni la capacitat militar, ni la posició de domini dels rifenys assentats a la muntanya del Gurugú. L’avanç de les tropes acabades d’arribar de Barcelona es va aturar a uns 10 quilòmetres de Melilla, als darrers trams de la via fèrria. Van prendre posicions als llocs estratègics de Sidi Musa, Sidi Amet i Sidi Alí (prop de Nador, llavors un poble gran). L’operació va costar 4 morts i 25 ferits entre els militars. L’avanç per terra va anar acompanyat d’operacions per mar, la marina va bombardejar posicions i va enfonsar barques dels rifenys.
Atac dels rifenys
Amb la protecció dels soldats els treballs a la línia fèrria van continuar fins que el 18 de juliol els rifenys van atacar Sidi Amet i Sidi Alí. Els espanyols es van adonar que la cosa era seriosa. Van començar a demanar lleves i van haver-hi protestes obreres a Barcelona i a Madrid. 
Un dia de calor insuportable, el 20 de juliol, els rifenys van atacar Sidi Musa amb la idea de tallar les comunicacions de Melilla amb les posicions avançades. Després de 17 hores de lluita, van causar uns 20 morts a la guarnició, la qual després d’una defensa aferrissada, el dia 22,  va poder de ser evacuada per una columna que va mantenir la posició. Els atacants van tenir moltes baixes provocades per l’artilleria ubicada i pels trets de fusell dels defensors. Els rifenys feien servir bales explosives i els espanyols es comunicaven amb heliògraf (aprofitaven els reflexes del sol).


Pel paper que va tenir en la protecció dels combois de ferits i per les ferides rebudes i pel fet d’haver-se mantingut a les posicions fins a finals d’agost, Torrent va rebre la Creu de Plata del Mèrit Militar amb distintiu vermell (pensionada amb 2,50 pessetes al mes), la Creu del Mèrit Militar. Pels combats de Sidi-Musa i de campament de Lavaderos de los Minerales va ser condecorat amb la Creu del Mèrit Miitar amb distintiu vermell.  En el trasllat de ferits van col·laborar els paisans de Melilla que es van acostar al front amb cotxes de cavalls de la seva propietat.
El 23 de juliol, una columna, amb un 50% de tropes procedents de Catalunya, que havia d’estar a la reserva va passar a l’atac. Ho va fer sense preparació ni suport. La imprudència va implicar 2 columnes més, en les quals hi havia els batallons de Barbastre i de Figueres acabats de desembarcar, provinents del port de  Málaga. En aquell dia van haver-hi 65 morts i 226 ferits i l’endemà les baixes van continuar. En algun d’aquests combats, Torrent va ser ferit de bala a l’avantbraç, però no va ser evacuat. És a dir, de la manera que va poder va continuar amb la seva feina de traslladar i defensar ferits, que era molta. Augusto Riera explica: <les camilles que recollien els ferits eren tantes que formaven una processó imposant>
Els rifenys buscaven un seguit de 3 o 4  barrancs. S’emboscaven en el primer d’ells, mentre que els altres els feien d’empara. Amagats  i invisibles als binocles, deixaven passar les columnes i les atacaven quan tornaven.
El barranco del Lobo
EL 26 de juliol. els rifenys van aconseguí aixecar uns 300 metres de línia fèrria. De Melilla va sortir un comboi de reparació protegit per dues columnes. Una de les columnes, acabada de desembarcar, es va extraviar de manera que es va internar al Barranco del Lobo, on va ser atacada per tots costats. La columna quasi va ser exterminada: 752 baixes. Uns 200 d’ells eren reservistes (soldats llicenciats i tornats a cridar) d’un contingent sortit de Barcelona el 19 de juliol.
El desastre, segons la historiadora Maria Rosa de Madariaga, s’explica per les baixes condicions físiques i morals de la tropa.  El desastre del Barranco del Lobo va quedar en la memòria popular. En van fer cançons, i va ser l’emblema de l’oposició de les classes populars contra la guerra del Marroc. Quan la notícia del desastre va arribar a Barcelona la ciutat es va encendre. Revoltats i en vaga general per causa de la crida als reservistes des del 26 de juliol, els obrers van cremar els convents, les esglésies i van aixecar barricades. La rebel·lió es va estendre per tot Catalunya. La revolta va haver de ser sufocada a sang i foc per un contingent de 10.000 soldats. El dia 2 d’agost, els obrers de Barcelona van tornar al treball i no va ser fins el 5 d’agost que hi van anar els d’altres ciutats catalanes. La repressió que van patir els revoltats va ser terrible.
Mentrestant, a Melilla la guerra va entrar en una fase de control, cosa que va permetre que Torrent fos traslladat a Málaga per recuperar-lo de la ferida a l’avantbraç. Va romandre a Málaga fins el 20 d’agost. .
Al setembre, l’exercit espanyol va reaccionar. Amb tropes més preparades, van voltar el Gurugú. Amb uns 24.500 soldats i canons nous de la marca Schneider, van prendre Taxdirt, Taurit, el Had e Hidum i Nador, el 28 de setembre. Tot i això, els combats van continuar fins al desembre, quan Espanya va donar la campanya per acabada. El 18 de desembre, Joan Torrent, va pujar al vapor Rabat, el qual va traslladar la brigada, de la qual formava part, a Barcelona, on va arribar el 29 de desembre. Torrent es va quedar a Barcelona de guarnició fins que el van llicenciar. Llavors, li van donar la medalla commemorativa de la campanya de Melilla.


Després de la campanya, Espanya va consolidar la presència al voltant de Melilla i va poder assegurar l’explotació de les mines. El 1912,un tractat entre Espanya i França va consolidar el règim de Protectorat (una estat estranger es fa càrrec d’una zona incapaç de governar-se i administrar-se) per la zona. La guerra del Marroc tot just acabava de començar i les grans derrotes o victòries d’Espanya estaven per venir. La guerra del Marroc havia de causar tants morts i tants patiments a les famílies espanyoles que va ser una de les principals causes de la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII i de l’arribada de la II Repúblic i l’origen de l’aixecament militar del 18 de juliol del 1936.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada