dimecres, 25 de novembre de 2015

Josep Clarà

JOSEP CLARÀ

Josep Clarà (Olot-16 de desembre del 1878-Barcelona 16 de juliol del 1958) va rebre classes de François-Auguste- René Rodin (París-1840/Meudon-1917). Rodin és conegut al món com un dels pares de l’escultura moderna. Clarà va dibuixar Isadora Duncan (San Francisco 1877-Niça 1927). Duncan és considerada com la creadora de la dansa moderna. La seva vida va ser feta en pel·lícula per Karel Reisz al 1968. La intèrpret d’Isadora Duncan va ser Vanessa Redgrave. Nascut a Olot i format a l’Escola de Dibuix d’Olot, va ser deixeble de Josep Berga i Boix (1837-1914). Més tard íntim d’Aristides Maillol (1861-1944) i exponent de l’ideari noucentista d’Eugeni d’Ors (1881-1954).  L’olotí Josep Clarà és considerat com el gran escultor català del segle XX-


De família humil, amb 13 anys va ingressar a l’escola de dibuix dirigida per Josep Berga i Boix. Com tots els alumnes hi  va aprendre dibuix i pintura. Eren uns ensenyaments orientats cap al paisatge. En aquella edat, el pintor, Joaquim Vayreda (1842-1894) li va elogiar un dibuix. L’elogi es va convertir en un dels seus records infantils més grats. A Olot, va progressar fins a posar els fonaments del que li va suposar convertir-se en un referent de l’art català.
 El 1897 va decidir que havia après prou a l’Escola de Dibuix d’Olot i se’n va anar a estudiar a l’escola de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc. A Tolosa, va obtenir els premis d’escultura durant tres anys consecutius: el 1897, 98 i 99. El 1900, va fer un baix relleu del cònsul de l’antiga Roma Lucio Quincio Cincinato (519 aC-439 aC). Va ser patrici, cònsul i dictador. Els republicans el van convertir en un model d’honradesa, rectitud i integritat. Els valors de Cincinato havien d’estar en els retrats que els artistes en feien. El Cincinato va  valdre per a Clarà el Petit Prix de Tolosa. Va ser quan va demanar una pensió per poder anar a viure a París. No li van donar i hi va anar pel seu compte i amb la idea de guanyar-se la vida amb el dibuix, la pintura i l’escultura. A París va ser presentat a Rodin i va treballar al taller de Louis Ernest Barrias (1841-1905). En aquesta època, va conèixer Aristides Maillol de Banyuls Sur Mer (1861-1944), Maillol és un dels 60 homenots definits per Josep Pla (1897-1981). Per a Pla els homenots eren <tipus singulars, insòlits, una persona que s'ha significat, en una qualsevol activitat, d'un manera remarcable>.

Noucentisme

Els dos catalans es van fer molt amics i van mantenir una gran afinitat en el sentit de l’escultura. Van ser ferms seguidors del noucentisme. Era un moviment només català que basava la ideologia  en els valors de la  raó, la  precisió, la serenitat, l'ordre, la mesura, la  claredat... També feia certa ostentació d'elitisme  intel·lectual. El seu programa modernitzador i catalanista era reflectit en la literatura   i l'art  del moment, però també va influir en el desenvolupament científic i econòmic de principis de segle. Es va caracteritzar per la voluntat de renovació dels intel·lectuals i artistes del nou segle, sovint en contraposició als del segle anterior.
En tant que escultors noucentistes, Clarà i Maillol  basaven l’obra en la raó, l’harmonia i la proporció pròpia de l’escultura clàssica. I encara van establir un model propi; clàssic, depurat i auster. Influenciats estèticament per l’escriptor Eugeni d’Ors van prendre la dona catalana com a tema principal. Tot i el predomini femení Clarà va fer estàtues d’homes. En són exemples el Sant Benet que seu del monestir de Montserrat, els bustos de Ramon Llull i Francesc Eiximenis que li va encarregar l’Institut d’Estudis Catalans i el bust d’Eugeni d’Ors.
Del 1906 al 1921, tota una generació d’artistes i d’intel·lectuals es va alimentar dels articles d’Eugeni d’Ors. Els articles d’Ors (conegut com Xenius), a partir d'una anècdota trivial, s'enfilaven fins a exposar el seu pensament sobre la  vida, sobre l'art  o sobre un  filòsof. De tant en tant, escrivia glosses programàtiques, com  Amiel a Vic, del 1913. Eren els temps, en els quals  la política de Prat de la Riba , llavors president de la Diputació de Barceolna, ja havia donat els primers fruits i havia portat D'Ors a la secretaria general de l'Institut d'Estudis Catalans. A través dels articles i glosses, d’Ors informava els lectors sobre els artistes que s'integraven al cànon de la  civilitat (comportar-se com un artista compromés amb el país). Va informar sobre  Guerau de Liost, Josep Carner  i Josep Maria López Picó, entre els poetes; l'escultor  Josep Clarà  i els pintors Joaquim Torres i Garcia i Joaquim Sunyer i d'altres. Així doncs, a partir del 1910, Clarà va ser considerat com un dels capdavanters del noucentisme. La seva obra rep
representa la reacció classicista d'arrel mediterrània davant el modernisme d'arrel germànica i l'impressionisme rodinià


Personatge il·lustre a Olot

El 1906 Josep Clarà ja era definit com un personatge il·lustre d’Olot i les seves arribades a la ciutat eren celebrades per la premsa local i el premi dels Jocs Florals de la Bisbal era una estàtua seva. El seu nom s’escoltava arreu del món arran del fet que va començar a treballar en l’estatuària del Casino de Montecarlo. També va fer un viatge a Itàlia.
Quan va tornar d’Itàlia, tenia l’estudi a l’avinguda Malakoff a París, on va rebre una visita que va transcendir a la premsa olotina.
El 27 de setembre del 1908, la Revista Olotina  va publicar el que havien vist a l’estudi: <Una gran figura de dóna en marbre blanc (Crepuscle) enterament nua. Asseguda sobre una roca, sembla fer esforços per alçar-se>. També van veure: <Una testa expressiva, de trets enèrgics>, la qual els va recordar els caps decoratius del segle XVII. D’un cap de romana en marbre blanc, expliquen: <És una noia de rostre pur, d’ondulat i frondós cabell. Els trets fins i atractius del coll són una meravella de flexibilitat>. En aquell moment, Clarà treballava en el bust de Concepció Alvárez (una noia molt maca de la colònia espanyola a París). <Encara que no estigui acabada –escriuen-, se sent ja l’expressió dels ulls bonics i s’hi pot apreciar l’execució del coll i del pit>. Hi van trobar una un home nu que caminava, una ondina i més obres inspirades en l’antiguitat. També van veure fotografies d’obres fetes. Entre elles una estàtua de Simó de Monfort, tot mirant les despulles de Pere d’Aragó a la batalla de Muret.
Expliquen que havia acabat els estudis a l’Escola de Belles Arts de París i que els havia mostrat nombrosos dibuixos i aquarel·les i estudis per a estàtues futures. Assenyalen: <Encara no té trenta anys i te tot el provenir davant d’ell>. A l’estudi, hi havia el seu germà gran Joan Clarà que estava ple d’admiració per en Josep i col·laborava amb els seus treballs.
Per aquell temps, La seva obra La deessa (ara a la Plaça de Catalunya de Barcelona) va atraure l’atenció del jove artista Joan Miró (1893-1983) que va contactar amb Clarà i el va convertir en un referent seu.

Isadora Duncan

El 1913 va dibuixar Isadora Duncan en diferents moviments de dansa. En aquell moment la ballarina nord americana estava establerta a París. Era una dona fascinada per les expressions artístiques de la bellesa clàssica sobretot els vasos decorats amb figures de dansaires. Els dibuixos de l’antiguitat li servien per aportar elements a la seva dansa. Solia inclinar el cap enrere com les bacants. Isadora era plenament conscient que, tot i beure de les fonts clàssiques, el seu estil suposava una ruptura radical amb la dansa clàssica i, de fet, era vista i és recordada com una revolucionària i una precursora que revisava els valors antics. Estudiava la dansa i la literatura antigues. Passava llargues estobes als museus; sobretot el Louvre i el museu Rodin a París i la National Gallery de Londres. Al 1913, Clarà va exposar els dibuixos d’Isadora Duncan a Barcelona, cosa que li va suposar un gran èxit. A més d’Isadora va dibuixar els artistes de teatre: Freaudy, madame Battet, Cecil Sorel, els dos Coquelin, le Bergy i Alfred Carré.
Quan Isadora va morir al 1927, va prendre de model la ballarina Antònia Mercè (L’Argentina). Mercè tenia de font el ball popular espanyol. Va estudiar els rituals dels gitanos de Granada. Amb una obra de Manuel de Falla, Mercé va triomfar a París el 1925.  A part de ser una ballarina genial, era una fervent republicana. Quan va saber de l’alçament militar de Franco, el 18 de juliol del 1936, va caure fulminada i va resultar morta. Abans, Federico Garcia Lorca li havia dedicat Elogio a Antonia Mercé La Argentina.
Les escultures i els dibuixos de Clarà voltaven pel món com les ballarines que les inspiraven. Va realitzar nombroses exposicions a galeries i sales de París, Londres, Berlin, Roma i Barcelona. El 1925 va obtenir el gran premi de l’Exposició de París, amb la maqueta als Voluntaris Catalans, morts a la Primera Guerra Mundial. L’escultura va ser inaugurada el 14 de juliol del 1936 al Parc de la Ciutadella de Barcelona. És un jove nu amb els braços alçats. El 1929 va obtenir la medalla d’honor de l’Exposició Internacional de Barcelona, amb l’obra Repòs. Durant tot aquest temps va mantenir relació amb Olot. Hi anava per les festes de Nadal i a l’estiu i hi donava feina. Per exemple, l’Olotí del 16 de juliol del 1916 exposa: <Josep Clarà es troba aquí fa dies> . Precisa: <Presideix els darrers retocs a la seva obra el monument a Sellarés que ha estat fos a la casa Barberí>. L’obra va ser inaugurada a Sabadell.
 Es va traslladar a Barcelona  el 1932. En aquest mateix any va esdevenir membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.  El 1936 va crear una de les seves obres millors, per la síntesi de simplicitat, llum i serenitat: Puixança  , i el 1941,  Figura de dona. Ja al 1954, va aconseguir el premi principal de la Biennal Hispano Americana, amb l’obra Pomona. Va morir, el 4 de novembre de 1958.

El llegat

L'any 1964 es va fer efectiu el llegat de la seva casa, amb el taller i el jardím a la ciutat de Barcelona. L'immoble contenia prop de 800 escultures, els seus guixos, prop de 10.000 dibuixos propis, la seva col·lecció de pintures formada per obres d'artistes contemporanis i amics i la seva biblioteca personal. El llegat tenia la condició de crear un museu. A més hi anava una
 una quantitat important de diners en metàl·lic per a constituir una fundació.
El 1969, l'Ajuntament de Barcelona va inaugurar el musey, però la fundació no es va fer. El testament de la germana de l'artista confirmà la donació l'any 1982.
El  Museu Clarà va ser tancat i desmantellat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1995. El desembre d'aquell mateix any es va crear l'Associació d'Amics del Museu Clarà, per reivindicar l'obertura del museu i impedir la dispersió de les seves col·leccions, que ara reposen als magatzems del Museu Nacional d'Art de Catalunya i del Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot. L'agost de 1999, l'Ajuntament de Barcelona va fer enderrocar la casa de Clarà i va desmantellar el jardí noucentista. El taller va ser convertit en una biblioteca pública que porta el nom de Josep Clarà.

.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada