dimecres, 25 de novembre de 2015

La guerra arriba a Olot

La guerra arriba a Olot.

Després de dies de veure passar la retirada, els olotins senten la guerra. Els obusos xiulen, veuen columnes de fum a les muntanyes de la part d’Osona.  Hi ha gent que no es vol perdre un esdeveniment històric irrepetible hi s’ho mira des del terrat.  Veuen passar els avions de reconeixement dels nacionals per dalt i per baix els darrers vehicles que s’enduen tot el que queda de la II República i de la Generalitat. < En enfilar la carretera de Girona, la sortida d’Olot anava ja plena de gom a gom. Era la retirada. Centenars de persones, majoritàriament dones, vells, criatures arrossegant també els seus carretons o portant allò més imprescindible al coll, formaven amb nosaltres una tràgica processó de desventurats que sense saber on anirien a parar no tenien altra obsessió que fer-se fonedissos al preu que fos. De tant en tant, un cotxe s’obria pas a cops de botzina, portaven alguna personalitat republicana que volia arribar a la frontera>, Recorda Anna Montañà (Testimonis de la Guerra Civil- Arxiu Històric de la Garrotxa)-
<El problema immediat és el de trobar un cotxe per a sortir de la ciutat d’Olot, cada hora més atapeïda  de gent de carruatges d’inquietuds. A la Casa de la Ciutat, l’atmosfera s’ha espesseït encara més materialment  i moral. La nova que es diputats estan disgustadíssims i que s’han anat a celebrar una reunió per a prendre acords, ha fet pujar la febre. A més, ha estat ací a mitja tarda, el coronel Enric Pérez Farràs, governador militar de Girona, i ha explicat a un grup d’amics alguns episodis del front, que proven l’esfondrament de l’esperit de resistència>, escriu Antoni Rovira i Virgili (Testimonis de la Guerra Civil- Arxiu Històric de la Garrotxa).
<Ni cínics ni desmoralitzats érem nosaltres quan pels carrers d'Olot, enlairàvem tristes banderes cridant a resistir, a resistir, a resistir. Al Casal de la Joventut, ja s'hi respirava la desfeta; però encara ens escoltaven noies d'ulls febrosos enrabiades perquè tots fugien>, Teresa Pàmies (Tots érem capitans)
La gent està sotmesa a una barreja d’il·lusió, perquè volen que per fi s’acabi la tensió de la guerra i de temor a l’arribada dels guanyadors. Saben que davant i van les tropes marroquines. Amb turbants i fes al cap i roba de folgada de color cigró són soldats d’un altre temps, que fan la guerra a l’antiga, d’una manera encara més cruel. Almenys així els ho han dit. Tots temen el primer contacte amb la primera línia de l’exèrcit que s’apropa.
El dia 6, els nacionals entren a la Vall d’en Bas. <Fins a les 5 de la tarda, no s'ha començat a sentir fortament l'artilleria anunciadora dels moment únics i transcendentals. Aquests moments no es viuen sempre i són pocs els que els han experimentat en la seva vida. La gent que fins ara semblava voler donar les aparences de serenitat comença a espaordir-se, El més probable és que l’ artilleria estigui emplaçada per sobre les muntanyes que separen Vic d'Olot.
i que empari la infanteria que baixa cap al pla. El soroll s’accentua cada vegada amb més rapidesa>, Carles Coromina i Margui (Els últims dies de la Guerra a Olot.
. Testimonis i Vivències. Estudis Històrics d'Olot).

El dia 7 els marroquins entren a Olot per l’estació. La gent sent els espetecs de les metralladores. S’estremeixen amb el soroll de les voladures dels ponts. L’artilleria bombardeja la cua de les forces de la República que marxa per la Canya i Sant Joan les Fonts.  El ponts de Sant Cosme (Begudà), el de l’entrada de Sant Joan les Fonts i el de Castellfollit són volats. Els primers soldats franquistes s’endinsen per dins d’Olot. Duen els fusells enlairats i apunten a les finestres. El perill és extrem. Unes dones surten per la finestra i criden: <Franco! Franco!> (Miquel Aguilar i Valls<Estudis Històrics de la Garrotxa, La Guerra Civil a Olot Testimonis i vivències).
<Hem estat una llarga estona sense que se sentir res. De sobte, sentim trets, com si fossin per la part de Sant Francesc. Uns diuen que han entrat, els altres que no. Al terrat, tots els veïns reunits veiem passar amb ànsia els llargs moments. Per la part del carreró de ca veiem un grup de soldats que s’acosten. Qui són? A mesura que s’apropen ens adonem que  anaven canten. Un del grup va dir o vàrem entendre Franco. Aleshores no hi ha dubte. Són els nacionals. La gent es posa a cridar: <Viva Franco!>, <Arriba España!>. Alguns baixen a ajuntar-se amb els soldats.
Un cotxe de la motoritzada tripulat per dos alemanys passa ràpidament. El tiroteig se sent per la part del Carme. Per la part de sant Esteve es veu molt de fum és can Pujolar, que ha estat cremat pels rojos abans d’abandonar Olot. Per pur miracle no han volat el pont de can Rosset. Els fets han anat així:
Els guardians que estaven al pont per volar-lo estaven a la caseta dels burots quan de prompte va venir un cotxe de la carretera ocupat per un capità, al qual li preguntaren si podien volar-lo. Ell treu una pistola i els deté. Era un oficial nacional. De seguida en baixa un també per la carretera i foren tots presos. D’aquesta manera es va salvar l’únic pont.
Tots els altres quedaren miserablement enderrocats. Per la tarda hi l’entrada de les altres tropes del terç i molts moros. El parc està ple de gent i també hi ha alguns capellans, que feia anys que no s’havien vist pels carrers> (Carles Coromina Marguí. Els últims dies de la Guerra a Olot. Testimonis i Vivències. Estudis Històrics d'Olot).
Poc a poc, una notícia deixa Olot amb el cor glaçat. Han trobat els cossos de tres nois de 15 anys morts a trets al passeig de Barcelona. Són els germans Puigvert i en Prat. Vestien uniforme de la Creu Roja.  Es veu que no han volgut seguir l’exèrcit republicà en retirada i els han mort.
L’avanç dels nacionals continua passen per Sant Cosme i a través de la muntanya d’Aiguanegra es posen sobre Sant Joan les Fonts, on sobre el campanar hi ha posat una bandera blanca. Encara els darrers soldats de la República no han acabat de passar la muntanya de Vivers que es veu un genet sobre Aiguanegra. Poc després arriben els moros que travessen el poble sense dir res. Més tard arribar el gruix de l’exèrcit que passa per sobre del pont medieval i la gent tem que s’enfonsi amb tanta gent i vehicles.

Poc després els darrers olotins passen per Beget en direcció a França. <La Plaça de Beget era plena de gent i, talment un llac, pels carrers de Devallans encara n'hi anaven arribant, mentre d'altres anaven sortint pel carrer de França. Era la retirada ! S'havia perdut la guerra i la gent fugia.. Era la retirada de l'exèrcit republicà i de gent més o menys compromesa amb la guerra civil> (Esteve Puigmal. "Aquella corrua de gent no s'acabava..."Olot anys 30. Ajuntament d'Olot, 1982)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada