dimecres, 25 de novembre de 2015

La guerra del francès a la rodalia d'Olot

Al principi  del segle XIX Napoleó estenia per tot Europa els principis de la Revolució Francesa. La seva intenció primer era la de crear una xarxa d'estats afins que protegissin França de les grans monarquies europees. Tanmateix els grans èxits bèl.lics que va obtenir el van portar a voler implantar el sistema francès arreu. El sistema francès representava la fi total del feudalisme, grans avantatges administratius i una modernització general. El problema era que la manera d'exportar-lo es feia a través d'exèrcits que, en moltes ocasions, subsistien del que trobaven en les cases dels alliberats, els quals es consideraven víctimes. A més, els catalans de començaments del segle XIX en tenien ven bé prou amb els evangelis com a guia per afrontar-se a la vida i no comprenien, ni sabien res de res de la Revolució Francesa de la qual només coneixien els disbrats comesos per les masses enfurismades i la guillotina.  En aquella època Sant Joan les Fonts tenia un cens de  721 habitants   que vivien del que donaven les 46 masies que figuren en el cadastre del 176 o de l’activitat dels molins paperers; el Molí Fondo que havia iniciat l’activitat el 1723,  can Coca el 1789, can Patge el 1754 (ara can Porxes a la Canya), cal Sarjant  que ,  El 1798 el posseïa Joan Rovira i Domènech , paperer i propietari del molí fariner del Noch d'en Cuc i el va vendre a Josep Antiga, qui per la seva part el 1806 el va tornar a vendre a  l'olotí Sebastià Hortet ,. i   El molí d'en Siqués que havia estat fundat el 1798 1

El 2 de maig del 1808, el poble ja tenia un incipient nucli urbà a la vora del  Fluvià en l’espai que va des de l’Estada Juvinyà fins al temple romànic. La gent que hi vivia portava una vida de molt de treball i molta fe catòlica. Era un temps en què la Santa Inquisició estava en plena vigència i tothom complia amb els seus deures anímics. A més tampoc hi havia gent que entengués, ni tant sols es preocupés del significat de les propagandes que arribaven de la  Revolució de França, en forma de llibres prohibit, diaris i fulletons. Al poble hi havia un rector, mossèn Pere bastons (1803-1825) i dos vicaris, un dels quals feia de domer de Sant Andreu de Sucarrats. Dona testimoni de la fe que hi havia al poble un llibre d’indulgències per al novenari d’ànimes que es conserva a l’Arxiu Diocesà de Girona (Llibre G-170-01145) .
A partir del dia en què la gent de Madrid es revoltà contra l’exèrcit francès, es començà
crear un alçament general contra la presència de tropes franceses al regne d’Espanya. El 6 de juny els sometens de d’Igualada, Manresa i Sampedor derrotaren una columna manada per Schwartz que havia sortit de Barcelona en direcció als molins de polvorers de Manresa . Al cap de pocs dies a Girona es formà una junta de defensa, a la qual s’ajuntà la que s’havia format a Figueres. A Banyoles, el beneficiat del monestir Josep Rovira i Plantés  va declarar la guerra al francès, es va plantar a la Plaça de  Les Rodes  i en un dia de mercat  va posar en combat una força de 200 homes i 400 en reserva  2 . D'aquesta manera uns podien combatre mentre els de la reserva tenien cura dels camps .  Rovira no féu altre cosa que  seguir el sistema secular  dels miquelets, paisans manats per un militar. Organitzà el contingent als primers contraforts de la Garrotxa a Mieres i a Sant Miquel de Campmajor ; una àrea de bosc solitària  i fosca, on predominen els pins negres, les alzines i els roures.  Un altre banyolí, Josep Vila  es dedica a alçar tots els pobles des de Figueres fins a Barcelona 3. Algú devia passar per Sant Joan i va avisar al  rector  Pere Bastons, fill de Riudaura i antic domer de Tordera,  del que s’estava congriant a tot el país. Però el primer testimoni de la guerra fou causat pel general governador de Barcelona,. Duhesme, que el 20 de juny va aconseguir arribar fins a les muralles de la ciutat de Girona amb 6000 homes i 8 canons.
El governador de Girona Juan de Bolivar estava decidit a defensar-se i havia fet entrar mig centenar de canons de les bateries de la costa, mariners, i diverses agrupacions de voluntaris que reforçaven les forces regulars que ja hi havia a la ciutat. La força de Duhesme fou vista ben abans de la seva arribada a les envistes de la ciutat: el 19 de juny va arribar a Sant Joan una petició d’auxili del Juan de Bolivar en què requeria  gent armada per la  defensa de la ciutat.  Duhesme però en veure la situació es va retirar altre cop a Barcelona . El 22 de juliol  Reille, que havia intentat sense èxit Roses, i Duhesme van concentrar uns 12000 soldats davant de Girona,  El 4 d’agost arribà una ordre signada  per Baudili Farró de Banyoles  4, en la qual es demana gent armada i amb queviures per subsistir uns dies per tal de reunir-se amb els d’altres pobles al punt de La Beguda, prop de Girona. En concret es demanaven 24 homes per sant Joan i 9 per Begudà.  Abans havia arribat una altra petició de la junta de Girona en què es demanaven 40 homes.

El 16 d’agost el batlle Martí Pararols va enviar una carta a la Junta de Girona ,en què assegura haver enviat 30 homes a La Beguda, manats per Feliu Rovirola. Pararols assegura que Rovirola va acceptar el comandament de la tropa de Sant Joan a desgrat i que va amenaçar-lo. Pararols justificà que no s’havia creat encara la Junta de Defensa de Sant Joan les Fonts perquè Rovirola pretenia que els membres d’aquesta estiguessin lliures de combatre. També considera exagerat el nombre de 40 homes que demana la Junta i ho justifica en el fet que Sant Joan tenia pocs habitants 5. La Beguda és un veïnat , situat al costat de Riudellots de la Creu al terme municipal de Palol de Revardit.

Per la seva part a Olot s’havien creà un batalló de miquelets, format per sis companyies Les manades per Josep Vives i Josep Fillol s’ajuntaren a la força del coronel  de les guerrilles de la Junta a l’Empordà, Joan Clarós.  La funció dels olotins primer fou la de col.laborar en el bloqueig del castell. El 4 de juliol fustigaren una columna que finalment aconseguí reforçar la fortalesa. El dia 11 atacaren a Castelló d’Empúries la força francesa que volia ocupar Roses. Entre l’acció de Clarós, la guarnició de la ciutadella i unitats de navals angleses els francesos van haver de deixar el setge de Roses 6

L’estiu de 1808 fou de gran exaltació. La gent passava d’una fúria combativa delirant a un estat més conservador.  El continu repicar de les campanes i els rumors de barbaritats comeses per les tropes napoleòniques contribuïen a mantenir un elevat estat de crispació de la població.

A  Olot hi hagué una revolta contra l’alcalde major de Camprodon, que feia funcions d’alcalde major d’Olot, Ramon de Lomanya (Era el representant de Carles IVC a Olot).. Per tal de protegir-lo les autoritats el traslladaren a l’hospici, on el vigilava una guàrdia de miquelets,  A la nit un grup de contrabandistes francesos penetrà a la ciutat intentà emportar-se  l’alcalde sense èxit. Els miquelets els perseguiren i en feren un de presoner. Mentre conduïen el pres a l’Hospici, un tret sortit de prop de  la font de l’Àngel l’occí a ell i a Josep Aulet, el miquelet olotí que el portava.  En saber-se la notícia es formà un motí que estigué apunt d’aconseguir entrar a l’habitació de Lomanya.  Finalment la Junta de Defensa d’Olot obeí l’ordre de trasllat de la Junta de Vic. Lomanya sortí amb escorta de la ciutat però una multitud sortí a matar-lo, cosa que aconseguiren al Bosc de Tosca, ja al terme de Les Preses. El 12 de juliol del 1808, amb ell foren assassinats l’agutzil en Marçal Valls i  el barader, Jaume Boronell  7.
A finals de novembre  el general Joan Miquel Vives es féu càrrec de l’exèrcit de Catalunya. A finals del 1808 disposava de 20000 infants, 1000 genets i 20 canons, dels quals va deixar 6000 soldats a les Comarques de Girona, on tenia el suport dels miquelets de Joan Clarós i de Josep Rovira. La resta es va desplegar per atacar Barcelona, on Duhesme feia una defensa activa. Vives va rebre una columna de 12000 homes, comanada pel general Reding, l’heroi de Bailén. Amb aquest reforç els espanyols van tancar els francesos a Barcelona i al castell de Figueres. Tanmateix va entrar una columna de 20.000 soldats provinents de Perpinyà que va aixecar el semisetge de Figueres, va  ocupar Roses i va derrotar a Vives a Cardedeu i va provocar que les forces regulars espanyoles es refugiessin a Tarragona. Després va pujar a Girona per assegurar les comunicacions entre Figueres i Barcelona. Va formalitzar el setge 6 de juny de 1809. Tot i això uns 800 miquelets de la Garrotxa la nit del 16 d’agost es van introduir a la ciutat.. El 10 de desembre el general Charles Auguerau va entrar a Girona, que a partir d’aquell moment es convertí en plaça forta dels francesos, des de la qual castigarien les comarques.
D’aquest setge no hi ha constància escrita de la participació  del somatent de Sant Joan, el qual fou convocat a protegir el pas del Collsacabra de la ruta de Vic a Olot. El comissionat de la junta demanà  8 rals de velló fixes i 20 en reserva a Sant Joan i 5 de fixes i  16 en reserva a Begudà.  El 20 de juny de 1809 el comissionat. Josep Arnautó, clegue,  des del santuari del Collell demanà 18 homes a sant Joan i 16 a Begudà.
El 1810 la gent de Sant Joan estava ja cansada d’una guerra que els causava molt de perjudici. Els francesos havien ocupat Banyoles, on havien construït un fort  i  tenien Besalú, on havien penjat 4 0 5 paisans que menaven la resistència.   El 20 de febrer la divisió volant d’Olot manda per Àngel Sotomayor intentà recuperar la vila. Antoni Bofarull exposa que al cap de poc que els francesos s’haguessin apoderat de Besalú i hi haguessin establert una guarnició de 500 infants i 40 cavalls. Varen fortificar-lo amb tots els recursos que disposaven. Es veu que només hi havia deixat un pas per entrar-hi que estava a tret dels canons que tenien al turó de Santa Maria, on l’església estava fortificada amb espitlleres, talladures i vigues.
Quan la divisió d’Olot es presentà davant la vila va rebre un gran càstig des de les esglésies i torres. Tot i això els atacants intentaren incendiar les portes dels principals reductes. Ja amb les torxes a la mà va caure mort el capità Sebastià Ramirez, que manava una bona colla de soldats regulars. Després sobrevingué un vent gèlid que va evitar l’incendi . El vent va convertir en inútil una barrera que els atacants havien construït per evitar l’arribada de reforços de francesos de Girona i Figueres.  En trobar-se en inferioritat els de la divisió volant van decidir retirar-se primer a Montagut, d’on van haver de marxar perseguits per dues columnes que venien una per Argelaguer i l’altre per Tortellà. Al final Sotomayor es va refugiar a Sant Joan, on va redactar el comunicat del combat 8
El 17 d’abril del 1810, Pere Casas, regidor de Begudà i Gaspar Fontfreda, regidor de Sant Joan, van signar  amb altres edils de Santa Pau, la Cot i Batet  un document en Què demanen a la Junta Superior de Guerra que els exonerés de pagar les capitacions que els havia assignat perquè entre els joves incorporats al sometent i als miquelets, les enfermetats i les dues visites dels francesos no tenien res per donar.
    Dels nois que havien marxat amb els Miquelets, ja sabien que alguns no tornarien. Un miquelet de Begudà consta en el llibre d’òbits de Sant Miquel de Campmajor, com a
 mort en els combats que van tenir lloc entre el 23 de juny del 1809 al 16 de gener del 1810, en la lluita per la consolidació per part dels francesos de la rodalia de Banyoles. Els napoleònics , ja molt durs amb els paisans, eren implacables amb els combatents. El 2 de febrer del 1811 van penjar a Girona, Llorenç Gusiñer, de Castellfollit i miquelet de la companyia del Doctor Rovira. 9
El 4 de desembre del 1810 el cap de l’exercit espanyol,  el baró d’Eroles des d’Olot l’aportació d’atzembles per als transports. Demanà  2 animals a Beudà, atet, Sant Esteve d’en Bas, Sant Joan les Fonts, Sallent i Oix,; 4 a Riudaura i Bianya, 3 a Santa Pau i Sant Privat, 1 a La Pinya, Puigpardines, El Mallol , Toralles i Castellar de la Muntanya,. Un cop tingué els bagatges, el baró d’Eroles atacà la brigada Clément  que es retirava de la Vall d’Hostoles. A Castellfollit i al pla de Politger una reraguarda manada pel coronel Petit sofrí una ensopegada molt dura en la qual es comptabilitzaren 300 morts i 500 ferits en un sol dia, Es veu que durant el combat uns carrabiners francesos caigueren  pel cingle 10


    Des de començaments de març de 1811, els francesos manats pel general Clément romanien a Olot. Tanmateix per la rodalia  voltava el batalló de miquelets del coronel Francesc Rovira i Plantes , amb la intenció de fer-los la vida difícil.
     Per això els francesos van sortir a encalçar-los. El contacte va tenir lloc en el nucli urbà de Begudà . L’intercanvi de trets va produir almenys un ferit entre les files del coronel. 
     Els miquelets van fugir la seva ruta més probable contempla  travessar la muntanya de Rapàs, passar el Fluvià i  per on ara hi ha la  Sebastiana  pujar cap al Puig de Vivers. Pujol des d’on es domina part del pla de Begudà. El Puig de Vivers, forma com un esperó triangular que s’avança a la serra, cosa que el converteix en un punt de fàcil defensa. A més disposa d’ una via d’escàpol trassera que porta directament a Castellar de la Muntanya i a la Vall del Bac.  Probablement, al Puig de Vivers hi havia més soldats del batalló de Rovira perquè els fugitius s’hi van sentir segurs i els francesos no es varen atrevir a perseguir-los.
       El que està provat és que els miquelets van arribar al Puig de Vivers al capvespre del tres d’abril. Allí devien apaivagar la set desvocada que diu que pateixen els soldats després d’haver lluitat i corregut per les seves vides. També està provat que van passar la nit al Puig.  Probablement la vídua Maria Puig  i el seu fill Esteve Desvilar i Puig van atendre els ferits. Esteve Desvilar tenia 19 anys i era de nissaga de cavallers, per la qual cosa potser va participar en l’acció o era fora.
És en aquest moment, quan la casa es va convertir en improvisat hospital de campanya.Probablement els propis habitants van atendre els ferits i seria versemblant que el capellà de Sant Joan, mossèn Pere Bastons pugés a la casa. Mossèn Bastons, com a  actiu col.laborador de la Junta del Principat, era l’encarregat de recaptar les assignacions destinades al manteniment de la resistència i participava en el reclutament del sometent. La rectoria estava situada sota mateix del Puig de Vivers i és molt segur que va saber el que passava.
     L’endemà els homes d’en Rovira van deixar la casa per dirigir-se cap a Castellar de la Muntanya. Portaven el cadaver d’un company que varen sepultar en el cementiri de Castellar. Mossèn Caietà Brugué va escriure en el llibre de morts:
    Tres d’abril del 1811, morí en la casa del Puig de Vivers de Sant Joan les Fonts, Josep Cordomíí de Vilafreser. Soldat del Batalló d’expatriats del coronel Francesc Rovira. Lo feriren el mateix dia los enemics en la plaça de Begudà, lo puxaren in dita casa, reve lo sacrament de la Providència i l’endemà lo portaren ses companys soldats en lo cementiri i no sabem el nom dels pares
    Un cop enterrat Cordomí, els homes d’en Rovira podien haver fet camí cap a la Vall del Bac o retornar a Sant Joan les Fonts. Totes dues opcions són possibles 15




LA RENDICIÓ DE LES FUNOSES



El cert és que vuit dies després els homes de Rovira, manats per Llovera, van recuperar el castell de Figueres i van  fer presonera la guarnició. Dins la fortalesa van trobar encara viu el general Álvarez de Castro, el qual va morir al cap de poc. Ho varen aconseguir en una agossarada acció sorpresa, la qual va propiciar que al cap d’uns dies els homes del baró d’Eroles recuperessin Olot.  La ruta que van fer els homes de Rovira per traslladar-se a la rodalia de Figueres va ser Riudaura, Santa Margarida  de Bianya, Oix, Santa Barbara, Sadernes,  Gitarriu i LLorona.
    La clau de la recuperació d’Olot fou  que els francesos tenien una guarnició de 200 homes a la masia de les Funoses. Des de la masia, dominaven el poble de Castellfollit i l’accés a Olot.
     El baró d’Eroles coneixedor de la caiguda del castell va voler enfonsar tota la línia de penetració francesa cap a la muntanya per això va atacar Olot. Els francesos es varen refugiar al fortí de Sant Francesc, on van repel.lir tots els atacs. Aconsellat per Trinxeria, Eroles va decidir atacar els soldats que estaven a Les Funoses, els quals se li varen rendir. El baró va traslladar els presoners al fortí per conminar la rendició. Els defensors espantats en veure els seus companys presos es varen rendir. Tot seguit van venir 7 mesos de tranquil.litat en els quals els francesos no es varen presentar per la rodalia, cosa que va servir a Olot per castigar espies i col.laboracionistes amb la mort.

REACCIÓ I DOMINI NAPOLEÒNIC

       El cap de les forces franceses a Catalunya, Etienne Mac Donald  va bloquejar el castell, amb tot el que va poder, de manera que per l’agost tornava a ésser seu. Amb el castell, Girona, Banyoles i Besalú en el seu poder. Quan va començar l’any 12 els francesos amb un nou comandant, el general de divisió Charles Decaen tornaven a tenir en el seu punt de mira Olot i la seva rodalia..
Només de començar l’any els francesos van matar al terme de Montagut a Josep Genover i Vallmajor i a Pere Ferrer el pastor de Vallmajor 11.
       El 22 de gener de 1812, els francesos van entrar a Olot per romandre-hi dos dies i marxar. Per a molts dels habitants del poble va ésser un mal senyal. Tanmateix, Mossèn Pere Bastons, fervent col.laborador del vell règim,  mantenia la cohesió entre els santjoanencs entre els quals no se savia l’existència de cap partidari dels francesos.
    Al cap de dotze dies, una columna napoleònica va tornar a entrar a Olot, on van romandre vuit dies. La seva proximitat va propiciar la por dels habitants de la gent de la rodalia  que els sabien capassos de saquejar i d’assassinar.  Els francesos van tractar de consolidar la seva posició a Olot, cosa que va propiciar una topada al pla de la Pinya. Consta que van morir en aquest combat, Pere Vergés de 27 anys, natural del mateix poble que el capellà de Sant Joan, Riudaura, i un fuseller del regiment del coronel Rovira, que era d’Artés.  L’endemà els francesos varen marxar cap a Besalú, on Clément tenia el seu quarter general.

El mes de febrer Rovira va col.locar la seva força en la línia Amer Mieres per oposar-se als moviments dels francesos que volien ocupar Olot. Prop de Mieres va aconseguir desbaratar una columna que, amb suport dels miquelets afrancesats de Josep Boquica, pujava a Olot.
L’acció només va retardar l’inevitable peqruè el 9 d’abril la columna del general Clément va entrar a Olot per quedar-s’hi. En aquest moment van començar a treballar per consolidar el seu domini de la comarca. El 3 de maig del 1812 van matar el masover del Bac del Cos a Montagut, Jaume Serradell, i el 7 de juny al negociant de 25 anys, Joan Pineda, també de Montagut 12

El 21 de juliol del 1812 els francesos van ordenar als habitants de Castellfollit que fessin molta calç per a la fortificació d’Olot. En aquests temps, els francesos van fer un pas que rodejava Castellfollit, cosa que els va permetre assegurar la ruta entre –Olot, Besalú, Figueres, Banyoles, Girona-  per una temporada llarga 13. Van prohibir i castigar la possessió d’armes per part dels catalans i van mantenir un règim de terror. Un exmples en són
Andreu Socarrats Sobeies i Anna Coromina vivien al mas Sobeies, però quan els francesos van ocupar Olot , moguts per la paüra es van establir al mas Joncàs de Capsec, que era la casa dels pares de l’Anna.
Magdalena Cros vivia al mas Serrademont, situat en la zona de Caspsec i Socarrats, amb el seu home en Bernat Jordà. La Magdalena es va posar malalta però com que els francesos rondaven per la zona, ningú es va atrevir a anar a buscar el metge, ni el capellà. La malaltia es va agreujar, cosa que provocà la mort de Magdalena Cros, el 28 d’abril del 1812 14
Els capellans ja des del començament o participaven activament a la guerra o es traslladaven d’una parròquia a l’altre, quan els francesos s’acostaven, Per això quan es moria algú s’havia d’anar a enterrar a altres pobles com fou el cas de Castellar de la Muntanya, on es va enterrar un veí de Montagut per falta de capellans al seu poble, o Ridaura, on s’amagaven el capellà de la Pinya i un de Girona.
Els habitants dels pobles amagats mantenien talaies de vigilància permanent, des d’on podien avisar de l’arribada de soldats francesos, És molt provable que el Puig de Vivers fos una talaia de vigilància a l’igual com la Badosa de Castellar. Aquests punts es van mantenir fins que durant les guerres carlines els contendents van construir torres, com fou el cas de la torre de Canadell. Les talaies en temps de pau servien per avisar del  pas d’apestats i per pervindre l’arribada de mendicants, marxants o bandits.
Els soldats francesos, italians i alemanys de les columnes napoleòniques estaven acostumats a subsistir amb el que trobaven al terreny, cosa que significava el saqueig sistemàtic de les cases i llogarets per on passaven. Quan es tractava de saquejos importants, els soldats feien parades on exposaven les coses robades, per tal de vendre-les a d’altres soldats que havien arribat tard o a col.laboracionistes. Els pagesos d’aquí quan en trobaven un de sol el mataven sense contemplacions.
Una conseqüència dels dos anys de  domini francès va ser  el saqueig de les masies de Sant Joan per part dels parrots d’en Boquica, de la qual en va deixar constància mossèn Pere Bastons i més tard Francesc Caula la recuperaria en el seu llibre les Parròquies i Comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts.


RELACIÓ DEL SAQUEIG DE SANT JOAN LES FONTS PER PART DELS PARROTS D’EN  BOQUICA.  Font document de Pere Bastons, publicat per Francesc Caula

Casa
Víctima
Tortura
Conseqüència

Marunys
Gil Marunys
El cremaren
Mort al cap de pocs dies
Els altres de la casa també foren maltractats.

Cisteller
Pere Pararols
El cremaren
Morí al cap de dos dies

Massanella
El massover
El maltractaren


Violella

Molt maltractats


Molí d’en Balloi

Molt maltractats


Molí d’en Siqués


S’escaparen

Taloi


S’escapà

Rectoria
Pere Bastons
Fortificà l’església
Li robaren el que havia amagat a Beget




L’any 1813 havien consolidat el seu domini,  l’objectiu era apoderar-se del camí de la Salut per apoderar-se de Vic. Intenció que al mes de juliol va provocar un fort combat amb les forces del baró d’Eroles prop del Santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols i un altre l’octubre entre Sant Privat i el Mallol.  L’única cosa que aconsegui el combat fou aflujar un temps la pressió que Rovira mantenia sobre Olot.
Quan la dominació napoleònica davallava, la persecució dels parrots per part dels espanyols va donar el seu fruit el 23 de juny del 1813, quan les tropes del Baró d'Eroles els van batre a Banyoles. En aquesta lluita va morir el seu germà i ell va ser ferit.   Al cap de poc temps, els general Souchet convençut de la inanitat militar de les barbaritats dels homes d’en Boquica va desfer el cos de Caçadors Estrangers Miquelets de l'Empordà.

Llavors Boquica va passar a ser un simple bandit, sense el suport de cap estat.  Un cop acabada la guerra es va refugiar a França, on en un principi va ser ben acollit, però en perdre el poder Napoleó, el ja Mariscal de camp, Josep Ibáñez, baró d’Eroles, demanà al govern francès l’extradició de Boquica.
 El 1814, els francesos, arran de la desfeta de Rússia i de l’avanç d’un gran exercit aliat (anglès, espanyol i portuguès) van retrocedir en tots els fronts de la península i es van veure obligats a retirar-se de Catalunya, on ja es podien considerar un exèrcit assetjat que temia per la retirada. Com que tenien a França coma a hoste el futur rei d'Espanya Ferran VII, van poder pactar una retirada pacifica que va tenir lloc entre l’abril i el maig.

OLOT INTEGADA A L’ADMINISTRACIÓ FRANCESA

Olot va estar integrada a l’administració francesa durant 23 mesos. Per l’efemèride,  l’Institut de Cultura d’Olot ha programat pel dissabte 29 de setembre la recreació històrica d’un campament al cim del volcà Montsacopa. Es tracta del punt, on els militars napoleònics van construir una fortalesa que dominava Olot i tots els seus accessos.
Des del fortí, es vigilava el compliment de les obligacions els olotins amb l’ordre napoleònics. Els constrenyiments eren pagar impostos i la limitació de transitar per la via pública només de dia i proporcionar aliment diari a la guarnició. A més, els olotins tenien el compromís de demostrar fidelitat a Napoleó, sota la pena de ser deportats a França. Quan els ho demanaven tots els majors de 16 anys havien de presentar-se al fortí a jurar fisicament. Un cop fet, els donaven un rebut. També necessitaven d’un document per entrar i sortir de les muralles i si estaven més de 15 dies fora havien de demostrar, on havien anat.
 L’administració de les lleis napoleòniques es feia en base de la comuna, un Ajuntament a l’estil francès, que tenia, Alexandre Soler  com a primer regidor (maire).  També hi havia un servei de Policia que era manat per un català, anomenat Folchs.
Durant aquest temps els olotins van haver de contribuir per força a les necessitats dels militars francesos, en base allotjaments a les 1.112 cases censades i contribucions de guerra. Per exemple, el 30 de maig del 1812, el governador militar, Charles Decaën, els va demanar  12.000 racions de pa de munició per grat o per força. En la mateixa data i per causa de desobediències del passat, Decaën va imposar-los una contribució de 100.000 francs. També van haver de contribuir amb bous i mules al transport de calç i altre material  per a l’ampliació del fort del Montsacopa.
Tot i saber la situació dels olotins, els militars espanyols, des de fora i sense gaire possibilitats d’entrar, també els demanaven contribucions, amb amenaces de represàlies per l’incompliment.
L’ocupació tenia molt ben assentades les comunicacions amb Girona (ocupada el 1809).  Els militars francesos havien millorat el pas per Castellfollit i disposaven d’una guarnició a Besalú, d’un fort a Banyoles (can Puig de la Bellacasa) i del castell de Figueres. Això no obstant, tenien la rutes de Vic i de Ripoll força descontrolades i amb presència intermitent de tropes regulars espanyoles i de miquelets catalans (paisans manats per un militar).
Sovint els militars espanyols i els miquelets atacaven amb poc èxit el fort del Montsacopa. Per exemple, el 29 d’abril del 1812, una columna provinent de Besalú va pujar a Olot per ajudar en la defensa de l’atac d’una divisió espanyola provinent de Vic. L’atac va ser repel·lit a la vora de Vallfogona del Ripollès. 
Durant l’ocupació, Olot va servir a les forces napoleòniques que atacaven Ripòll i Vic. El 22 de maig del 1812 van anar a Ripoll i el 28 de febrer 1813 hi van tornar. En la darrera anada van destruir la fàbrica d’armes.
El 8 i 9 de juliol del 1813, van una columna francesa que anava en direcció a Vic va ser atacada a la muntanya de la Salut. El 4 d’octubre del 1813, els francesos d’Olot es van enfrontar amb l’exèrcit espanyol a Sant Privat de Bas.
El 1814, l’exercit napoleònic estava aïllat a Catalunya. Abans al 1812 un exercit anglès, espanyol i portuguès havia ocupat Madrid i havia fet fugir el rei Josep I (germà de Napoleó). A més, algunes divisions  franceses van haver de ser enviades a Rússia. Per això, els francesos van haver de pactar la sortida de Catalunya. Abans de marxar van demanar una contribució per volar el fort del Montsacopa i van cremar algunes cases

1)       CAULA, Francesc, “guerra de la independència” , les Parròquies i Comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts. Ajuntament de Sant Joan les Fonts. 1991, P 188-201.
2)       PLA, Josep.  JP 27, Un petit món del Piríneu. Edicions Destino. Barcelona 1974. Pàgs  237-240.)
3)       CAULA, Francesc, “guerra de la independència” , les Parròquies i Comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts. Ajuntament de Sant Joan les Fonts. 1991, P 188-201.
4)       CAULA, Francesc, “guerra de la independència” , les Parròquies i Comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts. Ajuntament de Sant Joan les Fonts. 1991, P 191.
5)       CAULA, Francesc, “guerra de la independència” , les Parròquies i Comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts. Ajuntament de Sant Joan les Fonts. 1991, P 191.
6)       PAGÈS I PONS, Joan. Aproximació Històrica de la Vall de Bianya, Volum 1. Dioputació de Girona 2000. Pag, 383.
7)       DANÉS I TORRAS, “La guerra de la Independència temps precedents i seqüela” Història d’Olot 7. Ajuntament d’Olot. Pags,1.251-1342.
8)       BOFARULL, Antoni, Història crítica de la guerra de la indeopendencia en Catalunya. Barcelona 1882.
9)       CULEBRAS, Jesús. Castellfollit de la Roca. Quaderns de la revista de Girona. .La Caixa –Diputació de Girona 2002, 
10)   DANÉS I TORRAS, “La guerra de la Independència temps precedents i seqüela” Història d’Olot 7. Ajuntament d’Olot. Pags,1.251-1342
11)    VILAR I VERGÉS, Josep, “Puigsacreu” Històries de la Garrotxa, Butlletí del Centre Excursionista Olot, 118.
12)   VILAR I VERGÉS, Josep, “Puigsacreu” Històries de la Garrotxa, Butlletí del Centre Excursionista Olot, 118.
13)   CULEBRAS, Jesús. Castellfollit de la Roca. Quaderns de la revista de Girona. .La Caixa –Diputació de Girona 2002, 
14)   PAGÈS I PONS, Joan. Aproximació Històrica de la Vall de Bianya, Volum 1.
     Diputació de Girona 2000. Pag, 383.

ARXIVÍSTICA
Llibres de defuncions de Castellar de la Muntanya que es conserva a l’Arxiu Diocesàde Girona





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada