dimecres, 25 de novembre de 2015

Liberada Ferrarons

Va néixer el 19 d'abril del 1803 en una família pobre de vuit fills, va tenir una vida de misèria i de sofriment. El seu enterrament al 1842, el centenari de la seva mort, el 1942 i el trasllat de les seves restes a l'església parroquial de Sant Esteve, el 1966, van comportar unes concentracions de gent sense gaires similituds en el cicle d'esdeveniments importants a Olot. Es tracta de Lliberada Ferrarons (19 d'abril del1803-21 de juny del 1842).
La seva és una mostra de la vida de les noies obreres catalanes al segle XIX. Les dificultats que va sofrir Lliberada Ferrarons van ser similars a les que van patir bona part de les catalanes de la seva època. La fama de santedad amb què va morir ha estat la causa de la recopilació d'un important patrimoni documental que va ser enviat a Roma per la seva beatificació.  En base a aquest llegat documental Tomàs Noguer Musqueras (arcedià de la catedral de Girona) va publicar l'opuscle ¿Una obrera a los altares? En ell s'hi recullen els episodis de la vida de Lliberada Ferrarons. Més recent és el llibre Lliberada Ferrarons. Una fe sempre jove de Miquel Àngel Ferrés Fluvià. La biografia de Ferrés va ser traduïda al castellà el 2009 i el 2015 ho ha estat a l’anglès.

Va ser la cinquena filla en una família de vuit germans que vivien en una casa del barri de Sant Miquel a Olot. El pare, Joan Ferrarons (Olot-1792), era mitger. És a dir feia mitges amb un teler. Es tractava d'una activitat molt comuna a Olot, on al 1787 ja existia un gremi de mitgers. Amb el jornal de Joan Ferrarons, la família formada per Teresa Vivés (Sant Joan les Fonts) i els seus fills sobrevivia amb les mançanes i els infortunis propis de l’època.
Per causa d’una malaltia, el 1813 va morir Joan, un germà de 13 anys. En el moment de la mort del noi, el pare ja estava malalt. Tres anys després de la mort del fill, va morir el pare amb 42 anys. La malatia del pare havia deixat la família en la misèria i la mort la hi va ancorar. Hi ha indicis que Lliberada va estar prop de la mendicitat. El que si està demostrat és que amb pocs anys va començar a treballar a la fàbrica de Roura, Fontcuberta i Batlló a Sant Joan les Fonts. Es tracta d'un molí situat al nucli de la Canya al costat del Fluvià. Durant molt de temps va ser conegut com a can Pixola. En aquella època Olot era una de les principals localitats de la indústria tèxtil a Catalunya. De fet, només la superava Barcelona i Mataró començava a acostar-s'hi. Hi havien -segons Ramon Llongarriu hi havien 2.353 màquines, en les quals treballaven 1.460 homes, 3.386 dones i 1.600 nois.

Amb vuit anys es llevava cada dia a les 4 de la matinada per anar a peu des d'Olot fins al molí de la Canya. Era un trajecte de mitja hora que feia en companyia d'altres dones i nenes. Trets els components de les hagiografies (vides de sants), la situació de Lliberada Ferrarons era la mateixa de la major part de nenes de classe baixa catalana (la majoritària). No era massa diferent als món de la revolució industrial ple de calamitats infantils definit per l'anglès Charles Dickens (1812-1870). 
La diferència entre els personatges de Dickens, com Oliver Twist, i la vida  de la Lliberada Ferrarons era que la petita olotina tenia la religió catòlica com a referent en la manera d’enfocar la supervivència. Pel que fa al treball infantil no va ser fins a finals el 24 de juliol del 1873, durant la Primera República, quan es va aprovar la primera llei reguladora del treball infantil a l’Estat Espanyol. S'hi estipulava una edat mínima i una jornada màxima. Va ser una llei del tot incomplida i encara al 1900 quan va entrar en vigència una llei que prohibia el treball per a menors de 10 anys, els pares es queixaven a l'Ajuntament, perquè el metge no donava certificats de salut perquè treballessin els seus fills menors de 8 anys.  El treball infantil no sols era un component important en la vida de les famílies, sinó que en moltes n'era la part principal.
En aquells anys, a Olot a la parròquia de Sant Esteve d’Olot hi havia 30 capellans que estaven a les ordres de 2 rector, al Tura n’hi havia 2, a sant Cristòfor de les Fonts 2, a Sant Andreu del Coll 2  Encara hi havien els 15 frares del Carme i els 15 del Caputxins. La idea era que la religió estigués present en tots els moments de la vida, per això estava molt arrelar el costum de rosari en el treball. Això no obstant no està demostrat que es fes a totes les fàbriques i tallers. 

A la fàbrica de Sant Joan les Fonts i amb 8 anys, Lliberada Ferrarons va aprendre la feina de bobinadora. Les bobinadores eren les encarregades d'adaptar el fil a les formes que necessitava la màquina. Passaven el fil de troca (porció de fil enrotllada) a  les peces de fusta tornejades (bitlles) que després anaven al teler. 
En aquest temps la dieta de Lliberada – segons Tomàs Noguer- estava formada per farinetes de blat de moro (farro) i pla de mala qualitat. Llavors, segons els seus biògrafs ja estava delicada de salut. Noguer argumenta la mala salut de Lliberada Ferrarons en el fet que havia de descansar en el camí i que s'encomanava a Déu perquè li donés paciència i força per superar el seu calvari
Noguer explica que unes jornades de treball tan llargues propiciaven que hi hagués una instrucció entre treballadors. Lliberada ensenyava la feina a les nenes que començaven. Les instruïa en la manera de deixar les peces ben acabades i sense defectes. També ensenyava els principis de la religió catòlica. L’analfabetisme era absolut entre les nenes obreres i no tant entre els nens. Això no obstant, la instrucció en la religió era bàsica per poder afrontar la vida amb uns principis morals i amb un consol a les calamitats. Per això la figura de treballadores que fessin mestratge era necessària per mantenir el model de societat dels primers anys del segle XIX.
La formació religiosa es passava als descansos per menjar, en el camí al treball i en alguns moments lliures.  «No toqueu un sol bri de fil que no sigui vostre, perquè del bri es passa al cabdell» deia a les altres nenes segons els biògrafs. També afirmava que amb el treball es prospera, però amb els robatoris s'arruïnen els cabals. El seu lema era: <Les mans a la feina i el cap a Déu>.
La formació no sols abastava l’honradesa, sinó també la virtut de les noies. Noguer explica: «Les noies de l'època vestien gipó». Es tracta d'una peça de roba molt ajustada al cos amb molt d'escot al voltant del coll. Algunes noies es posaven un mocador al voltant del coll per no ensenyar tant. Algunes vegades el mocador era curt i encara ressaltava més el principi dels pits. Lliberada ho solucionava amb agulles.
Això no obstant, les fàbriques no tenien res a veure ni amb els convents, ni amb els col·legis de monges. Era un context difícil sobretot per les persones afectades de defectes físics. «Ho testimonia l'obrer Bartrina –explica Tomàs Noguer-, al qual Lliberada va salvar de les persecucions dels companys». Tant de contacte humà forçat i jeràrquic era propici a les picabaralles i discussions. Els incidents germinaven en odis i enemistats de difícil solució. Ella era hàbil en resoldre conflictes entre treballadors. Ho feia en base a oracions, precs i també amb amonestacions. De la darrera paraula s'entén que tenia una certa autoritat sobre els altres i que disposava de l'aval dels caps. Va assolir un tracte preferencial. <Ja en la fàbrica de Sant Joan les Fonts – explica Tomàs Noguer-, on es costums eren molt dissipats, treballava en una estança separada de les altres obreres>. Treballava sola acompanyada de nenes que ella ensinistrava>. Durant la primera meitat del segle XIX van tenir lloc conflictes que tenien força base en la religió. La revolta reialista catalana del 1822 i la primera guerra carlista del 1833 al 1840 van tenir episodis a Olot, En els moments de més virulència les esglésies i els convents eren incendiats i les persones vinculades amb el clergat patien insults i fins i tot agressions. A Lliberada li van llançar una pedra a l'esquena i va fer veure que no se n’adonava.

Al 1820, va deixar la fàbrica de Sant Joan les Fonts per anar a treballar a la fàbrica del senyor Domènec Jou a Olot. Va posar la condició de treballar sola. Li van encomanar una debanadora. Era una màquina de forma cònica, amb unes barretes que es movien d’una banda a l’altra. Servia per separar el fil d’una troca i enrotllar-lo en forma de cabdell. Al 1823, va canviar a la fàbrica d’Antoni Carbó. Li van donar facilitats d’horari, perquè tenia un quist hidatídic que li provocava complicacions als sistemes circulatori digestiu i respiratori. Ara es resol amb cirurgia, però en l’època de Lliberada no tenia solució.
Es tracta  d’una malaltia provocada per paràsits i derivada d’haver menjar aliments en mal estat o begut aigua que abans hagi estat en contacte amb animals. És una malaltia encara establerta al Tercer Món. El procés comença quan un gos menja vísceres de porc o de xai en mal estat. El gos infectat deixa anar milers d’ous d’un paràsit a través de la matèria fecal. L’home s’infecta quan menja aliments que han tingut contacte amb gossos malalts. Els paràsits s’estableixen en forma de quists dins del cos humà i progressen en base a menjar-se les persones per dins.
 Abans que la malaltia se li desenvolupés amb força, va aprendre a llegir. Tenia més de 20 anys, quan Joan Torner, un obrer que va esdevenir capellà, li’n va ensenyar. Són anys en els quals Lliberada treballava, aprenia i participava activament en l’activitat religiosa a Olot. La biografia exposa: <Els diumenges anava a dues misses i a l’ofici principal i després pujava a l’ermita de Sant Francesc pel camí del Via Crucis>. És un camí que pujà fins al cim del volcà Montsacopa (sobre Olot). En aquests anys, els biògrafs exposen el primer fet sobrenatural. <Feia afecte a una nena que per una probable paràlisi infantil no podia caminar. Un dia la senyora de la casa va veure com la nena arribava caminant i amb una recomanació de Lliberada>.

Amb 27 anys la malaltia se li havia desenvolupat i era un veritable turment. Al 1830 es va de posar al llit. Els patiments de la malaltia van ser descrits per Tomàs Noguer. Exposa: L’opressió i el dolor a l’estómac eren tan forts que l’obligaven a retornar els aliments. Els batecs del cor li van augmentar i el fetge li va créixer. Un tumor li creixia a poc a poc al fetge i per la sang li enverinava el cos. Tenia atacs de mal queixals, de mal d’orelles i de mal de cap.  Ella passava la terrible malaltia sense fer-ne la desgràcia que en realitat era. El metge Jeroni Gelabert explica: <La pobresa en la qual estava submergida amb la seva família era gran, però a pesar dels mals la seva paciència era gran i la seva inalterable>. Hi ha historiadors que apunten possibles alteracions de consciència per causa de la malaltia.
Tomàs Noguer explica que Lliberada mantenia una lluita constant amb el maligne. La imatge és la d’una dona descarnada, amb llagues a la pell, estirada sobre un tauló de fusta, amb els ossos descarnats del costat dret, sobre el qual va estar estirada tres anys. La van definir com un malalta expiatòria. És a dir sofria pel mal que havien fet els altres. Va ser quan va començar a tenir visions i a comunicar-se amb persones de localitats allunyades, amb les quals no va trobar-se mai. Li van atribuir la conversió d’un condemnat a mort. També explica que el doctor Gelabert (el seu metge) estava preocupat perquè la seva dona estava de viatge en el context de la Primera Guerra Carlina. <Vagi a casa seva i li prepari el sopar>, li va dir Lliberada i l’esposa va tornar a casa per sorpresa i just a l’hora del sopar. Des del llit de malalta va assistir, en esperit, a la missa que va celebrar el papa Gregori XVI al Vaticà. Va donar el nom dels cardenals que hi eren. També apunten que va estar en esperit a la processó de Corpus de Madrid.
El que passava a Lliberada commovia els olotins. En una ciutat de deu mil habitants el que passava en l’habitació de la malalta sortia a través d’explicacions privades que transcendien a tota la localitat.  El 21 de juny del 1842, la ciutat es va commoure per la seva mort.  Van haver de muntar un servei d’ordre per tal d’evitar incidents. Tothom o quasi va passar per davant del cadàver a la casa de la difunta i fins hi va haver gent que es va enfilar al terrat de la casa del costat per veure l’habitació. L’enterrament va ser multitudinari. Expliquen que 15 noies portaven el fèretre, que tots els capellans de la parròquia van assistir al seguici El 1898 li van dedicar una làpida a Sant Esteve, el 1942 van celebrar diferents actes religiosos per commemorar el centenari de la seva mort, i el 19 de juny del 1966,  van identificar les restes al cementiri  i les van traslladar a l'església de Sant Esteve. El 22 de de desembre del 2008, Benet XVI la va declarar venerable.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada