dimarts, 24 de novembre de 2015


UN MISTERI DE GENERACIÓ DE  VIDA DOCUMENTAT AL MONESTIR BENEDICTÍ DE SANT JOAN LES FONTS

CELLA BUGANIA O SELLA BUGONIA


En un inventari del segle XV vaig trobar el segment <cella bugania> En un principi em va causar curiositat. Es tracta d’un nom i un adjectiu dels quals  el primer significat que en vaig trobar va ser cadira i element relatiu als bous. Després vaig descobrir més coses.
L’inventari és un  document publicat al llibre Recull d’articles i treballs “un inventari del segle XV”. La transcripció va ser feta per Francesc Caula.  L’original està anotat al llibre del monestir de Sant Joan les Fonts Establiments i altres escriptures a l’arxiu de la corona d’Aragó. És un inventari que forma part del document de concessió de la gestió del monestir per part de Guillem de Sant Joan envers Pere de Mata. Està datat a l’1 de setembre del 1423.


El que ens ocupa és que tenim el significat <cella bugania> però no en sabem el significant.  És a dir, què era una <cella bugania> ?

Item: <una cella bugania de poc valor>

Cella: cadira gestatòria, clusa tancada. Era una gran  caixa tancada
La definició 2 del diccionari llatí-català de l’Enciclopèdia Catalana diu <cadira gestatòria: clusa tanacada: ne per oppida misi aut sella aut lectitca transirent, SVET ., que no travessessin les poblacions si no era en cadira gestatòria o llitera. Remarco que entre els autors d’aquest diccionari hi ha el santjonenc, Josep Granados Serrat.

El diccionari etimològic de Josep Moran i Joan A. Rabella diu <cel.la: habitació d’un monestir del llatí CILIA del llatí CILLIUM.  Les dues definicions demostren que la /cella/ del document no significa cadira una evolució patrimonial del llatí CATHEDRA, ni tant solament sella de muntar. El que volien dir els monjo era un clos tancat.



Del llatí sĕlla, En aquest document es fa servir la /C/ perquè és una variant ortogràfica. Cal dir que en llatí es pronunciava sel.la. És a dir, en comptes d’ella con una ela geminada. En cas que en llatí s’hagués escrit /C(  l’haurien pronunciat [k].
El so  ella tal com el coneixem i que representem /LL/  [] forma part de l’ordre palatal que no existia en el llatí. En posició interior de mot  la ela geminada –L.L- com és el cas si anava precedida de vocal breu es simplificava en [].  L’ordre palatal va aparèixer entre els segles I o II dC. Per tant els monjos deien sella [sé].  Els monjos no van escriure cella amb /C/ per causa de les regles de l’evolució fonètica, ho van fer perquè ja es significava el so [s] amb /c/.

Bugania: del llatí Bugonia. Provinent del bous. Es una paraula treta del llatí clàssic sense quasi evolució. Es tracta d’un cultisme. La /o/ es transforma en /a/. La causa seria la inflexió de la /a/ per contacte amb iod, És a dir, en una època el contacte de la /o/ amb la /n/ va produir un so [j]. Era un so inexistent en llatí que va aparèixer en el pas del llatí al català.. La /o/ en contacte amb iod solia culminar en /u/ però aquí ha a canviat  la paraula , per la qual cosa va convertir-se en /a/. D’aquesta manera s’explica l’evolució lògica d’un mot patrimonial que a través d’un ètim del llatí per desgast es transforma en una paraula catalana. Això no obstant es tracta d’un cultisme. En conseqüència del canvi de la /o/ en /a/ potser senzillament per una transposició errònia del llatí clàssic al llatí medieval.
Així la <cella bugania> de l’inventari era un tancat amb elements o vinculat al bou. El fet d’anar precedida d’article (inexistent en llatí) li donava caràcter singular. El concepte de bugonia és usat per Virgili  en el llibre IV de las Geòrgiques, on es relata com del cadàver de un vedell  neixen de manera espontània tot tipus  de insectes voladors. Virgili explica que    el fet pot ser  aprofitat  per crear eixams  de abelles. En concret, el terme bugonia és citat per Virgili en el llibre IV de les Geórgicas, on es relata com del cadàver d'un bou neix un eixam d'abelles. En tal llibre, tal episodi és introductori al epilio que refereix als malmesos amors de Orfeo i Eurídice. Allí Virgili comenta com al apicultor Aristeo se li morien les seves abelles. Aristeo demana ajuda a la seva mare i aquesta li revela que les abelles morien perquè els déus li havien castigat ja que, involuntàriament, Aristeo havia causat la mort de la bella Eurídice. Després d'una expiació Aristeo obté noves abelles mitjançant la bugonia.
La paraula bugonia o bugonía es va estendre per designar a tot suposat fenomen de generació espontània de vida.
Així, la <cella bugania> era un tancat, on posaven un vedell mort perquè de la putrefacció dins en sortissin abelles. Si ho feien en realitat o només ho tenien com una demostració física de la immortalitat no se sap. El que està demostrat és que la tenien de temps perquè el manuscrit especifica una <cella bugania> vella

Les Geòrgiques, Fundació Bernat Metgem Barcelona 1963, pàg, 181-182  exposa:  primerament es tria un petit espai, reduït més encara per l’ús que se’n vol fer; se’l cobreix amb un sostre de teules imbricades, se’l tanca entre murs estrets i s’hi practiquen quatre finestres orientades als quatre vents que rebin obliquament la llum.  Tot seguit hom cerca un vedell que ja encorbi damunt del front unes banyes de dos anys; se l’ofega malgrat la seva resistència, obstruint.-lil els dos narius i la boca, i en haver sucumbit sota els cops, se li magolen les carns per desfer-les sense esquinçar la pell. En aquest estat se l’abandona dins del clos ben tancat i se li posen sota les costelles trossos de branques, farigola i lloreret fresc, Això es fa quan els Zèfirs comencen a fer moure les ones, abans que les prades vermellegin de colors novells, abans que la xiscladora oreneta pengi el niu de les bigues. Mentrestant, el líquid, que s’ha escalfat, dins els ossos reblanits, fermenta, i es poden veure éssers de formes estranyes; mancats primer de potes, aviat fan vibrar els ales i es belluguen i de mica en mica s’emparen de l’aire lleuger, fins el moment, en què es llancen, com el xàfec escapat dels núvols estiuencs o com les sagetes pel nervi de l’arc quan els parts falaguers entaulen la lluita.
Quin , Muses, quin déu va forjar pel nostre bé aquest art ? D’on aquesta estranya experiència tingué començ entre els homes ?


La pervivència del sistema del vedell mort per criar abelles del no res també està a en tractats medievals àrabs i castellans i es veu que el sistema va perdurar fins al segle XVII.

Un manual medieval exposa: primer cal degollar un vedell que tingui 30 mesos. El vedell ha d’estar sa i gras. La sang que en surt s’ha de tornar a la boca de l’animal sense que se n’escapi ni una gota. Cal cosir amb fil el lloc de la degolludura, el nas, la boca, les dues orelles  i els ulls. Després s’hi ha de posar cola perquè quedi ben clos. Llavors cal picar el cadàver amb un bastó fins que tingui tots els ossos ben trencats. Això s’ha de fer sense foradar la pell. Tot seguit s’haurà de posar l’animal dins d’un clos tancat expressament. El clos haurà d’estar tapat per sota i per alt. Després caldrà tapar totes tancadures amb fang perquè no hi entri aire. Al cap de 3 setmanes s’ha d’obrir perquè s’airegi. Després s’ha de tornar tapar amb fang perquè no entri aire. Al cap de 3 setmanes més s’ha de tornar obrir. Llavors dins la capsa hi haurà abelles, formades en raïms,. Del vedell només en quedaran les banyes  i el pèl.  Segons els antics, la reina de les abelles s’engendrava a la mèdul.la i creixia a traves de les vertebres per fer-se grossa al cap. Després cal posar bucs fumats amb flor d’ametller  prop de l’habitació. A la nit cal obrir les finestres de l’habitació. Llavors els abelles se’n van als bucs i a fer mel. 

Bibliografia

Alcover Moll. diccionari català-valencià-balear . Institut d’Estudis Catalans. Http//: dcvb.iecat.net/
Caula i Vegas, Francesc, Recull d’articles i treballs volum II “Un inventari del segle XV” Pàg, 107. Amics de Sant Joan les Fonts- Ajuntament de Sant Joan les Fonts.
Martí i Castell Gramàtica històrica catalana II, “Evolució del sistema” Universitat Oberta de Catalunya.
Martínez, Gázquez,  Fuentes clasicas del mito de la bugonia y su posible traducción Alfonsi.
Moll, Francesc de B. (2006) Gramàtica històrica catalana, València: Universitat de València.
Seva i Linares, Antoni; Condom i Gratacós, Dolors; Peris i Juan, Antoni; Tatjer i Montaña, Josep; Bosch i Juan, Carme; Granados i Serrat, Josep, Diccionari Llatí-Català Enciclopèdia Catalana. Barcelona.
Moran, Josep; Rabella, Joan A; Diccionari Etijmològic Manual, Edicions 62, Barcelona.
Virgili Maro, Publi; Geòrgiques, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1963, Pàg 181-189.
Von Balthasar, Hnbs Urs, Gloria. “Una estètica teològica”, Encuentro Ediciones.

Internetgrafia

Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. Http://ec.grec.net/lexicx.jsp

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada