L’infant Joan a Castellfollit
Els
habitants de Castellfollit van sortir a veure les cavalleries que feien
tremolar el terra. No eren mules ni ases. Eren palafrens de viatge i corsers de
batalla, sobre els quals muntaven genets amb l’esquena dreta i el cap alt. Els
estendards lluïen or i gules del regne d’Aragó i els peixos d’or sobre atzur
del ducat de Bar, al regne de França. Els muntats vestien sobrevesta amb els
senyal del rei. Els elms plomats brillaven al sol de juny, els escuts lluïen or
i porpra i els genets de l’escorta portaven llances.
Poques
vegades havien passat per davant de les humils cases que s’estenien a la vora
del castell penjat de la cinglera viatgers tan il·lustres. Eren l’infant Joan,
futur rei Joan I (en aquell moment duc de Girona) i la seva dona la duquessa
Violant de Bar. L’infant tenia 35 anys. Era un home de mitjana estatura de
faccions agradables. Era de caràcter tranquil i li agradaven la lectura, la
música i la cacera (Bernat Metge Lo Somni llibre I). La duquessa tenia 20
anys, dels quals en duia 5 de casada amb Joan. Era una noia molt bella.
L’infant se n’havia enamorat a partir d’un dibuix, però també era una dona amb
molt de caràcter (Josep-David Garrido i Valls. Vida i Regnat de Martí I). El seu oncle era el rei Carles V de
França i el seu germà el cardenal Louis de Bar.
La parella d’infants tenia com a principal
enemiga Sibil·la de Fortià de 35 anys
l’esposa del rei Pere III el Cerimoniós de 49 anys, pare de Joan i sogre
de Violant. Pere III hauria volgut que l’infant es casés amb la seva néta la
reina Maria de Sicília. És a dir la neboda de Joan. Algú va explicar l’infant, com era Violant i l’infant va
decidir no complaure els desitjos del seu pare. En la consecució del
matrimoni que va disgustar el rei va
mitjançar el poderós comte d’Empúries que també es deia Joan.
La
parella estava acompanyada per García Fernández de Heredia, bisbe de Vic des
del 1377. El bisbe de Vic arribar a ser arquebisbe de Saragossa. També hi anava
el vescomte Andreu I d’Illa i Canet. Era el principal noble del Rosselló. Un
altre era Felip Dalmau I de Rocabertí i
de Montcada (senyor de Peralada i propietari del castell de la Jonquera). Era
un senyor molt influent que es relacionava amb els cercles il·lustrats i els
poetes de l’època.
El
seguici va entrar al castell davant de l’admiració dels veïns, entre els quals
hi havien els jurats de la Universitat (comú de veïns) de Castellfollit i el
notari. Molts dels que miraven havien deixat els quefers quotidians, amb els
quals es guanyaven la vida. Al cens de famílies del 1419 (publicat per Jesús
Culebras) s’hi enumeren 4 sabaters, 4 teixidors, un de lli; 4 paraires
(persones que es dedicaven a preparar la llana per teixir-la), 7 sastres, 4
samalladors (persones que treballaven amb recipients per treure els fems) 2
hostalers, 1 fuster, 1 pagès i 1 ferrer. També hi havia el rector de la
parròquia de Sant Salvador. Castellfollit tenia rectoria pròpia des del 1347,
quan la van segregar de la de Sant Pere de Montagut.
Castellfollit
era una plaça del terme de la corona del rei Pere III, el qual cobrava drets
per deixar passar pel camí que passava prop del castell i baixava de la
cinglera en direcció als boscos de Politger (ara pla de Politger. Era un poble,
on els artesans feien la roba i les eines que necessitaven els pagesos de
remença que vivien en els centenars de masies escampades per les parròquies de
la rodalia: Santa Maria de Castellar de la Muntanya, Sant Joan de les Fonts,
Santa Eulàlia de Begudà, Santa Maria d’Oix, Santa Martí de Toralles i Sant
Andreu de Bestreçà.
Els
del castell sabien que la causa de la presència dels infants era la guerra que
tenia lloc al comtat d’Empúries. Uns 4 anys abans, el comte Joan d’Empúries
s’havia enfrontat a Bernat d’Alemany d’Orriols, de Foixà i de Porqueres (era
conegut com n’Orriols). L’origen del conflicte estava en Sibil·la de Fortià la
jove i bella reina consort. Bernat d’Alemany era parent de Sibil·la i havia
pres tantes ales que les plomes havien inflat el nas del comte, el qual era un
home erudit i fastuós que tenia correspondència i amistat amb els rei
d’Anglaterra i França, el duc de Borgonya i el comte d’Armanyac. N’Orriols
s’havia atrevit a negar-li els drets feudals sobre el castell de Foixà.
Era
una lluita de bandositats: crema de collites, pallisses, escaramusses, molts
insults i algun mort. El rei va obligar a aturar les lluites però la rancúnia
quedava per uns anys després. El 1484 el comte va tornar a atacar a n’Orriols i
va posar setge a Torroella de Montgrí. El comte era molt més poderós que
n’Orriols i l’hauria esborrat del món. Tanmateix, El rei, Pere III, va convocar
les hosts de Catalunya. És a dir va cridar tots els nobles que tenien militars
al seu càrrec i va formar un exercit. Al capdavant hi va posar Bernat de
Fortià, el germà de la reina. El rei i la reina van anar a Figueres per seguir la guerra. Joana (la dona
del comte d’Empúries i filla del rei) ho va saber i es va presentar a Figueres
per defensar els drets del seu marit. Ho va fer tant bé que el rei la va pegar
(novembre del 1484) i Joana va morir del disgust.
Que el rei posés Bernat de Fortià al capdavant
de l’exercit i que la seva germana morís de la humiliació del pare, no va
agradar a l’infant Joan. L’infant va aconsellar al seu amic, el comte que
llogués mercenaris i ho va fer. Bita (cap de companyia mercenària) va arribar a
Castelló d’Empúries per la vigília de Nadal. Bita manava 200 bacinets (homes
d’armes proveïts de capell de ferro, però sense armadura completa) i 300
pillards (feien la guerra per arreplegar). El comte li va encomanar les
fortaleses de Verges, La Tallada,
Bellcaire i Sant Martí d’Empúries. Davant del reforç rebut pel comte, Pere III
va marxar de Figueres i se’n va anar a Besalú, on va convocar hosts. Després
se’n va anar a Girona, on va convocar una assemblea (Rafael Torrent i Orri/ El darrer comte d’Empúries sobirà, la reina
empordanesa i la Llotja de Castelló).
Vist
el resultat de la presència de mercenaris, Joan d’Empúries encegat va llogar el
Bernat d’Armanyac que manava uns 1.000 cavallers.
Va ser quan l’infant Joan va veure que la cosa
s’enfilaria molt i va aconseguir ajuntar un exercit, amb el qual va sortir molt
d’amagat de Girona i va sorprendre Bernat d’Armanyac i els seus a Durban de las
Corbièras (al Rosselló). L’infant Joan un home considerat reposat havia vençut
i podia quedar bé amb el seu pare un home de poca salut, però molt enèrgic.
Cregut,
que la victòria contra els mercenaris li aportaria la participació en el
conflicte, l’infant Joan va demanar per participar en el setge de Verges, però
el seu pare li va dir que res per això el 22 de juny del 1385 era a
Castellfollit camí de Vic per fer camí cap a Aragó. Segons exposa Rafel
Torrent, des de Castellfollit va avisar el comte d’Empúries que s’abstingués de
contractar més gent estrangera, perquè el seu pare moriria aviat (el rei estava
malalt) i ell i Violant serien els monarques.
Mentre
els estendards del seguici de l’infant s’allunyaven i amb ells la història de
Catalunya, els habitants de Castellfollit van seguir amb els seus quefers. Eren
unes 200 persones moltes d’elles noves al poble. Uns 40 anys abans, la localitat havia patit la pesta negra que
assolava Europa un document del 1347 exposa que el Bisbat de Girona va donar
llicència als feligresos de Castellfollit per al llogar clergues, perquè els
que hi ha no poden fer el servei per causa de les grans malalties que romanen
en aquest lloc. Una altra referència a l’epidèmia és que Bartomeu Serra escrivà
de Castellfollit en temps de la mortaldat va cedir un casa amb jardí. persones,
mentre en presentin d’altres per al mas de Pujol de Begudà, on viuen>.
Posats
al 1385, els documents exposen que alguns veïns tenien colomars, perquè els
propietaris de coloms es van queixar els que caçaven coloms amb xarxa fora del
poble.
Mentre
la gent de Castellfollit feia el que podia per viure, la guerra entre el comte
d’Empúries i el rei va continuar. El rei es va refer de la malaltia, Verges va
caure i l’exercit reial es va plantar davant de Castelló d’Empúries. Vençut, el
comte es va embarcar en una galera a Roses i va marxar a l’exili. Un any
després, el 39 de desembre de 1386, el rei va morir. Al cap de pocs temps Joan
i Violant van ser reis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada