L'infant Joan a Castellfollit

L’infant Joan a Castellfollit

Els habitants de Castellfollit van sortir a veure les cavalleries que feien tremolar el terra. No eren mules ni ases. Eren palafrens de viatge i corsers de batalla, sobre els quals muntaven genets amb l’esquena dreta i el cap alt. Els estendards lluïen or i gules del regne d’Aragó i els peixos d’or sobre atzur del ducat de Bar, al regne de França. Els muntats vestien sobrevesta amb els senyal del rei. Els elms plomats brillaven al sol de juny, els escuts lluïen or i porpra i els genets de l’escorta portaven llances.

Poques vegades havien passat per davant de les humils cases que s’estenien a la vora del castell penjat de la cinglera viatgers tan il·lustres. Eren l’infant Joan, futur rei Joan I (en aquell moment duc de Girona) i la seva dona la duquessa Violant de Bar. L’infant tenia 35 anys. Era un home de mitjana estatura de faccions agradables. Era de caràcter tranquil i li agradaven la lectura, la música i la cacera  (Bernat Metge Lo Somni llibre I). La duquessa tenia 20 anys, dels quals en duia 5 de casada amb Joan. Era una noia molt bella. L’infant se n’havia enamorat a partir d’un dibuix, però també era una dona amb molt de caràcter (Josep-David Garrido i Valls. Vida i Regnat de Martí I). El seu oncle era el rei Carles V de França i el seu germà el cardenal Louis de Bar.

 La parella d’infants tenia com a principal enemiga Sibil·la de Fortià de 35 anys  l’esposa del rei Pere III el Cerimoniós de 49 anys, pare de Joan i sogre de Violant. Pere III hauria volgut que l’infant es casés amb la seva néta la reina Maria de Sicília. És a dir la neboda de Joan. Algú va explicar  l’infant, com era Violant i l’infant va decidir no complaure els desitjos del seu pare. En la consecució del matrimoni  que va disgustar el rei va mitjançar el poderós comte d’Empúries que també es deia Joan.

La parella estava acompanyada per García Fernández de Heredia, bisbe de Vic des del 1377. El bisbe de Vic arribar a ser arquebisbe de Saragossa. També hi anava el vescomte Andreu I d’Illa i Canet. Era el principal noble del Rosselló. Un altre era  Felip Dalmau I de Rocabertí i de Montcada (senyor de Peralada i propietari del castell de la Jonquera). Era un senyor molt influent que es relacionava amb els cercles il·lustrats i els poetes de l’època.

El seguici va entrar al castell davant de l’admiració dels veïns, entre els quals hi havien els jurats de la Universitat (comú de veïns) de Castellfollit i el notari. Molts dels que miraven havien deixat els quefers quotidians, amb els quals es guanyaven la vida. Al cens de famílies del 1419 (publicat per Jesús Culebras) s’hi enumeren 4 sabaters, 4 teixidors, un de lli; 4 paraires (persones que es dedicaven a preparar la llana per teixir-la), 7 sastres, 4 samalladors (persones que treballaven amb recipients per treure els fems) 2 hostalers, 1 fuster, 1 pagès i 1 ferrer. També hi havia el rector de la parròquia de Sant Salvador. Castellfollit tenia rectoria pròpia des del 1347, quan la van segregar de la de Sant Pere de Montagut.

Castellfollit era una plaça del terme de la corona del rei Pere III, el qual cobrava drets per deixar passar pel camí que passava prop del castell i baixava de la cinglera en direcció als boscos de Politger (ara pla de Politger. Era un poble, on els artesans feien la roba i les eines que necessitaven els pagesos de remença que vivien en els centenars de masies escampades per les parròquies de la rodalia: Santa Maria de Castellar de la Muntanya, Sant Joan de les Fonts, Santa Eulàlia de Begudà, Santa Maria d’Oix, Santa Martí de Toralles i Sant Andreu de Bestreçà.

Els del castell sabien que la causa de la presència dels infants era la guerra que tenia lloc al comtat d’Empúries. Uns 4 anys abans, el comte Joan d’Empúries s’havia enfrontat a Bernat d’Alemany d’Orriols, de Foixà i de Porqueres (era conegut com n’Orriols). L’origen del conflicte estava en Sibil·la de Fortià la jove i bella reina consort. Bernat d’Alemany era parent de Sibil·la i havia pres tantes ales que les plomes havien inflat el nas del comte, el qual era un home erudit i fastuós que tenia correspondència i amistat amb els rei d’Anglaterra i França, el duc de Borgonya i el comte d’Armanyac. N’Orriols s’havia atrevit a negar-li els drets feudals sobre el castell de Foixà.

Era una lluita de bandositats: crema de collites, pallisses, escaramusses, molts insults i algun mort. El rei va obligar a aturar les lluites però la rancúnia quedava per uns anys després. El 1484 el comte va tornar a atacar a n’Orriols i va posar setge a Torroella de Montgrí. El comte era molt més poderós que n’Orriols i l’hauria esborrat del món. Tanmateix, El rei, Pere III, va convocar les hosts de Catalunya. És a dir va cridar tots els nobles que tenien militars al seu càrrec i va formar un exercit. Al capdavant hi va posar Bernat de Fortià, el germà de la reina. El rei i la reina van anar a  Figueres per seguir la guerra. Joana (la dona del comte d’Empúries i filla del rei) ho va saber i es va presentar a Figueres per defensar els drets del seu marit. Ho va fer tant bé que el rei la va pegar (novembre del 1484) i Joana va morir del disgust.

 Que el rei posés Bernat de Fortià al capdavant de l’exercit i que la seva germana morís de la humiliació del pare, no va agradar a l’infant Joan. L’infant va aconsellar al seu amic, el comte que llogués mercenaris i ho va fer. Bita (cap de companyia mercenària) va arribar a Castelló d’Empúries per la vigília de Nadal. Bita manava 200 bacinets (homes d’armes proveïts de capell de ferro, però sense armadura completa) i 300 pillards (feien la guerra per arreplegar). El comte li va encomanar les fortaleses de  Verges, La Tallada, Bellcaire i Sant Martí d’Empúries. Davant del reforç rebut pel comte, Pere III va marxar de Figueres i se’n va anar a Besalú, on va convocar hosts. Després se’n va anar a Girona, on va convocar una assemblea (Rafael Torrent i Orri/ El darrer comte d’Empúries sobirà, la reina empordanesa i la Llotja de Castelló).

Vist el resultat de la presència de mercenaris, Joan d’Empúries encegat va llogar el Bernat d’Armanyac que manava uns 1.000 cavallers.

 Va ser quan l’infant Joan va veure que la cosa s’enfilaria molt i va aconseguir ajuntar un exercit, amb el qual va sortir molt d’amagat de Girona i va sorprendre Bernat d’Armanyac i els seus a Durban de las Corbièras (al Rosselló). L’infant Joan un home considerat reposat havia vençut i podia quedar bé amb el seu pare un home de poca salut, però molt enèrgic.

Cregut, que la victòria contra els mercenaris li aportaria la participació en el conflicte, l’infant Joan va demanar per participar en el setge de Verges, però el seu pare li va dir que res per això el 22 de juny del 1385 era a Castellfollit camí de Vic per fer camí cap a Aragó. Segons exposa Rafel Torrent, des de Castellfollit va avisar el comte d’Empúries que s’abstingués de contractar més gent estrangera, perquè el seu pare moriria aviat (el rei estava malalt) i ell i Violant serien els monarques.

Mentre els estendards del seguici de l’infant s’allunyaven i amb ells la història de Catalunya, els habitants de Castellfollit van seguir amb els seus quefers. Eren unes 200 persones moltes d’elles noves al poble.  Uns 40 anys abans,  la localitat havia patit la pesta negra que assolava Europa un document del 1347 exposa que el Bisbat de Girona va donar llicència als feligresos de Castellfollit per al llogar clergues, perquè els que hi ha no poden fer el servei per causa de les grans malalties que romanen en aquest lloc. Una altra referència a l’epidèmia és que Bartomeu Serra escrivà de Castellfollit en temps de la mortaldat va cedir un casa amb jardí. persones, mentre en presentin d’altres per al mas de Pujol de Begudà, on viuen>.

Posats al 1385, els documents exposen que alguns veïns tenien colomars, perquè els propietaris de coloms es van queixar els que caçaven coloms amb xarxa fora del poble.

Mentre la gent de Castellfollit feia el que podia per viure, la guerra entre el comte d’Empúries i el rei va continuar. El rei es va refer de la malaltia, Verges va caure i l’exercit reial es va plantar davant de Castelló d’Empúries. Vençut, el comte es va embarcar en una galera a Roses i va marxar a l’exili. Un any després, el 39 de desembre de 1386, el rei va morir. Al cap de pocs temps Joan i Violant van ser reis.