diumenge, 31 de juliol de 2016


Detenen a Olot Stanislas Padlewski el revolucionari més buscat del món
                      
Entrada
La notícia del fet que un dels revolucionaris més potents d’Europa havia estat detingut a Olot va omplir les primeres planes dels diaris europeus. El detingut era l’assassí del general en cap de la policia secreta de l’imperi rus. A Olot, van arribar desenes de periodistes francesos i espanyols. El dubte va sorgir: en veritat el detingut era el perillós nihilista (doctrina contrària als valors suprems)  internacional.  El pres era un home ros amb cicatrius al rostre i al coll que s’havia hostatjat a la fonda Estrella i havia fet coneixences a la ciutat. Per confirmar si era Padlewsky van arribar a Olot, policies francesos. A la ciutat, també van arribar reporters dels principals diaris de París, Madrid i Barcelona.

L’evasió de Padlewski
A primers de gener del 1891, totes les policies d’Europa cercaven el revolucionari Stanislas Padlewski. Uns 14 mesos abans, el fugitiu d’origen polonès havia assassinat el general rus Seliverstoff (cap de la policia secreta rusa). A París, Padlewski havia disparat al cap del general per venjar les detencions de camarades anarquistes. De fet, Padlewski odiava a mort l’Imperi Rus des que molts familiars seus havien mort en la repressió de la revolta polonesa del 1863. Des de llavors, a cada lloc del món, on Rússia tenia un conflicte  hi havia Stanilas Padleweski. Així havia estat a Turquia i Sèrbia. I va ser a París, on es va enamorar d’una dona més fanàtica que ell, però casada. Per quedar-hi bé va proposar-se matar el cap de la policia secreta russa. Va aconseguir entrar a l’habitació del seu enemic el va esperar 20 minuts. Quan va arribar, Silverstoff li va demanar que delatés els seus i es va asseure a buscar papers. Padlewsky va aprofitar per disparar-li al clatell. Fet el crim, va sortir al carrer i va marxar.
Rússia va reclamar Padlewski a França i la petició es va convertir en un afer internacional. França –des de Napoleó- era amiga de Polònia i la guerra de Crimea l’havia feta més enemiga de Rússia. En aquell moment, Rússia havia suprimit el congrés de Polònia i fins el nom havia tret. Era la província del Vístula.

El conflicte internacional estava obert.
Després del crim, Padlewski es va refugiar a casa de Severinne, la dona del periodista Antoine Duc-Quercy. Poc després, un altre periodista, George Labruyère, va organitzar la fuga de Padlewski. Convençut que l’assassinat havia estat un acte de justícia, Labruyère va fer passar Padlewski pel seu metge. Així van poder sortir de França i embarcar a Trieste per fer la ruta Palerm, Malta, i Gibraltar. Un cop Padlewski va ser a Gibraltar, Labruyère va tornar a París, on va publicar un reportatge a l’Eclair titulat “Com he muntat l’evasió de Padlewski”. En veritat, va aconseguir un èxit periodístic sense precedents, però va ser arrestat, li van demanar 13 mesos de presó i al final el van absoldre.
 El periodista no va confirmar si Padlewski havia aconseguit embarcar o encara era Europa. La policia el buscava a Bèlgica i Anglaterra i la premsa publicava cada novetat que apareixia el fugitiu. Padlewski es va convertir en un precedent mediàtic del que serien els fugitius famosos.

Padlewski a Olot
El 9 de gener del 1891, el capità dels carrabiners d’Olot, un tal senyor Eliseo Gil (Així el denominava la premsa de Madrid i Barcelona, però a la revista l’Olotí li deien Hilario Moreno), va detenir un senyor que va afirmar ser Padlewski.  Segons va escriure més tard el propi detingut en una carta a La época de Madrid (publicada 20 de gener del 1891) va anar així: <Em trobava a la meva habitació a la tarda del 9 de gener. Quan em disposava a netejar el meu revòlver, se’m va presentar una criada, la qual em va dir que Eliseo Gil, capità de carrabiners de Filipines m’esperava fora. Vaig deixar sobre un dels dos llits de l’hotel (la Fonda Estrella), el meu amic el revòlver. Vaig baixar a baix i vaig dir a l’oficial que no tenia cap obligació de dir-li qui era jo a l’hotel>.
La versió que va donar La época de l’11 de gener va ser aquesta: <Telegrafien des d’Olot que el capità de carrabiners –en base d’obeir ordres superiors- es va traslladar a la Fonda Estrella, on s’hostatjava un home que en ser interrogat va afirmar ser Llorenç Francès. L’interrogat va demanar al capità que l’acompanyés a l’habitació. Un cop al quarto es va negar a lliurar la documentació al capità i va confessar que era Padlewsky, l’assassí del general rus Seliwerstoff. El capità va recollir el revòlver de sobre el llit i va deixar el presumpte Padlewsky tancat. Mentrestant, el pres va intentar escapar i va trencar una finestra, però els crits d’una dona el van fer recular. El capità va tornar amb una parella de guàrdies civils i van detenir el suposat assassí, quan intentava fugir per una porta falsa de la quadra de la fonda. Registrada l’habitació, van trobar cartes, lletres de canvi. El detingut va lliurar 20 bales i l funda del revòlver que abans el capità li havia pres>.

La noticia de la detenció de Padlewski  va arribar a la premsa nacional i internacional. El 10 de gener, El Liberal-Madrid exposava: <Continua la incertesa sobre la veritable personalitat del pres d’Olot. La premsa francesa comença a notar greus defectes en la instrucció del procés Padlewski, I la detenció a Olot de la persona que es fa passar per l’assassí del general rus. A tota Europa hi ha la mateixa ansietat perquè s’identifiqui el pres d’Olot que és sens dubte un ésser excepcional física i moralment>.


Olot amb el fugitiu
Els olotins estaven amb el detingut, perquè l’havien conegut i al capdavall el setmanari local, l’Olotí, definia Padlewski com el matador d’un tirà de la Polònia i un patriota que s’emocionava quan cantava l’himne del seu país. Un olotí va explicar als periodistes, que arribaven a Olot en gran nombre, que havia conegut al detingut quan era  Leopold Francis. Fins hi havia compartit cants. Van parlar de nacionalitats i el detingut va començar a cantar himnes nacionals de tot Europa. Quan va arribar l’himne polonès, l’amic estranger li va taral·lejar una rima trista amb llàgrimes als ulls. L’Olotí explicava: <El poble diu que aquest individu val 80.000 pessetes>. Aquí la premsa i la gent d’Olot posava l’incís en l’interès per detenir l’ hostatjant de la Fonda Estrella. També exposava que el pres volia expressar el seu agraïment al jutgem Vicens Dieguez, el secretari, Jesús Abadia, el carceller, Marià Calvo i, en particular, al responsable de la Fonda Estrella, Francesc Tutau. També es va mostrar agraït a les visites que va rebre el passat diumenge.
.





Al cap de poc el capità de carrabiners- segons l’Olotí- Hilario Moreno va anar a la redacció de l’Olotí  a fer rectificar un paràgraf. Li van contestar que s’atengués a la llei d’impremta. Com que no es va sortir amb la seva, el capità va desafiar el periodista Josep Maria Basil en duel, però Basil no li va fer cas i va atribuir el desafiament a l’acalorament provocat per la situació.
 El 12 de gener del 1891, el Heraldo de Madrid exposava: <Els diaris s’ocupen preferentment de la presó de Padlewsky a Olot. Ahir, es va posar en dubte que el pres fos el veritable Padlewsky, però avui ja es considera cert>. Afegeix: <Es suposa que es proposava pujar a algun dels transatlàntics espanyols que van de la península a Amèrica>.  Les notícies van seguir: <Res passa de particular respecte de Padlewski: continua malalt. No han arribat encara els agents de la policia francesa que l’han d’identificar, S’espera per avui el retrat que envien de París del veritable Padlewski per veure si s’assembla al detingut>. La detenció començava a tenir conseqüències: <El ministre de Governació va fer apercebre ahir oficial i severament el governador de Girona per haver notificat a París de la detenció del suposat Padlewski. Aquesta conducta resultaria irregular i molt més, si el pres d’Olot no fos el veritable Padlewski>.

 El dubte va començar a prendre força. La República- Madrid 16 de gener de 1891: <Aquí ningú creu ja que el pres d’Olot sigui Padlowski. L’opinió és que només és un criminal vulgar o un desertor que en veure’s sorprès ha volgut demanar l’atenció i amb el supòsit d’evitar l’extradició s’ha presentat com un pres polític. Segons un telegrama d’aquest matí, hi ha indicis per creure que és un desertor belga, nomenat Leopold Olberg, que va desaparèixer fa poc temps>. El 18 de gener –segons La època de Madrid- el consul francès a Girona va afirmar que el detingut d’Olot no era Padlewski. Va basar-se en l’entrevista que un periodista del Siecle XIX va fer el detingut. A l’interviu, el pres havia dit: <El meu nom és Lopold Calberg. Em van expulsar de París pel meu zel boulangista (moviment polític derivat del general Georges Boulanger) i llavors vaig marxar a l’Àfrica i em vaig allistar a la legió estrangera. M’he compromès una altra vegada i m’han expulsat del regiment i del territori francès. Em van dur a la frontera i aquí em trobo>.

La falsedat
El 13 de gener del 1891, El Imparcial –Madrid afirmava que –segons informacions del seu corresponsal a París- les senyores Du Query i Severine, -havien col·laborat en l’evasió, de Padlewski- van manifestar que l’individu detingut a Olot no era Padlewski. Segons elles, el veritable Padlewski no tenia cicatrius ni al rostre ni al coll i el detingut sí.
La revista l’Olotí del 2 de febrer del 1891, va exposar: <Ahir a les 8 del matí i acompanyat de 2 guàrdies civils va ser traslladat a Girona l’estranger que amb el nom de Padlewski, tant ha fet enraonar aquí i fora d’aquí>. Per la seva part, la policia buscava connexions entre Calberg i els anarquistes locals. La policia sospitava que la detenció de Calberg era una estratagema destinada a desviar l’atenció sobre el veritable Padlewski. A Olot, hi havia una cèl·lula anarquista prou potent. Dos anys després, la Guardia Civil va detenir-hi 6 persones per tenir dos petards de dinamita. Els van acusar de voler fer explotar la dinamita en el decurs dels focs artificials de les Festes del Tura. A més, els van trobar document, una pistola i un punyal (Noticiero Universal-14 de setembre del 1893).
El veritable Padlewsky segueix la detenció d’Olot

Al final, les autoritats van deixar en llibertat Leopold Calberg, qui va agrair el tracte que li havien donat a la fonda Estrella i les atencions dels olotins durant la seva estada a la presó.
Llavors la premsa va definir de maniobra d’engany la detenció de Caldberg a Olot.  Al cap de poc, el 15 de febrer del 1891 La Depéche va informar que el cadàver de Padlewski havia estat trobat mig menjat pels llops entre Filipólis i Kalzabil. Tampoc va ser veritat.
El veritable Padlewski era a Gibraltar. A Gibraltar – segons El Liberal 1 de març del 1892-, va saber del seu fals captiveri a Olot. Els membres de l’organització de l’evasió havien organitzat falses aparicions de Padlewsky a Londres, Brussel·les i Sofia. El pres d’Olot era desconegut per a ells, però es va convertir en un còmplice voluntari. A Gibraltar, l’autèntic va passar moltes penúries i va haver de subsistir gràcies a un cantant espanyol de carrer. Al final, li van arribar diners i es va poder embarcar al vapor Etruria que primer el va dur a Liverpool i després a Nova Yorck.
A Amèrica va anar a Texas, on es va poder instal·lar a San Antonio. No li va anar bé i quan va saber d’una millora de les relacions entre França i Rússia es va sentir abandonat pels seus companys de lluita,. El 27 d’octubre del 1891, Padlewski es va disparar tres trets al cap, amb el revòlver que li havia proporcionat Labruyère a l’inici de la fuga. Li van trobar un passaport fals a nom d’ Otto Hauser. Els papers que tenia de llistats de nihilistes als Estats Units, cartes d’anarquistes europeus i d’altres documents van desaparèixer



Leopold Caldberg
Caldberg també va tenir un destí. A Olot,  la detenció havia deixat empremta i El Eco de la Montaña es va cuidar de seguir les passes de Caldberg. El 4 de febrer del 1895, va publicar: <Molts dels nostres lectors recordaran el misteriós personatge que va ser detingut al gener del 1891 en aquesta vila, sota l’acusació de ser el nihilista Padlewski, assassí del general rus Seliverstoff. Aviat es va descobrir que tot era un superxeria, inventada per viure a costa dels incauts. Van indagar que era un Alfons, denominació que es donava als homes que vivien de les dones.
Descoberta la seva personalitat –que va resultar anomenar-se François Xavier Calberg- va ser posat en llibertat per les autoritats espanyoles. Després de vagar un temps per Barcelona, va retornar a Bèlgica. Allà es va embolicar amb un negoci brut i va ser condemnat a uns quants mesos de presó.
Acabada la presó, es va casar amb una jove que es dedicava a la pràctica de l’hipnotisme, a Lieja. El matrimoni se’n va anar a viure a París. Al 1893, va conèixer la mestressa d’una cerveseria del passeig del Temple, una vídua de 48 anys d’edat i 365 lliures de pes. La dona va saber que pagava les despeses del matrimoni i encara les calaverades de Calberg, el qual –quan es va adonar que la dona sabia l’engany- la va voler matar i ho va fer. El 24 d’agost, la va escometre a cops de punys i la pobre dona va morir. Per la mort de la cervesera Calberg va ser condemnat a 10 anys de presó i a 20 de desterrament.
El governador civil, al qual se li havia  escapat el tema de les mans, va ser reprès molt fort pel ministre. A més, la premsa va reclamar que el traguessin i quan va voler arreglar unes eleccions a Blanes, també li van recordar el cas del fals Padlewski.  Tant ell com el capità de carrabiners van passar un mal tràngol per culpa de l’home que va voler fer o es va trobar en el paper del revolucionari més buscat del món.



.


dijous, 14 de juliol de 2016

El fotògraf de la plaça d'Olot

El fons està format per 101.175 imatges que recullen els costums i la vida de 40 anys de la història d’Olot i la Garrotxa. Quan Emili Pujol va començar a enregistrar imatges, els homes duien boina i quan va acabar la moda era la de dur melena. Els actes festius, socials i religiosos d’un món que a pesar de les traves avançava han quedat testimoniats al fons que la família d’Emili Pujol (Riudaura, 1908-Olot, 1972)  ha cedit en règim de comodat a l’Ajuntament d’Olot. La cessió va ser aprovada per la Junta de Govern Local de l’Ajuntament d’Olot del 26 de maig del 2016.

Inici:

A la plaça rector Ferrer -davant de les escales de l’església de Sant Esteve- s’olorava efluvi de naftalina i vernís.  Després de la guerra, l’olor neutre de net -característic de la drogueries- transmetia tranquil·litat als vianants que passejaven el diumenge a la tarda. Hi havia soldats, capellans, parelles, famílies, grups de nois i de noies... Enllaçades pels colzes, elles passejaven, mentre ells, de gavardina i corbata, les miraven.
La vida avançava per damunt de les llambordes grises i per sota de la façana humida, fosca i despullada dels sants dels segles anteriors. En el camí del temps, les fogueres de l’odi s’apagaven sota les passes de les noves generacions que somreien a la vida.
Una presència nova denotava que la guerra estava acabada. En un cantó de la plaça hi havia un jove de cabell negre, amb un cigar a la boca que no li obstaculitzava el somrís. Al seu costat tenia un estri que es subjectava amb un trípode. L’objectiu estirat davant de la caixa denotava que el tres peus aguantava un càmera fotogràfica. El jove es situava darrera la caixa, regulava el diafragma i l’obturador i copsava les imatges de la vida que lliscava per la petita plaça d’Olot.  Eren les primeres de 100.000 imatges que ara documenten la vida a Olot i la Garrotxa des del 1939 fins al 1972. 

Fa poques setmanes la família d’Emili Pujol Planagumà (Riudaura, 1908-Olot, 1972) va fer donació de 101.175 fotografies a l’ Arxiu de la Garrotxa.- Una selecció de les fotografies es pot veure a l’exposició Emili Pujol, un fotògraf de carrer a la Sala Oberta del Museu Comarcal de la Garrotxa fins el 15 d’agost.  Als mobles del mig s’hi poden veure una  màquina del minut, com la que ell mateix es va fabricar, i la Leica Illa model 1935 que li permetia prendre les imatges d’una manera menys aparatosa que amb la minutera. La del minut era una màquina que permetia revelar en el lloc de la presa de la imatge en els minuts que durava l’exposició, la posada dins els líquids i la consecució del negatiu. A la plaça Rector Ferrer, Emili Pujol fotografiava la gent que es passejava, perquè quan fessin un dels camins del trajecte d’anada i tornada de la plaça del Carme fins al carrer Major ja pogués comprar la fotografia en paper. L’estructura de la màquina tenia solcs, on les fotografies quedaven exposades als vianants. <Totes les cases d’Olot tenen fotografies d’aquella època>, explica Joaquim Roca (responsable de l’Arxiu d’Imatges d’Olot)..
Quan es va plantar per primera vegada a la plaça Rector Ferrer tenia 31 anys i no els havia viscut tots a Olot. Havia nascut al mas Ferrer de Riudaura el 1908 , segons exposa el llibret Fons Emili Pujol. Arxiu de la Garrotxa. Olot,2016. Els seus pares eren Benet Pujol, fill de Beuda, i Teresa Planagumà, filla de Batet. El 1911 els seus pares es van traslladar a Begudà (terme de Sant Joan les Fonts).  Al 1918, la família es va traslladar a Olot, on la seva mare es va casar en segones núpcies amb Francesc Almirall.
Va aprendre l’ofici d’ebenista a Girona. Amb 24 anys es va casar a Olot amb Francisca Vilar Arderiu. Alhora va obrir una fusteria al carrer Alt del Tura. El matrimoni vivia en un pis del carrer Sant Ferriol, on va néixer la primera filla, Rosa.  Tot semblava fet perquè Emili Pujol tingués una d’aquelles vides calmes, cantades pels poetes. Això no obstant un fet havia de trasbalsar-li l’existència. A la nit de Sant Joan del 1937,  un petard el va ferir de la mà. N’hi va haver prou, perquè no pogués tornar a la fusteria, però va ser insuficient perquè no el reclamessin per anar al front de guerra. El 1938 va marxar a Sant Sebastià. Un any més tard, a l’agost del 1939, tornava a estar a Olot. Va ser quan va optar per fer de la fotografia una dedicació professional. Va demanar una concessió per establir una plaça de fotògraf ambulant a la plaça del rector Esteve Ferrer, davant de la drogueria Fontfreda. Va tenir èxit: els joves, les noies, els soldats i les famílies compraven les fotografies del minut. Si no les compraven el mateix dia, les compraven l’endemà, dilluns i dia de mercat, a la casa estudi del carrer Vayreda, on la família s’havia establert. <Llavors era l’única manera de prendre testimoni del moment>, va apuntar l’escriptor, Domènec Moli, el dia de la inauguració de l’exposició Emili Pujol, fotògraf de carrer. L’èxit va fer que convertís el negoci en familiar. La seva dona i el seu cunyat també van demanar la llicència de fotògraf ambulant.
Les llicències van servir perquè, el matrimoni amb bicicleta fes recorreguts per les festes majors, els homenatges a la vellesa, els aplecs... Sardanes, cabeçuts, escolans i saltades a corda a la plaça van quedar gravades per sempre als rodets. Van fer més potent el negoci en base a una parada proveïda de decorats. Els clients es podien retratar en situacions inversemblants com ara fent de pilots d’avió o en la conducció d’un bell automòbil. 
Es va convertir en una persona coneguda, a la qual les autoritats i els organismes socials li encarregaven fotografies.  Ramon, el nét més gran de l’Emili, va definir: <Ell, la màquina i el cigar de picadura eren per tot arreu>. Vint anys després del retorn a Olot i passats els anys més durs de la postguerra es va establir al número 58 del Passeig d’en Blay.  Era una botiga molt cèntrica. <Hi anaves els dilluns i estava plena de capellans. Els capellans anaven allà i s’explicaven les coses del diumenge>, va explicar el seu nét gran, el qual va recordar: <A la dreta, hi havia una vespa>. La vespa havia substituït la bicicleta i la màquina del minut ja havia passat a la història. Als anys cinquanta treballava amb màquines més lleugeres i la gent s’havia acostumat a anar a buscar les fotografies a la botiga.   
Compraven les imatges de la dècada dels cinquanta. La nova dècada començava sense uniformes, sense barrets i sense boines i també sense salconduits de frontera ni cartilles de racionament. Fora els feixismes europeus, la Guerra Freda, que no va suposar gaire res pel món, va consolidar el franquisme a Espanya. L’estabilitat política de grat o per força havia tranquil·litzat una societat que volia modernitat, progrés econòmic i diversió. Eren un bon temps per a un fotògraf que es va trobar amb un element nou. A Olot, hi havia dos setmanaris Arriba España i Olot Misión . Van començar a fer un periodisme més popular. Fins llavors, els setmanaris havien estat sobretot una plataforma d’opinió i un lloc d’exhibició d’intel·lectualitats. En la  nova dècada, els directors van potenciar les seccions d’esports, cinema i espectacles i les notícies es van convertir en un portaveu de les realitzacions de l’Ajuntament. En tot cas, les imatges gràfiques reforçaven les informacions i feien més atractives les revistes.
El consolidat fotògraf Emili Pujol va tenir un paper en aquell moment de la premsa olotina. Domènec Moli era un redactor de la revista Olot Misión (1955).  Va recordar: <La fotografia era una de les coses més complicades>. Va explicar: <Si els actes tenien lloc el diumenge al matí, s’havien de revelar a la tarda per dur-les a la Teisa el dilluns al matí>. Va continuar: <De la Teisa arribaven a Gravats Pla de Girona d’on tornaven el dimecres per poder ser impreses el dijous i publicades el divendres>. El fotògraf de la Misión era Joan Antoni Satorre –segons Moli-, però quan estava malalt o tenia un compromís acudien a Emili Pujol. <La voluntat – va exposar- de no dir mai que no li hem d’agrair infinitament>. Entre la venda, els encàrrecs i la premsa, Pujol va fotografiar l’apogeu sardanístic, la recuperació de l’art, el teatre, les promocions comercials  i l’afirmació de l’esport.  Eren  imatges ara insòlites, com partits de basquet  i combats de boxa a la plaça de braus, curses de natació al Fluvià, curses urbanes de motocicletes amb corba criminal entre l’Avinguda Camil Mulleras i la Plaça Clarà; futbol de la Unió Esportiva Olot al camp de l’Estació. El Centre Catòlic organitzava tornejos locals de handbol, hoquei i exhibicions de patinatge. Montserrat Tresserras va travessar nadant l’estret de Gibraltar i el canal de la Mànega i va ser rebuda en multitud a Olot.
No totes les gentades eren per l’esport, carrers abarrotats de gent per accedir al sorteig d’una vespa, davant de Calçats Rovira, les representacions dels pastorets al Casal Marià, l’orquestrina Casanova en acció a la sala de festes l’Ideal i la Principal de la Garrotxa mentre tocava sardanes a la plaça plena de rotllanes. La ciutat acollia 40 músics professionals. També va deixar testimoni dels actes religiosos presidits pel rector Antoni Butiñà. Eren temps de manifestacions externes de religió. Hi havia 100 clergues, a Olot (Alexandre Cuellar-Olot anys cinquanta).  També eren temps d’inauguracions, com la del barri de Sant Pere Màrtir, presidida per l’alcalde Pere Bretcha.
 Pujol va fotografiar aquella dècada sense intenció subjectiva. Segons Joaquim Roca (responsable de l’Arxiu d’Imatges d’Olot). <Ensenyava el que passava sense apostar per enquadraments agosarats o punts de vista suggeridors. Era una persona senzilla que participava de manera natural en els esdeveniments i, per això mateix, les persones que eren l’ànima de les seves fotografies apareixien sense cap incomoditat>. És a dir, reunia el requisit principal per a ser un fotògraf de premsa professional: transmetre la realitat sense res més. Sembla senzill, però és molt complicat.
La ciutat i la comarca  i amb elles Emili Pujol avançaven cap a la societat de consum. A ell, li agradava experimentar a l’estudi, però no la fotografia artística. L’estudi va servir per revelar i retocar les fotografies de les primeres comunions., batejos i casaments que per aquell temps van començar a tenir el reportatge fotogràfic com un element essencial.
Al 1958, la seva filla Rosa Pujol va deixar de treballar amb el pare, perquè es va casar i es dedicar a exercir la professió que havia estudiat. Els anys seixanta van trucar la porta i amb ells la difusió de la fotografia en color i dels films de 8,8 mm. Molt interessat pels avanços tecnològics i les innovacions va fer amistat amb Àngel Vila. Segons Joaquim Roca: <Vila era un artista polifacètic: pintava, escrivia i feia cinema de creació>.  Al novembre del 1950, va estrenar la pel·lícula Bellvespre a l’Ideal. Vila li va transmetre l’afició pels films i Pujol va filmar un reportatge del mercat d’Olot. El mercat de fruita i verdura que es desenvolupava cada dilluns davant de la botiga. Va ser un dels darrers treballs que va fer abans de morir el 2 de novembre de 1972.
La filla Teresa Pujol va continuar el negoci, però més enfocat a casaments, batejos, comunions i la fotografia de moda. El 1996, Teia Pujol va cedir de manera temporal el fons del seu pare a Melcior Teixidor. Emili Pujol havia embolicat amb paper blanc cada reportatge , alhora que en prenia nota en una llibreta. Durant vint anys, Melcior Teixidor va canviar l’embolcall, el va ordenar els rodets, i els va descriure breument. Va datar reportatges i va confeccionar un centenar d’àlbums amb còpies de paper que estan en el seu arxiu, Teixidor arxiu d’imatges.

El 26 de maig del 2016, la família Pujol va cedir en règim de comodat els rodets i tot el material que tenien. El fons esta format per 101.175 imatges. Segons Joaquim Roca (Olot- Arxiu d’Imatges), la documentació i datació de les imatges suposarà encara anys de treball als responsables de l’Arxiu de la Garrotxa.