dijous, 14 de juliol de 2016

El fotògraf de la plaça d'Olot

El fons està format per 101.175 imatges que recullen els costums i la vida de 40 anys de la història d’Olot i la Garrotxa. Quan Emili Pujol va començar a enregistrar imatges, els homes duien boina i quan va acabar la moda era la de dur melena. Els actes festius, socials i religiosos d’un món que a pesar de les traves avançava han quedat testimoniats al fons que la família d’Emili Pujol (Riudaura, 1908-Olot, 1972)  ha cedit en règim de comodat a l’Ajuntament d’Olot. La cessió va ser aprovada per la Junta de Govern Local de l’Ajuntament d’Olot del 26 de maig del 2016.

Inici:

A la plaça rector Ferrer -davant de les escales de l’església de Sant Esteve- s’olorava efluvi de naftalina i vernís.  Després de la guerra, l’olor neutre de net -característic de la drogueries- transmetia tranquil·litat als vianants que passejaven el diumenge a la tarda. Hi havia soldats, capellans, parelles, famílies, grups de nois i de noies... Enllaçades pels colzes, elles passejaven, mentre ells, de gavardina i corbata, les miraven.
La vida avançava per damunt de les llambordes grises i per sota de la façana humida, fosca i despullada dels sants dels segles anteriors. En el camí del temps, les fogueres de l’odi s’apagaven sota les passes de les noves generacions que somreien a la vida.
Una presència nova denotava que la guerra estava acabada. En un cantó de la plaça hi havia un jove de cabell negre, amb un cigar a la boca que no li obstaculitzava el somrís. Al seu costat tenia un estri que es subjectava amb un trípode. L’objectiu estirat davant de la caixa denotava que el tres peus aguantava un càmera fotogràfica. El jove es situava darrera la caixa, regulava el diafragma i l’obturador i copsava les imatges de la vida que lliscava per la petita plaça d’Olot.  Eren les primeres de 100.000 imatges que ara documenten la vida a Olot i la Garrotxa des del 1939 fins al 1972. 

Fa poques setmanes la família d’Emili Pujol Planagumà (Riudaura, 1908-Olot, 1972) va fer donació de 101.175 fotografies a l’ Arxiu de la Garrotxa.- Una selecció de les fotografies es pot veure a l’exposició Emili Pujol, un fotògraf de carrer a la Sala Oberta del Museu Comarcal de la Garrotxa fins el 15 d’agost.  Als mobles del mig s’hi poden veure una  màquina del minut, com la que ell mateix es va fabricar, i la Leica Illa model 1935 que li permetia prendre les imatges d’una manera menys aparatosa que amb la minutera. La del minut era una màquina que permetia revelar en el lloc de la presa de la imatge en els minuts que durava l’exposició, la posada dins els líquids i la consecució del negatiu. A la plaça Rector Ferrer, Emili Pujol fotografiava la gent que es passejava, perquè quan fessin un dels camins del trajecte d’anada i tornada de la plaça del Carme fins al carrer Major ja pogués comprar la fotografia en paper. L’estructura de la màquina tenia solcs, on les fotografies quedaven exposades als vianants. <Totes les cases d’Olot tenen fotografies d’aquella època>, explica Joaquim Roca (responsable de l’Arxiu d’Imatges d’Olot)..
Quan es va plantar per primera vegada a la plaça Rector Ferrer tenia 31 anys i no els havia viscut tots a Olot. Havia nascut al mas Ferrer de Riudaura el 1908 , segons exposa el llibret Fons Emili Pujol. Arxiu de la Garrotxa. Olot,2016. Els seus pares eren Benet Pujol, fill de Beuda, i Teresa Planagumà, filla de Batet. El 1911 els seus pares es van traslladar a Begudà (terme de Sant Joan les Fonts).  Al 1918, la família es va traslladar a Olot, on la seva mare es va casar en segones núpcies amb Francesc Almirall.
Va aprendre l’ofici d’ebenista a Girona. Amb 24 anys es va casar a Olot amb Francisca Vilar Arderiu. Alhora va obrir una fusteria al carrer Alt del Tura. El matrimoni vivia en un pis del carrer Sant Ferriol, on va néixer la primera filla, Rosa.  Tot semblava fet perquè Emili Pujol tingués una d’aquelles vides calmes, cantades pels poetes. Això no obstant un fet havia de trasbalsar-li l’existència. A la nit de Sant Joan del 1937,  un petard el va ferir de la mà. N’hi va haver prou, perquè no pogués tornar a la fusteria, però va ser insuficient perquè no el reclamessin per anar al front de guerra. El 1938 va marxar a Sant Sebastià. Un any més tard, a l’agost del 1939, tornava a estar a Olot. Va ser quan va optar per fer de la fotografia una dedicació professional. Va demanar una concessió per establir una plaça de fotògraf ambulant a la plaça del rector Esteve Ferrer, davant de la drogueria Fontfreda. Va tenir èxit: els joves, les noies, els soldats i les famílies compraven les fotografies del minut. Si no les compraven el mateix dia, les compraven l’endemà, dilluns i dia de mercat, a la casa estudi del carrer Vayreda, on la família s’havia establert. <Llavors era l’única manera de prendre testimoni del moment>, va apuntar l’escriptor, Domènec Moli, el dia de la inauguració de l’exposició Emili Pujol, fotògraf de carrer. L’èxit va fer que convertís el negoci en familiar. La seva dona i el seu cunyat també van demanar la llicència de fotògraf ambulant.
Les llicències van servir perquè, el matrimoni amb bicicleta fes recorreguts per les festes majors, els homenatges a la vellesa, els aplecs... Sardanes, cabeçuts, escolans i saltades a corda a la plaça van quedar gravades per sempre als rodets. Van fer més potent el negoci en base a una parada proveïda de decorats. Els clients es podien retratar en situacions inversemblants com ara fent de pilots d’avió o en la conducció d’un bell automòbil. 
Es va convertir en una persona coneguda, a la qual les autoritats i els organismes socials li encarregaven fotografies.  Ramon, el nét més gran de l’Emili, va definir: <Ell, la màquina i el cigar de picadura eren per tot arreu>. Vint anys després del retorn a Olot i passats els anys més durs de la postguerra es va establir al número 58 del Passeig d’en Blay.  Era una botiga molt cèntrica. <Hi anaves els dilluns i estava plena de capellans. Els capellans anaven allà i s’explicaven les coses del diumenge>, va explicar el seu nét gran, el qual va recordar: <A la dreta, hi havia una vespa>. La vespa havia substituït la bicicleta i la màquina del minut ja havia passat a la història. Als anys cinquanta treballava amb màquines més lleugeres i la gent s’havia acostumat a anar a buscar les fotografies a la botiga.   
Compraven les imatges de la dècada dels cinquanta. La nova dècada començava sense uniformes, sense barrets i sense boines i també sense salconduits de frontera ni cartilles de racionament. Fora els feixismes europeus, la Guerra Freda, que no va suposar gaire res pel món, va consolidar el franquisme a Espanya. L’estabilitat política de grat o per força havia tranquil·litzat una societat que volia modernitat, progrés econòmic i diversió. Eren un bon temps per a un fotògraf que es va trobar amb un element nou. A Olot, hi havia dos setmanaris Arriba España i Olot Misión . Van començar a fer un periodisme més popular. Fins llavors, els setmanaris havien estat sobretot una plataforma d’opinió i un lloc d’exhibició d’intel·lectualitats. En la  nova dècada, els directors van potenciar les seccions d’esports, cinema i espectacles i les notícies es van convertir en un portaveu de les realitzacions de l’Ajuntament. En tot cas, les imatges gràfiques reforçaven les informacions i feien més atractives les revistes.
El consolidat fotògraf Emili Pujol va tenir un paper en aquell moment de la premsa olotina. Domènec Moli era un redactor de la revista Olot Misión (1955).  Va recordar: <La fotografia era una de les coses més complicades>. Va explicar: <Si els actes tenien lloc el diumenge al matí, s’havien de revelar a la tarda per dur-les a la Teisa el dilluns al matí>. Va continuar: <De la Teisa arribaven a Gravats Pla de Girona d’on tornaven el dimecres per poder ser impreses el dijous i publicades el divendres>. El fotògraf de la Misión era Joan Antoni Satorre –segons Moli-, però quan estava malalt o tenia un compromís acudien a Emili Pujol. <La voluntat – va exposar- de no dir mai que no li hem d’agrair infinitament>. Entre la venda, els encàrrecs i la premsa, Pujol va fotografiar l’apogeu sardanístic, la recuperació de l’art, el teatre, les promocions comercials  i l’afirmació de l’esport.  Eren  imatges ara insòlites, com partits de basquet  i combats de boxa a la plaça de braus, curses de natació al Fluvià, curses urbanes de motocicletes amb corba criminal entre l’Avinguda Camil Mulleras i la Plaça Clarà; futbol de la Unió Esportiva Olot al camp de l’Estació. El Centre Catòlic organitzava tornejos locals de handbol, hoquei i exhibicions de patinatge. Montserrat Tresserras va travessar nadant l’estret de Gibraltar i el canal de la Mànega i va ser rebuda en multitud a Olot.
No totes les gentades eren per l’esport, carrers abarrotats de gent per accedir al sorteig d’una vespa, davant de Calçats Rovira, les representacions dels pastorets al Casal Marià, l’orquestrina Casanova en acció a la sala de festes l’Ideal i la Principal de la Garrotxa mentre tocava sardanes a la plaça plena de rotllanes. La ciutat acollia 40 músics professionals. També va deixar testimoni dels actes religiosos presidits pel rector Antoni Butiñà. Eren temps de manifestacions externes de religió. Hi havia 100 clergues, a Olot (Alexandre Cuellar-Olot anys cinquanta).  També eren temps d’inauguracions, com la del barri de Sant Pere Màrtir, presidida per l’alcalde Pere Bretcha.
 Pujol va fotografiar aquella dècada sense intenció subjectiva. Segons Joaquim Roca (responsable de l’Arxiu d’Imatges d’Olot). <Ensenyava el que passava sense apostar per enquadraments agosarats o punts de vista suggeridors. Era una persona senzilla que participava de manera natural en els esdeveniments i, per això mateix, les persones que eren l’ànima de les seves fotografies apareixien sense cap incomoditat>. És a dir, reunia el requisit principal per a ser un fotògraf de premsa professional: transmetre la realitat sense res més. Sembla senzill, però és molt complicat.
La ciutat i la comarca  i amb elles Emili Pujol avançaven cap a la societat de consum. A ell, li agradava experimentar a l’estudi, però no la fotografia artística. L’estudi va servir per revelar i retocar les fotografies de les primeres comunions., batejos i casaments que per aquell temps van començar a tenir el reportatge fotogràfic com un element essencial.
Al 1958, la seva filla Rosa Pujol va deixar de treballar amb el pare, perquè es va casar i es dedicar a exercir la professió que havia estudiat. Els anys seixanta van trucar la porta i amb ells la difusió de la fotografia en color i dels films de 8,8 mm. Molt interessat pels avanços tecnològics i les innovacions va fer amistat amb Àngel Vila. Segons Joaquim Roca: <Vila era un artista polifacètic: pintava, escrivia i feia cinema de creació>.  Al novembre del 1950, va estrenar la pel·lícula Bellvespre a l’Ideal. Vila li va transmetre l’afició pels films i Pujol va filmar un reportatge del mercat d’Olot. El mercat de fruita i verdura que es desenvolupava cada dilluns davant de la botiga. Va ser un dels darrers treballs que va fer abans de morir el 2 de novembre de 1972.
La filla Teresa Pujol va continuar el negoci, però més enfocat a casaments, batejos, comunions i la fotografia de moda. El 1996, Teia Pujol va cedir de manera temporal el fons del seu pare a Melcior Teixidor. Emili Pujol havia embolicat amb paper blanc cada reportatge , alhora que en prenia nota en una llibreta. Durant vint anys, Melcior Teixidor va canviar l’embolcall, el va ordenar els rodets, i els va descriure breument. Va datar reportatges i va confeccionar un centenar d’àlbums amb còpies de paper que estan en el seu arxiu, Teixidor arxiu d’imatges.

El 26 de maig del 2016, la família Pujol va cedir en règim de comodat els rodets i tot el material que tenien. El fons esta format per 101.175 imatges. Segons Joaquim Roca (Olot- Arxiu d’Imatges), la documentació i datació de les imatges suposarà encara anys de treball als responsables de l’Arxiu de la Garrotxa. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada