dimecres, 21 de desembre de 2016

L’Operació triomf d’un jove a la Cuba colonial.

Un antic vailet de diligències de les Planes convertit en soldat  va triomfar com  cantant a Cienfuegos i l’Havana. Gràcies a la seva habilitat com a cantant va poder tornar de la Cuba colonial. A la península, va cantar al teatre de Girona i al Teatro de la Zarzuela de Madrid.


Les mans a la cintura, el pit endavant, les cames obertes i el cap alt, Miquel Àngel Valentí Bantí de les Planes va entonar: <la Donna É Mobile qual pluma al Vento> de l’opera Rigoletto de Giuseppe Verdi. El públic del flamant  Teatre Tomas Terry de Cienfuegos a la Cuba colonial espanyola va emmudir. Quan va acabar, els aplaudiments no tenien manera de parar. L’èxit va ser tan gran que poc temps després, el 27 de març del 1890, Miquel Valentí va cantar cançons de les òperes Rigoletto i il trovattore al Teatro Tacón de la Havana i també va triomfar. Segons el diari La Iberia del 20 de febrer del 1890, <el nou  tenor, en el qual tenen grans esperances els professors músics que l’han escoltat és de les Planes, a l la província de Girona, te 23 anys i correspon a la quinta del 1886>. Uns dies després la Dinastia de Barcelona va precisar que Valentí donava el si bemoll sense esforç. En els primers escrits el denominen Àngel Valentí Vantí i en d’altres Miquel. Potser el nom era Miquel Àngel.
 Per fer Rigoletto, Verdi es va basar el drama El rei es diverteix de Victor Hugo. Des del dia després de l’estrena (11 de març del 1851) l’ària cínica del duc, La donna é mobile, es cantava pels carrers. El trovador també amb música de Verdi va ser estrenada el 1853. La trama està ambientada en el conflicte entre Jaume d’Urgell i Ferran d’Antequera per la corona del regne d’Aragó que va culminar en el Compromís de Casp.   La seva interpretació necessita de veus poderoses i de qualitat.
El teatre Tacón podia acollir 2.000 persones assegudes. Fundat el 1838, el Tacón era considerat el més prominent centre cultural de la Cuba colonial. El va fundar el català, Francesc Martí Torrens (Barcelona, 1786-l’Havana,1866). Pràcticament analfabet, però molt espavilat, va marxar de Barcelona durant les guerres napoleòniques. Es va establir a l’Havana, on va capturar un pirata. Convertit en empresari i comerciant es va dedicar –entre altres coses- al comerç d’esclaus. Va presidir la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya,

Després de les actuacions, la premsa cubana va difondre Miquel Valentí com el nou Julián Gayarre (Roncal, Navarra, 1844-Madrid,1890).  Gayarre, fill de família humil, amb 13 anys feia de pastor. EL seu pare el va enviar a Pamplona perquè fes de dependent. Rere el taulell, va escoltar una banda de música i la va seguir, fet pel qual el van despatxar. Va tornar a Roncal, on va fer de ferrer i mentre treballava cantava. El van sentir i li van oferir apuntar-se l’Orfeó Pamplonès. Gràcies a protectors de Pamplona, va poder estudiar solfeig primer a Madrid i després a Milà. Després, va triomfar a LaScala de Milà, al Teatre Real de Madrid, a Sevilla, al Liceu de Barcelona... Va ser un tenor de renom mundial. La relació entre Gayarre i Valentí estava en el fet que tots dos van néixer pobres i tenien una veu privilegiada. La gent encara tocada pel moviment Romantic volia que la història es repetís. Nogensmenys, el propi Giuseppe Verdi (Busseto, 1813-Milà, 1901) havia estat un nen pobre i de  poble.

Valentí havia nascut a les Planes, però no hi vivia de forma permanent. Amb 12 anys treballava de vailet a l’empresa Ribot i Rabasa. Feien la línia de transports de viatgers entre Caldes de Malavella i Sant Feliu de Guixols, uns 22 quilòmetres.  Feien sevir la diligència, un carruatge de quatre rodes estirat per cavalls o mules. Era similar a un autobús antic, però estirat per animals. Davant i defora hi anaven el cotxer i, en el cas de Miquel Valentí,  dins hi anaven els passatgers i dalt de tot hi havia la baca, on posaven,  paquets i maletes. A Sant Feliu de Guixols, les diligencies paraven a cal Loro.  Sobre l’anada a Sant Feliu en diligència, el viatger de l’època, Luciano Garcia del Real (Il·lustració Catalana, 15-1-1891) explica: <Les impressions saboroses pugen quan ens acostem i veiem les masies de la Vall d’Aro. L’entrada de Sant Feliu és també molt bonica. Té un aspecte senyor que indica riquesa i prosperitat>. La posada en servei del tren entre Sant Feliu i Girona va suposar una competència per les diligències, però els carruatges van conviure amb el tren fins l’arribada i l’expansió dels cotxes de motor.
En aquell temps, a la zona, hi havia un popular conductor de carruatges que es deia Antoní Valentí que podria ser el seu pare. Antoni Valentí va morir de sobte el febrer del 1900 a la Bisbal. En tot cas, Miquel Valentí va treballar 8 anys als carruatges de Ribot i Rabasa. En aquell temps, els vailets de diligència solien acompanyar el conductor. Estaven acostumats a la tralla (la regna de frenada) i el fuet. Freqüentaven els hostals i eren –en general- considerats uns nois entremaliats, molt avançats per l’edat en murrieries, de vida molt lliure i de molt  joves ja havien provat el tabac i el vi. 
Llavors, els nois entremaliats solien acabar destinats a Cuba, les illes Filipines o Puerto Rico. Leopoldo, Alas Clarin (Zamora,1852-Oviedo,1901) va escriure: <Per la carretera baixen els quintos que s’incorporen al regiment d’Amèrica. Hi van en Formatge i n’Esclop i tants d’altres de la seva condició. Un burgès se’ls mira i diu: Quina neteja. Mare de Déu, quina bona neteja. Un rodamón mutilat crida: Saludeu els que moriran per la pàtria!>.
Després de 15 dies de viatge, Miquel Valentí va arribar a Cuba i ho va fer en temps d’entre guerres La guerra petita (1879-80) havia acabat i la de la Independència (1895-1898) no havia començat.  Tot i ser un dels períodes menys dolents hi era fàcil de prendre mal o encara més morir per la malaltia del vòmit negre provocada per les picades dels mosquits. A Cuba, sense saber gairebé ni llegir ni escriure, es va aficionar a cantar. Es veu que l’habilitat li va sortir de manera sobtada al voltant del 1888. Es va posar a cantar i els que l’envoltaven el van animar, perquè el que van escoltar els agradava i li ho agraïen. A ultramar, els soldats escoltaven les cançons que els recordaven la pàtria que havien hagut de deixar.
Cantava d’oïda els èxits de l’època. La gent que anava al teatre repetia a casa seva les cançons que escoltava. Si volien gaudir de les cançons i de la música no els quedava altre solució que cantar i ho feien.  Les cançons els enaltien el patriotisme, els afavorien en l’amor i els alegraven la vida. Cantaven als camps, als camins, a les bastides  i als hostals, però molt pocs d’ells aconseguien ni tan sols en un sol dia de la vida assistir a una actuació dels grans tenors i les grans tiples de l’època. En tot cas, els que cantaven eren populars i estimats. Del paper dels nois que cantaven a la Cuba colonial en tracta la primera escena la pel·lícula La ciutat cremada.
Com que ho feia molt bé, els militars de la caserna li van propiciar la primera actuació a Cienfuegos, una ciutat fundada el 1819 per distribuir el sucre que arribava de les plantacions. Era una ciutat amb un port molt important d’on sortien els vaixells carregats de sucre. Tenia una guarnició espanyola molt nombrosa i amb una alta societat, no tota d’origen peninsular, de gran potència econòmica.  Hi havia financers de transcendència mundial. Els rics de Cienfuegos es van emocionar amb la veu de l’antic vailet de diligència que vestit amb l’humil uniforme de vímet dels soldats de Cuba els cantava temes  europeus. Els grans rics de Cuba van decidir ajudar-lo a ser un nou Gayarre, del qual no existeixen gravacions. S’ho van fer per llicenciar-lo i transformar-lo en un cantant de renom mundial. Llavors feia poc que Gayarre havia mort i les veus que havien quedat no el podien suplir.
El 20 de maig del 1890, el diari la República de Madrid avisava de l’arribada al port de Barcelona del vapor correu Veracruz portava un carregament de fruita colonial (plàtans, pinyes americanes i altres), el correu; 129 passatgers, 49 individus de tropa i un pres. Els passatgers varen desembarcar i la tripulació es va quedar en quarantena dins del navili.
Entre els que van baixar hi havia l’exsoldat, natural de les Planes (Girona) que amb la seva veu potent havia  entusiasmat el públic de Cienfuegos i de l’Havana.  Valentí tornava a casa per poc temps, perquè la família Terry de Cienfuegos (uns multimilionaris immensos, emparentats amb la reialesa europea)  s’havia compromès a pagar-li estudis de música i cant al conservatori de Milà, amb l’única condició que quan fos un tenor de fama mundial tornés a Cienfuegos per cantar 2 peces. Les mateixes que –de moment- li havien valgut la llicència del servei militar, que no era poc.
La notícia de l’arribada va córrer com el vent, perquè el 22 de maig va cantar al teatre de Girona. A Girona, van aprofitar una comèdia per fer-lo cantar a la mitja part. Així van sadollar la curiositat  de la gent que avisada pels diaris sabia la història del soldat tenor de les Planes.  Va cantar un tros de l’opera de Verdi, acompanyat del piano del senyor Soler. Va entusiasmar el públic i l’empresa li va regala un estoig amb un joc d’escriptori. Després va cantar sense acompanyament un exercici de caprici sobre temes cubans.
 Es veu que Valentí no es va poder lluir del tot per causa del cansament del viatge i pel fet que havia rebut notícies que el seu pare estava malalt al seu poble natal, on es dirigia. És a dir, quan va cantar a Girona, encara no havia arribat a les Planes.  Llavors feia poc que gràcies a la fàbrica Dusol havien fet la carretera Girona-Amer-les Planes i es podia  anar de Girona a les  Planes amb tartana.
Va prometre que quan tornés d’Itàlia tornaria a Girona perquè era la ciutat, d’on guardava els millors records de joventut. La premsa de Girona li va reconèixer grans qualitats i li van aconsellar que aprofités i anés a estudiar a Milà.
Per l’agost, el van veure a Sant Feliu de Guixols, on –segons explicaven- volia muntar un servei de carruatges.  Des dels diaris li van recordar que la cabra tendeix a la muntanya.  El van llicenciar perquè fos tenor i no conductor de diligències, que potser era l’ofici que de veritat ell havia somniat tota la vida.
A partir d’aquí va desaparèixer fins el desembre del 1891, quan va cantar al Teatro de la Zarzuela, a Madrid.  El Teatro de la Zarzuela va ser fundat el 1856 i encara existeix. Ha estat l’escenari d’òperes i sobretot de sarsueles.

Va actuar a la mitja part de l’obra Els nebots del capità Grant. La crítica va dir: <Va cantar com un pagès que torna a la masia després de batre.  És un tenor dotat de poderoses facultats, però ha de retirar-se a estudiar i deixar-se d’exhibicions. No n’hi ha prou en sentir la música fa falta dominar-la i entendre-la>.  En tot cas el públic madrileny el va ovacionar i aplaudir amb fervor. El 2 de febrer del 1892, el diari el Dia de Madrid va anunciar que la distingida professora del conservatori, senyoreta Bernís, s’encarregava de l’educació musical de Miquel Valentí Bantí. És la darrera notícia que hi ha del soldat de Cuba que havia d’esdevenir tenor. 

dimarts, 20 de desembre de 2016

Juan Martínez Carcellé, l’olotí de les varietats i del circ.

Juan Martínez Carcellé, l’olotí de les varietats i del circ.




Juan Martínez Carcellé va néixer a Olot el 27 de maig del 1895 i hi va tornar el 1970, quan va rebre l’ala de la ciutat. Així ho confirmen les biografies i els epitafis. Un català d’Olot va dur Josephine Baker a Madrid. En l’època d’or de les varietats va representar una cantant de divuit anys nomenada Imperio Argentina i estrelles com Raquel Meller, Pastora Imperio, Juanita Reina... Després de la Guerra Civil es va convertir en un dels més grans empresaris del circ del segle XX. Va gestionar el Circo Price de Madrid i va arribar a tenir tres grans circs ambulants que feien circuits per tota la península. Va llençar a la fama la trapezista Pinito de Oro i va representar primer els pallassos Pompoff i Thedy i després els recents Gaby, Fofo i Miliki.


Quan les campanes tritllejaven era senyal que hi havia un bateig. El repicar alegre d’anunci d’una nova vida posava una llum alegre als rostres dels olotins que caminaven pel Firal, dotava de somrís els hostes de la Fonda Estrella, a la plaça Major, i als de la fonda del senyor Colon, al Parc; alegrava el pas de les noies de faldilla llarga i davantal curt que treballaven a la fàbrica de garibaldines i gorres de Manel Mas, a la de can Masllorens o la de can Sacrest. Donava un alè més d’il·lusió als joves artesans de la nova indústria de la imatgeria religiosa. Els més radiants eren els nens i les nenes que esperaven l’escampada de caramels i de moneda petita de la sortida de l’església. Més tard, alguns d’aquells nens i nenes fets ja uns avis encara tindrien temps per veure el somrís alegre del nen batejat amb el nom de Joan. Els havia d’aparèixer somrient als primers programes de televisió per parlar de cantants, d’actors i actrius i de circ. El setembre del 1970, encara el van poder veure en persona en una vetllada al Circ Continental, on va rebre l’ ala d’Olot de mans de l’alcalde Joan Malibrán (1916-2003) i proposada per Joan Casulà (1918-1997).
Els pares del nouvingut eren Feliciano Martínez i Cinta Carcellé (Tortosa,1849-Madrid,1929). La seva presència a Olot estava motivada per les destinacions militars. En aquell temps, Olot tenia caserna al Carme i la gent estava acostumada a viure a amb la milícia. El seu pare ha via estat destinat a la Jonquera, però un canvi el va dur a Olot. Llavors a Olot i havia el regiment d’Aragó i en ocasions el de sant Quintí, on treballava el seu pare.
El nen que va arribar a finals de maig del 1895, va romandre 6 anys a Olot. Hi va aprendre unes beceroles i hi va formar un caràcter dolç que li van fer un gran servei. El 1901, el seu pare es va retirar i la família se’n va anar a viure a Tortosa, d’on la senyora Cinta era filla. A Tortosa, va estudiar als Germans de les Escoles Cristianes fins als 15 anys. En aquesta edat els seus pares el van fer anar a Madrid perquè fes oposicions per entrar al cos de funcionaris de telègrafs. Hi va ingressar i aviat va ser cap administratiu de primera classe, però el jove Juanito Carcellé, com l’havia de denominar la premsa tenia altres aspiracions.
Amb dos amics, Pepe Muñoz i Josep Muntaner, va muntar una agència artística. El problema era la falta de recursos de la gent per assistir un dia i un altre a les actuacions dels grans cantants i fer rendible contractar-los. Llavors no podien omplir un estadi, havien d’omplir un teatre, però un dia rere l’altre. Va ser quan Carcellé, pel seu primer cognom amb prou feines era conegut, va inventar els circuits. És a dir, actuar un temps en un teatre i després en un altre fins fer un circuit.
El diari El Globo del 30 d’agost del 1921, va anunciar un espectacle de varietats amb Luís Esteso, la Cibeles, Luisita Esteso, els germans Palacios i els Piters. Acaba: <Els preus populars que el nou empresari Juan Martínez Carcellé estableix auguren un gran èxit>.
Un mes després als diaris de Madrid sortien anuncis que definien Carcellé com l’únic agent que serveix tota classe d’artistes sense exigir bestretes, l’únic que estableix contractes mensuals de 24.000 pessetes, el que representa tota mena d’empreses teatrals, i de circ. Per fi –segons exposava el Eco Artistico- havia arribat l’agència única.
Al gener del 1922, va comprar l’agència i acadèmia artística que tenia el senyor Alarcon al carrer Fuencarral, número 8. Carcellé volia disposar d’una agència potent per dur espectacles a tota la península i un centre d’ensenyança d’artistes per donar oportunitats a nous valors.
La periodista Amalia Isaura a la revista Unión Ilustrada (12/4/1922) el va definir: <A la Llatina, avui, hi ha un empresari que és un tipus dolç. S’anomena Juanito Martínez Carcellé. És una mica inquiet i un molt català que sap fer bons cartells. A més té una cunyada artista, Teresita Silverdi>. Tots els diaris el definien com el popular Juanito Martínez Carcellé. Més ho van fer quan va posar en escena Dora, la cordobesita, , la qual va ser coneguda com la reina de les reines de les cançons andaluses. Era Dolores CastroRuiz (Còrdova, 1902-Sevilla,1967). Va ser una cupletista sense precedents. Era molt guapa i veure-la encara ara és senzill, perquè Carcellé la va presentar al pintor Julio Romero de Torres (1874-1930), el qual la va retratar en quadres que van servir per fer cartells publicitaris d’anís. Julio Romero de Torres sortia dibuixat als bitllets de cent pessetes.
El 1924 va representar Magdalena Nile del Rio (1910-2003) ImperioArgentina. Li deien argentina perquè hi havia nascut, filla d’un matrimoni d’emigrants andalusos. Va començar a cantar a Buenos Aires i Lima. Carcellé li va aconseguir una audició davant de José Campua l’empresari del teatre Romea i del circ Price. Més tard es va convertir en la primera gran estrella del cinema espanyol. Va treballar al cinema de parella amb Maurice Chevalier i en una pel·lícula de la Paramount amb Carlos Gardel.
Entre el 1926 i el 1931, Carcellé va ser l’empresari del teatre Pavón i un dels agents més coneguts de Madrid. El 1930 va dur Josefina Baker (1906-1975) en gira per tot Espanya. Era una ballarina, cantant i actriu americana que es va convertir en una icona musical al món.
Quan va actuar a Saragossa, la Baker es va espantar perquè el públic es va posar a llençar gorres i barrets a l’escenari. Ella no sabia si tornar-los i Carcellé li va indicar que era un homenatge que també feien als toreros. Li van demanar si havia vist una cursa de braus i va contestar que a Barcelona havia vist una vedellada, en la qual ningú s’havia tret el barret.
Al 1931, la revista Crónica li va dedicar un reportatge. Van voler tractar les varietats i van anar-lo a trobar. Els va explicar que a pesar de les fantasies no havia aconseguit res de les artistes. Els va explicar que en els anys bons el negoci de les varietats havia mogut entre vuit i nou milions de pessetes anuals, però que en el moment només en movia dos. Atribuïa el descens al fet que el públic estava cansat de veure les mateixes noies i que s’havia començat a interessar per les figures estrangeres. Va nomenar Josefina Baker, la qual ja havia actuat a Madrid, Maurice Chevalier (1888-1972) , els Fratellini (pallassos) i Raquel Meller. Va explicar que la Baker i Raquell Meller cobraven 5.000 pessetes diàries i que Chevalier i els Fratellini entre 10 i 15 mil, però tot i això no tenien calendari. Pel que fa a les artistes espanyoles, Pastora Imperio va batre el rècord de preus i actuacions amb 2.000 pessetes al dia. Va indicar que les artistes espanyoles ja no tenien la sortida de temps passats i que fora de l’Argentina en ball i Raquel Meller en cant no hi havia actuacions ni èxits d’espanyoles a les grans capitals del món. PastoraImperio (Pastora Rojas, 1887-1999) està considerada com una de les figures més representatives del ball flamenc de tots els temps. Raquel Meller (1888-1962) va ser una cantant de cuplet i actriu de cinema. Va estrenar la Violetera de José Padilla al teatre Arnau de Barcelona.


Carcellé va dir al periodista Ezequiel Enderiz que no hi havia futur a les varietats. Això no obstant, Enderiz es va fixar en el fet que les sales de l’oficina de Carcellé estaven plenes de noies molt belles que esperaven contractes. Llavors Carcellé va precisar que alguna cosa quedava, però que per cada contracte hi havia entre vint o trenta artistes. El futur d’elles –segons Carcellé- estava a la gran pantalla. El cinema sonor havia entrat amb força i totes i podrien cantar i ballar a cor que vols i el que és més triomfar. Com j a feia Imperio Argentina.
El 6 de febrer del 1932 el diari La Libertad anunciava que Carcellé gàbia contractat la Yankee, Conchita Piquer, Lolita Astolf. Mercedes Serós, Victoria Pinillos, Hammry Flemmig i Luisita Esteso per actuar al teatre de la Zarzuela. Van fer un espectacle denominat Feminas que estava encapçalat per la Yankee de primera vedet i Perlita Greco de segona amb una orquestra de deu noies. En tot l’espectacle hi havia un sol home. Van fer un gran gira per províncies i van tenir un èxit fora del corrent.
El 1934 el Coliseu va fer un homenatge a ell i al mestre Guerrero. L’espectacle homenatge va aplegar Harry Flèmings, Sullivan (mag), Claudia Yonescu (ballarina americana), Ofelia de Aragón (cançó espanyola), la Yankee (creadora de balls moderns), Estrellita Castro (cançó espanyola), Vera Orlova (actriu i dansarina rusa). Després de l’espectacle van servir un sopar fred.
Per aquest temps va tornar de Nordamèrica Carmen Amaya (Barcelona,1918- Bagur,1962) Amb 12 anys, havia acompanyat Raquel Meller per Sudamèrica i havia arribat als Estats Units. Tornada a Madrid, ,Meller la va presentar a Carcellé, el qual la va fer actuar al Teatre Coliseu amb Luisita Esteso. Van fer una gira per varies capitals de l’estat, entre elles Sant Sebastià. Luisita Esteso (1908-1986) va ser una gran vedet còmica. Havia debutat amb 8 anys, va actuar al Folien Bergère de París.
La Nacion del 22 de maig del 1935 explicava que Carcellé havia dut Pastora Imperio al Teatre Fontalba. L’actuació de la incomparable estrella gitana va ser un èxit. En la mateixa vetllada va presentar un espectacle de varietats, encapçalat per Flora Pereira. Durant la Guerra Civil va programar espectacles mentre va poder en col·laboració amb els sindicats d’artistes.
8
Acabada la guerra, va assumir la gestió del circ Price a la plaça del Rei de Madrid. Fundat el 1847 per Thomas Price, era un local que servia per fer circ i teatre. Va tenir una època gloriosa als anys vint i trenta i Carcellé li’n donaria una altra als seixanta. Va ser ensorrat als 70, però al 2007, l’Ajuntament de Madrid el va recuperar, perquè fos el circ estable de la ciutat. Carcellé gestionava el Price, però també el Teatro de la Zarzuela i representava nous valors de la cançó com Lola Flores (1923-1995).
El 1956 va organitzar els primers Festivals Mundials de Circ al Palau dels Esports de Barcelona. Va ser on va posar al cercle la trapezista Pinito de Oro (Cristina Maria del Pino Segura, 1931). Va esdevenir una figura internacional del circ. Va fer el festival mundial del circ fins al 1960. Gràcies a ell van arribar a l’estat circs internacionals tan importants com el Krone i l'Althoff. Va arribar a tenir tres circs ambulants amb el nom de Price
El 1968 va rebre la medalla al treball i el 1972 el premi nacional de teatre. Llavors ja era força gran i estava en període de desvinculació. Va morir el 30 d’agost del 1978, a Madrid. La seva mort va sortir a tots els mitjans d’informació de l’època.