dimecres, 21 de desembre de 2016

L’Operació triomf d’un jove a la Cuba colonial.

Un antic vailet de diligències de les Planes convertit en soldat  va triomfar com  cantant a Cienfuegos i l’Havana. Gràcies a la seva habilitat com a cantant va poder tornar de la Cuba colonial. A la península, va cantar al teatre de Girona i al Teatro de la Zarzuela de Madrid.


Les mans a la cintura, el pit endavant, les cames obertes i el cap alt, Miquel Àngel Valentí Bantí de les Planes va entonar: <la Donna É Mobile qual pluma al Vento> de l’opera Rigoletto de Giuseppe Verdi. El públic del flamant  Teatre Tomas Terry de Cienfuegos a la Cuba colonial espanyola va emmudir. Quan va acabar, els aplaudiments no tenien manera de parar. L’èxit va ser tan gran que poc temps després, el 27 de març del 1890, Miquel Valentí va cantar cançons de les òperes Rigoletto i il trovattore al Teatro Tacón de la Havana i també va triomfar. Segons el diari La Iberia del 20 de febrer del 1890, <el nou  tenor, en el qual tenen grans esperances els professors músics que l’han escoltat és de les Planes, a l la província de Girona, te 23 anys i correspon a la quinta del 1886>. Uns dies després la Dinastia de Barcelona va precisar que Valentí donava el si bemoll sense esforç. En els primers escrits el denominen Àngel Valentí Vantí i en d’altres Miquel. Potser el nom era Miquel Àngel.
 Per fer Rigoletto, Verdi es va basar el drama El rei es diverteix de Victor Hugo. Des del dia després de l’estrena (11 de març del 1851) l’ària cínica del duc, La donna é mobile, es cantava pels carrers. El trovador també amb música de Verdi va ser estrenada el 1853. La trama està ambientada en el conflicte entre Jaume d’Urgell i Ferran d’Antequera per la corona del regne d’Aragó que va culminar en el Compromís de Casp.   La seva interpretació necessita de veus poderoses i de qualitat.
El teatre Tacón podia acollir 2.000 persones assegudes. Fundat el 1838, el Tacón era considerat el més prominent centre cultural de la Cuba colonial. El va fundar el català, Francesc Martí Torrens (Barcelona, 1786-l’Havana,1866). Pràcticament analfabet, però molt espavilat, va marxar de Barcelona durant les guerres napoleòniques. Es va establir a l’Havana, on va capturar un pirata. Convertit en empresari i comerciant es va dedicar –entre altres coses- al comerç d’esclaus. Va presidir la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya,

Després de les actuacions, la premsa cubana va difondre Miquel Valentí com el nou Julián Gayarre (Roncal, Navarra, 1844-Madrid,1890).  Gayarre, fill de família humil, amb 13 anys feia de pastor. EL seu pare el va enviar a Pamplona perquè fes de dependent. Rere el taulell, va escoltar una banda de música i la va seguir, fet pel qual el van despatxar. Va tornar a Roncal, on va fer de ferrer i mentre treballava cantava. El van sentir i li van oferir apuntar-se l’Orfeó Pamplonès. Gràcies a protectors de Pamplona, va poder estudiar solfeig primer a Madrid i després a Milà. Després, va triomfar a LaScala de Milà, al Teatre Real de Madrid, a Sevilla, al Liceu de Barcelona... Va ser un tenor de renom mundial. La relació entre Gayarre i Valentí estava en el fet que tots dos van néixer pobres i tenien una veu privilegiada. La gent encara tocada pel moviment Romantic volia que la història es repetís. Nogensmenys, el propi Giuseppe Verdi (Busseto, 1813-Milà, 1901) havia estat un nen pobre i de  poble.

Valentí havia nascut a les Planes, però no hi vivia de forma permanent. Amb 12 anys treballava de vailet a l’empresa Ribot i Rabasa. Feien la línia de transports de viatgers entre Caldes de Malavella i Sant Feliu de Guixols, uns 22 quilòmetres.  Feien sevir la diligència, un carruatge de quatre rodes estirat per cavalls o mules. Era similar a un autobús antic, però estirat per animals. Davant i defora hi anaven el cotxer i, en el cas de Miquel Valentí,  dins hi anaven els passatgers i dalt de tot hi havia la baca, on posaven,  paquets i maletes. A Sant Feliu de Guixols, les diligencies paraven a cal Loro.  Sobre l’anada a Sant Feliu en diligència, el viatger de l’època, Luciano Garcia del Real (Il·lustració Catalana, 15-1-1891) explica: <Les impressions saboroses pugen quan ens acostem i veiem les masies de la Vall d’Aro. L’entrada de Sant Feliu és també molt bonica. Té un aspecte senyor que indica riquesa i prosperitat>. La posada en servei del tren entre Sant Feliu i Girona va suposar una competència per les diligències, però els carruatges van conviure amb el tren fins l’arribada i l’expansió dels cotxes de motor.
En aquell temps, a la zona, hi havia un popular conductor de carruatges que es deia Antoní Valentí que podria ser el seu pare. Antoni Valentí va morir de sobte el febrer del 1900 a la Bisbal. En tot cas, Miquel Valentí va treballar 8 anys als carruatges de Ribot i Rabasa. En aquell temps, els vailets de diligència solien acompanyar el conductor. Estaven acostumats a la tralla (la regna de frenada) i el fuet. Freqüentaven els hostals i eren –en general- considerats uns nois entremaliats, molt avançats per l’edat en murrieries, de vida molt lliure i de molt  joves ja havien provat el tabac i el vi. 
Llavors, els nois entremaliats solien acabar destinats a Cuba, les illes Filipines o Puerto Rico. Leopoldo, Alas Clarin (Zamora,1852-Oviedo,1901) va escriure: <Per la carretera baixen els quintos que s’incorporen al regiment d’Amèrica. Hi van en Formatge i n’Esclop i tants d’altres de la seva condició. Un burgès se’ls mira i diu: Quina neteja. Mare de Déu, quina bona neteja. Un rodamón mutilat crida: Saludeu els que moriran per la pàtria!>.
Després de 15 dies de viatge, Miquel Valentí va arribar a Cuba i ho va fer en temps d’entre guerres La guerra petita (1879-80) havia acabat i la de la Independència (1895-1898) no havia començat.  Tot i ser un dels períodes menys dolents hi era fàcil de prendre mal o encara més morir per la malaltia del vòmit negre provocada per les picades dels mosquits. A Cuba, sense saber gairebé ni llegir ni escriure, es va aficionar a cantar. Es veu que l’habilitat li va sortir de manera sobtada al voltant del 1888. Es va posar a cantar i els que l’envoltaven el van animar, perquè el que van escoltar els agradava i li ho agraïen. A ultramar, els soldats escoltaven les cançons que els recordaven la pàtria que havien hagut de deixar.
Cantava d’oïda els èxits de l’època. La gent que anava al teatre repetia a casa seva les cançons que escoltava. Si volien gaudir de les cançons i de la música no els quedava altre solució que cantar i ho feien.  Les cançons els enaltien el patriotisme, els afavorien en l’amor i els alegraven la vida. Cantaven als camps, als camins, a les bastides  i als hostals, però molt pocs d’ells aconseguien ni tan sols en un sol dia de la vida assistir a una actuació dels grans tenors i les grans tiples de l’època. En tot cas, els que cantaven eren populars i estimats. Del paper dels nois que cantaven a la Cuba colonial en tracta la primera escena la pel·lícula La ciutat cremada.
Com que ho feia molt bé, els militars de la caserna li van propiciar la primera actuació a Cienfuegos, una ciutat fundada el 1819 per distribuir el sucre que arribava de les plantacions. Era una ciutat amb un port molt important d’on sortien els vaixells carregats de sucre. Tenia una guarnició espanyola molt nombrosa i amb una alta societat, no tota d’origen peninsular, de gran potència econòmica.  Hi havia financers de transcendència mundial. Els rics de Cienfuegos es van emocionar amb la veu de l’antic vailet de diligència que vestit amb l’humil uniforme de vímet dels soldats de Cuba els cantava temes  europeus. Els grans rics de Cuba van decidir ajudar-lo a ser un nou Gayarre, del qual no existeixen gravacions. S’ho van fer per llicenciar-lo i transformar-lo en un cantant de renom mundial. Llavors feia poc que Gayarre havia mort i les veus que havien quedat no el podien suplir.
El 20 de maig del 1890, el diari la República de Madrid avisava de l’arribada al port de Barcelona del vapor correu Veracruz portava un carregament de fruita colonial (plàtans, pinyes americanes i altres), el correu; 129 passatgers, 49 individus de tropa i un pres. Els passatgers varen desembarcar i la tripulació es va quedar en quarantena dins del navili.
Entre els que van baixar hi havia l’exsoldat, natural de les Planes (Girona) que amb la seva veu potent havia  entusiasmat el públic de Cienfuegos i de l’Havana.  Valentí tornava a casa per poc temps, perquè la família Terry de Cienfuegos (uns multimilionaris immensos, emparentats amb la reialesa europea)  s’havia compromès a pagar-li estudis de música i cant al conservatori de Milà, amb l’única condició que quan fos un tenor de fama mundial tornés a Cienfuegos per cantar 2 peces. Les mateixes que –de moment- li havien valgut la llicència del servei militar, que no era poc.
La notícia de l’arribada va córrer com el vent, perquè el 22 de maig va cantar al teatre de Girona. A Girona, van aprofitar una comèdia per fer-lo cantar a la mitja part. Així van sadollar la curiositat  de la gent que avisada pels diaris sabia la història del soldat tenor de les Planes.  Va cantar un tros de l’opera de Verdi, acompanyat del piano del senyor Soler. Va entusiasmar el públic i l’empresa li va regala un estoig amb un joc d’escriptori. Després va cantar sense acompanyament un exercici de caprici sobre temes cubans.
 Es veu que Valentí no es va poder lluir del tot per causa del cansament del viatge i pel fet que havia rebut notícies que el seu pare estava malalt al seu poble natal, on es dirigia. És a dir, quan va cantar a Girona, encara no havia arribat a les Planes.  Llavors feia poc que gràcies a la fàbrica Dusol havien fet la carretera Girona-Amer-les Planes i es podia  anar de Girona a les  Planes amb tartana.
Va prometre que quan tornés d’Itàlia tornaria a Girona perquè era la ciutat, d’on guardava els millors records de joventut. La premsa de Girona li va reconèixer grans qualitats i li van aconsellar que aprofités i anés a estudiar a Milà.
Per l’agost, el van veure a Sant Feliu de Guixols, on –segons explicaven- volia muntar un servei de carruatges.  Des dels diaris li van recordar que la cabra tendeix a la muntanya.  El van llicenciar perquè fos tenor i no conductor de diligències, que potser era l’ofici que de veritat ell havia somniat tota la vida.
A partir d’aquí va desaparèixer fins el desembre del 1891, quan va cantar al Teatro de la Zarzuela, a Madrid.  El Teatro de la Zarzuela va ser fundat el 1856 i encara existeix. Ha estat l’escenari d’òperes i sobretot de sarsueles.

Va actuar a la mitja part de l’obra Els nebots del capità Grant. La crítica va dir: <Va cantar com un pagès que torna a la masia després de batre.  És un tenor dotat de poderoses facultats, però ha de retirar-se a estudiar i deixar-se d’exhibicions. No n’hi ha prou en sentir la música fa falta dominar-la i entendre-la>.  En tot cas el públic madrileny el va ovacionar i aplaudir amb fervor. El 2 de febrer del 1892, el diari el Dia de Madrid va anunciar que la distingida professora del conservatori, senyoreta Bernís, s’encarregava de l’educació musical de Miquel Valentí Bantí. És la darrera notícia que hi ha del soldat de Cuba que havia d’esdevenir tenor. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada