diumenge, 30 d’abril de 2017

Pau Meroles Isamat, la gran figura olotina de l’òpera



L’olotí, Pau Meroles Isamat (Olot, 1854-Olot 1926) va ser un des mes grans cantants d’òpera de finals del segle XIX. Va cantar al Liceu de Barcelona al Teatre Espanyol de Barcelona, al Teatre Reial de Madrid, a la Gran Opera de Madrid, al teatre Principal de Málaga, al teatre San Carlos de Lisboa, el gran teatre de Viena, a Budapest, a Florencia... Va compartir escenari amb cantants com Julian Gayarre (Roncal, 1846-Madrid, 1890), Adelina Patti (Madrid, 1843-Brecock,1919), Ernesto Nicolini (Saint Maló, 1834-Pau, 1898), Emili Naudin (Parma,1823-Bolonya 1890), Filipí Bresciani.. . Va cantar a París i Viena amb Adelina Patti i amb Gayarre a Barcelona, Saragossa i Málaga. A la part final de la seva vida va ser l’empresari que va dirigir el Teatre Principal,  de Girona i a Olot va ser professor de cant i preceptor de nous valors.

Pau Meroles va néixer el 1855 a casa de la família encapçalada per Josep Meroles (9-8-1896) i la seva mare Isamat. Segons El Eco de la Montaña, el seu pare era una persona de caràcter afable i amb conseqüència política. Exposen que era una persona molt estimada i que als funerals a l’església del Tura hi va anar molta gent. Tenia dos germans Joan Meroles (Olot, 1846-Olot, 1916) i Carme Meroles. 

Era una família amb possibles. El seu germà Joan va ser advocat, director del Diari de Tarragona, diputat per Olot i alcalde d’Olot, almenys entre el 1912 i el 1913. També va ser president provisional de l’Òrfeo Popular Olotí al 1914. Segons Aragon Artistico-1888,    Pau Meroles va estudiar el solfeig que li va ensenyar el mestre de capella d’Olot. A instàncies dels seus pares en comptes de seguir amb la música, va anar a l’institut d’Olot, on es va graduar en batxillerat d’arts el 1869. Després  va estudiar dret a Barcelona i la carrera de notariat. Primer va fer de notari i després  es va dedicar al comerç. En un bateig va cantar i el va escoltar el mestre Ventura Casanoves, el qual li va proposar ensenyar-lo perquè es dediqués al cant.

Va debutar amb molt d’èxit al teatre Novedades de Barcelona i poc després, amb 24 anys,  (1878) va interpretar els Hugonots de de Giacomo Meryerbeer. D’aquell dia, la Crónica de la Musica de 21 de l’11 del 1878 va exposar: <La senyoreta Bulli Paoli posseeix algunes condicions dramàtiques, però la seva veu no té prou extensió en la part de Valentina. Van ser aplaudits el baríton Bernís i el baix Meroles>.

Poc temps després el març del 1879 va participar en la representació de fra Diavolo de Daniel Auber. El tenor era Emili Naudin (Parma,1823-Bolonya 1890). Durant molt de temp, Naudin va cantar al Covent Garden (Londres) i a l’ Òpera de París.
A Olot, es va començar a parlar d’ell a partir del 1879. Joaquim Danés i Torras (Història d’Olot-Pp,1727) narra: <Anaven arribant a la vila freqüents notícies del gran cantant d’òpera olotí. Aquell any, tenia un contracte al Liceu, de Barcelona i acabat que fos havia d’anar-se’n a París, on treballaria amb Adelina Patti el gran Nicolini>. Patti era el prototip de diva (prima donna). Va ser considerada la cantant més brillant del seu temps i la soprano més notable del darrer quart de segle del XIX. Encara ara és  considerada la cantant d’òpera més ben pagada de tots els temps per davant de Pavarotti.

El 1875 va conèixer el tenor Ernesto Nicolini i van començar a cantar junts i Patti es va separar del seu home, el marquès de Caux. El 1886, Patti es va divorciar i es va casar amb Nicolini, al castell que ella tenia a Swansea (Gales).

A l’octubre del 1879, va estar en la representació d’Un ball de mascares de Giuseppe Verdi al Teatre Reial de Madrid. La crítica del diari El Globo exposa: <El senyor Meroles ens va semblar un cantant molt discret, però amb facultats per no desfer un bon conjunt>.

El 1880 va estar en la interpretació de fragments de  l’òpera Juli Cesar al Teatre Espanyol de Barcelona. No era l’òpera de George Friederick Händel, sinó la de l’olotí  José Garcia Robles (1838).

Al 1881,  Pau Meroles va cantar amb Juliàn Gayarre al Liceu de Barcelona. Gayarre havia estat un jove pastor de Roncal Navarra que gràcies a preceptors de Pamplona havia estudiat al conservatori de l’Scala de Milà i havia esdevingut primera figura mundial. Van representar l’òpera els Hugonots. Segons la severa crítica de la Il·lustració Catalana del 30 de l’11 del 1881,  Meroles va fer de comte de Saint Bris d’una manera més que acceptable i Gayarre va tenir una gran actuació.  El 1882, Julián Gayarre es proposava fer una gira artística pels Estats Units. Llavors era definit com la sublim terra del dolar. En l’organització de la companyia parlaven del baix, Meroles.  A més d’altres llocs, Gayarre i Meroles van cantar junts a Málaga i Saragossa (Teatre Principal 1880).

La Crónica de la Música del 29 de l’11 del 1882 defineix que a pesar de no estar a la primera línia, Pau Meroles destaca per la seva magnífica veu de baix i el seu bon mètode de cant. La crítica derivava de la representació de l’Africana de Giacomo Merbeyeer al teatre de Málaga.  Continuava: <El senyor Meroles és un artista que reuneix qualitats excel·lents, fins la seva figura és simpàtica. No és estrany que ens fes un excel·lent Mefistófles (un dimoni del costumari alemany). Que fou sadollat d’aplaudiments i que en les dues representacions d’aquesta òpera se li fes repetir el brindis>.

El 16 d’agost de 1883 tornava a estar a Madrid. El Diario Oficial de Avisos y Noticias de Madrid anunciava la representació de El barbero de Sevilla de GioachinoRossini a Madrid. Van debutar-hi la primera tiple Regina Fontana i el baix senyor Meroles.
La fama que prenia l’olotí era important, perquè la premsa de Barcelona anunciava les seves arribades a la ciutat comtal. La Dinastia del 19 de desembre de 1883 exposava: <Provinent de Málaga on va actuar en companyia de l’eminent Gayarre, ha arribat a Barcelona el nostre paisà Pau Meroles>.  La figura de l’òpera viatjava contínuament, però a Olot tenia casa seva. Hi havia anat el 1881, provinent de Gènova, per guarir-se del tifus i al 1885 per passar l’estiu. No sols hi anava a curar-se o a veure la família. Per les festes del Tura del 1887, va participar en un concert al Teatre Principal en benefici de l’Hospital va cantar l’ària don Carlo  de Giusseppe Verdi i Mia sposa sarà la mia bandera del mestre Augusto Rotoli. Meroles va provar la potència de la veu, el gust artístic, la flexibilitat i la fina entonació. Va haver de repetir les actuacions per aclamació del públic.

Va ser una vetllada, en la qual van participar olotins que tenien habilitat per cantar o per recitar poesies. Per exemple, la senyoreta A.Carreras va cantar l’ària de Don Giovanni de Mozart, el senyor Jaume Jutglà, amb paraula fàcil, va llegir Blanca de Manuel del Palacio i Simó (Lleida,1831-Madrid,1909), Manuel del Palació està considerat el gran poeta burlesc del XIX. El jove Pinós va executar l’allegro de Weber i el senyor Verdaguer va cantar la cançó de l’Hugonot de Meyerbeer.

El 1889 va participar en la interpretació dels Hugonots,  amb  gran èxit, al Teatre Pagliano de Florencia. El 1893 va actuar també amb èxit al Teatre de Málaga, però aquesta vegada acompanyat d’un altre olotí. Es tractava del seu deixeble Jaume Casanyas (L’Olotí-26/2/1893). Explicaven que el jove Jaume Casanyas s’havia revelat com una esperança del cant, que era molt difícil sentir cantar la part de Rambaldo com ell la cantava. Precisaven: <Diu molt bé la balada i el duet no es pot demanar més delicadesa>. El de Casanyas va ser l’únic número que va obtenir la repetició cada nit. Explicaven que Casanyas havia començat feia 7 mesos els estudis de cant sota la direcció del senyor Meroles. Els estudis eren a Olot on hi havia un altre mestre de cant que es deia Narcís Corriols.  En aquella època la joventut olotina es delia per cantar i un el lloc, on s’ensenyava cant i música era el Centre Católic.  Meroles era soci del Centre Catalanista d’Olot, una entitat lligada amb els Centre Catòlic. És molt possible que Meroles i Corriols ensenyessin cant al Centre Catòlic.

 El 1894, Casanyes va cantar les sarsueles Marina i les Campanades a Olot, però no va agradar pel fet de desafinar i emetre massa notes blanques. La critica exposava: <Llàstima de no haver escoltat els consells dels primers mestres s’hagi precipitat en la seva carrera artística>.

Casanyas no va ser el darrer olotí en triomfar a l’òpera. El Deber del 21 de març del 1924, explicava: <Mercès a les gestions del filantrop, Pere Sacrest, i la il·lustre soprano Maria Barrientos (Barcelona, 1883-Cibioure,1946), el notable tenor olotí, humil obrer, en Pere Grabolosa ha estat lliurat a les lliçons d’alguns tècnics de Barcelona per tal d’afinar l’educació de la seva potent veu. perquè pugui debutar al Coliseu de Barcelona>. Subratllen: <El qui va ser el seu mestre, l’aplaudit baix Pau Meroles, podrà esclatar en el somrís de satisfacció en veure que es ret justícia a la seva explicita i gens migrada protecció>. Un any després Pere Grabolosa va actuar al Teatre Principal d’Olot en un acte, en el qual va debutar un altre olotí, Jaume Castellví, el qual va interpretar la donna e Mobile del Rigoletto de Verdi i una furtiva lágrima de l’òpera L’elesir d’amore de Gaetano Donizzetti.  Quan li va tocar el torn a Grabolosa va sorprendre amb la potència de la seva veu, però no va acabar de convèncer. També li faltava més temps d’escola.

El maig del 1890 la revista Teatre Català lloava Meroles pel paper de Duca a l’obra Lucrecia Borgia de Gaetano Donizetti al Liceu. El paper encaixava a les qualitats d’un cantant que cuidava amb escrupolositat els més petits detalls escènics que coneixia a fons. Va ser aplaudit a la primera ària del segon acte i final del tercer. Va ser cridat a escena repetides vegades.

El 1893, l’Ajuntament de Girona li va concedir la gestió del Teatre Principal de Girona per la temporada de fires. Meroles treballava per dur a Girona Els amants de Terol de Tomás Breton i La bonica filla de Georges Bizet.  A la companyia hi havia dos olotins més Elisseo Oliveras i Jaume C Espanyol, crec que era Jaume Casanyes. Segons la critica Els amants de Terol no va agradar, perquè els cors i una part de l’orquestra van desafinar.  Això no obstant, el 1923 Meroles  tornava a optar perquè li donessin la gestió del teatre per fires.


Pau Meroles va ser definit com un home simpàtic, alt de fesomia agradable i de tracte franc i sincer  (Aragon Artistico-1888). Va morir sense gaire necrològica i cap hagiografia el 27 de gener de  1926. Potser el millor epitafi va ser l’arribada a la ciutat d’una gran companyia per Festes del Tura. Sota la direcció artística d’Augusto Scampini (Garlasco, Itàlia, 1880-Barcelona, 1939), van actuar les sopranos Verona i Sofia Verge i el pulcre tenor Jaume Castellví, alumne del malaguanyat Pau Meroles. 

diumenge, 1 de gener de 2017

La primera Volta a Catalunya amb Automòbil




Fa 100 anys, el Reial Automòbil Club de Catalunya (RAC), fundat el 1906, va decidir organitzar una prova de regularitat i de turisme. La Junta estava presidida per Francesc Fàbregas i els vocals eren  Pere Monés, Joan Farnés, Lluís Capara, Josep Balcells i Joan Reynés. Salvador Andreu, presidia la comissió esportiva del RACC i el comitè organitzador de la Volta.
Havia de ser una prova que tingués els al·licients del turisme i alhora posar a prova el valor tècnic dels automòbils participants. L’objectiu era popularitzar l’automobilisme al país. Hi havia llocs que quan veien un cotxe li tiraven pedres. Fa 100 anys, l’automòbil encara no era el mitjà majoritari de transports de persones ni de passatgers. El servei ordinari de transport de passatgers entre pobles el feien amb tartana. Fins al 1921 Felip Mir de Ripoll no va registrar un autobús i al 1920 es va constituir l’actual Transportes Elèctricos Interurbanos SA (TEISA) a Banyoles.
Això no obstant, des del 1910 es celebrava el Ral·li de Montecarlo, es feien expedicions pel desert, s’acabava de fer un cursa de cotxes entre Barcelona-Madrid-Barcelona i la major part de les persones amb  possibles en volien tenir un. Un Hupsmobile de model 1915 valia 9.500 pessetes i el sou mensual d’un treballador qualificat voltava les 250 pessetes mensuals.

L’automòbil començava les primeres passes cap a la massificació i  ja feia funcions d’ambulància, de taxi. Hi havia camions per a tota classe d’utilitats. Això no obstant, l’automòbil encara tenia detractors. Havia d’acabar amb la tracció animal que tenia el domini del transport des del neolític.
El RAC va redactar el reglament de la Primera Volta Automobilística a Catalunya. Va establir dues categories segons pes (2 i 4 tones) i potència dels vehicles, van escollir un itinerari i van escollir la millor època de l’any el primer estiu. La primera etapa Barcelona-Girona-Olot era el 23 de juny, la segona Puigcerdà-Seo d’Urgell-Pons-Artesa de Segre-Lleida era el 24 de juny i la tercera i última Lleida-Montblanc-Valls-Tarragona-Vendrell-Vilanova i la Geltrú-Sitges-Barcelona era el 25 de juny. Van triar un recorregut de 635 quilòmetres amb carreteres no excessivament dolentes per l’època i localitats amb capacitat per hostatjar adequadament els participants.  Segons la revista Gran Vida, número 157 s’hi van apuntar 30 participants, però a la sortida només se n’hi van presentar 25.




Arribada a Olot
El soroll dels motors, les reduccions  de les marxes s’escoltaven de la llunyania. Els olotins els esperaven a les voreres i als balcons des de feia una bona estona d’aquell diumenge de juny. Les campanes de Sant Esteve i del Tura cridaven a missa, però la gent ara que havia escoltat el brogit que semblava haver de fer tremolar el terra no es movia.
En mig d’espetecs i envoltat de fum, per fi va arribar el primer. Els nens somreien amb els ulls oberts de bat a bat, alguns homes es treien la gorra o el  barret per fer-lo servir de bandera i d’altres el mocador. Les noies sentien el seu cor bategar sota els lleugers vestits florejats d’estiu i els nois imitaven amb la boca el soroll que escoltaven. El primer va elevar la pols del carrer. <És un Scripps-Booth Stutz, amb motor de vuit cilindres>, va indicar el mecànic de la localitat. Era un vehicle fet als Estats Units per una marca que va existir entre el 1912 i el 1923. En aquest temps van produir 34.000 vehicles. El senyor, Rafel Bianchi, conductor del primer cotxe de la Primera Edició de la Volta a Catalunya en automòbil  duia casc de cuir, ulleres de goma i un mocador al coll.  Un senyor amb barret de palla li va indicar el camí amb una bandera verda.  El públic va elevar una altra ovació,  el segon automòbil agafava la corba quasi tombat. Un gos corria esperitat, un gat s’enfilava per una canalera, un cavall renillava per un alliberament de mil·lennis i un clergue es  persignava. El segon estava en persecució i encara corria més. L’home del barret va batre la bandera amb més força. Quan enmig d’un núvol de fum i pols, el vehicle va entrar al passeig de Barcelona, el públic va esclatar en una ovació. Després va reduir i va entrar calmat al passeig de l’Estació, enmig d’un intens olor a benzina cremada.
Encara van entrar 23 automòbils més tots grans de molts cavalls i la majora amb senyoretes ben mudades d’acompanyants. Les regles establien que els cotxes amb dones darrera tinguessin punts addicionals per tal de donar un caire turístic a la prova. <És fàcil de comprendre que la prova serà més interessant i animada quants més passatgers i hagi  quant més abundi entre ells el bell sexe>, exposava la revista España Automóvil y Aeronáutica.
  Després de proveir de benzina a les voltes de la Plaça Clarà, els conductors van enfilar els cotxes cap les fonts de Sant Roc, on els havien preparat un bon dinar sota els alts plàtans centenaris. Va ser un gran àpat, però al juny a Olot plou i va començar a tronar, cosa que va precipitar el dinar i avançar la sortida. EL control de partida es va fer a l’Ideal Parc, des d’on els cotxes van marxar enmig d’un devessall d’aigua en direcció a Sant Joan de les Abadesses i Puigcerdà. Ricard Cabot (España Automóvil i Aerònautica del 15 d’agost del 1916) explica: <La marxa va ser penosa per carreteres dolentes entre Olot i Sant Joan de les Abadesses i pèssimes entre Ripoll i Campdevànol> . A Ribes de Freser van enfilar els 26 quilòmetres de la collada de Toses. Va ser una pujada de relliscades i d’una forta lluita.  
Ricard Cabot Montalt (1885-1958) va ser el periodista que va relatar la prova per la revista Stadium i després les altres revistes de l’època van agafar les seves cròniques. Cabot és considerat un dels pioners del periodisme esportiu a Espanya. Va fundar la revista Sports (1906), va ser un dels fundadors de la revista Stadium,  va ser cronista a los Deportes i el Mundo Deportivo.
 Va ser president de l’Associació de Periodistes Esportius de Catalunya, va estar a la junta del Futbol Club Barcelona, president de la Federació Catalana de Futbol i secretari de la Federació Española de Futbol.
Segons la revista olotina el Deber del 22 de juliol del 1916,  els participants a la primera etapa de la Primera Volta a Catalunya Automobilística van arribar a Olot provinents de Barcelona per la banda de Girona i es van aturar a l’Estació. Els van esperar Francesc Fàbregas, president del Reial Automòbil Club, Joan Tresserras i Jofre (1872-1934), alcalde d’Olot, i Josep Maria Torras i Juli Soler del Sindicat d’Iniciatives. Francesc Fàbregues (1857-1933) era metge cirurgià i havia treballat a Olot, on era molt conegut. Tant que a les eleccions generals del 1918 va sortir diputat de la Lliga Regionalista pel districte d’Olot. Quan va morir va donar la seva biblioteca a l’Acadèmia, les obres de dret a la Universitat de Barcelona i la pinacoteca al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Ricard Cabot va escriure una crònica a la revista Stadium, en la qual explica que van enfilar la carretera de la Cantina amb calma i sota la pluja, perquè el sòl era molt relliscós. Encara va ser pitjor de Ripoll a Campdevànol,  on van patir molt. A Ribes de Freser van enfilar els 26 quilòmetres de la collada de Toses, amb la voluntat de plantejar una lluita èpica. Segons la crònica, la brega es va entaular entre el Gobrón de Josep Andreu, el Lancia de Josep Freixa i l’Hispano de Marial. Els tres pilots es van alternar les primeres posicions. A Puigcerdà va arribar primer l’automòbil Elizalde pilotat per Huillier i propietat dels senyors Pujadas i Llobet.
L’alcalde de Puigcerdà, el senyor Josep Maria Martí (1837-1917) va lliurar les copes. Josep Maria Martí tenia una farmàcia, s’havia destacat en els setges carlins de 1873 i 1874. Ha passat la història com un dels personatges més actius dins la promoció de la cultura a Puigcerdà. Va promoure la Festa de l’Estany i el casino Ceretà. A l’estiu feia tertúlia amb Joan Maragall, Victor Balaguer, Jacint Verdaguer, Frederic Mistral, José Zorrilla. Era de la Unió Catalanista.

A la nit, els participants van ser obsequiats amb concert i ball al Casino Ceretà. Cabot relata que l’endemà van sortir 22 cotxes de Puigcerdà en direcció a la Seu d’Urgell. La carretera era bona i no van trobar pols fins als Hostalets. D’Organyà a Pons  la carretera es va tornar dolenta.
A la Seu d’Urgell, un grup de noies va rebre els automobilistes amb rams de flors per a tots. A 2/4 de 2 havien arribat tots,  per menjar al local de la societat recreativa. Hi feia molta calor, hi van menjar més o menys bé i van parlar de les incidències de la cursa. A mitja tarda, van sortir cap a Pons i cap a Lleida. En una mica més d’una hora van cobrir 40 quilòmetres.
L’endemà els cotxes es van dirigir a la carretera de Barcelona per cobrir la darrera etapa. A mesura que avançaven per la plana els públic augmentava. Al pas pels pobles es formaven fileres de gent a banda i banda de la carretera. El Lancia de Ricard Cabot va arribar a Tarragona amb una hora i mitja d’avantatge sobre l’horari previst. Segons explica perquè es va obsedir en la persecució al cotxe d’Andreu Rambler. Els va anar bé perquè van tenir temps de fer el vermut abans d’anar a dinar a l’Hotel París. Havent dinat, van sortir en direcció al Vendrell. De Tarragona al Vendrell la carretera no donava per massa, però el Gobrón conduït pel president del comitè organitzador del RACC, Salvador Andreu , corria molt per deixar enrere el Lancia de Josep Freixa. Els dos primeres eren seguits pel propi Ricard Cabot i després venien Joaquin Palazón (Scripps-Booth), Pere Catasús (Scripps-Booth), José Almagro (NSU), Rafel Bianchi (Scripps-Booth). El guanyador absolut de la prova va ser  el cotxe Elizalde, pilotat per Huiller, marca Nacional, dels senyors Pujadas i Llobet (Gran Vida 157).
 La primera Volta a Catalunya va acabar malament, perquè en la darrera etapa va tenir lloc un accident, en el qual van morir el conductor i una viatgera. Malgrat la desgràcia, la impressió final va ser bona. Ricard  Cabot va escriure: <Tan bella, tan agradable, tan seductora, ha resultat la Volta a Catalunya i fins al punt en tal grau és exacta aquesta impressió general que el que abans es va posar en futur bé pugui posar-se en temps passat>.

La van tornar a fer amb èxit fins al 1920.  Entre el 1954 i el 1956 la van recuperar, però el 1957 ja li van donar el nom de Rally Catalunya.