dijous, 6 de juliol de 2017

Els Voluntaris de la Llibertat de Sant Joan les Fonts

Els Voluntaris de la Llibertat de Sant Joan les Fonts


Els Voluntaris de la Llibertat de Sant Joan les Fonts van existir. Primer van participar en la revolta republicana de 1869 i després en la campanya electoral de 1871 i en la Guerra Carlina de 1872 al 1876. Com van sorgir? A Catalunya, des del 1820, hi havia partidaris de la monarquia absoluta, de la inquisició i del retorn dels drets feudals que es revoltaven. Es reunien en grups de 30 o 40 i anaven armats pels pobles a pressionar i castigar els alcaldes i regidors dels negres, així es coneixien els liberals. Els negres eren partidaris del sufragi censatari (votaven els propietaris i les persones amb càrrec), la llibertat de culte, i el respecte a la propietat privada i entenien la nació com un conjunt de propietaris. Eren moderns però implacables amb els pobres fossin masovers o treballadors. Això feia que moltes vegades els masovers preferissin el tracte amb els vells terratinents carlins que amb els rics liberals (militars enriquits, grans càrrecs de l’administració o industrials propers al règim...). En ambdós casos els pobres que podien arribar a passar gana i eren majoria només estaven per treballar i obeir i molt sovint els atreien a les files de negres o de blancs amb els diners de les pagues. Es van organitzar en sindicats i els industrials rics fossin carlins, liberals o republicans els reprimien.
El conflicte entre els  negres i els blancs ja va començar en temps de Ferran VII (1784-1833), durant el trienni liberal del 1820al 1823. Per tal d’evitar que les bandes absolutistes fessin el que volguessin, els governs liberals van recuperar la milícia nacional de voluntaris creada durant la guerra Napoleònica. Hi havia d’haver 30 milicians armats per cada 1.500 habitants. La milícia havia de ser pagada pels ajuntaments, se’ls designava entre el Govern Civil i l’Ajuntament i el Govern Civil decidia el cap. La feina era defensar els pobles liberals de les partides absolutistes fins a l’arribada de reforços de l’exèrcit i –en temps de calma- mantenir un ordre favorable als interessos dels governs liberals o de la Primera República(1873-74). Dins aquest ordre –sovint-, abusaven dels veïns denominats blancs, carques, o carlins. En temps de pau els vexaven i si hi havia conflictes els feien pagar contribucions que solien servir per pagar els milicians.
El 1869,  el municipi de Begudà i Sant Joan les Fonts  havia arribat als 1.948 habitants. Des de la conversió del Molífondo en fàbrica el 1841 i amb la transformació dels molins en petites fàbriques de fil, havia triplicat els habitants. La indústria afavoria la presència de liberals i republicans i el poble ja tenia prou habitants per pagar una milícia de 25 homes. La milícia va començar a constar a partir de 1869. És quan de resultes de la revolució de 1868 i de la decepció que van tenir amb la constitució monàrquica del 1869, els republicans van fer una revolta que va tenir un principi d’èxit aquí. A la zona d’Olot els manava Joan Deu (un home  benestant, casat amb la important i rica pubilla de la Cau). Joan Deu era l’alcalde d’Olot que havia resultat de les juntes de la revolució liberal del 1868.

La revolta de la tardor del 1869


Encesa la revolta, el 4 d’octubre de 1869, una columna manada per Joan Deu  (formada per milicians d’Olot, Sant Joan les Fonts i Castellfollit) va arribar a Tortellà, on ja hi havia 100 milicians del poble (era el poble més republicà) i uns 500 de la part de Banyoles, manats per Toribi d’Ameller (un jove de posició, fill d’una casa de tradició liberal de Banyoles), el qual va escriure: <Joan Deu cap i primer comandant del batalló amb les companyies d’Olot, Sant Joan les Fonts i Salt prenia la part de la muntanya, mentre que jo amb les de Tortellà i Banyoles baixava a recórrer la carretera (La Igualdad, diari republicà, 22 de gener de 1870) >
La revolta va fracassar a tot l’estat i els milicians van tornar als respectius pobles. No va ser senzill, perquè Joan Deu va haver de marxar a França i els ajuntaments de Palau de Montagut (ara Sant Jaume de Llierca) i Tortellà van ser dissolts. La revolta va encendre encara més el conflicte entre blancs i negres. El motiu era que els republicans revoltats havien practicat la repartidora. És a dir, havien cobrat per força sumes importants a gent de denominació carlista.

Obrer mort a trets

En l’àmbit d’una vaga de filadors, el 19 de novembre del 1871, Salvador Casals va voler anar a convèncer els esquirols que treballaven a la fàbrica del cap de Voluntaris de la Llibertat, Josep Targarona, a Socarrats. Quan el piquet va passar per la Canya, Targarona els va tancar el pas amb un revòlver a la mà i els va amenaçar. Casals i els seus van anar a Sant Joan a demanar suport a l’alcalde, però no els n’hi va poder oferir. Tot i això, van anar a parlar, però Targarona els va agredir i els va perseguir fins al mas Canya de Dalt, on va disparar contra Jaume Casadellà  i el va matar. Encara va ferir una dona i un altre sindicalista (Joan Barnadas- Orígens del moviment obrer a Olot. Pp, 67).  A Targarona no li van fer res i Salvador Casals va ser multat per mal parlar del rei Amadeu.
 Els diaris de Madrid van donar versions distorsionades dels fets. El Imparcial del 24 de novembre del 1871 va situar els fets a la plaça de Sant Joan que ja era el centre neuràlgic del poble. A l’acte, s’hi van aplegar la major part dels veïns i veïnes. Salvador Casals, un actiu sindicalista d’Olot, va voler prendre la paraula. Quan volia començar es va presentar el petit fabricant, polític republicà-federal i cap dels voluntaris de la Llibertat Josep Targarona amb un revòlver a la mà i en companyia d’homes armats. Targarona i els armats  van intimidar els assistents a la dissolució i van amenaçar que si no ho feien obririen foc. Els congregats no van voler obeir i els homes que acompanyaven Targarona van disparar. Van haver haver-hi molts ferits i un mort a terra. El mort va ser un noi de 20 anys i una dona va rebre ferides d’arma blanca. Els fets van deixar ànims de remenja. El Imparcial va definir el succés de fill de la  intolerància i de l’oposició a la Constitució del 1869. A més de a El Imparcial, els fets van sortir publicats a la Igualdad i a la Esperanza.
Pel març del 1872, Targarona va tornar a aparèixer en la repressió d’una vaga a Olot. Van actuar els Voluntaris de la Llibertat d’Olot, ell i els militars. El primer detingut va ser el delegat dels paperers de Sant Joan i regidor del poble, Josep Caula. El van dur lligat pels carrers amb una corda i el van tancar. Va ser posat en llibertat després de pagar 100 duros. De Targarona expliquen que entrava amb el sabre a la mà a les cases per caçar els obrers. Des de llavors, el moviment obrer va desconfiar dels partits burgesos fossin carlins, liberals o republicans (Joan Barnadas- Orígens del moviment obrer a Olot. Pp,75).
El 3 d’abril de 1872, va tornar a haver-hi eleccions estatals per causa de la divisió interna del partit Liberal Progressista, entre demòcrates radicals i constitucionals. A Begudà –exposa La Esperanza-, es varen presentar alguns alabarders (volia dir gent armada) i no solament van falsificar cèdules (carnets d’identitat), sinó que  a més les varen passar quan ja eren segellades. A Sant Joan les Fonts – també segons La Esperanza de 8 d’abril de 1872-, els voluntaris de la tirania (denominació que dóna als Voluntaris de la Llibertat), van envair el poble i van amenaçar de mort els electors susceptibles de poder votar la candidatura de l’oposició. Van detenir el regidor primer per haver impedit una agressió contra un elector. A Sant Joan hi havia un sector conservador i carlí que estava format al voltant dels pagesos i dels propietaris. El rector entre el 1852  i el 1889 va ser Joan Vergés. A Santa Pau, l’oposició havia guanyat la taula, però l’endemà els voluntaris d’Olot van impedir les votacions. A les Preses i Sant Esteve d’en Bas tampoc van poder votar per causa dels voluntaris que la premsa carlina nomena calamars. Al Mallol l’alcalde i el secretari van falsificar les cèdules. A la  major part de la Garrotxa, si podien votar, les eleccions les guanyaven els carlins amb molta majoria. El resultat a Olot va ser de 783 vots a favor del candidat carlí Domingo de Miguel Bassols contra 251 del ministerial Alexandre Roca.


Guerra carlina

El 15 d’abril de  1872, els carlins van fracassar en un cop d’estat que havia de revoltar les casernes. Fallat l’intent, els carlins van començar una guerra de guerrilles. Van fer partides que van seguir els pobles per desarmar els voluntaris de la llibertat, reclutar voluntaris i cobrar contribucions als industrials i càrrecs liberals i republicans per tal de finançar la guerra.
El 25 de maig, de nit i amagats pels boscos 100 carlins escollits van arribar de nit i van i van intentar capturar el cap dels Voluntaris de la Llibertat, el senyor Targarona i els seus principals. Van anar al cafè de la plaça, on es reunien els Voluntaris de la Llibertat, però no el van poder sorprendre i després d’un intercanvi de trets van marxar  (Jordi Moret-Memorial del general Estartús).  Més tard el 30 de juny del 1872, la partida de Josep Estartús (Sant Privat, 1811-1887) va passar pel camí de Riudaura (poble molt carlí) i va tornar a Sant Joan a desarmar els guardians del poble. Estartús era fill del mas Estartús de Sant Privat, havia estat seminarista i s’havia distingit com a militar en les carlinades anteriors. Una comissió de fabricants el va rebre per assegurar-li que la força d’homes armats, de la qual disposaven estava destinada a la defensa de les seves propietats. Li van dir que temien més els republicans que els carlins i que no passava un sol dia sense que algú els molestés. Així doncs Targarona i els seus homes estaven per controlar els obrers i vigilar els carlins.
Estartús els va contestar que la motivació dels carlins era la defensa de les propietats i dels drets legítims. Els va afegir que mentre es limitessin a defensar els seus interessos no tenia res a dir, si no passava que rebés ordres superiors.
El juliol, els carlins s’havien fet molt forts. El general Estartús s’havia hagut exiliar i el nou cap, Francesc Savalls (la Pera,1817-Niça, 1886), feia la guerra amb molta més virulència. Savalls era fill d’un mas important de la Pera. Havia estat a les carlinades i a les guerres de la unificació italiana als exercits de Modena i dels Estats Pontificis.  Els militars seguien els moviments de Savalls, però no els podien impedir.  Quan Savalls atacava un poble ho feia amb uns 500 homes i 15 cavalls i les partides més petites com la de Barrancot, el Tremendo, en Prat Vila, l’Isern o en Casademont a la vora, en grups de 50 i 60 vigilaven els camins. Així,  Savalls anul·lava, els voluntaris de la llibertat, els guàrdies civils, els carrabiners  i els mossos d’esquadra que entre tots formaven de 30 a 40 persones per poble o menys. A la primavera del 1872, va haver-hi una acció entre militars i carlins a Aiguanegra i Sant Joan les Fonts (La Iberia).
Segons La Esperanza  del 8 de juliol Savalls va entrar a Sant Joan les Fonts amb 400 homes i uns 80 cavalls i es va endur el senyor Targarona per haver atropellat electors carlins a les Preses, cosa que –segons els carlins- li havia suposat un ascens.
El Pensamiento Español de 5 de juliol dona més dades. <A les nou del matí es va presentar la partida de Savalls amb 600 homes i 28 cavalls, va desarmar 24 voluntaris i es va apoderar de les corretges. A casa del comandant, Josep Targarona, hi havia 38 armes de diferents calibres. El nomenat comandant es va resistir a obrir la porta van haver de destruir-la i un cop dins el van fer presoner. Explica que temps enrere hi havia hagut una certa efervescència al poble entre monàrquics i republicans  en motiu d’una vaga. Va haver-hi una descàrrega i un republicà va resultar mort. Es tracta de la vaga de filadors del novembre del 1871 i de l’assassinat fet per Targarona. Com que els republicans havien dit que volien fer de les seves, Savalls va decidir venir a Sant Joan a impedir-ho. Els carlins tenien espies a tot arreu. Un nen de 8 anys que guardava vaques, una criada, una vella beata, un capellà tots eren espies. 
Les notícies que arribaven de Sant Joan van crear confusió a Olot, però els carlins no van passar dels prats de Cuni, on segons el diari es van refrescar amb els licors presos al cafè liberal i després van seguir cap a Bianya. La Iberia diu el mateix, però hi afegeix que es van endur un cavall del senyor Capdevila.
Josep Grahit Grau (Última Guerra Carlista) dóna una altra versió. Segons ell, el 2 de juliol, els carlins de Savalls van entrar a Sant Joan i van provocar una gran sorpresa entre els veïns. No van poder desarmar els voluntaris i van fer presoner el senyor Targarona, que ell anomena Tarragona. Això no obstant, gràcies a la insistència de molts veïns el van alliberar. Sembla que Targarona se’n va sortir i els carlins no el van matar, com sí que van fer amb un republicà de Beuda, un de Besalú, un regidor d’Argelaguer i l’alcalde de Castellfollit. En tot cas, de cognoms Targarona a Sant Joan les Fonts n’apareixen a la premsa  i fins i tot el president de la junta de l’Ateneu Obrer del 1916 es deia Josep Targarona, però 43 anys després, potser era un familiar.
De fonts de Josep Oliveras, he sabut que el molí ara conegut com a can Gavarró (al terme actual de la Vall de Bianya-llavors parròquia de Sant Andreu de Socarrats) havia estat nomenat can Targarona o Tarragona. La ilustració Catalanaa de l’1 de setembre del 1889 mostra un gravat del Fluvià a la Canya. S’hi veu el pont del Patxe. Darrere el pont a la dreta hi ha el molí de can Daina, la de l’esquerra és el molí d’en Creu (fàbrica de barretines) i al fons una petita fàbrica de fils de llana que la Ilustració denomina can Tarragona. Potser tenia la fàbrica a can Gavarró i vivia al poble. El Eco de la Montaña del 10 d’agost del 1886 exposa en un inventari de béns la casa fàbrica de can Targarona, a Capsec, en un inventari de béns.

El 21 de juliol- segons La Esperanza- Savalls va tornar a Sant Joan amb 500 homes i va marxar perquè van arribar columnes de l’exèrcit. El problema dels militars era que de partides de carlins n’hi havia d’escampades per tot Catalunya i ells per controlar-les havien de dur soldats d’un lloc a un altre..
El 24 de setembre –segons Grahit-, Savalls va pernoctar amb 800 homes a Tortellà i a les 8 del matí del dia 25 va aparèixer a Sant Joan les Fonts. Alguns de la seva partida es van acostar fins al Bufador des d’on van disparar a la guàrdia del fortí de Sant Francesc (Olot). Després van fugir cap a la Garrinada Alta des d’on van marxar a la Vall de Bianya, on Savalls va saber que s’acostava una columna i va marxar pel Capsacosta cap a Sant Joan de les Abadesses.
Pel juliol del 1873, els carlins van segrestar l’industrial Miquel Torras i Mulleras, pel qual la seva família va haver de dipositar un rescat a Lloc Alou. Paral·lelament, l’Ajuntament, les empreses Salvador Torras i Cia, Fills de Josep Escubós i els senyors  Capdevila van pagar quantitats importants als comandant militar de la plaça d’Olot per a subministrament de la força que hi estava acantonada.
Els carlins aturaven les diligències d’Olot a Girona per prendre els cavalls  i obstaculitzar la ruta. També destruïen les línies del telègraf, perquè no se sabés el que feien. La impunitat cada vegada els feia més forts de tal manera que després de destruir  una columna de soldats a Alpens van atacar i van encendre  Tortellà (21-23 d’agost de 1873), on només van resistir els voluntaris refugiats a l’església  i després van  atacar Besalú, on els voluntaris van resistir un atac amb canons fins a l’arribada de l’exèrcit. 
Al març del 1874, Savalls tenia Olot assetjada. Per auxiliar va pujar una  columna de l’exercit i va tenir lloc el desastre del Toix. Al Toix no hi ha constància de voluntaris de la llibertat de Sant Joan i sí de Tortellà i d’Olot, entre els darrers n’hi podia haver de Sant Joan. El resultat del Toix va ser que els carlins es van apoderar d’Olot i van quedar amos de la zona durant uns 11 mesos. Va ser el temps de màxim domini carlí. Llavors per la zona n’hi havia uns 3.000 organitzats en forma d’exercit.
El gener del 1875, els militars van derrotar els carlins a Sant Julià del Mont, Santa Pau. El 20 de  març, l’exercit regular va ocupar Olot i part de la rodalia va haver-hi forts combats a Montolivet i a l’indret de la torre de Canadell. Amb baixes de consideració, el general Antoni Ortiz va aconseguir ocupar Castellfollit i les seves alçades (la Correspondencia). La torre de Canadell, amb força seguretat, va ser l’escenari d’un dels combats més virulents pel domini final de la rodalia d’Olot. La seva presa va ser clau per l’arribada de combois de vitualles i municions a Olot. Un comboi va dur els canons que van posar a la torre de Canadell durant un temps per allunyar els carlins de la carretera entre Olot i Girona.
Després d’una gran batalla que va tenir escenaris a Sant Andreu del Coll, Sant Miquel del Mont, Lloc Alou, l’Hostalnou i la Pinya, el 4 d’abril del 1875,  l’exèrcit  va fer marxar els carlins de les vores d’Olot.  Després va venir el  pacte de l’Hostal de la Corda (6 d’abril del 1875) pel qual els carlins van abandonar la rodalia d’Olot. Per assegurar-se que els carlins no tornarien, Martínez Campos va reforçar les torres de vigilància als cims de les muntanyes entre Olot i Besalú: Montolivet (Olot), Montsacopa (Olot), Canadell (Sant Joan les Fonts) i el Cos (Montagut). Els militars demanaven carros amb bous als ajuntaments per pujar les pedres a la muntanya i els soldats hi pujaven còdols des del riu muntanya amunt pel sistema de la cadena humana.
 Amb els carlins sense força a la zona,  els Voluntaris de la Llibertat, en general, van començar una autèntica cacera dels carlins que encara  voltaven a cobrar contribucions de guerra per les cases de pagès. Quan va haver acabat la guerra, el govern va desfer el cos de Voluntaris de la Llibertat, perquè ja no tenia raó de ser, perquè carlins, liberals i republicans tornaven a defensar els seus interessos en unes urnes, en les quals a la Garrotxa i Olot els carlins van tenir èxits de rellevància.








dijous, 29 de juny de 2017

Els afusellats de Santa Coloma

La captura, el judici i la sentència dels militars sublevats a Santa Coloma de Farners per tal d’instaurar la República van commocionar l’opinió pública del 1884. El compromís de la premsa, dels industrials i dels obrers a favor de l’indult dels dos condemnats a mort va remoure la societat catalana de l’època fins a dur-la a fer les primeres grans manifestacions de protesta pacífica de la història,


Davant de la fàbrica de Pujol, Vila i Companyia de Castellfollit de la Roca, a les 8 del matí del dia 3 de maig de 1884, els soldats de la caserna d’Olot varen fer 8 presoners. Els capturats feia dos dies que vagaven per les muntanyes en busca d’un pas per passar a França, però el coronel Camprubí ho tenia tot tancat. Els presoners havien passat per Santa Pau i per Mieres i unes hores abans de la detenció havien trucat la porta de la casa de les Funoses. Una masia voltada de blederes tendres, a la cruïlla entre els termes de Castellfollit i de Sant Joan les Fonts. A les Funoses, havien demanat un guia, però no els van donar. Van travessar el pont de davant de la fàbrica. El guàrdies i els soldats els van veure passar el pont i Baldomero Pujol amb 13 homes els va detenir, al costat del Fluvià, sota de la cinglera. Un quart d’hora després, el soldas van capturar-ne 6 més en una masia de la muntanya de Sant Eudald entre Castellfollit i Oix (Montsacopa 4-5-1884).

En total, els capturats eren 14, entre ells 1 comandant, 3 capitans, 6 tinents i alferes i 4 sergents. Per Olot i tota la Garrotxa corria el rumor que el coronel Camprubí havia donat ordres que els afusellessin. Els varen arrencar els galons i els van conduir a peu cap a Figueres custodiats per la Guàrdia Civil i la cavalleria. Entre els presoners hi havia un comandant de 58 anys.

En tot cas els presos estaven perduts. Segons exposa el Montsacopa del 8 de juny, «El dijous al matí va arribar a Olot, el brigadier senyor Camprubí acompanyat d’una escorta de 35 cavalls i va tornar a sortir el divendres a les 7 del matí». La gent escoltava el cops dels cascs de les cavalleries per damunt de la plaça del Carme i es persignava.

Els presoners eren els militars revoltats a Santa Coloma de Farners per tal d’enderrocar la monarquia i posar la República. A la nit del 27 al 28 d’abril van sortir de la caserna de Santa Coloma de Farners en direcció a Girona. Abans, havien declarat Santa Coloma vila republicana. Això no obstant, en la sortida cap a Girona no havien fet cap crit; ni un visca ni un mori (El Imparcial 4 de maig de 1884).

Havien sabut que la guarnició de Girona continuava fidel a la monarquia i havien tornat a Santa Coloma. El dia 30 van decidir marxar cap a la frontera. Només 2 militars de la caserna van quedar-se. A Santa Coloma, les autoritats es varen reunir i van donar part del que passava. Al cap de cop, es va saber que 2 sergents s’havien lliurat a la caserna de la Guàrdia Civil d’Amer. El diari La Lucha va publicar: «Abans d’ahir, va començar a circular per la ciutat, la notícia que oficials del dipòsit de Santa Coloma de Farners havien desaparegut de la seva destinació. Vàrem procurar assabentar-nos i vàrem saber que el matí del dilluns van desaparèixer un cap, alguns oficials, sergents i ordenances fins a 21 sense saber l ruta que van agafar. Abans d’ahir, van sortir de Girona forces de cavalleria i infanteria».


Només de fetes les detencions de Castellfollit i d’Amer i traslladats els presoners a Girona, el fiscal militar de Girona Gustavo Tuser ja estava fent la instrucció del sumari. Uns dies després va sortir de Barcelona cap a Figueres el coronel d’artilleria Josep Iranzo per instruir el sumari dels militars que havien desaparegut de Santa Coloma.

Mentrestant, les accions de les partides revoltades a l’Emporda deixaven constància del fet que la sortida de Santa Coloma no era una excursió i que formava part d’una conspiració preparada. La partida manada per l’exsecretari de Llers, Sebastià Estartus estava formada per 20 homes i havia aixecat els raïls de la via del tren a Sant Miquel de Fluvià i després a l’estació de Vilajuïga.

Una altra partida manada pel cisteller de Borrassà i formada per 14 homes havia desarmat els membres de sometent, però s’havia limitat a deixar les armes a Creixell.
Capitanejada per un tinent d’alcalde en exercici, la tercera partida es va apoderar dels fons municipals de Sant Llorenç de la Muga. La formaven 19 homes, la major part dels quals, quan van saber que la revolució estava fracassada, havien tornat a casa seva. El diari la Lucha de Girona encara explicava que una altra partida havia sortit de Vidreres en direcció a Llagostera. El diari el Dia del 7 de maig, atribuïa la revolta a l’augment de poder dels alcaldes pel fet d’estar més relacionats amb els impostos i sobretot perquè tenien influència en els electors que eren o propietaris o persones amb cabals o professions públiques.

El poder que tenien els alcaldes feia que a ells s’hi dirigissin els candidats a les Corts o al Senat i els conspiradors. En aquest cas, el conspirador principal havia estat el polític José Manuel Zorrilla que exiliat a París volia proclamar la República amb l’ajuda de l’Associació Republicana Militar. L’home fort per lligar la revolta a les comarques de Girona era Sebastià Estartús, un senyor de Tortellà que ja havia tingut càrrecs de responsabilitat a favor de la República en temps de la Revolució del 1868 i de la Carlinada. Estartús es va poder escapar a França, on el govern li va donar llicència de resident (Joan Barnadas, el Republicanisme a Olot).

El que van capturar de la partida d’Estartús van ser 3 grans cornetes que havien servit en la campanya. Capturades per la Guàrdia Civil les cornetes mesuraven prop d’una vara cadascuna. Van escriure: «Com a franceses que eren i impròpies de guerrillers espanyols». El Liberal del 21 de maig exposava que els darrers membres de les partides sublevades a les comarques gironines havien entrat a França per motiu de la persecució que els feien.

El tribunal que havia de castigar els revoltats treballava molt de pressa. El 27 de maig, va transcendir que el fiscal havia demanat pena de mort pel comandant Ramon Ferrándiz i cadena perpetua per l’oficial que estava de guàrdia Manuel Bellés. Al cap de poc, el Consell de Guerra va sentenciar els Ramón Ferrándiz a cadena perpetua i a Manuel Bellés a 20 anys. Els altres a penes de presó i els soldats a batallons disciplinaris. Això no obstant, el ministre de guerra i capità general de Catalunya, Arsenio Martínez Campos va recórrer la sentència per considerar-la benèvola. Així, el sumari va passar al Tribunal Suprem de Guerra i Marina.

La societat en general va pensar en el pitjor i van començar mobilitzacions per evitar una sentència de mort. Això no obstant, la mala notícia va arribar. El 23 de juny, el Imparcial exposava: «La ciutat de Girona es troba molt impressionada per la notícia que el Consell Suprem de Guerra i Marina ha condemnat a mort un comandant i un oficial fugats de Santa Coloma de Farners. Les corporacions envien telegrames al rei per implorar l’indult. Els Ajuntaments de Girona i Santa Coloma han dirigit exposicions amb moltes signatures al rei». El 25 de juny, la Dinastia exposava que els diputats i senadors catalans, sobretot els de Girona, gestionaven l’indult dels oficials sentenciats. El Tribunal Suprem de Guerra havia condemnat a mort el comandant Ramon Ferrándiz i el tinent Manuel Bellés i a cadena perpetua el capità Fernández Rodríguez, el tinent Reboredo i els alferes Cuevas, Lagaca i Valdano. També cadena perpètua pels sergents primers Martínez, Fernández i Finuesa, el sergent segon Domènech i el caporal Ferrer. Pel que fa als soldats, set van ser destinats al batalló disciplinari de Melilla. El càstig va arribar al tribunal militar que havia publicat la primera sentència, el president i els vocals van ser castigats a dos mesos d’arrest en un castell.

Al cap de poc els condemnats varen entrar en capella. Quan es va saber la notícia a Barcelona unes quantes persones van anar a trobar el capità general, el bisbe i l’alcalde per demanar-los que s’interessessin per l’indult. Era un divendres a la tarda i les botigues varen tancar en senyal de dol. Dues filles del comandant Ferrándiz varen sortir al carrer vestides de dol i darrera d’elles es va formar una gran multitud. En els balcons van aparèixer crespons negres. Vint mil obrers dels vapors, poetes, artistes, associacions arqueològiques van sortir a reclamar l’indult. L’artista Esmeraldina Cervantes va visitar vàries senyores de l’alta societat de Barcelona per interessar-les en els sentiments humanitaris. Després l’artista cediria els guanys d’una actuació al Teatre Líric als familiars.

La gran manifestació va recórrer els carrers de Barcelona fins al Govern Civil. El senyor Riba i Lledó va encapçalar la comissió que va demanar al governador, Zamora Caballero, que intercedís pels condemnats. Li va respondre que no hi podia fer res. Quan Riba i Lledó va donar la resposta als manifestants, aquests es van produir desordres que van ser calmats pels membres de la comissió. Després, la manifestació es va dissoldre de manera pacífica. A la nit, els teatres i sales d’espectacles no van obrir, però al final de tot plegat només van poder obrir una subscripció d’ajut als familiars.

Mentrestant, els condemnats conservaven l’esperit a la capella. A les 3 de la tarda, van demanar reunir-se i es van acomiadar dels companys de presó. A la nit, varen sopar i van dormir una estona. A les 3 de la matinada el viàtic va sortir de la catedral. La comitiva va ser seguida per moltes persones dels dos sexes. Els sentenciats els van rebre amb recolliment i van escoltar Missa agenollats. La consternació del veïnat era extraordinària i -segons el Liberal- no s’oblidaria en molts anys i un dia. A les set del matí del 28 de juny, el quadre de tropes per a l’execució es va formar al baluard de la Mercè. A les 8 del matí, els condemnats asseguts en cadires i d’esquenes van rebre les descàrregues. Cent persones -segons el Liberal- entre dones i mainada van presenciar l’execució. Els afusellats no van ser degradats, però sí que ho van ser els altres militars de graduació.

Després de la mort, van continuar les protestes a les Corts i al Senat. En els debats es va saber que havia estat clau la carta que havien rebut els condemnats per induir-los a la revolta. A la nota els oferien dues feines i els dos condemnats havien declarat que conspiraven. Van considerar que les infraccions de la llei es podrien haver dispensat si s’haguessin fet per un motiu noble i per un fanatisme polític. Van decidir no demanar l'indult al rei. 

dimecres, 31 de maig de 2017

El llamp de l’Aplec de Sant Andreu del Coll



Després d’una guerra llarga i plena de calamitats, un llamp va demostrar que la natura pot ser més cruel que la inconsciència i la maldat dels humans. Un llamp va trencar d’arrel l’alegria per l’arribada de la pau i es va endur els projectes d’uns joves que havien pujat a l’aplec amb el poc menjar que havien pogut reunir amb la idea de celebrar una festa que els hauria estat impossible només un any abans.


Des de temps immemorial els joves d’Olot, Riudaura i la Pinya pujaven a l’ermita de Sant Andreu del Coll per celebrar l’aplec. En aquell agost de 1876, hi havia més alegria, perquè després de cinc anys la Carlinada estava acabada. Olot, Riudaura i la Pinya havien vist la guerra de prop. Només de començar el conflicte, el 4 de maig del 1872 els combats van entrar dins de Riudaura. Al llarg del conflicte, Olot va ser assetjat, bloquejat, ocupat i va patir incendis. A la Pinya, el 6 d’abril del 1876, es va acabar la darrera càrrega de la cavalleria carlista per recuperar Olot.

No era estrany que un any després del setge de la Seu d’Urgell (la darrera batalla de la Guerra a Catalunya) a les comarques de muntanya hi hagués un ambient d’optimisme que es reflectia en enderrocs de fortificacions, en els cobriments de les trinxeres i en la celebració de festes.

Però més enllà de la perillositat bèl·lica, el mal de la guerra era que anava ajuntada a la manca d’aliments i a la conseqüent fam. Un neguit estrany, un mal de ventre, una tremolor i una ansietat que desespera la gent que ho pateix i no es calma sense menjar, encara que sigui una herba que després s’ha de vomitar. Després del neguit i de l’herba ve una feblesa que deixa assegut el qui la pateix. Aquell estiu la gent sabia que estava acabat haver de buscar els fonolls i els espàrrecs de la vora d’uns camins i d’uns boscos que estaven vigilats pels carrabiners, les patrulles de recapte carlines, per les rondes volants de la república i pels soldats.

També sabien superats els bloquejos de les forces en conflicte per dur aliments d’un poble a l’altre. Haver d’amagar els aliments i els animals al pas de les tropes també estava finalitzat. Les patrulles de recapte carlistes ja no s’enduien els cavalls i les eugues a canvi d’un pagaré a cobrar al final de la guerra. La mainada ja no cantava: Mare, mare vénen carlins; tites tites cap dedins/ Mare, mare vénen soldats, tites, tites cap als forats. Encara els quedava molt de temps de penúries, perquè la vida dels pobres era molt dura, però ja no hi havia perill i no s’havien d’amagar de res i podien tornar a l’aplec amb una botifarra del rebost per coure amb carbó entre una rodona de pedres, una ampolla de vi, un enciam, una ceba, patates, pèsols i fruita. Tot dins d’un cabàs de vímet ben ordenat i tapat amb un mocador.

En aquell temps, veure la gent pujar a l’aplec era un espectacle. Les jovenetes duien gipó clar, faldilla negra, davantal de puntes i alfàbrega penjada de les orelles, els nois amb la barretina i la faixa negra transportaven somrients el cabassos amb el millor menjar que havien pogut reunir. Els pagesos de casa grossa pujaven muntats a cavall dels matxos de bast. Cobert de picarols, campanetes i cintes vermelles, l’animal avançava amb el cap estirat i el cavaller mantenia l’esquena dreta i el cap alt. La mainada petita s’agafava a la cinta del davantal de la mare per poder pujar millor i quan eren dalt corrien els uns darrera dels altres. Ja a dalt, a les prades del costat de l’ermita, les rialles esborrajades de les noies corrien rabents per les rouredes i les prades i eren un crit a l’alegria de viure.

N’hi havia que pujaven amb el bastó ramejat amb una corona d’arç o de llaurer per fer-ne ofrena al sant. Tots cantaven goigs als sants o les cançons del moment que provenien de l’opera, de la sarsuela o eren cançons pageses de la sega. Era una eclosió de colors vermells, negres i blancs per sobre del verd ufanós de l’estiu.

Un cop la gent estava a lloc, començava l’aplec. Els aplecs consistien en una missa en honor del sant i a la sortida hi havia encantament de tortells. Era una subhasta pública dels tortells que duia molta emoció i en aquell 1876 més que mai. Després venia un àpat en el qual la gent s’escampava en grups per la rodalia de l’ermita. Feien focs per coure la carn, es procuraven un rierol per mantenir el vi i l’aigua en fresc. Després de l’àpat venia una ballada de les sardanes que tocava una cobla de 4 músics: 2 tibles, 1 cornamusa i 1 flabiol. Segons com, feien un ball de parelles. Aquell any, l’aplec va ser una festa com ja no es recordava. De fet, hi havia molts joves que no havien tingut ocasió d’haver participat mai en cap.

Potser per això, van voler repetir la festa i l’endemà,dia 13 d’agost, van tornar a pujar a l’ermita, com si en comptes d’un aplec fos una festa major de tres o quatre dies. Era un dia de molta calor. L’estiu del 1876 està documentat com el més calorós del segle XIX a la península. El 28 de juliol, Barcelona va arribar als 36,2 graus. El Diari De Barcelona exposava que a la calor se li afegia un aire càlid que abrasava. És de suposar que el 13 d’agost, al voltant de l’ermita de Sant Andreu fes molta calor.

Quan fa tanta calor i és mig agost i comença la tarda,el cel es tapa en poca estona. Va començar laconeguda i inconvenient tempesta d’estiu: llamps, trons i un devessall d’aigua. Els joves escampats per la muntanya van desar els aliments i van córrer a l’ermita a refugiar-se. Dins de la nau, es van reunir més de 300 persones. Mentre estaven dins de l’església a l’espera de la fi de la tempesta, un llamp va entrar pel campanar i va tenir lloc una de les desgràcies més grans que hi hagi hagut mai a la comarca.

Al cap d’uns dies la premsa donava compte de la tragèdia. El Boletin de Comercio del 19 d’agost de 1876 publicava: «Sobre la desgràcia ocorreguda a l’ermita de Sant Andreu, ahir, es donen encara més trists detalls. Ha arribat una carta escrita en aquell lloc que diu així: «Són les sis de la tarda, hora que ha arribat la fatal notícia que ha omplert de consternació aquest veïnat (Olot). Un gran nombre d’habitants d’aquesta ciutat, havien anat al santuari de Sant Andreu i l’església estava plena de gent.

En ella ha caigut un llamp que ha deixat sense coneixement a tots, sense que quasi cap pugui explicar el que ha passat. Quan hi ha acudit la gent de la rodalia, s’ha trobat amb una espècie de cementiri ple de persones mortes, ferides i la major part inconscients. De seguida, guàrdia civil, tropa, autoritats i molts particulars han anat al lloc dels fets i amb molt d’esforç han aconseguit recuperar, com aquell qui diu, la vida per molts ells, però 8 homes i una dona han deixat d’existir i molts dels ferits, segons es creu, moriran».

Uns dies després, La Correspondència del 22 d’agost de 1876 exposava que els morts pujaven a 14, els ferits a 21 i molts de gravetat. També detallava que en el moment de la caiguda del llamp hi havia 300 persones dins de l’església.

La Ilustración Española y Americana seguia el model de les grans revistes il·lustrades europees i seria el màxim exponent de periodisme gràfic espanyol del segle XIX. Van col·laborar-hi José Zorrilla, Ramón de Campoamor, Juan Valera, Leopoldo Alas (Clarín), Emilio Castelar, Miguel de Unamuno, Ángel Fernández de los Ríos i Francesc Pi i Margall, entre d’altres.
Primer la feien amb dibuixos d’actualitat estampats en gravats de gran bellesa, que són considerats instantànies d’una època històrica. Després la van fer amb fotografies gravades i va esdevenir el primer referent del fotoperiodisme.

La tragèdia va ser dibuixada pel mestre olotí del dibuix i la pintura de l’època, Josep Berga i Boix (1837, la Pinya-Olot,1914). Era una persona que coneixia bé el lloc, perquè era fill d’una família de masovers d’una casa de pagès de la Pinya. També havia de ser un dels més grans pintors de paisatges catalans i un dels pioners de la pintura a l’aire lliure. Berga i Boix va pintar almenys dos quadres dedicats a aplecs com els de l’ermita de Sant Andreu del Coll. Els guarden al Museu d’Art de Catalunya. El director de La Ilustración Española y Americana va encomanar el dibuixos dels fets al millor que va saber.

La crònica dels fets que va publicar el 22 d’agost la La Ilustración Española y Americana no està signada. Explica que l’ermita està situada a uns 4 quilòmetres d’Olot en direcció nord. Narra que a la Garrotxa com en altres llocs de Catalunya tenen lloc festes de camp que es denominen rosers. En el dia del roser al voltant de l’ermita de Sant Andreu hi havia una multitud formada sobretot per pagesos que volien divertir-se i gaudir de l’expansió i alegria de les festes populars.

En començar la tarda, el cel es va omplir de núvols negres i poc a poc sobre la base de llamps i trons va interrompre els modests banquets i els alegres balls i els concurrents van anar a refugiar-se a l’ermita. En plena força de la tempesta, una guspira elèctrica seguida d’un tro va caure sobre del campanar i va entrar dins del temple on hi havia més de 300 persones. Hi ha una descripció del que va poder ser el que va passar després de la caiguda del llamp.

Quan a Olot van saber el que havia passat, van pujar les autoritats i veïns. Van constituir un tribunal d’autoritats davant del temple. Mentre el tribunal prenia notes, els metges i els veïns ajudaven tant com podien. Al final van comptar 9 morts, 22 ferits greus i uns 50 ferits. Expliquen que 2 persones van morir unes hores després i 2 més l’endemà, per la qual cosa la xifra de morts hauria pujat a 13.

Uns anys més tard, l’historiador olotí, Joaquim Danés, va tornar a descriure el succés del llamp als seusPretèrits Olotins, amb el títol «El llamp del 1876». L’historiador Jordi Pujiula (1947-2011) va escriure de Joaquim Danés (Olot, 1888-1960): «Fou una d’aquelles figures excepcionals que amb el seu treball rigorós a comarques van possibilitar una Catalunya multicèntrica en el seu desenvolupament cultural, als primers anys del segle XX. Universal en la seva transcendència a través d’un localisme ben entès».

Danés explica que després de l’accident va haver-hi qui va atribuir la caiguda del llamp a la continuïtat dels balls i dels jocs exteriors dins del temple i a la conseqüent profanació d’un lloc sagrat. En tot cas, Joaquim Danés va exposar: «No emmascarem, però el record de les pobres víctimes, caigudes probablement per una deixadesa tècnica, perquè és més humà atribuir la tragèdia a la nostre possible imprevisió i negligència que a la Providència».

Danés va comptar els morts. Hi havia una noia de 18 anys, 3 nois de menys de 15 anys, 2 nois de menys de 25 anys, 1 de 26 anys i 2 nois de més de 30 anys. Tots eren joves a l’inici de la vida. Les víctimes eren d’Olot i de Riudaura. En aquell temps era costum posar sobrenoms a les persones per tal de fer-les més populars. Hi havia en Terme, en Pere Petit i en Cavalcós, els quals devien ser molt coneguts a la rodalia. No fa referències a les 4 persones que segons la Ilustración Española y Iberoamericana van morir dies després.

Explica que els morts van ser traslladats a Olot en dues carretes i que un dels vehicles es va bolcar sota la capella per causa de la tensió que hi havia.

Com hem dit, Joaquim Danés era metge i explica que la caiguda d’un llamp comporta estats de xoc traumàtic i d’inhibició en les víctimes i que la millor manera d’ajudar els afectats és ajudant-los a respirar. Apunta: « No sabem si hi havia o no parallamps, ni si la manca de serenitat i de prompte auxili i la pertorbació que fatalment havia de produir-se, no van ser els principals causants de la magnitud del cas».

La premsa estatal explica que cent anys abans dels fets ja havia passat un succés similar. Danés concreta que el 15 d’abril del 1821 un llamp va caure sobre el campanar de Sant Francesc i va davallar a la cisterna de l’estada de l’ermità, entremig d’una gran gentada. També apunta que el 10 d’agost de 1860, un llamp va entrar per la finestra del pis dels estadants de Sant Francesc i va traspassar dues persones. L’ermita de Sant Francesc està ubicada dalt del volcà Montsacopa sobre mateix del nucli urbà d’Olot.

Els llamps són un gran perill a la muntanya. Els caminants saben que moltes de les creus que troben als camins i els prats són per recordar la mort d’un pastor o d’un caminant per causa d’un llamp. Tot i que ara hi ha més parallamps i menys perill, hi ha estius en els quals els noticiaris ens deixen la trista notícia d’una vida perduda per la caiguda d’un llamp.






diumenge, 30 d’abril de 2017

Pau Meroles Isamat, la gran figura olotina de l’òpera



L’olotí, Pau Meroles Isamat (Olot, 1854-Olot 1926) va ser un des mes grans cantants d’òpera de finals del segle XIX. Va cantar al Liceu de Barcelona al Teatre Espanyol de Barcelona, al Teatre Reial de Madrid, a la Gran Opera de Madrid, al teatre Principal de Málaga, al teatre San Carlos de Lisboa, el gran teatre de Viena, a Budapest, a Florencia... Va compartir escenari amb cantants com Julian Gayarre (Roncal, 1846-Madrid, 1890), Adelina Patti (Madrid, 1843-Brecock,1919), Ernesto Nicolini (Saint Maló, 1834-Pau, 1898), Emili Naudin (Parma,1823-Bolonya 1890), Filipí Bresciani.. . Va cantar a París i Viena amb Adelina Patti i amb Gayarre a Barcelona, Saragossa i Málaga. A la part final de la seva vida va ser l’empresari que va dirigir el Teatre Principal,  de Girona i a Olot va ser professor de cant i preceptor de nous valors.

Pau Meroles va néixer el 1855 a casa de la família encapçalada per Josep Meroles (9-8-1896) i la seva mare Isamat. Segons El Eco de la Montaña, el seu pare era una persona de caràcter afable i amb conseqüència política. Exposen que era una persona molt estimada i que als funerals a l’església del Tura hi va anar molta gent. Tenia dos germans Joan Meroles (Olot, 1846-Olot, 1916) i Carme Meroles. 

Era una família amb possibles. El seu germà Joan va ser advocat, director del Diari de Tarragona, diputat per Olot i alcalde d’Olot, almenys entre el 1912 i el 1913. També va ser president provisional de l’Òrfeo Popular Olotí al 1914. Segons Aragon Artistico-1888,    Pau Meroles va estudiar el solfeig que li va ensenyar el mestre de capella d’Olot. A instàncies dels seus pares en comptes de seguir amb la música, va anar a l’institut d’Olot, on es va graduar en batxillerat d’arts el 1869. Després  va estudiar dret a Barcelona i la carrera de notariat. Primer va fer de notari i després  es va dedicar al comerç. En un bateig va cantar i el va escoltar el mestre Ventura Casanoves, el qual li va proposar ensenyar-lo perquè es dediqués al cant.

Va debutar amb molt d’èxit al teatre Novedades de Barcelona i poc després, amb 24 anys,  (1878) va interpretar els Hugonots de de Giacomo Meryerbeer. D’aquell dia, la Crónica de la Musica de 21 de l’11 del 1878 va exposar: <La senyoreta Bulli Paoli posseeix algunes condicions dramàtiques, però la seva veu no té prou extensió en la part de Valentina. Van ser aplaudits el baríton Bernís i el baix Meroles>.

Poc temps després el març del 1879 va participar en la representació de fra Diavolo de Daniel Auber. El tenor era Emili Naudin (Parma,1823-Bolonya 1890). Durant molt de temp, Naudin va cantar al Covent Garden (Londres) i a l’ Òpera de París.
A Olot, es va començar a parlar d’ell a partir del 1879. Joaquim Danés i Torras (Història d’Olot-Pp,1727) narra: <Anaven arribant a la vila freqüents notícies del gran cantant d’òpera olotí. Aquell any, tenia un contracte al Liceu, de Barcelona i acabat que fos havia d’anar-se’n a París, on treballaria amb Adelina Patti el gran Nicolini>. Patti era el prototip de diva (prima donna). Va ser considerada la cantant més brillant del seu temps i la soprano més notable del darrer quart de segle del XIX. Encara ara és  considerada la cantant d’òpera més ben pagada de tots els temps per davant de Pavarotti.

El 1875 va conèixer el tenor Ernesto Nicolini i van començar a cantar junts i Patti es va separar del seu home, el marquès de Caux. El 1886, Patti es va divorciar i es va casar amb Nicolini, al castell que ella tenia a Swansea (Gales).

A l’octubre del 1879, va estar en la representació d’Un ball de mascares de Giuseppe Verdi al Teatre Reial de Madrid. La crítica del diari El Globo exposa: <El senyor Meroles ens va semblar un cantant molt discret, però amb facultats per no desfer un bon conjunt>.

El 1880 va estar en la interpretació de fragments de  l’òpera Juli Cesar al Teatre Espanyol de Barcelona. No era l’òpera de George Friederick Händel, sinó la de l’olotí  José Garcia Robles (1838).

Al 1881,  Pau Meroles va cantar amb Juliàn Gayarre al Liceu de Barcelona. Gayarre havia estat un jove pastor de Roncal Navarra que gràcies a preceptors de Pamplona havia estudiat al conservatori de l’Scala de Milà i havia esdevingut primera figura mundial. Van representar l’òpera els Hugonots. Segons la severa crítica de la Il·lustració Catalana del 30 de l’11 del 1881,  Meroles va fer de comte de Saint Bris d’una manera més que acceptable i Gayarre va tenir una gran actuació.  El 1882, Julián Gayarre es proposava fer una gira artística pels Estats Units. Llavors era definit com la sublim terra del dolar. En l’organització de la companyia parlaven del baix, Meroles.  A més d’altres llocs, Gayarre i Meroles van cantar junts a Málaga i Saragossa (Teatre Principal 1880).

La Crónica de la Música del 29 de l’11 del 1882 defineix que a pesar de no estar a la primera línia, Pau Meroles destaca per la seva magnífica veu de baix i el seu bon mètode de cant. La crítica derivava de la representació de l’Africana de Giacomo Merbeyeer al teatre de Málaga.  Continuava: <El senyor Meroles és un artista que reuneix qualitats excel·lents, fins la seva figura és simpàtica. No és estrany que ens fes un excel·lent Mefistófles (un dimoni del costumari alemany). Que fou sadollat d’aplaudiments i que en les dues representacions d’aquesta òpera se li fes repetir el brindis>.

El 16 d’agost de 1883 tornava a estar a Madrid. El Diario Oficial de Avisos y Noticias de Madrid anunciava la representació de El barbero de Sevilla de GioachinoRossini a Madrid. Van debutar-hi la primera tiple Regina Fontana i el baix senyor Meroles.
La fama que prenia l’olotí era important, perquè la premsa de Barcelona anunciava les seves arribades a la ciutat comtal. La Dinastia del 19 de desembre de 1883 exposava: <Provinent de Málaga on va actuar en companyia de l’eminent Gayarre, ha arribat a Barcelona el nostre paisà Pau Meroles>.  La figura de l’òpera viatjava contínuament, però a Olot tenia casa seva. Hi havia anat el 1881, provinent de Gènova, per guarir-se del tifus i al 1885 per passar l’estiu. No sols hi anava a curar-se o a veure la família. Per les festes del Tura del 1887, va participar en un concert al Teatre Principal en benefici de l’Hospital va cantar l’ària don Carlo  de Giusseppe Verdi i Mia sposa sarà la mia bandera del mestre Augusto Rotoli. Meroles va provar la potència de la veu, el gust artístic, la flexibilitat i la fina entonació. Va haver de repetir les actuacions per aclamació del públic.

Va ser una vetllada, en la qual van participar olotins que tenien habilitat per cantar o per recitar poesies. Per exemple, la senyoreta A.Carreras va cantar l’ària de Don Giovanni de Mozart, el senyor Jaume Jutglà, amb paraula fàcil, va llegir Blanca de Manuel del Palacio i Simó (Lleida,1831-Madrid,1909), Manuel del Palació està considerat el gran poeta burlesc del XIX. El jove Pinós va executar l’allegro de Weber i el senyor Verdaguer va cantar la cançó de l’Hugonot de Meyerbeer.

El 1889 va participar en la interpretació dels Hugonots,  amb  gran èxit, al Teatre Pagliano de Florencia. El 1893 va actuar també amb èxit al Teatre de Málaga, però aquesta vegada acompanyat d’un altre olotí. Es tractava del seu deixeble Jaume Casanyas (L’Olotí-26/2/1893). Explicaven que el jove Jaume Casanyas s’havia revelat com una esperança del cant, que era molt difícil sentir cantar la part de Rambaldo com ell la cantava. Precisaven: <Diu molt bé la balada i el duet no es pot demanar més delicadesa>. El de Casanyas va ser l’únic número que va obtenir la repetició cada nit. Explicaven que Casanyas havia començat feia 7 mesos els estudis de cant sota la direcció del senyor Meroles. Els estudis eren a Olot on hi havia un altre mestre de cant que es deia Narcís Corriols.  En aquella època la joventut olotina es delia per cantar i un el lloc, on s’ensenyava cant i música era el Centre Católic.  Meroles era soci del Centre Catalanista d’Olot, una entitat lligada amb els Centre Catòlic. És molt possible que Meroles i Corriols ensenyessin cant al Centre Catòlic.

 El 1894, Casanyes va cantar les sarsueles Marina i les Campanades a Olot, però no va agradar pel fet de desafinar i emetre massa notes blanques. La critica exposava: <Llàstima de no haver escoltat els consells dels primers mestres s’hagi precipitat en la seva carrera artística>.

Casanyas no va ser el darrer olotí en triomfar a l’òpera. El Deber del 21 de març del 1924, explicava: <Mercès a les gestions del filantrop, Pere Sacrest, i la il·lustre soprano Maria Barrientos (Barcelona, 1883-Cibioure,1946), el notable tenor olotí, humil obrer, en Pere Grabolosa ha estat lliurat a les lliçons d’alguns tècnics de Barcelona per tal d’afinar l’educació de la seva potent veu. perquè pugui debutar al Coliseu de Barcelona>. Subratllen: <El qui va ser el seu mestre, l’aplaudit baix Pau Meroles, podrà esclatar en el somrís de satisfacció en veure que es ret justícia a la seva explicita i gens migrada protecció>. Un any després Pere Grabolosa va actuar al Teatre Principal d’Olot en un acte, en el qual va debutar un altre olotí, Jaume Castellví, el qual va interpretar la donna e Mobile del Rigoletto de Verdi i una furtiva lágrima de l’òpera L’elesir d’amore de Gaetano Donizzetti.  Quan li va tocar el torn a Grabolosa va sorprendre amb la potència de la seva veu, però no va acabar de convèncer. També li faltava més temps d’escola.

El maig del 1890 la revista Teatre Català lloava Meroles pel paper de Duca a l’obra Lucrecia Borgia de Gaetano Donizetti al Liceu. El paper encaixava a les qualitats d’un cantant que cuidava amb escrupolositat els més petits detalls escènics que coneixia a fons. Va ser aplaudit a la primera ària del segon acte i final del tercer. Va ser cridat a escena repetides vegades.

El 1893, l’Ajuntament de Girona li va concedir la gestió del Teatre Principal de Girona per la temporada de fires. Meroles treballava per dur a Girona Els amants de Terol de Tomás Breton i La bonica filla de Georges Bizet.  A la companyia hi havia dos olotins més Elisseo Oliveras i Jaume C Espanyol, crec que era Jaume Casanyes. Segons la critica Els amants de Terol no va agradar, perquè els cors i una part de l’orquestra van desafinar.  Això no obstant, el 1923 Meroles  tornava a optar perquè li donessin la gestió del teatre per fires.


Pau Meroles va ser definit com un home simpàtic, alt de fesomia agradable i de tracte franc i sincer  (Aragon Artistico-1888). Va morir sense gaire necrològica i cap hagiografia el 27 de gener de  1926. Potser el millor epitafi va ser l’arribada a la ciutat d’una gran companyia per Festes del Tura. Sota la direcció artística d’Augusto Scampini (Garlasco, Itàlia, 1880-Barcelona, 1939), van actuar les sopranos Verona i Sofia Verge i el pulcre tenor Jaume Castellví, alumne del malaguanyat Pau Meroles. 

diumenge, 1 de gener de 2017

La primera Volta a Catalunya amb Automòbil




Fa 100 anys, el Reial Automòbil Club de Catalunya (RAC), fundat el 1906, va decidir organitzar una prova de regularitat i de turisme. La Junta estava presidida per Francesc Fàbregas i els vocals eren  Pere Monés, Joan Farnés, Lluís Capara, Josep Balcells i Joan Reynés. Salvador Andreu, presidia la comissió esportiva del RACC i el comitè organitzador de la Volta.
Havia de ser una prova que tingués els al·licients del turisme i alhora posar a prova el valor tècnic dels automòbils participants. L’objectiu era popularitzar l’automobilisme al país. Hi havia llocs que quan veien un cotxe li tiraven pedres. Fa 100 anys, l’automòbil encara no era el mitjà majoritari de transports de persones ni de passatgers. El servei ordinari de transport de passatgers entre pobles el feien amb tartana. Fins al 1921 Felip Mir de Ripoll no va registrar un autobús i al 1920 es va constituir l’actual Transportes Elèctricos Interurbanos SA (TEISA) a Banyoles.
Això no obstant, des del 1910 es celebrava el Ral·li de Montecarlo, es feien expedicions pel desert, s’acabava de fer un cursa de cotxes entre Barcelona-Madrid-Barcelona i la major part de les persones amb  possibles en volien tenir un. Un Hupsmobile de model 1915 valia 9.500 pessetes i el sou mensual d’un treballador qualificat voltava les 250 pessetes mensuals.

L’automòbil començava les primeres passes cap a la massificació i  ja feia funcions d’ambulància, de taxi. Hi havia camions per a tota classe d’utilitats. Això no obstant, l’automòbil encara tenia detractors. Havia d’acabar amb la tracció animal que tenia el domini del transport des del neolític.
El RAC va redactar el reglament de la Primera Volta Automobilística a Catalunya. Va establir dues categories segons pes (2 i 4 tones) i potència dels vehicles, van escollir un itinerari i van escollir la millor època de l’any el primer estiu. La primera etapa Barcelona-Girona-Olot era el 23 de juny, la segona Puigcerdà-Seo d’Urgell-Pons-Artesa de Segre-Lleida era el 24 de juny i la tercera i última Lleida-Montblanc-Valls-Tarragona-Vendrell-Vilanova i la Geltrú-Sitges-Barcelona era el 25 de juny. Van triar un recorregut de 635 quilòmetres amb carreteres no excessivament dolentes per l’època i localitats amb capacitat per hostatjar adequadament els participants.  Segons la revista Gran Vida, número 157 s’hi van apuntar 30 participants, però a la sortida només se n’hi van presentar 25.




Arribada a Olot
El soroll dels motors, les reduccions  de les marxes s’escoltaven de la llunyania. Els olotins els esperaven a les voreres i als balcons des de feia una bona estona d’aquell diumenge de juny. Les campanes de Sant Esteve i del Tura cridaven a missa, però la gent ara que havia escoltat el brogit que semblava haver de fer tremolar el terra no es movia.
En mig d’espetecs i envoltat de fum, per fi va arribar el primer. Els nens somreien amb els ulls oberts de bat a bat, alguns homes es treien la gorra o el  barret per fer-lo servir de bandera i d’altres el mocador. Les noies sentien el seu cor bategar sota els lleugers vestits florejats d’estiu i els nois imitaven amb la boca el soroll que escoltaven. El primer va elevar la pols del carrer. <És un Scripps-Booth Stutz, amb motor de vuit cilindres>, va indicar el mecànic de la localitat. Era un vehicle fet als Estats Units per una marca que va existir entre el 1912 i el 1923. En aquest temps van produir 34.000 vehicles. El senyor, Rafel Bianchi, conductor del primer cotxe de la Primera Edició de la Volta a Catalunya en automòbil  duia casc de cuir, ulleres de goma i un mocador al coll.  Un senyor amb barret de palla li va indicar el camí amb una bandera verda.  El públic va elevar una altra ovació,  el segon automòbil agafava la corba quasi tombat. Un gos corria esperitat, un gat s’enfilava per una canalera, un cavall renillava per un alliberament de mil·lennis i un clergue es  persignava. El segon estava en persecució i encara corria més. L’home del barret va batre la bandera amb més força. Quan enmig d’un núvol de fum i pols, el vehicle va entrar al passeig de Barcelona, el públic va esclatar en una ovació. Després va reduir i va entrar calmat al passeig de l’Estació, enmig d’un intens olor a benzina cremada.
Encara van entrar 23 automòbils més tots grans de molts cavalls i la majora amb senyoretes ben mudades d’acompanyants. Les regles establien que els cotxes amb dones darrera tinguessin punts addicionals per tal de donar un caire turístic a la prova. <És fàcil de comprendre que la prova serà més interessant i animada quants més passatgers i hagi  quant més abundi entre ells el bell sexe>, exposava la revista España Automóvil y Aeronáutica.
  Després de proveir de benzina a les voltes de la Plaça Clarà, els conductors van enfilar els cotxes cap les fonts de Sant Roc, on els havien preparat un bon dinar sota els alts plàtans centenaris. Va ser un gran àpat, però al juny a Olot plou i va començar a tronar, cosa que va precipitar el dinar i avançar la sortida. EL control de partida es va fer a l’Ideal Parc, des d’on els cotxes van marxar enmig d’un devessall d’aigua en direcció a Sant Joan de les Abadesses i Puigcerdà. Ricard Cabot (España Automóvil i Aerònautica del 15 d’agost del 1916) explica: <La marxa va ser penosa per carreteres dolentes entre Olot i Sant Joan de les Abadesses i pèssimes entre Ripoll i Campdevànol> . A Ribes de Freser van enfilar els 26 quilòmetres de la collada de Toses. Va ser una pujada de relliscades i d’una forta lluita.  
Ricard Cabot Montalt (1885-1958) va ser el periodista que va relatar la prova per la revista Stadium i després les altres revistes de l’època van agafar les seves cròniques. Cabot és considerat un dels pioners del periodisme esportiu a Espanya. Va fundar la revista Sports (1906), va ser un dels fundadors de la revista Stadium,  va ser cronista a los Deportes i el Mundo Deportivo.
 Va ser president de l’Associació de Periodistes Esportius de Catalunya, va estar a la junta del Futbol Club Barcelona, president de la Federació Catalana de Futbol i secretari de la Federació Española de Futbol.
Segons la revista olotina el Deber del 22 de juliol del 1916,  els participants a la primera etapa de la Primera Volta a Catalunya Automobilística van arribar a Olot provinents de Barcelona per la banda de Girona i es van aturar a l’Estació. Els van esperar Francesc Fàbregas, president del Reial Automòbil Club, Joan Tresserras i Jofre (1872-1934), alcalde d’Olot, i Josep Maria Torras i Juli Soler del Sindicat d’Iniciatives. Francesc Fàbregues (1857-1933) era metge cirurgià i havia treballat a Olot, on era molt conegut. Tant que a les eleccions generals del 1918 va sortir diputat de la Lliga Regionalista pel districte d’Olot. Quan va morir va donar la seva biblioteca a l’Acadèmia, les obres de dret a la Universitat de Barcelona i la pinacoteca al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Ricard Cabot va escriure una crònica a la revista Stadium, en la qual explica que van enfilar la carretera de la Cantina amb calma i sota la pluja, perquè el sòl era molt relliscós. Encara va ser pitjor de Ripoll a Campdevànol,  on van patir molt. A Ribes de Freser van enfilar els 26 quilòmetres de la collada de Toses, amb la voluntat de plantejar una lluita èpica. Segons la crònica, la brega es va entaular entre el Gobrón de Josep Andreu, el Lancia de Josep Freixa i l’Hispano de Marial. Els tres pilots es van alternar les primeres posicions. A Puigcerdà va arribar primer l’automòbil Elizalde pilotat per Huillier i propietat dels senyors Pujadas i Llobet.
L’alcalde de Puigcerdà, el senyor Josep Maria Martí (1837-1917) va lliurar les copes. Josep Maria Martí tenia una farmàcia, s’havia destacat en els setges carlins de 1873 i 1874. Ha passat la història com un dels personatges més actius dins la promoció de la cultura a Puigcerdà. Va promoure la Festa de l’Estany i el casino Ceretà. A l’estiu feia tertúlia amb Joan Maragall, Victor Balaguer, Jacint Verdaguer, Frederic Mistral, José Zorrilla. Era de la Unió Catalanista.

A la nit, els participants van ser obsequiats amb concert i ball al Casino Ceretà. Cabot relata que l’endemà van sortir 22 cotxes de Puigcerdà en direcció a la Seu d’Urgell. La carretera era bona i no van trobar pols fins als Hostalets. D’Organyà a Pons  la carretera es va tornar dolenta.
A la Seu d’Urgell, un grup de noies va rebre els automobilistes amb rams de flors per a tots. A 2/4 de 2 havien arribat tots,  per menjar al local de la societat recreativa. Hi feia molta calor, hi van menjar més o menys bé i van parlar de les incidències de la cursa. A mitja tarda, van sortir cap a Pons i cap a Lleida. En una mica més d’una hora van cobrir 40 quilòmetres.
L’endemà els cotxes es van dirigir a la carretera de Barcelona per cobrir la darrera etapa. A mesura que avançaven per la plana els públic augmentava. Al pas pels pobles es formaven fileres de gent a banda i banda de la carretera. El Lancia de Ricard Cabot va arribar a Tarragona amb una hora i mitja d’avantatge sobre l’horari previst. Segons explica perquè es va obsedir en la persecució al cotxe d’Andreu Rambler. Els va anar bé perquè van tenir temps de fer el vermut abans d’anar a dinar a l’Hotel París. Havent dinat, van sortir en direcció al Vendrell. De Tarragona al Vendrell la carretera no donava per massa, però el Gobrón conduït pel president del comitè organitzador del RACC, Salvador Andreu , corria molt per deixar enrere el Lancia de Josep Freixa. Els dos primeres eren seguits pel propi Ricard Cabot i després venien Joaquin Palazón (Scripps-Booth), Pere Catasús (Scripps-Booth), José Almagro (NSU), Rafel Bianchi (Scripps-Booth). El guanyador absolut de la prova va ser  el cotxe Elizalde, pilotat per Huiller, marca Nacional, dels senyors Pujadas i Llobet (Gran Vida 157).
 La primera Volta a Catalunya va acabar malament, perquè en la darrera etapa va tenir lloc un accident, en el qual van morir el conductor i una viatgera. Malgrat la desgràcia, la impressió final va ser bona. Ricard  Cabot va escriure: <Tan bella, tan agradable, tan seductora, ha resultat la Volta a Catalunya i fins al punt en tal grau és exacta aquesta impressió general que el que abans es va posar en futur bé pugui posar-se en temps passat>.

La van tornar a fer amb èxit fins al 1920.  Entre el 1954 i el 1956 la van recuperar, però el 1957 ja li van donar el nom de Rally Catalunya.