diumenge, 1 de gener de 2017

La primera Volta a Catalunya amb Automòbil




Fa 100 anys, el Reial Automòbil Club de Catalunya (RAC), fundat el 1906, va decidir organitzar una prova de regularitat i de turisme. La Junta estava presidida per Francesc Fàbregas i els vocals eren  Pere Monés, Joan Farnés, Lluís Capara, Josep Balcells i Joan Reynés. Salvador Andreu, presidia la comissió esportiva del RACC i el comitè organitzador de la Volta.
Havia de ser una prova que tingués els al·licients del turisme i alhora posar a prova el valor tècnic dels automòbils participants. L’objectiu era popularitzar l’automobilisme al país. Hi havia llocs que quan veien un cotxe li tiraven pedres. Fa 100 anys, l’automòbil encara no era el mitjà majoritari de transports de persones ni de passatgers. El servei ordinari de transport de passatgers entre pobles el feien amb tartana. Fins al 1921 Felip Mir de Ripoll no va registrar un autobús i al 1920 es va constituir l’actual Transportes Elèctricos Interurbanos SA (TEISA) a Banyoles.
Això no obstant, des del 1910 es celebrava el Ral·li de Montecarlo, es feien expedicions pel desert, s’acabava de fer un cursa de cotxes entre Barcelona-Madrid-Barcelona i la major part de les persones amb  possibles en volien tenir un. Un Hupsmobile de model 1915 valia 9.500 pessetes i el sou mensual d’un treballador qualificat voltava les 250 pessetes mensuals.

L’automòbil començava les primeres passes cap a la massificació i  ja feia funcions d’ambulància, de taxi. Hi havia camions per a tota classe d’utilitats. Això no obstant, l’automòbil encara tenia detractors. Havia d’acabar amb la tracció animal que tenia el domini del transport des del neolític.
El RAC va redactar el reglament de la Primera Volta Automobilística a Catalunya. Va establir dues categories segons pes (2 i 4 tones) i potència dels vehicles, van escollir un itinerari i van escollir la millor època de l’any el primer estiu. La primera etapa Barcelona-Girona-Olot era el 23 de juny, la segona Puigcerdà-Seo d’Urgell-Pons-Artesa de Segre-Lleida era el 24 de juny i la tercera i última Lleida-Montblanc-Valls-Tarragona-Vendrell-Vilanova i la Geltrú-Sitges-Barcelona era el 25 de juny. Van triar un recorregut de 635 quilòmetres amb carreteres no excessivament dolentes per l’època i localitats amb capacitat per hostatjar adequadament els participants.  Segons la revista Gran Vida, número 157 s’hi van apuntar 30 participants, però a la sortida només se n’hi van presentar 25.




Arribada a Olot
El soroll dels motors, les reduccions  de les marxes s’escoltaven de la llunyania. Els olotins els esperaven a les voreres i als balcons des de feia una bona estona d’aquell diumenge de juny. Les campanes de Sant Esteve i del Tura cridaven a missa, però la gent ara que havia escoltat el brogit que semblava haver de fer tremolar el terra no es movia.
En mig d’espetecs i envoltat de fum, per fi va arribar el primer. Els nens somreien amb els ulls oberts de bat a bat, alguns homes es treien la gorra o el  barret per fer-lo servir de bandera i d’altres el mocador. Les noies sentien el seu cor bategar sota els lleugers vestits florejats d’estiu i els nois imitaven amb la boca el soroll que escoltaven. El primer va elevar la pols del carrer. <És un Scripps-Booth Stutz, amb motor de vuit cilindres>, va indicar el mecànic de la localitat. Era un vehicle fet als Estats Units per una marca que va existir entre el 1912 i el 1923. En aquest temps van produir 34.000 vehicles. El senyor, Rafel Bianchi, conductor del primer cotxe de la Primera Edició de la Volta a Catalunya en automòbil  duia casc de cuir, ulleres de goma i un mocador al coll.  Un senyor amb barret de palla li va indicar el camí amb una bandera verda.  El públic va elevar una altra ovació,  el segon automòbil agafava la corba quasi tombat. Un gos corria esperitat, un gat s’enfilava per una canalera, un cavall renillava per un alliberament de mil·lennis i un clergue es  persignava. El segon estava en persecució i encara corria més. L’home del barret va batre la bandera amb més força. Quan enmig d’un núvol de fum i pols, el vehicle va entrar al passeig de Barcelona, el públic va esclatar en una ovació. Després va reduir i va entrar calmat al passeig de l’Estació, enmig d’un intens olor a benzina cremada.
Encara van entrar 23 automòbils més tots grans de molts cavalls i la majora amb senyoretes ben mudades d’acompanyants. Les regles establien que els cotxes amb dones darrera tinguessin punts addicionals per tal de donar un caire turístic a la prova. <És fàcil de comprendre que la prova serà més interessant i animada quants més passatgers i hagi  quant més abundi entre ells el bell sexe>, exposava la revista España Automóvil y Aeronáutica.
  Després de proveir de benzina a les voltes de la Plaça Clarà, els conductors van enfilar els cotxes cap les fonts de Sant Roc, on els havien preparat un bon dinar sota els alts plàtans centenaris. Va ser un gran àpat, però al juny a Olot plou i va començar a tronar, cosa que va precipitar el dinar i avançar la sortida. EL control de partida es va fer a l’Ideal Parc, des d’on els cotxes van marxar enmig d’un devessall d’aigua en direcció a Sant Joan de les Abadesses i Puigcerdà. Ricard Cabot (España Automóvil i Aerònautica del 15 d’agost del 1916) explica: <La marxa va ser penosa per carreteres dolentes entre Olot i Sant Joan de les Abadesses i pèssimes entre Ripoll i Campdevànol> . A Ribes de Freser van enfilar els 26 quilòmetres de la collada de Toses. Va ser una pujada de relliscades i d’una forta lluita.  
Ricard Cabot Montalt (1885-1958) va ser el periodista que va relatar la prova per la revista Stadium i després les altres revistes de l’època van agafar les seves cròniques. Cabot és considerat un dels pioners del periodisme esportiu a Espanya. Va fundar la revista Sports (1906), va ser un dels fundadors de la revista Stadium,  va ser cronista a los Deportes i el Mundo Deportivo.
 Va ser president de l’Associació de Periodistes Esportius de Catalunya, va estar a la junta del Futbol Club Barcelona, president de la Federació Catalana de Futbol i secretari de la Federació Española de Futbol.
Segons la revista olotina el Deber del 22 de juliol del 1916,  els participants a la primera etapa de la Primera Volta a Catalunya Automobilística van arribar a Olot provinents de Barcelona per la banda de Girona i es van aturar a l’Estació. Els van esperar Francesc Fàbregas, president del Reial Automòbil Club, Joan Tresserras i Jofre (1872-1934), alcalde d’Olot, i Josep Maria Torras i Juli Soler del Sindicat d’Iniciatives. Francesc Fàbregues (1857-1933) era metge cirurgià i havia treballat a Olot, on era molt conegut. Tant que a les eleccions generals del 1918 va sortir diputat de la Lliga Regionalista pel districte d’Olot. Quan va morir va donar la seva biblioteca a l’Acadèmia, les obres de dret a la Universitat de Barcelona i la pinacoteca al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Ricard Cabot va escriure una crònica a la revista Stadium, en la qual explica que van enfilar la carretera de la Cantina amb calma i sota la pluja, perquè el sòl era molt relliscós. Encara va ser pitjor de Ripoll a Campdevànol,  on van patir molt. A Ribes de Freser van enfilar els 26 quilòmetres de la collada de Toses, amb la voluntat de plantejar una lluita èpica. Segons la crònica, la brega es va entaular entre el Gobrón de Josep Andreu, el Lancia de Josep Freixa i l’Hispano de Marial. Els tres pilots es van alternar les primeres posicions. A Puigcerdà va arribar primer l’automòbil Elizalde pilotat per Huillier i propietat dels senyors Pujadas i Llobet.
L’alcalde de Puigcerdà, el senyor Josep Maria Martí (1837-1917) va lliurar les copes. Josep Maria Martí tenia una farmàcia, s’havia destacat en els setges carlins de 1873 i 1874. Ha passat la història com un dels personatges més actius dins la promoció de la cultura a Puigcerdà. Va promoure la Festa de l’Estany i el casino Ceretà. A l’estiu feia tertúlia amb Joan Maragall, Victor Balaguer, Jacint Verdaguer, Frederic Mistral, José Zorrilla. Era de la Unió Catalanista.

A la nit, els participants van ser obsequiats amb concert i ball al Casino Ceretà. Cabot relata que l’endemà van sortir 22 cotxes de Puigcerdà en direcció a la Seu d’Urgell. La carretera era bona i no van trobar pols fins als Hostalets. D’Organyà a Pons  la carretera es va tornar dolenta.
A la Seu d’Urgell, un grup de noies va rebre els automobilistes amb rams de flors per a tots. A 2/4 de 2 havien arribat tots,  per menjar al local de la societat recreativa. Hi feia molta calor, hi van menjar més o menys bé i van parlar de les incidències de la cursa. A mitja tarda, van sortir cap a Pons i cap a Lleida. En una mica més d’una hora van cobrir 40 quilòmetres.
L’endemà els cotxes es van dirigir a la carretera de Barcelona per cobrir la darrera etapa. A mesura que avançaven per la plana els públic augmentava. Al pas pels pobles es formaven fileres de gent a banda i banda de la carretera. El Lancia de Ricard Cabot va arribar a Tarragona amb una hora i mitja d’avantatge sobre l’horari previst. Segons explica perquè es va obsedir en la persecució al cotxe d’Andreu Rambler. Els va anar bé perquè van tenir temps de fer el vermut abans d’anar a dinar a l’Hotel París. Havent dinat, van sortir en direcció al Vendrell. De Tarragona al Vendrell la carretera no donava per massa, però el Gobrón conduït pel president del comitè organitzador del RACC, Salvador Andreu , corria molt per deixar enrere el Lancia de Josep Freixa. Els dos primeres eren seguits pel propi Ricard Cabot i després venien Joaquin Palazón (Scripps-Booth), Pere Catasús (Scripps-Booth), José Almagro (NSU), Rafel Bianchi (Scripps-Booth). El guanyador absolut de la prova va ser  el cotxe Elizalde, pilotat per Huiller, marca Nacional, dels senyors Pujadas i Llobet (Gran Vida 157).
 La primera Volta a Catalunya va acabar malament, perquè en la darrera etapa va tenir lloc un accident, en el qual van morir el conductor i una viatgera. Malgrat la desgràcia, la impressió final va ser bona. Ricard  Cabot va escriure: <Tan bella, tan agradable, tan seductora, ha resultat la Volta a Catalunya i fins al punt en tal grau és exacta aquesta impressió general que el que abans es va posar en futur bé pugui posar-se en temps passat>.

La van tornar a fer amb èxit fins al 1920.  Entre el 1954 i el 1956 la van recuperar, però el 1957 ja li van donar el nom de Rally Catalunya.