diumenge, 30 d’abril de 2017

Pau Meroles Isamat, la gran figura olotina de l’òpera



L’olotí, Pau Meroles Isamat (Olot, 1854-Olot 1926) va ser un des mes grans cantants d’òpera de finals del segle XIX. Va cantar al Liceu de Barcelona al Teatre Espanyol de Barcelona, al Teatre Reial de Madrid, a la Gran Opera de Madrid, al teatre Principal de Málaga, al teatre San Carlos de Lisboa, el gran teatre de Viena, a Budapest, a Florencia... Va compartir escenari amb cantants com Julian Gayarre (Roncal, 1846-Madrid, 1890), Adelina Patti (Madrid, 1843-Brecock,1919), Ernesto Nicolini (Saint Maló, 1834-Pau, 1898), Emili Naudin (Parma,1823-Bolonya 1890), Filipí Bresciani.. . Va cantar a París i Viena amb Adelina Patti i amb Gayarre a Barcelona, Saragossa i Málaga. A la part final de la seva vida va ser l’empresari que va dirigir el Teatre Principal,  de Girona i a Olot va ser professor de cant i preceptor de nous valors.

Pau Meroles va néixer el 1855 a casa de la família encapçalada per Josep Meroles (9-8-1896) i la seva mare Isamat. Segons El Eco de la Montaña, el seu pare era una persona de caràcter afable i amb conseqüència política. Exposen que era una persona molt estimada i que als funerals a l’església del Tura hi va anar molta gent. Tenia dos germans Joan Meroles (Olot, 1846-Olot, 1916) i Carme Meroles. 

Era una família amb possibles. El seu germà Joan va ser advocat, director del Diari de Tarragona, diputat per Olot i alcalde d’Olot, almenys entre el 1912 i el 1913. També va ser president provisional de l’Òrfeo Popular Olotí al 1914. Segons Aragon Artistico-1888,    Pau Meroles va estudiar el solfeig que li va ensenyar el mestre de capella d’Olot. A instàncies dels seus pares en comptes de seguir amb la música, va anar a l’institut d’Olot, on es va graduar en batxillerat d’arts el 1869. Després  va estudiar dret a Barcelona i la carrera de notariat. Primer va fer de notari i després  es va dedicar al comerç. En un bateig va cantar i el va escoltar el mestre Ventura Casanoves, el qual li va proposar ensenyar-lo perquè es dediqués al cant.

Va debutar amb molt d’èxit al teatre Novedades de Barcelona i poc després, amb 24 anys,  (1878) va interpretar els Hugonots de de Giacomo Meryerbeer. D’aquell dia, la Crónica de la Musica de 21 de l’11 del 1878 va exposar: <La senyoreta Bulli Paoli posseeix algunes condicions dramàtiques, però la seva veu no té prou extensió en la part de Valentina. Van ser aplaudits el baríton Bernís i el baix Meroles>.

Poc temps després el març del 1879 va participar en la representació de fra Diavolo de Daniel Auber. El tenor era Emili Naudin (Parma,1823-Bolonya 1890). Durant molt de temp, Naudin va cantar al Covent Garden (Londres) i a l’ Òpera de París.
A Olot, es va començar a parlar d’ell a partir del 1879. Joaquim Danés i Torras (Història d’Olot-Pp,1727) narra: <Anaven arribant a la vila freqüents notícies del gran cantant d’òpera olotí. Aquell any, tenia un contracte al Liceu, de Barcelona i acabat que fos havia d’anar-se’n a París, on treballaria amb Adelina Patti el gran Nicolini>. Patti era el prototip de diva (prima donna). Va ser considerada la cantant més brillant del seu temps i la soprano més notable del darrer quart de segle del XIX. Encara ara és  considerada la cantant d’òpera més ben pagada de tots els temps per davant de Pavarotti.

El 1875 va conèixer el tenor Ernesto Nicolini i van començar a cantar junts i Patti es va separar del seu home, el marquès de Caux. El 1886, Patti es va divorciar i es va casar amb Nicolini, al castell que ella tenia a Swansea (Gales).

A l’octubre del 1879, va estar en la representació d’Un ball de mascares de Giuseppe Verdi al Teatre Reial de Madrid. La crítica del diari El Globo exposa: <El senyor Meroles ens va semblar un cantant molt discret, però amb facultats per no desfer un bon conjunt>.

El 1880 va estar en la interpretació de fragments de  l’òpera Juli Cesar al Teatre Espanyol de Barcelona. No era l’òpera de George Friederick Händel, sinó la de l’olotí  José Garcia Robles (1838).

Al 1881,  Pau Meroles va cantar amb Juliàn Gayarre al Liceu de Barcelona. Gayarre havia estat un jove pastor de Roncal Navarra que gràcies a preceptors de Pamplona havia estudiat al conservatori de l’Scala de Milà i havia esdevingut primera figura mundial. Van representar l’òpera els Hugonots. Segons la severa crítica de la Il·lustració Catalana del 30 de l’11 del 1881,  Meroles va fer de comte de Saint Bris d’una manera més que acceptable i Gayarre va tenir una gran actuació.  El 1882, Julián Gayarre es proposava fer una gira artística pels Estats Units. Llavors era definit com la sublim terra del dolar. En l’organització de la companyia parlaven del baix, Meroles.  A més d’altres llocs, Gayarre i Meroles van cantar junts a Málaga i Saragossa (Teatre Principal 1880).

La Crónica de la Música del 29 de l’11 del 1882 defineix que a pesar de no estar a la primera línia, Pau Meroles destaca per la seva magnífica veu de baix i el seu bon mètode de cant. La crítica derivava de la representació de l’Africana de Giacomo Merbeyeer al teatre de Málaga.  Continuava: <El senyor Meroles és un artista que reuneix qualitats excel·lents, fins la seva figura és simpàtica. No és estrany que ens fes un excel·lent Mefistófles (un dimoni del costumari alemany). Que fou sadollat d’aplaudiments i que en les dues representacions d’aquesta òpera se li fes repetir el brindis>.

El 16 d’agost de 1883 tornava a estar a Madrid. El Diario Oficial de Avisos y Noticias de Madrid anunciava la representació de El barbero de Sevilla de GioachinoRossini a Madrid. Van debutar-hi la primera tiple Regina Fontana i el baix senyor Meroles.
La fama que prenia l’olotí era important, perquè la premsa de Barcelona anunciava les seves arribades a la ciutat comtal. La Dinastia del 19 de desembre de 1883 exposava: <Provinent de Málaga on va actuar en companyia de l’eminent Gayarre, ha arribat a Barcelona el nostre paisà Pau Meroles>.  La figura de l’òpera viatjava contínuament, però a Olot tenia casa seva. Hi havia anat el 1881, provinent de Gènova, per guarir-se del tifus i al 1885 per passar l’estiu. No sols hi anava a curar-se o a veure la família. Per les festes del Tura del 1887, va participar en un concert al Teatre Principal en benefici de l’Hospital va cantar l’ària don Carlo  de Giusseppe Verdi i Mia sposa sarà la mia bandera del mestre Augusto Rotoli. Meroles va provar la potència de la veu, el gust artístic, la flexibilitat i la fina entonació. Va haver de repetir les actuacions per aclamació del públic.

Va ser una vetllada, en la qual van participar olotins que tenien habilitat per cantar o per recitar poesies. Per exemple, la senyoreta A.Carreras va cantar l’ària de Don Giovanni de Mozart, el senyor Jaume Jutglà, amb paraula fàcil, va llegir Blanca de Manuel del Palacio i Simó (Lleida,1831-Madrid,1909), Manuel del Palació està considerat el gran poeta burlesc del XIX. El jove Pinós va executar l’allegro de Weber i el senyor Verdaguer va cantar la cançó de l’Hugonot de Meyerbeer.

El 1889 va participar en la interpretació dels Hugonots,  amb  gran èxit, al Teatre Pagliano de Florencia. El 1893 va actuar també amb èxit al Teatre de Málaga, però aquesta vegada acompanyat d’un altre olotí. Es tractava del seu deixeble Jaume Casanyas (L’Olotí-26/2/1893). Explicaven que el jove Jaume Casanyas s’havia revelat com una esperança del cant, que era molt difícil sentir cantar la part de Rambaldo com ell la cantava. Precisaven: <Diu molt bé la balada i el duet no es pot demanar més delicadesa>. El de Casanyas va ser l’únic número que va obtenir la repetició cada nit. Explicaven que Casanyas havia començat feia 7 mesos els estudis de cant sota la direcció del senyor Meroles. Els estudis eren a Olot on hi havia un altre mestre de cant que es deia Narcís Corriols.  En aquella època la joventut olotina es delia per cantar i un el lloc, on s’ensenyava cant i música era el Centre Católic.  Meroles era soci del Centre Catalanista d’Olot, una entitat lligada amb els Centre Catòlic. És molt possible que Meroles i Corriols ensenyessin cant al Centre Catòlic.

 El 1894, Casanyes va cantar les sarsueles Marina i les Campanades a Olot, però no va agradar pel fet de desafinar i emetre massa notes blanques. La critica exposava: <Llàstima de no haver escoltat els consells dels primers mestres s’hagi precipitat en la seva carrera artística>.

Casanyas no va ser el darrer olotí en triomfar a l’òpera. El Deber del 21 de març del 1924, explicava: <Mercès a les gestions del filantrop, Pere Sacrest, i la il·lustre soprano Maria Barrientos (Barcelona, 1883-Cibioure,1946), el notable tenor olotí, humil obrer, en Pere Grabolosa ha estat lliurat a les lliçons d’alguns tècnics de Barcelona per tal d’afinar l’educació de la seva potent veu. perquè pugui debutar al Coliseu de Barcelona>. Subratllen: <El qui va ser el seu mestre, l’aplaudit baix Pau Meroles, podrà esclatar en el somrís de satisfacció en veure que es ret justícia a la seva explicita i gens migrada protecció>. Un any després Pere Grabolosa va actuar al Teatre Principal d’Olot en un acte, en el qual va debutar un altre olotí, Jaume Castellví, el qual va interpretar la donna e Mobile del Rigoletto de Verdi i una furtiva lágrima de l’òpera L’elesir d’amore de Gaetano Donizzetti.  Quan li va tocar el torn a Grabolosa va sorprendre amb la potència de la seva veu, però no va acabar de convèncer. També li faltava més temps d’escola.

El maig del 1890 la revista Teatre Català lloava Meroles pel paper de Duca a l’obra Lucrecia Borgia de Gaetano Donizetti al Liceu. El paper encaixava a les qualitats d’un cantant que cuidava amb escrupolositat els més petits detalls escènics que coneixia a fons. Va ser aplaudit a la primera ària del segon acte i final del tercer. Va ser cridat a escena repetides vegades.

El 1893, l’Ajuntament de Girona li va concedir la gestió del Teatre Principal de Girona per la temporada de fires. Meroles treballava per dur a Girona Els amants de Terol de Tomás Breton i La bonica filla de Georges Bizet.  A la companyia hi havia dos olotins més Elisseo Oliveras i Jaume C Espanyol, crec que era Jaume Casanyes. Segons la critica Els amants de Terol no va agradar, perquè els cors i una part de l’orquestra van desafinar.  Això no obstant, el 1923 Meroles  tornava a optar perquè li donessin la gestió del teatre per fires.


Pau Meroles va ser definit com un home simpàtic, alt de fesomia agradable i de tracte franc i sincer  (Aragon Artistico-1888). Va morir sense gaire necrològica i cap hagiografia el 27 de gener de  1926. Potser el millor epitafi va ser l’arribada a la ciutat d’una gran companyia per Festes del Tura. Sota la direcció artística d’Augusto Scampini (Garlasco, Itàlia, 1880-Barcelona, 1939), van actuar les sopranos Verona i Sofia Verge i el pulcre tenor Jaume Castellví, alumne del malaguanyat Pau Meroles. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada