dimecres, 31 de maig de 2017

El llamp de l’Aplec de Sant Andreu del Coll



Després d’una guerra llarga i plena de calamitats, un llamp va demostrar que la natura pot ser més cruel que la inconsciència i la maldat dels humans. Un llamp va trencar d’arrel l’alegria per l’arribada de la pau i es va endur els projectes d’uns joves que havien pujat a l’aplec amb el poc menjar que havien pogut reunir amb la idea de celebrar una festa que els hauria estat impossible només un any abans.


Des de temps immemorial els joves d’Olot, Riudaura i la Pinya pujaven a l’ermita de Sant Andreu del Coll per celebrar l’aplec. En aquell agost de 1876, hi havia més alegria, perquè després de cinc anys la Carlinada estava acabada. Olot, Riudaura i la Pinya havien vist la guerra de prop. Només de començar el conflicte, el 4 de maig del 1872 els combats van entrar dins de Riudaura. Al llarg del conflicte, Olot va ser assetjat, bloquejat, ocupat i va patir incendis. A la Pinya, el 6 d’abril del 1876, es va acabar la darrera càrrega de la cavalleria carlista per recuperar Olot.

No era estrany que un any després del setge de la Seu d’Urgell (la darrera batalla de la Guerra a Catalunya) a les comarques de muntanya hi hagués un ambient d’optimisme que es reflectia en enderrocs de fortificacions, en els cobriments de les trinxeres i en la celebració de festes.

Però més enllà de la perillositat bèl·lica, el mal de la guerra era que anava ajuntada a la manca d’aliments i a la conseqüent fam. Un neguit estrany, un mal de ventre, una tremolor i una ansietat que desespera la gent que ho pateix i no es calma sense menjar, encara que sigui una herba que després s’ha de vomitar. Després del neguit i de l’herba ve una feblesa que deixa assegut el qui la pateix. Aquell estiu la gent sabia que estava acabat haver de buscar els fonolls i els espàrrecs de la vora d’uns camins i d’uns boscos que estaven vigilats pels carrabiners, les patrulles de recapte carlines, per les rondes volants de la república i pels soldats.

També sabien superats els bloquejos de les forces en conflicte per dur aliments d’un poble a l’altre. Haver d’amagar els aliments i els animals al pas de les tropes també estava finalitzat. Les patrulles de recapte carlistes ja no s’enduien els cavalls i les eugues a canvi d’un pagaré a cobrar al final de la guerra. La mainada ja no cantava: Mare, mare vénen carlins; tites tites cap dedins/ Mare, mare vénen soldats, tites, tites cap als forats. Encara els quedava molt de temps de penúries, perquè la vida dels pobres era molt dura, però ja no hi havia perill i no s’havien d’amagar de res i podien tornar a l’aplec amb una botifarra del rebost per coure amb carbó entre una rodona de pedres, una ampolla de vi, un enciam, una ceba, patates, pèsols i fruita. Tot dins d’un cabàs de vímet ben ordenat i tapat amb un mocador.

En aquell temps, veure la gent pujar a l’aplec era un espectacle. Les jovenetes duien gipó clar, faldilla negra, davantal de puntes i alfàbrega penjada de les orelles, els nois amb la barretina i la faixa negra transportaven somrients el cabassos amb el millor menjar que havien pogut reunir. Els pagesos de casa grossa pujaven muntats a cavall dels matxos de bast. Cobert de picarols, campanetes i cintes vermelles, l’animal avançava amb el cap estirat i el cavaller mantenia l’esquena dreta i el cap alt. La mainada petita s’agafava a la cinta del davantal de la mare per poder pujar millor i quan eren dalt corrien els uns darrera dels altres. Ja a dalt, a les prades del costat de l’ermita, les rialles esborrajades de les noies corrien rabents per les rouredes i les prades i eren un crit a l’alegria de viure.

N’hi havia que pujaven amb el bastó ramejat amb una corona d’arç o de llaurer per fer-ne ofrena al sant. Tots cantaven goigs als sants o les cançons del moment que provenien de l’opera, de la sarsuela o eren cançons pageses de la sega. Era una eclosió de colors vermells, negres i blancs per sobre del verd ufanós de l’estiu.

Un cop la gent estava a lloc, començava l’aplec. Els aplecs consistien en una missa en honor del sant i a la sortida hi havia encantament de tortells. Era una subhasta pública dels tortells que duia molta emoció i en aquell 1876 més que mai. Després venia un àpat en el qual la gent s’escampava en grups per la rodalia de l’ermita. Feien focs per coure la carn, es procuraven un rierol per mantenir el vi i l’aigua en fresc. Després de l’àpat venia una ballada de les sardanes que tocava una cobla de 4 músics: 2 tibles, 1 cornamusa i 1 flabiol. Segons com, feien un ball de parelles. Aquell any, l’aplec va ser una festa com ja no es recordava. De fet, hi havia molts joves que no havien tingut ocasió d’haver participat mai en cap.

Potser per això, van voler repetir la festa i l’endemà,dia 13 d’agost, van tornar a pujar a l’ermita, com si en comptes d’un aplec fos una festa major de tres o quatre dies. Era un dia de molta calor. L’estiu del 1876 està documentat com el més calorós del segle XIX a la península. El 28 de juliol, Barcelona va arribar als 36,2 graus. El Diari De Barcelona exposava que a la calor se li afegia un aire càlid que abrasava. És de suposar que el 13 d’agost, al voltant de l’ermita de Sant Andreu fes molta calor.

Quan fa tanta calor i és mig agost i comença la tarda,el cel es tapa en poca estona. Va començar laconeguda i inconvenient tempesta d’estiu: llamps, trons i un devessall d’aigua. Els joves escampats per la muntanya van desar els aliments i van córrer a l’ermita a refugiar-se. Dins de la nau, es van reunir més de 300 persones. Mentre estaven dins de l’església a l’espera de la fi de la tempesta, un llamp va entrar pel campanar i va tenir lloc una de les desgràcies més grans que hi hagi hagut mai a la comarca.

Al cap d’uns dies la premsa donava compte de la tragèdia. El Boletin de Comercio del 19 d’agost de 1876 publicava: «Sobre la desgràcia ocorreguda a l’ermita de Sant Andreu, ahir, es donen encara més trists detalls. Ha arribat una carta escrita en aquell lloc que diu així: «Són les sis de la tarda, hora que ha arribat la fatal notícia que ha omplert de consternació aquest veïnat (Olot). Un gran nombre d’habitants d’aquesta ciutat, havien anat al santuari de Sant Andreu i l’església estava plena de gent.

En ella ha caigut un llamp que ha deixat sense coneixement a tots, sense que quasi cap pugui explicar el que ha passat. Quan hi ha acudit la gent de la rodalia, s’ha trobat amb una espècie de cementiri ple de persones mortes, ferides i la major part inconscients. De seguida, guàrdia civil, tropa, autoritats i molts particulars han anat al lloc dels fets i amb molt d’esforç han aconseguit recuperar, com aquell qui diu, la vida per molts ells, però 8 homes i una dona han deixat d’existir i molts dels ferits, segons es creu, moriran».

Uns dies després, La Correspondència del 22 d’agost de 1876 exposava que els morts pujaven a 14, els ferits a 21 i molts de gravetat. També detallava que en el moment de la caiguda del llamp hi havia 300 persones dins de l’església.

La Ilustración Española y Americana seguia el model de les grans revistes il·lustrades europees i seria el màxim exponent de periodisme gràfic espanyol del segle XIX. Van col·laborar-hi José Zorrilla, Ramón de Campoamor, Juan Valera, Leopoldo Alas (Clarín), Emilio Castelar, Miguel de Unamuno, Ángel Fernández de los Ríos i Francesc Pi i Margall, entre d’altres.
Primer la feien amb dibuixos d’actualitat estampats en gravats de gran bellesa, que són considerats instantànies d’una època històrica. Després la van fer amb fotografies gravades i va esdevenir el primer referent del fotoperiodisme.

La tragèdia va ser dibuixada pel mestre olotí del dibuix i la pintura de l’època, Josep Berga i Boix (1837, la Pinya-Olot,1914). Era una persona que coneixia bé el lloc, perquè era fill d’una família de masovers d’una casa de pagès de la Pinya. També havia de ser un dels més grans pintors de paisatges catalans i un dels pioners de la pintura a l’aire lliure. Berga i Boix va pintar almenys dos quadres dedicats a aplecs com els de l’ermita de Sant Andreu del Coll. Els guarden al Museu d’Art de Catalunya. El director de La Ilustración Española y Americana va encomanar el dibuixos dels fets al millor que va saber.

La crònica dels fets que va publicar el 22 d’agost la La Ilustración Española y Americana no està signada. Explica que l’ermita està situada a uns 4 quilòmetres d’Olot en direcció nord. Narra que a la Garrotxa com en altres llocs de Catalunya tenen lloc festes de camp que es denominen rosers. En el dia del roser al voltant de l’ermita de Sant Andreu hi havia una multitud formada sobretot per pagesos que volien divertir-se i gaudir de l’expansió i alegria de les festes populars.

En començar la tarda, el cel es va omplir de núvols negres i poc a poc sobre la base de llamps i trons va interrompre els modests banquets i els alegres balls i els concurrents van anar a refugiar-se a l’ermita. En plena força de la tempesta, una guspira elèctrica seguida d’un tro va caure sobre del campanar i va entrar dins del temple on hi havia més de 300 persones. Hi ha una descripció del que va poder ser el que va passar després de la caiguda del llamp.

Quan a Olot van saber el que havia passat, van pujar les autoritats i veïns. Van constituir un tribunal d’autoritats davant del temple. Mentre el tribunal prenia notes, els metges i els veïns ajudaven tant com podien. Al final van comptar 9 morts, 22 ferits greus i uns 50 ferits. Expliquen que 2 persones van morir unes hores després i 2 més l’endemà, per la qual cosa la xifra de morts hauria pujat a 13.

Uns anys més tard, l’historiador olotí, Joaquim Danés, va tornar a descriure el succés del llamp als seusPretèrits Olotins, amb el títol «El llamp del 1876». L’historiador Jordi Pujiula (1947-2011) va escriure de Joaquim Danés (Olot, 1888-1960): «Fou una d’aquelles figures excepcionals que amb el seu treball rigorós a comarques van possibilitar una Catalunya multicèntrica en el seu desenvolupament cultural, als primers anys del segle XX. Universal en la seva transcendència a través d’un localisme ben entès».

Danés explica que després de l’accident va haver-hi qui va atribuir la caiguda del llamp a la continuïtat dels balls i dels jocs exteriors dins del temple i a la conseqüent profanació d’un lloc sagrat. En tot cas, Joaquim Danés va exposar: «No emmascarem, però el record de les pobres víctimes, caigudes probablement per una deixadesa tècnica, perquè és més humà atribuir la tragèdia a la nostre possible imprevisió i negligència que a la Providència».

Danés va comptar els morts. Hi havia una noia de 18 anys, 3 nois de menys de 15 anys, 2 nois de menys de 25 anys, 1 de 26 anys i 2 nois de més de 30 anys. Tots eren joves a l’inici de la vida. Les víctimes eren d’Olot i de Riudaura. En aquell temps era costum posar sobrenoms a les persones per tal de fer-les més populars. Hi havia en Terme, en Pere Petit i en Cavalcós, els quals devien ser molt coneguts a la rodalia. No fa referències a les 4 persones que segons la Ilustración Española y Iberoamericana van morir dies després.

Explica que els morts van ser traslladats a Olot en dues carretes i que un dels vehicles es va bolcar sota la capella per causa de la tensió que hi havia.

Com hem dit, Joaquim Danés era metge i explica que la caiguda d’un llamp comporta estats de xoc traumàtic i d’inhibició en les víctimes i que la millor manera d’ajudar els afectats és ajudant-los a respirar. Apunta: « No sabem si hi havia o no parallamps, ni si la manca de serenitat i de prompte auxili i la pertorbació que fatalment havia de produir-se, no van ser els principals causants de la magnitud del cas».

La premsa estatal explica que cent anys abans dels fets ja havia passat un succés similar. Danés concreta que el 15 d’abril del 1821 un llamp va caure sobre el campanar de Sant Francesc i va davallar a la cisterna de l’estada de l’ermità, entremig d’una gran gentada. També apunta que el 10 d’agost de 1860, un llamp va entrar per la finestra del pis dels estadants de Sant Francesc i va traspassar dues persones. L’ermita de Sant Francesc està ubicada dalt del volcà Montsacopa sobre mateix del nucli urbà d’Olot.

Els llamps són un gran perill a la muntanya. Els caminants saben que moltes de les creus que troben als camins i els prats són per recordar la mort d’un pastor o d’un caminant per causa d’un llamp. Tot i que ara hi ha més parallamps i menys perill, hi ha estius en els quals els noticiaris ens deixen la trista notícia d’una vida perduda per la caiguda d’un llamp.