dijous, 29 de juny de 2017

Els afusellats de Santa Coloma

La captura, el judici i la sentència dels militars sublevats a Santa Coloma de Farners per tal d’instaurar la República van commocionar l’opinió pública del 1884. El compromís de la premsa, dels industrials i dels obrers a favor de l’indult dels dos condemnats a mort va remoure la societat catalana de l’època fins a dur-la a fer les primeres grans manifestacions de protesta pacífica de la història,


Davant de la fàbrica de Pujol, Vila i Companyia de Castellfollit de la Roca, a les 8 del matí del dia 3 de maig de 1884, els soldats de la caserna d’Olot varen fer 8 presoners. Els capturats feia dos dies que vagaven per les muntanyes en busca d’un pas per passar a França, però el coronel Camprubí ho tenia tot tancat. Els presoners havien passat per Santa Pau i per Mieres i unes hores abans de la detenció havien trucat la porta de la casa de les Funoses. Una masia voltada de blederes tendres, a la cruïlla entre els termes de Castellfollit i de Sant Joan les Fonts. A les Funoses, havien demanat un guia, però no els van donar. Van travessar el pont de davant de la fàbrica. El guàrdies i els soldats els van veure passar el pont i Baldomero Pujol amb 13 homes els va detenir, al costat del Fluvià, sota de la cinglera. Un quart d’hora després, el soldas van capturar-ne 6 més en una masia de la muntanya de Sant Eudald entre Castellfollit i Oix (Montsacopa 4-5-1884).

En total, els capturats eren 14, entre ells 1 comandant, 3 capitans, 6 tinents i alferes i 4 sergents. Per Olot i tota la Garrotxa corria el rumor que el coronel Camprubí havia donat ordres que els afusellessin. Els varen arrencar els galons i els van conduir a peu cap a Figueres custodiats per la Guàrdia Civil i la cavalleria. Entre els presoners hi havia un comandant de 58 anys.

En tot cas els presos estaven perduts. Segons exposa el Montsacopa del 8 de juny, «El dijous al matí va arribar a Olot, el brigadier senyor Camprubí acompanyat d’una escorta de 35 cavalls i va tornar a sortir el divendres a les 7 del matí». La gent escoltava el cops dels cascs de les cavalleries per damunt de la plaça del Carme i es persignava.

Els presoners eren els militars revoltats a Santa Coloma de Farners per tal d’enderrocar la monarquia i posar la República. A la nit del 27 al 28 d’abril van sortir de la caserna de Santa Coloma de Farners en direcció a Girona. Abans, havien declarat Santa Coloma vila republicana. Això no obstant, en la sortida cap a Girona no havien fet cap crit; ni un visca ni un mori (El Imparcial 4 de maig de 1884).

Havien sabut que la guarnició de Girona continuava fidel a la monarquia i havien tornat a Santa Coloma. El dia 30 van decidir marxar cap a la frontera. Només 2 militars de la caserna van quedar-se. A Santa Coloma, les autoritats es varen reunir i van donar part del que passava. Al cap de cop, es va saber que 2 sergents s’havien lliurat a la caserna de la Guàrdia Civil d’Amer. El diari La Lucha va publicar: «Abans d’ahir, va començar a circular per la ciutat, la notícia que oficials del dipòsit de Santa Coloma de Farners havien desaparegut de la seva destinació. Vàrem procurar assabentar-nos i vàrem saber que el matí del dilluns van desaparèixer un cap, alguns oficials, sergents i ordenances fins a 21 sense saber l ruta que van agafar. Abans d’ahir, van sortir de Girona forces de cavalleria i infanteria».


Només de fetes les detencions de Castellfollit i d’Amer i traslladats els presoners a Girona, el fiscal militar de Girona Gustavo Tuser ja estava fent la instrucció del sumari. Uns dies després va sortir de Barcelona cap a Figueres el coronel d’artilleria Josep Iranzo per instruir el sumari dels militars que havien desaparegut de Santa Coloma.

Mentrestant, les accions de les partides revoltades a l’Emporda deixaven constància del fet que la sortida de Santa Coloma no era una excursió i que formava part d’una conspiració preparada. La partida manada per l’exsecretari de Llers, Sebastià Estartus estava formada per 20 homes i havia aixecat els raïls de la via del tren a Sant Miquel de Fluvià i després a l’estació de Vilajuïga.

Una altra partida manada pel cisteller de Borrassà i formada per 14 homes havia desarmat els membres de sometent, però s’havia limitat a deixar les armes a Creixell.
Capitanejada per un tinent d’alcalde en exercici, la tercera partida es va apoderar dels fons municipals de Sant Llorenç de la Muga. La formaven 19 homes, la major part dels quals, quan van saber que la revolució estava fracassada, havien tornat a casa seva. El diari la Lucha de Girona encara explicava que una altra partida havia sortit de Vidreres en direcció a Llagostera. El diari el Dia del 7 de maig, atribuïa la revolta a l’augment de poder dels alcaldes pel fet d’estar més relacionats amb els impostos i sobretot perquè tenien influència en els electors que eren o propietaris o persones amb cabals o professions públiques.

El poder que tenien els alcaldes feia que a ells s’hi dirigissin els candidats a les Corts o al Senat i els conspiradors. En aquest cas, el conspirador principal havia estat el polític José Manuel Zorrilla que exiliat a París volia proclamar la República amb l’ajuda de l’Associació Republicana Militar. L’home fort per lligar la revolta a les comarques de Girona era Sebastià Estartús, un senyor de Tortellà que ja havia tingut càrrecs de responsabilitat a favor de la República en temps de la Revolució del 1868 i de la Carlinada. Estartús es va poder escapar a França, on el govern li va donar llicència de resident (Joan Barnadas, el Republicanisme a Olot).

El que van capturar de la partida d’Estartús van ser 3 grans cornetes que havien servit en la campanya. Capturades per la Guàrdia Civil les cornetes mesuraven prop d’una vara cadascuna. Van escriure: «Com a franceses que eren i impròpies de guerrillers espanyols». El Liberal del 21 de maig exposava que els darrers membres de les partides sublevades a les comarques gironines havien entrat a França per motiu de la persecució que els feien.

El tribunal que havia de castigar els revoltats treballava molt de pressa. El 27 de maig, va transcendir que el fiscal havia demanat pena de mort pel comandant Ramon Ferrándiz i cadena perpetua per l’oficial que estava de guàrdia Manuel Bellés. Al cap de poc, el Consell de Guerra va sentenciar els Ramón Ferrándiz a cadena perpetua i a Manuel Bellés a 20 anys. Els altres a penes de presó i els soldats a batallons disciplinaris. Això no obstant, el ministre de guerra i capità general de Catalunya, Arsenio Martínez Campos va recórrer la sentència per considerar-la benèvola. Així, el sumari va passar al Tribunal Suprem de Guerra i Marina.

La societat en general va pensar en el pitjor i van començar mobilitzacions per evitar una sentència de mort. Això no obstant, la mala notícia va arribar. El 23 de juny, el Imparcial exposava: «La ciutat de Girona es troba molt impressionada per la notícia que el Consell Suprem de Guerra i Marina ha condemnat a mort un comandant i un oficial fugats de Santa Coloma de Farners. Les corporacions envien telegrames al rei per implorar l’indult. Els Ajuntaments de Girona i Santa Coloma han dirigit exposicions amb moltes signatures al rei». El 25 de juny, la Dinastia exposava que els diputats i senadors catalans, sobretot els de Girona, gestionaven l’indult dels oficials sentenciats. El Tribunal Suprem de Guerra havia condemnat a mort el comandant Ramon Ferrándiz i el tinent Manuel Bellés i a cadena perpetua el capità Fernández Rodríguez, el tinent Reboredo i els alferes Cuevas, Lagaca i Valdano. També cadena perpètua pels sergents primers Martínez, Fernández i Finuesa, el sergent segon Domènech i el caporal Ferrer. Pel que fa als soldats, set van ser destinats al batalló disciplinari de Melilla. El càstig va arribar al tribunal militar que havia publicat la primera sentència, el president i els vocals van ser castigats a dos mesos d’arrest en un castell.

Al cap de poc els condemnats varen entrar en capella. Quan es va saber la notícia a Barcelona unes quantes persones van anar a trobar el capità general, el bisbe i l’alcalde per demanar-los que s’interessessin per l’indult. Era un divendres a la tarda i les botigues varen tancar en senyal de dol. Dues filles del comandant Ferrándiz varen sortir al carrer vestides de dol i darrera d’elles es va formar una gran multitud. En els balcons van aparèixer crespons negres. Vint mil obrers dels vapors, poetes, artistes, associacions arqueològiques van sortir a reclamar l’indult. L’artista Esmeraldina Cervantes va visitar vàries senyores de l’alta societat de Barcelona per interessar-les en els sentiments humanitaris. Després l’artista cediria els guanys d’una actuació al Teatre Líric als familiars.

La gran manifestació va recórrer els carrers de Barcelona fins al Govern Civil. El senyor Riba i Lledó va encapçalar la comissió que va demanar al governador, Zamora Caballero, que intercedís pels condemnats. Li va respondre que no hi podia fer res. Quan Riba i Lledó va donar la resposta als manifestants, aquests es van produir desordres que van ser calmats pels membres de la comissió. Després, la manifestació es va dissoldre de manera pacífica. A la nit, els teatres i sales d’espectacles no van obrir, però al final de tot plegat només van poder obrir una subscripció d’ajut als familiars.

Mentrestant, els condemnats conservaven l’esperit a la capella. A les 3 de la tarda, van demanar reunir-se i es van acomiadar dels companys de presó. A la nit, varen sopar i van dormir una estona. A les 3 de la matinada el viàtic va sortir de la catedral. La comitiva va ser seguida per moltes persones dels dos sexes. Els sentenciats els van rebre amb recolliment i van escoltar Missa agenollats. La consternació del veïnat era extraordinària i -segons el Liberal- no s’oblidaria en molts anys i un dia. A les set del matí del 28 de juny, el quadre de tropes per a l’execució es va formar al baluard de la Mercè. A les 8 del matí, els condemnats asseguts en cadires i d’esquenes van rebre les descàrregues. Cent persones -segons el Liberal- entre dones i mainada van presenciar l’execució. Els afusellats no van ser degradats, però sí que ho van ser els altres militars de graduació.

Després de la mort, van continuar les protestes a les Corts i al Senat. En els debats es va saber que havia estat clau la carta que havien rebut els condemnats per induir-los a la revolta. A la nota els oferien dues feines i els dos condemnats havien declarat que conspiraven. Van considerar que les infraccions de la llei es podrien haver dispensat si s’haguessin fet per un motiu noble i per un fanatisme polític. Van decidir no demanar l'indult al rei.