dijous, 6 de juliol de 2017

Els Voluntaris de la Llibertat de Sant Joan les Fonts

Els Voluntaris de la Llibertat de Sant Joan les Fonts


Els Voluntaris de la Llibertat de Sant Joan les Fonts van existir. Primer van participar en la revolta republicana de 1869 i després en la campanya electoral de 1871 i en la Guerra Carlina de 1872 al 1876. Com van sorgir? A Catalunya, des del 1820, hi havia partidaris de la monarquia absoluta, de la inquisició i del retorn dels drets feudals que es revoltaven. Es reunien en grups de 30 o 40 i anaven armats pels pobles a pressionar i castigar els alcaldes i regidors dels negres, així es coneixien els liberals. Els negres eren partidaris del sufragi censatari (votaven els propietaris i les persones amb càrrec), la llibertat de culte, i el respecte a la propietat privada i entenien la nació com un conjunt de propietaris. Eren moderns però implacables amb els pobres fossin masovers o treballadors. Això feia que moltes vegades els masovers preferissin el tracte amb els vells terratinents carlins que amb els rics liberals (militars enriquits, grans càrrecs de l’administració o industrials propers al règim...). En ambdós casos els pobres que podien arribar a passar gana i eren majoria només estaven per treballar i obeir i molt sovint els atreien a les files de negres o de blancs amb els diners de les pagues. Es van organitzar en sindicats i els industrials rics fossin carlins, liberals o republicans els reprimien.
El conflicte entre els  negres i els blancs ja va començar en temps de Ferran VII (1784-1833), durant el trienni liberal del 1820al 1823. Per tal d’evitar que les bandes absolutistes fessin el que volguessin, els governs liberals van recuperar la milícia nacional de voluntaris creada durant la guerra Napoleònica. Hi havia d’haver 30 milicians armats per cada 1.500 habitants. La milícia havia de ser pagada pels ajuntaments, se’ls designava entre el Govern Civil i l’Ajuntament i el Govern Civil decidia el cap. La feina era defensar els pobles liberals de les partides absolutistes fins a l’arribada de reforços de l’exèrcit i –en temps de calma- mantenir un ordre favorable als interessos dels governs liberals o de la Primera República(1873-74). Dins aquest ordre –sovint-, abusaven dels veïns denominats blancs, carques, o carlins. En temps de pau els vexaven i si hi havia conflictes els feien pagar contribucions que solien servir per pagar els milicians.
El 1869,  el municipi de Begudà i Sant Joan les Fonts  havia arribat als 1.948 habitants. Des de la conversió del Molífondo en fàbrica el 1841 i amb la transformació dels molins en petites fàbriques de fil, havia triplicat els habitants. La indústria afavoria la presència de liberals i republicans i el poble ja tenia prou habitants per pagar una milícia de 25 homes. La milícia va començar a constar a partir de 1869. És quan de resultes de la revolució de 1868 i de la decepció que van tenir amb la constitució monàrquica del 1869, els republicans van fer una revolta que va tenir un principi d’èxit aquí. A la zona d’Olot els manava Joan Deu (un home  benestant, casat amb la important i rica pubilla de la Cau). Joan Deu era l’alcalde d’Olot que havia resultat de les juntes de la revolució liberal del 1868.

La revolta de la tardor del 1869


Encesa la revolta, el 4 d’octubre de 1869, una columna manada per Joan Deu  (formada per milicians d’Olot, Sant Joan les Fonts i Castellfollit) va arribar a Tortellà, on ja hi havia 100 milicians del poble (era el poble més republicà) i uns 500 de la part de Banyoles, manats per Toribi d’Ameller (un jove de posició, fill d’una casa de tradició liberal de Banyoles), el qual va escriure: <Joan Deu cap i primer comandant del batalló amb les companyies d’Olot, Sant Joan les Fonts i Salt prenia la part de la muntanya, mentre que jo amb les de Tortellà i Banyoles baixava a recórrer la carretera (La Igualdad, diari republicà, 22 de gener de 1870) >
La revolta va fracassar a tot l’estat i els milicians van tornar als respectius pobles. No va ser senzill, perquè Joan Deu va haver de marxar a França i els ajuntaments de Palau de Montagut (ara Sant Jaume de Llierca) i Tortellà van ser dissolts. La revolta va encendre encara més el conflicte entre blancs i negres. El motiu era que els republicans revoltats havien practicat la repartidora. És a dir, havien cobrat per força sumes importants a gent de denominació carlista.

Obrer mort a trets

En l’àmbit d’una vaga de filadors, el 19 de novembre del 1871, Salvador Casals va voler anar a convèncer els esquirols que treballaven a la fàbrica del cap de Voluntaris de la Llibertat, Josep Targarona, a Socarrats. Quan el piquet va passar per la Canya, Targarona els va tancar el pas amb un revòlver a la mà i els va amenaçar. Casals i els seus van anar a Sant Joan a demanar suport a l’alcalde, però no els n’hi va poder oferir. Tot i això, van anar a parlar, però Targarona els va agredir i els va perseguir fins al mas Canya de Dalt, on va disparar contra Jaume Casadellà  i el va matar. Encara va ferir una dona i un altre sindicalista (Joan Barnadas- Orígens del moviment obrer a Olot. Pp, 67).  A Targarona no li van fer res i Salvador Casals va ser multat per mal parlar del rei Amadeu.
 Els diaris de Madrid van donar versions distorsionades dels fets. El Imparcial del 24 de novembre del 1871 va situar els fets a la plaça de Sant Joan que ja era el centre neuràlgic del poble. A l’acte, s’hi van aplegar la major part dels veïns i veïnes. Salvador Casals, un actiu sindicalista d’Olot, va voler prendre la paraula. Quan volia començar es va presentar el petit fabricant, polític republicà-federal i cap dels voluntaris de la Llibertat Josep Targarona amb un revòlver a la mà i en companyia d’homes armats. Targarona i els armats  van intimidar els assistents a la dissolució i van amenaçar que si no ho feien obririen foc. Els congregats no van voler obeir i els homes que acompanyaven Targarona van disparar. Van haver haver-hi molts ferits i un mort a terra. El mort va ser un noi de 20 anys i una dona va rebre ferides d’arma blanca. Els fets van deixar ànims de remenja. El Imparcial va definir el succés de fill de la  intolerància i de l’oposició a la Constitució del 1869. A més de a El Imparcial, els fets van sortir publicats a la Igualdad i a la Esperanza.
Pel març del 1872, Targarona va tornar a aparèixer en la repressió d’una vaga a Olot. Van actuar els Voluntaris de la Llibertat d’Olot, ell i els militars. El primer detingut va ser el delegat dels paperers de Sant Joan i regidor del poble, Josep Caula. El van dur lligat pels carrers amb una corda i el van tancar. Va ser posat en llibertat després de pagar 100 duros. De Targarona expliquen que entrava amb el sabre a la mà a les cases per caçar els obrers. Des de llavors, el moviment obrer va desconfiar dels partits burgesos fossin carlins, liberals o republicans (Joan Barnadas- Orígens del moviment obrer a Olot. Pp,75).
El 3 d’abril de 1872, va tornar a haver-hi eleccions estatals per causa de la divisió interna del partit Liberal Progressista, entre demòcrates radicals i constitucionals. A Begudà –exposa La Esperanza-, es varen presentar alguns alabarders (volia dir gent armada) i no solament van falsificar cèdules (carnets d’identitat), sinó que  a més les varen passar quan ja eren segellades. A Sant Joan les Fonts – també segons La Esperanza de 8 d’abril de 1872-, els voluntaris de la tirania (denominació que dóna als Voluntaris de la Llibertat), van envair el poble i van amenaçar de mort els electors susceptibles de poder votar la candidatura de l’oposició. Van detenir el regidor primer per haver impedit una agressió contra un elector. A Sant Joan hi havia un sector conservador i carlí que estava format al voltant dels pagesos i dels propietaris. El rector entre el 1852  i el 1889 va ser Joan Vergés. A Santa Pau, l’oposició havia guanyat la taula, però l’endemà els voluntaris d’Olot van impedir les votacions. A les Preses i Sant Esteve d’en Bas tampoc van poder votar per causa dels voluntaris que la premsa carlina nomena calamars. Al Mallol l’alcalde i el secretari van falsificar les cèdules. A la  major part de la Garrotxa, si podien votar, les eleccions les guanyaven els carlins amb molta majoria. El resultat a Olot va ser de 783 vots a favor del candidat carlí Domingo de Miguel Bassols contra 251 del ministerial Alexandre Roca.


Guerra carlina

El 15 d’abril de  1872, els carlins van fracassar en un cop d’estat que havia de revoltar les casernes. Fallat l’intent, els carlins van començar una guerra de guerrilles. Van fer partides que van seguir els pobles per desarmar els voluntaris de la llibertat, reclutar voluntaris i cobrar contribucions als industrials i càrrecs liberals i republicans per tal de finançar la guerra.
El 25 de maig, de nit i amagats pels boscos 100 carlins escollits van arribar de nit i van i van intentar capturar el cap dels Voluntaris de la Llibertat, el senyor Targarona i els seus principals. Van anar al cafè de la plaça, on es reunien els Voluntaris de la Llibertat, però no el van poder sorprendre i després d’un intercanvi de trets van marxar  (Jordi Moret-Memorial del general Estartús).  Més tard el 30 de juny del 1872, la partida de Josep Estartús (Sant Privat, 1811-1887) va passar pel camí de Riudaura (poble molt carlí) i va tornar a Sant Joan a desarmar els guardians del poble. Estartús era fill del mas Estartús de Sant Privat, havia estat seminarista i s’havia distingit com a militar en les carlinades anteriors. Una comissió de fabricants el va rebre per assegurar-li que la força d’homes armats, de la qual disposaven estava destinada a la defensa de les seves propietats. Li van dir que temien més els republicans que els carlins i que no passava un sol dia sense que algú els molestés. Així doncs Targarona i els seus homes estaven per controlar els obrers i vigilar els carlins.
Estartús els va contestar que la motivació dels carlins era la defensa de les propietats i dels drets legítims. Els va afegir que mentre es limitessin a defensar els seus interessos no tenia res a dir, si no passava que rebés ordres superiors.
El juliol, els carlins s’havien fet molt forts. El general Estartús s’havia hagut exiliar i el nou cap, Francesc Savalls (la Pera,1817-Niça, 1886), feia la guerra amb molta més virulència. Savalls era fill d’un mas important de la Pera. Havia estat a les carlinades i a les guerres de la unificació italiana als exercits de Modena i dels Estats Pontificis.  Els militars seguien els moviments de Savalls, però no els podien impedir.  Quan Savalls atacava un poble ho feia amb uns 500 homes i 15 cavalls i les partides més petites com la de Barrancot, el Tremendo, en Prat Vila, l’Isern o en Casademont a la vora, en grups de 50 i 60 vigilaven els camins. Així,  Savalls anul·lava, els voluntaris de la llibertat, els guàrdies civils, els carrabiners  i els mossos d’esquadra que entre tots formaven de 30 a 40 persones per poble o menys. A la primavera del 1872, va haver-hi una acció entre militars i carlins a Aiguanegra i Sant Joan les Fonts (La Iberia).
Segons La Esperanza  del 8 de juliol Savalls va entrar a Sant Joan les Fonts amb 400 homes i uns 80 cavalls i es va endur el senyor Targarona per haver atropellat electors carlins a les Preses, cosa que –segons els carlins- li havia suposat un ascens.
El Pensamiento Español de 5 de juliol dona més dades. <A les nou del matí es va presentar la partida de Savalls amb 600 homes i 28 cavalls, va desarmar 24 voluntaris i es va apoderar de les corretges. A casa del comandant, Josep Targarona, hi havia 38 armes de diferents calibres. El nomenat comandant es va resistir a obrir la porta van haver de destruir-la i un cop dins el van fer presoner. Explica que temps enrere hi havia hagut una certa efervescència al poble entre monàrquics i republicans  en motiu d’una vaga. Va haver-hi una descàrrega i un republicà va resultar mort. Es tracta de la vaga de filadors del novembre del 1871 i de l’assassinat fet per Targarona. Com que els republicans havien dit que volien fer de les seves, Savalls va decidir venir a Sant Joan a impedir-ho. Els carlins tenien espies a tot arreu. Un nen de 8 anys que guardava vaques, una criada, una vella beata, un capellà tots eren espies. 
Les notícies que arribaven de Sant Joan van crear confusió a Olot, però els carlins no van passar dels prats de Cuni, on segons el diari es van refrescar amb els licors presos al cafè liberal i després van seguir cap a Bianya. La Iberia diu el mateix, però hi afegeix que es van endur un cavall del senyor Capdevila.
Josep Grahit Grau (Última Guerra Carlista) dóna una altra versió. Segons ell, el 2 de juliol, els carlins de Savalls van entrar a Sant Joan i van provocar una gran sorpresa entre els veïns. No van poder desarmar els voluntaris i van fer presoner el senyor Targarona, que ell anomena Tarragona. Això no obstant, gràcies a la insistència de molts veïns el van alliberar. Sembla que Targarona se’n va sortir i els carlins no el van matar, com sí que van fer amb un republicà de Beuda, un de Besalú, un regidor d’Argelaguer i l’alcalde de Castellfollit. En tot cas, de cognoms Targarona a Sant Joan les Fonts n’apareixen a la premsa  i fins i tot el president de la junta de l’Ateneu Obrer del 1916 es deia Josep Targarona, però 43 anys després, potser era un familiar.
De fonts de Josep Oliveras, he sabut que el molí ara conegut com a can Gavarró (al terme actual de la Vall de Bianya-llavors parròquia de Sant Andreu de Socarrats) havia estat nomenat can Targarona o Tarragona. La ilustració Catalanaa de l’1 de setembre del 1889 mostra un gravat del Fluvià a la Canya. S’hi veu el pont del Patxe. Darrere el pont a la dreta hi ha el molí de can Daina, la de l’esquerra és el molí d’en Creu (fàbrica de barretines) i al fons una petita fàbrica de fils de llana que la Ilustració denomina can Tarragona. Potser tenia la fàbrica a can Gavarró i vivia al poble. El Eco de la Montaña del 10 d’agost del 1886 exposa en un inventari de béns la casa fàbrica de can Targarona, a Capsec, en un inventari de béns.

El 21 de juliol- segons La Esperanza- Savalls va tornar a Sant Joan amb 500 homes i va marxar perquè van arribar columnes de l’exèrcit. El problema dels militars era que de partides de carlins n’hi havia d’escampades per tot Catalunya i ells per controlar-les havien de dur soldats d’un lloc a un altre..
El 24 de setembre –segons Grahit-, Savalls va pernoctar amb 800 homes a Tortellà i a les 8 del matí del dia 25 va aparèixer a Sant Joan les Fonts. Alguns de la seva partida es van acostar fins al Bufador des d’on van disparar a la guàrdia del fortí de Sant Francesc (Olot). Després van fugir cap a la Garrinada Alta des d’on van marxar a la Vall de Bianya, on Savalls va saber que s’acostava una columna i va marxar pel Capsacosta cap a Sant Joan de les Abadesses.
Pel juliol del 1873, els carlins van segrestar l’industrial Miquel Torras i Mulleras, pel qual la seva família va haver de dipositar un rescat a Lloc Alou. Paral·lelament, l’Ajuntament, les empreses Salvador Torras i Cia, Fills de Josep Escubós i els senyors  Capdevila van pagar quantitats importants als comandant militar de la plaça d’Olot per a subministrament de la força que hi estava acantonada.
Els carlins aturaven les diligències d’Olot a Girona per prendre els cavalls  i obstaculitzar la ruta. També destruïen les línies del telègraf, perquè no se sabés el que feien. La impunitat cada vegada els feia més forts de tal manera que després de destruir  una columna de soldats a Alpens van atacar i van encendre  Tortellà (21-23 d’agost de 1873), on només van resistir els voluntaris refugiats a l’església  i després van  atacar Besalú, on els voluntaris van resistir un atac amb canons fins a l’arribada de l’exèrcit. 
Al març del 1874, Savalls tenia Olot assetjada. Per auxiliar va pujar una  columna de l’exercit i va tenir lloc el desastre del Toix. Al Toix no hi ha constància de voluntaris de la llibertat de Sant Joan i sí de Tortellà i d’Olot, entre els darrers n’hi podia haver de Sant Joan. El resultat del Toix va ser que els carlins es van apoderar d’Olot i van quedar amos de la zona durant uns 11 mesos. Va ser el temps de màxim domini carlí. Llavors per la zona n’hi havia uns 3.000 organitzats en forma d’exercit.
El gener del 1875, els militars van derrotar els carlins a Sant Julià del Mont, Santa Pau. El 20 de  març, l’exercit regular va ocupar Olot i part de la rodalia va haver-hi forts combats a Montolivet i a l’indret de la torre de Canadell. Amb baixes de consideració, el general Antoni Ortiz va aconseguir ocupar Castellfollit i les seves alçades (la Correspondencia). La torre de Canadell, amb força seguretat, va ser l’escenari d’un dels combats més virulents pel domini final de la rodalia d’Olot. La seva presa va ser clau per l’arribada de combois de vitualles i municions a Olot. Un comboi va dur els canons que van posar a la torre de Canadell durant un temps per allunyar els carlins de la carretera entre Olot i Girona.
Després d’una gran batalla que va tenir escenaris a Sant Andreu del Coll, Sant Miquel del Mont, Lloc Alou, l’Hostalnou i la Pinya, el 4 d’abril del 1875,  l’exèrcit  va fer marxar els carlins de les vores d’Olot.  Després va venir el  pacte de l’Hostal de la Corda (6 d’abril del 1875) pel qual els carlins van abandonar la rodalia d’Olot. Per assegurar-se que els carlins no tornarien, Martínez Campos va reforçar les torres de vigilància als cims de les muntanyes entre Olot i Besalú: Montolivet (Olot), Montsacopa (Olot), Canadell (Sant Joan les Fonts) i el Cos (Montagut). Els militars demanaven carros amb bous als ajuntaments per pujar les pedres a la muntanya i els soldats hi pujaven còdols des del riu muntanya amunt pel sistema de la cadena humana.
 Amb els carlins sense força a la zona,  els Voluntaris de la Llibertat, en general, van començar una autèntica cacera dels carlins que encara  voltaven a cobrar contribucions de guerra per les cases de pagès. Quan va haver acabat la guerra, el govern va desfer el cos de Voluntaris de la Llibertat, perquè ja no tenia raó de ser, perquè carlins, liberals i republicans tornaven a defensar els seus interessos en unes urnes, en les quals a la Garrotxa i Olot els carlins van tenir èxits de rellevància.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada