dijous, 10 d’agost de 2017

El segrest del secretari de Flaçà

El segrest del secretari de Flaçà



El rellotger de Creixell, el Menut de Pins van ser ajusticiats per haver confessat ser autors del segrest i assassinat del secretari de l’Ajuntament de Flaçà. Durant el procés pel segrest i l’assassinat, el rellotger de Creixell i el Menut de Pins van ser acusats de ser els autors de molts crims comesos en la seva major part entre el 1868 i el 1876, període que abasta la Revolució deSetembre del 1869, la Revolta Republicana d’octubre de 1869 i la darrera Guerra Carlina. Els van atribuir ser els caps d’una xarxa de lladres de camins que actuava a l’Empordà i els actuals Gironès, Pla de l’Estany i la Garrotxa. Això no obstant, només els van condemnar pel segrest i la mort del secretari de Flaçà. L'execució del rellotger de Creixell i del Menut de Pins va ser un dels esdeveniments més concorreguts de la Girona del final del segle XIX.



El secretari de Flaçà ha estat pres per una partida de segrestadors, exposava el Pabellon Nacional del dia 26 de febrer del 1878. El redactor no es va estar d’escriure: «Visca la seguretat de les persones!». La ironia només tres anys abans no hauria tingut sentit. L’època començada amb la revolució del 1868 i continuada amb la Carlinada havia estat pròdiga en segrestos per motius polítics i no polítics, però estava acabada i la societat ja no estava disposada a aguantar inseguretats i abusos. L’opinió pública volia saber qui segrestava per demanar un rescat i assassinava les persones al costat dels camins i el govern de la Restauració Monàrquica de Cánovas del Castillo volia donar sensació de poder i de llei i ordre.

El segrestat era Josep Vilà, secretari de l’Ajuntament de Flaçà, i recaptador de contribucions. Una feina que va fer amb molta diligència durant el període de la Guerra Civil, del 1872 fins al 1876. Uns temps d’escassetat, en el qual els revoltats carlins i el govern es disputaven el cobrament de les contribucions. A més de recaptar, Josep Vilà era la mà que aplicava el règim liberal. A la pràctica controlava el registre civil, el registre de la propietat (amirallaments), el cens electoral i el cens de reclutes. Cal recordar que les primeres eleccions de sufragi universal, en les quals van poder votar els homes grans de 25 anys van tenir lloc el 18, 19, 20 i 21 de desembre del 1868 i per motiu de la revolució liberal del setembre del 1868 (La Gloriosa). A partir de la fi de la Guerra Carlina i la restauració borbònica es va tornar a implantar el sufragi censatari. Només podien votar els propietaris que acreditaven una determinada renda i els professionals liberals. Elsufragi universal no es va tornar a implantar fins al 1890. Pel que fa als reclutes, el sorteig el feien a l’Ajuntament mateix sobre la base de paperetes amb noms i d’una mà innocent. El sistema liberal de l’Ajuntament representava un canvi respecte al sistema de l’Antic Règim que era el que volien els carlins. El que haurien volgut els carlins era llibres parroquials de baptismes, casaments i morts en comptes del registre civil, un sistema de propietat feudal basat en l’emfiteusi i l’eliminació de les quintes. A més, volien uns ajuntaments amb menys pes polítics i amb regidors escollits a dit pels terratinents locals. Els liberals i guanyadors de la guerra devien favors a Josep Vilà i el tenien en gran consideració per tot plegat, el seu govern no estava disposats a deixar passar el segrest. Havien de demostrar que ells manaven i que ja ningú havia de témer l’abans poderós i arrelat carlisme. També cal dir que hi havia el partit liberal progressista més atrevit en els canvis respecte a l'Antic Règim i el partit liberal conservador més calmat i més d'acord amb la societat antiga. Llavors hi havia el partit Republicà que era el més ferm en l'aplicació del que es va conèixer com la revolució liberal: llibertat individual, igualtat davant la llei, dret a la propietat, dret a l'enriquiment individua i llibertat de pensament.

L’1 de març, La Correspondència de España de Madrid va publicar: <Ens escriuen de Girona que hi ha indignació general en aquell veïnat (Girona) pel segrest del secretari de Flaçà, el qual era alhora recaptador de contribucions. Es creu que ha tingut lloc a la muntanya dels Àngels. Com que la quantitat que exigeixen és  molt elevada es tem per la seva vida>.

El sometent va començar a cercar els camins i la Guàrdia Civil a indagar. Les orelles de la gent estaven ben obertes per escoltar bé qualsevol murmuri que suposés una pista. Es tractava de callar i escoltar. Dos dies després de la notícia del segrest, en un lloc molt apartat de Sant Martí Vell van descobrir un home de mal aspecte que tenia un paper escrit amb signes intel·ligibles que van pensar que era un codi. També hi havia el dibuix d’un ocell de forma ganxuda. El sometent va lliurar l’home a l’autoritat (La Epoca, 28 de febrer de 1878).

L’1 de març El Globo de Madrid de l’1 de març de 1878 va publicar que els segrestadors demanaven 4.000 duros, unes 20.000 pessetes per la llibertat de Josep Vilà. El redactor exclamava: «El progrés, l’ordre!». La ironia continuava: <Gràcies senyors assassins, fabricants de monedes falses, segrestadors, lladres petits, bandits grans; gràcies a totts perquè hem hagut de fer un diari més gran>. El 14 de març va transcendir que els segrestadors demanaven 50.000 pessetes .

La tranquil·litat va semblar tornar, quan El Imparcial va exposar: <Sembla que el secretari de Flaçà ha estat restituït a la seva família del segrest del qual vàrem donar notícia>.

Això no obstant, La Iberia del 14 de març havia explicat: <El diari francès L’Independant dels Pirineus Orientals diu que en aquell departament existeix una banda d’espanyols que sota la pretensió d’actuar per una causa política roba els viatgers amb una audàcia singular. En els darrers dies el banquer, senyor Roger va ser detingut per la banda a 100 metres de Figueres. La policia francesa ha apressat un individu portador de la carta d’un dels segrestats al pujol de Fourcat entre les Alberes i el Pertus. El pres es troba a la presó de Ceret i es d’esperar que es descobreixi la pista de tots els companys del bandit>.

El 17 de març el Pabellón Nacional desmentia l’alliberament de Josep Vilà emesa per El Imparcial i altres diaris. El van confondre amb Roger el banquer segrestat per una banda de carlins espanyols que actuava a la Catalunya del Nord. Roger estava a casa seva i els segrestadors presos per la policia francesa, però del secretari de Flaçà no se’n sabia res. Segons el Pabellón Nacional, el consul d’Espanya a Perpinyà va cridar els familiars de Josep Vilà per si coneixien alguns dels presoners fets en el segrest de banquer, Roger.


Van passar els mesos sense que hi hagués notícies del secretari de Flaçà. Això no obstant, el 18 de setembre del 1881, El Ampurdanes exposava: «Segons sembla, en els darrers dies, s’ha descobert la trama del fins ara misteriós segrest i assassinat del secretari de Flaçà. D’aquesta manera, s’han fet algunes presons de persones sospitoses i que es consideren complicades en aquell terrible drama i l’opinió pública es mostra molt indignada».

El 25 de setembre El Ampurdán deia: <A més dels tres individus detinguts pel estar complicats amb el segrest i mort del secretari de Flaçà, ho han estat també els masovers del mas Vilardell de Vilopriu per ser còmplices d’aquell delicte, Sembla que al poble de Valldevià a la casa ensorrada del Bastell es van trobar les restes del secretari. La guàrdia civil de Figueres, la de Sant Miquel de Fluvià i els caporals del sometent de Sant Miquel de Fluvià i de Flaçà i Lluís Gil de Massot han contribuït amb lloable zel a les captures>. Per les detencions i per desfer la complicació del segrest, més tard, serien condecorats amb la creu de primera classe al mèrit militar, Agustín Menéndez Martínez (alcaid) de la presó de Figueres), Lluís Gil de Massot (sots caporal dels sometents armats del partit de Figueres), Joan Vidal Bardalet (caporal de sometents de Flaçà) i Llorenç Masó (alcalde de Valldevià). Lluís Gil de Massot (+ Barcelona,, 31 de març de 1900) era vocal del comitè del Partit Liberal Progressista de l’Alt Empordà i un propietari important. (La Ibèria-1 de febrer de 1881).

La gent estava indignada i sorpresa, perquè coneixien els detinguts i no els creien capaços de fer cap mal. Entre els noms que havien transcendit hi havia el rellotger de Creixell, Narcís Serra. Es veu que el rellotger havia estat detingut per la Guàrdia Civil. Segons Josep Maria Bernils (los Sitios-4 d’agost de 1983). Una parella de guàrdies va presentar a casa del rellotger i li va preguntar pel domicili d’una persona. Molt amable, el rellotger es va oferir a acompanyar-los. Quan van estar enmig d’una passarel·la, el rellotger va quedar enmig dels guàrdies i que el van apuntar i el van detenir. Després el van dur a l’estació de Camallera. L’origen de la detenció estava en Ventura Gusó Frigola, el menut de Pins, el qual l’havia descobert en un interrogatori.

El rellotger era molt conegut, perquè era el proveïdor dels rellotges de peu que hi havia a les masies. Eren unes peces altes sense decoracions que ell mateix havia venut i que després reparava. Els rellotges van perdurar de generació en generació i van ser un element recordatori de la persona que els havia proporcionat i reparat. 

 Era una persona que anava de masia en masia a cavall d’una euga blanca. L’escena del rellotger a cavall de l’euga pel laberint camins puntejats pels campanars de les petites esglésies de l’actual Pla de l’Estany va ser recordada molt de temps. (Josep Pla, el rellotger de Creixells. Pp,85). En el registre que la Guàrdia Civil va fer a casa del rellotger hi van trobar un bagul ple de vestits de capellà. La roba de clergue va ser considerada una prova del fet que el rellotger es disfressava per entrar a robar per les cases. En aquella època era normal que els clergues visitessin les cases, però també cal tenir en compte que el rellotger era una persona popular que tenia entrada a les cases on reparava o venia rellotges. El registre de les cases dels acusats va reunir una gran quantitat de guàrdies, sometents i autoritats.

Sobre la base de la seva feina, visitava totes les cases i s’assabentava de tot el que passava. A més, segons Josep Pla, el rellotger de Creixell era un gran jugador de tresillo. Es tracta d’un joc de cartes que es juga entre tres persones. Són jocs que quan es juguen sense aposta o en apostes petites, els jugadors parlen de tot. Fins i tot, un jugador pot fer veure que està concentrat en el joc i en canvi escoltar el que parlen les persones de la casa. En tot cas una partida podia ser una gran font d’informació.


Era una persona tan coneguda i agradable, que a Camallera la gent demanava explicacions a la parella de guàrdies que se l’enduia pres. Segons la descripció que en va fer Josep Pla al llibre El rellotger de Creixell era una persona sense compromís polític clar en un temps de gent molt significada i de caràcter conservador i prudent. Li deien el rellotger de Creixell, perquè vivia en el veïnat de Creixell, al terme actual de Borrassà. Segons Pla, el rellotger era d’Ordis i estava casat amb una pubilla de Borrassà, amb la qual tenia un fill. Quan va haver passat tot, el fill va dedicar-se a buscar víctimes del seu pare i restituir diners. Deien que també tenia filles i que van existir nétes. Li agradava treballar a la vista de la gent. Banyava els rellotges amb aigua bullent per treure’ls la pols (Josep Pla, el rellotger de Creixell. Pp96)

El seu còmplice principal, era Bonaventura Gusó Frigola (el Menut de Pins). Vivia en una petita masoveria del segle XVIII situada prop de la carretera entre Camallera i el nucli de Vilopriu que encara és coneguda com a cal Menut. Bonaventura Gusó i Frigola era masover i home de confiança d’en Muní, un ric propietari de Pins. Es veu que el menut de Pins feia com de guarda espatlles d’en Muní en un temps de molta absència de servei de policia. Per exemple, el Menut acompanyava Muní al mercat i deia: «Si jo vaig amb vós, no heu de tenir cap por. Si algú s’acosta sabrà com les gasta el Menut» (J.Pla, El rellotger de Creixell.Pp,101). Això no obstant, el Menut de Pins tenia amistat amb els seus veïns que el tenien per una persona amable i bona.

Un altre detingut tenia per cognom Saballs i era conegut com el Renyoc (volia dir el més petit de la fillada o persona, animal o fruita que era migrada i que havia madurat malament). Estava acusat d’encobrir el crim. Era el masover de Vilardell del mal pas i una persona que tot i el malnom estava molt ben considerada. A l'època, la major part de la gent tenia més d'una denominació. La seva pròpia del bateig i del llinatge, la que li posaven els que no l'estimaven gaire i la que li posaven els que el volien més bé. Al final, en predominava només una que sovint era la que menys agradava a la persona denominada. 

De la casa de Vilardell no en queda gairebé res i el que queda està cobert de vegetació. Feia dècades les ruïnes encara eren visibles, però ara no i gairebé ningú sap on és apart dels membres de les colles de caçadors de la zona. Abans, ja havia estat notícia. El 10 de juny de 1854, la Guàrdia Civil hi va trobar una fàbrica de moneda falsa. La troballa va comportar la detenció dels 3 membres de la família Vilardell que hi vivien.


La Epoca del 21 d’octubre del 1881 va donar mes informació: «Notícies rebudes de Figueres ens proporcionen detalls sobre el segrest i assassinat del secretari de l’Ajuntament de Flaçà, Josep Vilà, fet el 18 de febrer del 1878. Els autors del crim han estat descoberts i reduïts a presó, gràcies a algunes declaracions dels masovers de Vilardell de Mal Pas. Un dels criminals denominat Narcís Serra, el rellotger, va ser qui després de morta la víctima, la va ruixar amb petroli i va reduir el cos a cendra. El 29 d’octubre, la Correspondencia indicava que els guàrdia civils que havien fet les detencions serien recompensats.

La gent complicada en la trama va començar a tenir por de veritat i les detencions de persones es repetien. La Discusión del 24 de novembre exposava: <El tinent de la Guàrdia Civil de la línia de Figueres ha detingut i posat a disposició judicial un taverner de Figueres complicat amb el segrest del secretari de Flaçà i amb algun altre delicte de robatori>. Es veu que existia una trama que abastava la major part de localitats de l’Empordà. A tot arreu hi havia lloques (informadors) que participaven en la preparació dels delictes, però no existia una banda permanent fora dels principals implicats. En paral·lel va començar una recollida de testimonis. De cop, molta gent havia vist com el rellotger manava els lladres o atribuïen robatoris fets en temps passats a la banda. Molta gent que tothom tenia per honrada i bona sonava com a complicada amb la banda del Rellotger de Creixell i era una cosa que en aquella època espantava molt.

El judici per l’assassinat del secretari de Flacà va començar el dia 5 de juny de 1882 al jutjat de Girona en audiència pública assistida per molts veïns de Flaçà i pobles de la rodalia. Segons exposaven els diaris de l’època, l’ansietat per saber el veredicte era impressionant.

També havia de ser considerable el que començava a transcendir. Acusaven els detinguts de la vora de trenta assassinats comesos entre el 1872 i el 1876 a l’Empordà, l’actual Pla de l’Estany i la Garrotxa. Es veu que planejaven els assalts al mas Vilardell i s’aprofitaven de la situació de desordre provocada per la guerra. Escoltaven les converses dels mercats i de les masies i quan sabien que una persona duia diners a sobre l’esperaven i la mataven, perquè el lema del grup era que els morts no parlen. Un dels fets més coneguts, és el de l’home que va explicar al rellotger al mercat que la seva dona s’havia endut els diners de la venda del vedell, perquè ell no els volia dur a sobre en el mercat. El Rellotger, de seguida, li va dir que havia d’anar a reparar un rellotge a Vilanant i va marxar. Mentrestant, el masover es va quedar a Figueres tot fent la partida. El Rellotger es va afanyar a anar a casa del masover, el mas Falgarona d’Avinyonet, i quan va arribar la dona del masover la va matar. El crim va ser vist per una nena que feia de minyona, però ningú la va creure fins que es va descobrir la trama (Josep Puig-Joan Trayter, dades demogràfiques d’Avinyonet de Puigventós). De l’assassinat de la masovera, el diari la Unión del 15 de maig de 1879 va exposar: <A Avinyonet (Figueres) fa pocs dies va ser robada i degollada una dona en absència del seu marit>. El crim va tenir lloc la diada de Santa Creu i –segons Josep Puig i Joan Trayter- la víctima era Teresa Caixàs.
Un altre segrest va ser el d’Esteve Arnau de Llançà. El 17 de març un grup d’homes vestits el van anar a trobar i li van reclamar contribucions. Ell els va dir que ja les havia pagades i els va mostrar rebuts. Li van dir que els acompanyés a mostrar els rebuts al cap de la partida i el van retenir 11d ies fins que el seus familiars van pagar 1.600 duros. La resolució d’aquest segrest també va ser obra de l’alcaid de la presó de Figueres (La Unión, 30/10/1881). Com he explicat, eren un temps de molts de desordre i els assassinats, segrestos i robatori eren abundants a tot l'Estat. 


Van començar a sortir notícies del que havia passat amb el secretari de Flaçà.
Segons explicaria mes tard la Ilustración, Josep Vilà havia estat dut al mas Vilardell del Mal Pas, a Valldevià, al terme de Vilopriu. En la trama del segrest i del que es descobriria després hi havia molta gent, però el nucli principal de la banda estava format per 5 persones, 4 homes i una dona. La Ilustración va exposar que els segrestadors van decidir escollir en sort quin d’ells mataria Josep Vilà. El designat el va matar -segons exposaven- d’una manera molt freda. El designat havia de ser el Menut de Pins. Després -segons van escriure- van escollir qui faria desaparèixer el cadàver que va ser Narcís Serra (el rellotger). Serra va ruixar el cadàver amb petroli i el va encendre fins reduir-lo a cendra. També s’explica, encara, que mentre cremava el cadàver els seus còmplices ballaven una sardana a l’era, però no està comprovat. Tampoc està comprovat que cremessin viu el secretari, com va ser llegenda després.
Segons Pla, El dia després de l’assassinat del secretari, Josep Vilà, a primera hora del matí, Narcís Serra va anar a reparar un rellotge a Orris. Ho va fer amb un ordre i una fredor perfectes, com si no hagués passat res. Bernils el va definir com una persona de tracte molt amable, que es guanyava la confiança dels pagesos rics fins al punt de demanar-li consell financer. Costa de pensar que si els pagesos benestants li feien confiança, ell no els n'hi fes i en conseqüència no tingués una influència important com en els afers de les eleccions. En aquell temps, les eleccions eren molt violentes. Sobretot perquè els que podien votar eren pocs i era sabut el color que votarien. Llavors, solia haver-hi qui intervenia en les decisions dels vots. 
El 4 de juny del 1882, L’Empordanès va demanar que si s’havia d’aixecar el cadafal que no fos a Figueres.

El 7 de juny el tribunal militar (els crims d'aquest tipus eren jutjats per militars) va condemnar a mort amb garrot tres dels acusats, Francesc Serra (rellotger de Creixell, Bonaventura Gusó(El menut de Pins) i Josep Saballs, conegut com el Renyoc i masover del Vilardell per encobridor. Va sentenciar, disset anys i mig de presó per Maria Canet (masovera) i nou anys i mig per Pere Saballs (fill dels masovers) encara hi havia 2 còmplices més, la pena dels quals no va ser publicada al diari. Segons, Josep Maria Bernils, per escoltar la sentència els havien fet agenollar. Es veu que Narcís Serra no s’ho esperava i va quedar molt abatut i que Saballs va demanar que li traguessin el jersei el donessin al seu fill que el tenia vell.

El cadafal va ser elevat al paratge de la Font del Rei, a l’areny de l’Onyar, a Girona i l’execució va ser programada a les 7 del matí del 28 de juny del 1882. Més tard, el 24 d’abril del 1930, un testimoni de l’execució Joan Vinyas va escriure al Diario de Gerona de Avisos y Noticias que des del moment de l’entrada en capella dels reus, s’iniciava un moviment general d’expectació a la ciutat. La gent -segons ell- no parlava d’una altra cosa. 

La gent parlava del que deien o feien els reus en les darreres hores. Va transcendir que el Menut de Pins no s’havia volgut confessar. Els va dir que no ho faria si no era davant d’una noia de quinze anys. Cal precisar que era una afirmació que s’atribuïa a la major part de condemnats que no es volien confessar i que la gent del carrer estava molt pendent del que deien en les darreres hores, però no ho sabien de primera mà. Josep Maria Bernils va explicar que, a primera hora de la nit, Narcís Serra va demanar paper i llapis i va fer la llista dels clients que li devien diners i va manar que la lliuressin al seu fill. Després es va discutir amb el Menut de Pins fins que els van haver de separar. A les 10 de la nit, el metge els va prendre pulsacions el Menut de Pins (92 per minut), Serra (88) i Saballs (100).


Joan Vinyas va veure passar la comitiva pel carrer Ciutadans. Exposa: «El més imposant eren els tres carros on anaven els condemnats». Anaven vestits amb una espècie de sotana negra, asseguts en una cadira al costat de les baranes del carro, amb un sacerdot assegut a cada banda. El gran Crist de la Puríssima Sang formava part del seguici que s’anunciava amb una campana. En el tercer carro hi anava Saballs que descriu com l’encobridor i afirma que anava més mort que viu.

Un altre testimoni del seguici va ser Josep Dalmau Carles (El Palafrugellense, 15 d’octubre de 1882): <Em vaig penjar de la meva habitació i carruatges homes i dones en babilònica tropa avançava cap al lloc on s’aixecava el patíbul>. No va veure res més.

Josep Maria Bernils va explicar que Bonaventura Gusó es va mostrar serè tota l’estona i que Narcís Serra es va desmaiar. Van voler esperar que es despertés, però el botxí no va voler esperar i va girar el cargol. Bernils no va parlar de Saballs. No està clar que Saballs fos executat. Potser va anar a parar a la presó per 20 anys. 

L’execució va ser seguida per milers de persones, però després va venir un silenci només trencat per les llegendes que s’explicaven a les masies.Tothom tenia un avi que havia conegut el rellotger de Creixell i el menut de Pins. Els avis deien que havien estat unes persones molt amables i bones i que ningú hauria pensat que eren responsables de tants crims abominables. De fet, només van poder provar el segrest i assassinat del secretari de Flaçà.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada